Usuari:Martavaquerllull/Subtitulació

    De Viquipèdia
    Fotograma amb subtítols en francès

    Els subtítols deriven de qualsevol transcripció o guió del diàleg o comentari en pel·lícules, programes de televisió, videojocs, i similars, que apareix en general en la part inferior de la pantalla. Poden ser una forma de traducció escrita d'un diàleg en una llengua estrangera, o bé una representació escrita del quadre de diàleg en la mateixa llengua, amb o sense informació addicional per ajudar els espectadors sords i amb problemes d'audició a seguir el diàleg, o les persones que no poden entendre el diàleg parlat o que tenen problemes de reconeixement d'accent. El mètode de codificació pot aparèixer amb el vídeo o per separat, com un gràfic o text que es prestarà i superposarà pel receptor. Els subtítols separats s'utilitzen per a DVD, Blu-ray i televisió del teletext /DVB o per EIA-608, els quals solen estar ocults llevat que ho demani l'espectador a través d'una tecla del menú o el comandament a distància o bé mitjançant la selecció de la pàgina o servei en qüestió (per exemple, p . 888 o CC1), sempre solen portar representacions de so addicionals per a persones sordes i amb problemes d'audició. L'idioma dels subtítols del teletext segueix l'àudio original, excepte en els països multilingües on el locutor pot proporcionar subtítols en llengües addicionals en altres pàgines del teletext. Els subtítols EIA-608 són similars, excepte en les estacions espanyoles d'Amèrica del Nord on es poden proporcionar subtítols en espanyol en CC3.

    A vegades, sobretot en algun festival de cinema, els subtítols es mostren en una pantalla separada sota de la pantalla. Els usos més excepcionals també inclouen òperes, com Aida de Verdi, on les cançons cantades en italià estan subtitulades en anglès o en un altre idioma local fora de la zona d'escenari a les pantalles lluminoses perquè el públic pugui seguir la trama, o en una pantalla adjunta a la part posterior de les cadires al davant de l'audiència.

    La paraula "subtítol" prové del prefix "sub" (baix), seguit de "títol". En alguns casos, com en l'òpera en viu, el quadre de diàleg es mostra per sobre de l'etapa en el que es coneix com "subtítols" ("superfícies" per "a dalt").

    Orígens[modifica]

    El terme subtítol es va utilitzar per primer cop per fer referència als intertítols que acompanyaven a les pel·lícules mudes amb la intenció de fer-les més comprensibles per al públic. Encara que Eisenstein defensava la universalitat del llenguatge purament visual de la imatge cinematogràfica (va qualificar el cinema mut d'esperanto universal), el llenguatge verbal i el no verbal van interaccionar de manera estreta des de l'origen del cinema. Aquest primer ús del terme subtítol no té res a veure amb el concepte actual d'aquest. Els intertítols consistien en una o més paraules escrites sobre un fons que apareixia entre dos escenes d'una pel·lícula, habitualment caràcters blancs sobre fons negre. A l'hora d'exportar aquest material resultava fàcil tallar els fragments dels intertítols i substituir-los per altres en una llengua diferent, per la qual cosa aquesta tècnica es va imposar sobre diverses alternatives. Altra opció era mantenir els intertítols originals i afegir subtítols en la llengua meta.

    Amb la incorporació del so al cinema l'any 1927, amb la pel·lícula The Jazz Singer, apareix el dilema de perdre una gran quantitat d'espectadors d'arreu del món que no poden comprendre la llengua que utilitzen els personatges. El primer intent de traducció audiovisual va consistir a realitzar versions subtitulades de les pel·lícules americanes en francès, alemany o castellà. La resta de països adquirien la versió més propera idiomàticament. És en aquest moment quan es va fer la diferenciació entre el terme subtítol i el terme intertítol.

    Example de subtítols en anglès extrets d'una emisió televisiva

    Creació i presentació de subtítols[modifica]

    Els professionals de la subtitulació d'avui en dia treballen amb programaris i maquinaris específics on el video s'emmmagatzema digitalment en un disc dur, fent accessible cada subtítol de manera instantànea. A part de crear subtítols, el professional també li indica al programa la posició exacta on ha d'aparèixer i desaparèixer cada subtítol. En pel·lícules de cinema, aquesta tasca és portada a terme per diferents tècnics. El resultat final és un arxiu de subtitulació que conté subtítols i marcadors de posició que indiquen on haurà d'aparèixer i desaparèixer cada subtítol.

    L'arxiu de subtitulació final s'utilitza per afegir els subtítols a la imatge, o:

    • directament a la imatge (subtítols oberts);
    • amb l'ajuda d'un descodificador extern o un descodificador desenvolupat a la televisió, incorporar els subtítols a l'interval vertical i superposar-los a la imatge (subtítols tancats o vídeo);
    • o convertir els diversos formats (bmp o tiff) que són superposats a la imatge per l'equip de l'usuari final (subtítols tancats per DVD o com a part d'una difusió DVB).

    Els subtítols també poden esser creats per individus que utilitzen programaris de creació de subtítols gratuïts com el Subtitle Workshop de Windows, el Movie Captioner de Mac o el Subtitle Composer de Linux, i després codificats en un arxiu de video amb programes com el Virtual Dub en combinació amb VSFilter.

    Normes ortotipogràfiques[modifica]

    • Utilitzar una ortografia correcta, cal respectar la norma i donar preferència a les veus i grafies pròpies de la llengua meta.
    • Usar expressions comprensibles i desxifrables en el temps.
    • Equilibrar la llargària del subtítol.
    • Si dos personatges parlen simultàniament comparteixen subtítol. En un diàleg, en la línia superior s'indica qui parla primer. S'usa guió en lloc de ratlla (és més curt).
    • Els textos inserits i els títols s'escriuen en lletres majúscules.
    • La lletra cursiva només s'empra per indicar les veus en off dins d'una seqüència, veus en off emeses per qualsevol aparell (telèfon, ràdio, televisor…), la lletra de les cançons i expressions foranes.
    • Les cometes normals («») sinó les angleses (“”). S'usen per a les expressions no normatives, inventades o pronunciades incorrectament; per citar referències bibliogràfiques i literàries, títols de publicacions o noms de determinats conceptes especials, així com per a les cites o frases llegides per personatges.
    • Només s'usen els punts suspensius inicials si abans n'hi ha un silenci prolongat i està tallat el començament de la frase.
    • No és recomanable combinar signes exclamatius i interrogatius degut a la confusió que pot provocar a l'espectador (¿!).

    Normes d'estil[modifica]

    • Cal sintetitzar el màxim possible.
    • A vegades pot ser recomanable canviar el sentit de les frases (d'afirmatiu a negatiu, d'interrogatiu a negatiu...).
    • Cal conservar la rima o el ritme sempre que sigui possible.
    • Convé buscar la manera de transmetre els matisos de la pronúncia, el to de veu, l'estat anímic, la ironia.

    Raons per a la preferència de la subtitulació o el doblatge[modifica]

    Les raons per a la preferència d'una o altra modalitat són diverses i es troben interconnectades. D'entre les més importants destaquen: el grau d'alfabetització, raons polítiques (proteccionisme), raons econòmiques, la tradició i, finalment, criteris artístics.

    El primer obstacle per a l'acceptació de la subtitulació es troba relacionat amb l'alfabetització del públic. Diversos factors ja siguin polítics, religiosos o climàtics han dibuixat una línia divisòria que separa Europa en dos grans blocs a causa del grau d'alfabetització de la població. Perquè la subtitulació s'imposi arreu del continent cal un elevat nivell d'alfabetització. Però tot i així, aquest no és l'únic factor determinant. Les llengües minoritàries ("small languages") van mostrar una major predisposició a acceptar els films estrangers subtitulats, mentre que les majoritàries adoptaren immediatament unes polítiques de protecció lingüística (especialment allà on prenien força els nacionalismes de caràcter feixista).

    El procés de la subtitulació és menys costós que el del doblatge. El que es fa en aquest procés és contractar un estudi de subtitulació i un traductor especialitzat realitza la traducció. L'estudi, s'encarregarà de l'edició, és a dir, d'incorporar la traducció dels diàlegs en subtítols a la pel·lícula original. Per aquest motiu, és evident que països amb majors medis econòmics optaren pel doblatge i deixaren de banda la subtitulació. Avui encara trobem raons econòmiques per a decidir si un film es subtitula o es dobla.

    Poc a poc, als països on predomina el doblatge la subtitulació és cada cop més popular. La demanda d'escoltar les pel·lícules en versió original no és exclusiva de les èlits, sinó més aviat de sectors joves amb coneixement d'altres llengües i consciència de la diversitat cultural existent arreu del planeta. La tradició i l'hàbit són un dels principals factors perquè les generacions actuals que han crescut consumint material audiovisual doblat o subtitulat prefereixin un sistema o l'altre, sense cap raó fruit d'una reflexió personal. Optar per la subtitulació és, bàsicament, mantenir intactes els diàlegs i els sons originals. Els subtítols només sintetitzen el missatge original, no són una transcripció del text original, de manera que es produeix una pèrdua d'informació. Però d'altra banda es compensa amb allò que l'espectador pot extreure de la interpretació original del text que fan els actors a la pel·lícula.

    Censura[modifica]

    Tipus de censura:

    1. Per qüestions polítiques: es dóna quan el govern d'un determinat país decideix que alguns termes o expressions deuen desaparèixer de la versió doblada o subtitulada. És el cas de la censura que es va donar durant el franquisme a Espanya.
    2. Per qüestions culturals: es dóna quan els estudis de doblatge decideixen quins termes són adequats i quins no. Per exemple, a l'hora de traduir certes expressions vulgars o que no son culturalment acceptables per al públic d'una determinada zona.
    3. Per qüestions religioses: per exemple, a l'Índia no està permès beure alcohol per qüestions religioses. Així, si en un diàleg apareix l'expressió “beure whisky” segurament aquesta es canviaria.
    4. Autocensura: es dóna quan els mateixos traductors modifiquen directament les seves traduccions perquè saben que aquestes seràn revisades i canviades. Aquesta modificació es porta a terme entre la preproducció i la postproducció.

    El cas espanyol[modifica]

    Els primers exemples de censura a la cinematografia espanyola els trobem a partir de la creació de la Junta Superior de Censura Cinematogràfica el 18 de novembre de 1937. A aquesta època la gran majoria de pel·lícules projectades eren estrangeres i per aquesta raó els censors molt aviat van fer acte de presència a l'hora de revisar la seva traducció.

    Els objectius principals que perseguia la censura eren, per una part, mantenir una moralitat "decent" i, per altra, evitar la introducció d'ideologies polítiques dissonants amb el règim franquista. Aquests objectius coincidien plenament amb els de la censura a l'Alemanya de Hitler o a la Itàlia de Mussolini. Així, mentre a Alemanya es va fomentar l'ús del doblatge com una manera de crear treball per a actors desocupats, a Itàlia es va crear la Llei de Defensa de l'Idioma l'any 1938. Emulant aquesta llei impulsada per Mussolini a Itàlia, el Ministeri d'Indústria i Comerç espanyol promulgà el 23 d'abril de 1941 una ordre ministerial per la qual quedava prohibida la projecció cinematogràfica en qualsevol altre idioma que no fos l'espanyol. Segons aquesta “llicencia de doblatge” només es podrien projectar pel·lícules en idiomes estrangers amb l'autorització del Sindicat Nacional de l'Espectacle i del propi Ministeri d'Indústria i Comerç. Això significava la mort de la subtitulació dins la cinematografia espanyola.

    El 31 de desembre de 1946 les protestes dels intel·lectuals espanyols contra l'abús del doblatge, que havia provocat la preeminència de les obres estrangeres davant la producció autòctona, junt amb els intents de llavat de cara del govern franquista per tal de desvincular-se dels seus lligams amb els vençuts feixismes europeus van permetre derogar l'ordre ministerial que feia obligatori el doblatge. Tot i això, la subtitulació no aconseguiria guanyar-se el favor del públic i el doblatge va continuar essent la forma preferida.

    És important assenyalar que l'any 1955 les distribuïdores nord-americanes només podien vendre 80 pel·lícules a l'any a Espanya. D'aquestes 80 pel·lícules, 68 havien de ser doblades i les altres 12 subtitulades (Danan 1991:611). A finals de la dècada dels seixanta va ser quan les pel·lícules subtitulades van começar a tenir una audiència considerable. Tenint en compte aquest retard en l'assimilació de la subtitulació per part del cinema espanyol, resulta evident que la censura fos més suau que en el cas del doblatge. A més, la majoria de les pel·lícules subtitulades eren anomenades “d'art i assaig” i estaven dirigides a un públic prou reduït i amb pocs coneixements d'idiomes estrangers (al batxillerat s'ensenyava normalment el francès i no l'anglès), per la qual cosa el govern franquista no es preocupava massa.

    En 1951, García Escudero, Director General de Cinematografia i Teatre, afirmava que les pel·lícules subtitulades no estaven sotmeses a una censura estricta i que aquestes havien suposat una via d'escapada a la censura franquista (Ballester 1999:133-134). Un exemple d'aquesta censura es pot observar a la pel·lícula Cuerno de Cabra de Koziag Rog. Aquesta pel·lícula búlgara subtitulada va tenir un gran èxit gràcies a la poca atenció que la censura espanyola li va prestar (Calvo 2000:61). També trobem exemples que demostren fins on la censura de les pel·lícules subtitulades podia arribar a ser de ridícula. Aquest és el cas de la pel·lícula Deserto Rosso (Desierto Rojo)de Michelangelo Antonioni, on un “andiamo a fare l'amore” del protagonista era subtitulat com “vamos a dar una vuelta” (apud Fuente 1995).

    La censura fou suprimida amb l'arribada de la democràcia. Així, l'any 1977 el Ministeri de Cultura va introduir una esmena a la Llei de Reforma política de 1976 que va acabar definitivament amb la censura. Finalment, la Constitució de 1978 posà punt final a la censura a Espanya tal com aquesta havia sigut coneguda durant anys, tot i que encara queden alguns espais reduïts on aquesta es fa efectiva.

    La subtitulació social[modifica]

    Des de finals dels anys 80, els avenços tecnològics i l'aparició de programes informàtics de subtitulació assequibles i gratuïts han afavorit l'aparició del que podríem considerar un nou tipus de subtitulació: el fansub. Es diferencia de la resta pel fet de ser una forma pròpia de la Xarxa i per la condició dels traductors: no són, en molts casos, especialistes formats, sinó aficionats consumidors del producte traduït. En desconèixer la normativa, les traduccions són més instintives, creatives i individualistes. És més habitual, però, trobar errades de tota mena als fansubs que a les traduccions realitzades per professionals. Altra dada important és que és una activitat desinteressada, sense ànim de lucre. El subbing (manera preferida front a subtitling) es va iniciar als anys 80 amb la popularitat dels anime japonesos. La intenció era saltar l'obstacle que imposava la barrera idiomàtica i l'escassa distribució.

    Bibliografia[modifica]

    • BARTOLL, Eduard. La subtitulació: aspectes teòrics i pràctics. Vic, Eumo Editorial, 2012. ISBN 9788497664424
    • CHAUME, Frederic. Cine y traducción. Fuenlabrada (Madrid), Cátedra, 2004. ISBN 84-376-2136-4
    • DÍAZ CINTAS, Jorge. La traducción audiovisual: el subtitulado. Salamanca, Ediciones Almar, 2001. ISBN 84-7455-069-6
    • DÍAZ CINTAS, Jorge. Nuevos retos y desarrollos en el mundo de la subtitulación, Puentes (Nº 6, novembre 2005), pp. 13-20.
    • DURO, Miguel (Coord.). La traducción para el doblaje y la subtitulación. Paracuellos de Jarama (Madrid), Cátedra, 2001. ISBN 84-376-1893-2
    • PEREIRA RODRÍGUEZ, A. M. i LORENZO GARCÍA, L. Evaluamos la norma UNE 153010: Subtitulado para personas sordas y personas con discapacidad auditiva. Subtitulado a través del teletexto. Puentes (Nº 6, novembre 2005), pp. 21-26

    Enllaços externs[modifica]