Usuari:Mcapdevila/Batalla d'Egospòtam
| Batalla d'Egospótamos | |||
|---|---|---|---|
| Data | 405 aC | ||
| Bàndols | |||
| |||
| Forces | |||
| |||
| Baixes | |||
| |||
Guerra d'Arquidam (431 aC - 421 aC) | |
Batalla de Platea - Sybota – Potidea – Chalcis – Rhium – Naupacte – Setge de Platea – Mitilene - Tanagra – Aetolia – Olpae – Pylos – Sphacteria – Delium – Amphipolis - Mantinea | |
Siracusa | |
Guerra de Decèlia (413 aC - 404 aC) | |
La Batalla d'Egospótamos (del grec Αιγοσποταμος, 'riu de la cabra') va ser un enfrontament naval lliurat entre Atenes i Esparta en el marc de la Guerra del Peloponès a 405 aC a la desembocadura del Egospótamos, riu del Quersoneso. Sembla que hi va arribar a caure un meteorit, segons relata Anaxàgores.
La batalla naval d'Egospótamos va tenir lloc a 405 aC i va ser l'última batalla important de la Guerra de Decelia, la tercera i última part de la Guerra del Peloponès. En la batalla, la flota espartana sota el comandament de Lisandro capturar a l'armada atenesa. Va suposar el terme la guerra, ja que Atenes, perduda la seva capacitat naval amb la derrota, no podia importar cereals o comunicar-se amb el seu Imperi sense el control del mar.
Després de Siracusa[modifica]
En aquella època regnava a Pèrsia Darío II i Tisafernes era sàtrapa de Sardes i Farnabazos II de la Frígia Helesponto. Aquests van enviar emissaris a Esparta perquè donés suport a Quíos i li aconsellaven que accionés sobre el Helesponto. Al mateix temps, Alcibíades, general atenès, es trobava en Jònia incitant a una revolta en contra d'Atenes.
L'any 413 aC Esparta, aconsellada per Alcibíades, va ocupar la fortalesa de Decelia en el Àtica, des d'on hostigó a Atenes. Els aliats d'Atenes van començar a abandonar-la en la qual es va cridar la Guerra de Decelia. A més, Esparta va rebre suport monetari de Pèrsia a canvi de renunciar a les ciutats jòniques.
L'any 411 aC, Alcibíades va aconseguir que els atenesos canviessin el seu sistema de govern per una oligarquia. L'exèrcit atenès es va revoltar a Samos i va exigir que Alcibíades tornés a Atenes. A l'any següent, 410 aC, Alcibíades al comandament de la flota atenesa va derrotar a Cícico, al mar de Màrmara, a la flota espartana enfonsant 60 naus. Després d'aquest desastre Esparta va buscar la pau, però Atenes es la va negar perquè en l'interval havia estat reinstaurada la democràcia gràcies a Cleofonte.
Les forces atenesos sota la direcció d'Alcibíades van anar guanyant terreny fins aconseguir la completa reconquesta del Bòsfor, restablint la via d'abastament del blat des Ucraïna. L'any 407 aC, Alcibíades va tornar triomfalment a Atenes, on van tornar triar-general, però al poc temps, els espartans al comandament de Lisandro el van derrotar a Noti, per la qual que la Assemblea atenesa el va substituir pel general Conón. Tement per la seva persona, Alcibíades es va retirar a una fortalesa en el Helesponto.
Accions prèvies a Egospótamos[modifica]
Durant l'hivern següent, Lisandro va acabar el seu any de mandat i va ser substituït per Calícrates qui va prendre el comandament d'una flota reforçada composta per 140 trirrem s. Va obligar a Conón acceptar combat davant Mitilene i ho va derrotar, enfonsant-30 dels seus 70 naus i bloquejant en aquesta ciutat.
Aquesta derrota va col·locar a Atenes en una situació tan desesperada que va haver de fondre l'or i la plata dels temples de la Acròpoli per a equipar una nova flota de 150 trirrems. Calícrates, que ara disposava de 170 naus, va deixar 50 en el bloqueig de Mitilene i amb la resta es va enfrontar als atenesos en la Batalla de Arginusas, al sud de Lesbos, sofrint una aclaparadora derrota, va perdre 70 naus i va morir en el combat. Era l'any 406 aC Probablement els atenesos podrien haver destruït a tota la flota espartana, però una tempesta va posar fi al combat. La tempesta va impedir als atenesos recollir els nàufrags dels 25 vaixells perduts de la seva flota, el que va ocasionar que nou dels seus caps fossin condemnats a mort, executant a sis.
Aquesta victòria va significar que Atenes recuperés el domini de l'Egeu oriental i refusés novament la pau que li demanava Esparta. Ciro el Jove va insistir davant Esparta que designés a Lisandro com a comandant en cap de la seva flota, però com les lleis espartanas prohibien que una persona ocupés per dos períodes consecutius el mateix càrrec, obviar això nomenant un cap nominal ia Lisandro com a segon, encara que exercia el comandament efectiu. Lisandro es va dirigir a Efes i amb l'ajuda monetària de Pèrsia incrementar ràpidament el nombre de trirrems de la seva flota.
L'any 405 aC, la flota espartana va salpar en direcció a Rodes, va tornar al nord vorejant la costa asiàtica i va passar al Helesponto posant lloc a Làmpsac amb el propòsit d'interferir el trànsit del Pont àtic.
La derrota d'Egospótamos[modifica]
En assabentar Conón del bloqueig establert pels espartans, va salpar immediatament de Quíos amb una flota de 180 trirrems. Abans d'arribar a Sestos, Làmpsac havia caigut en mans dels espartans, de manera que va continuar fins Egospótamos que es trobava una mica al nord de Sesto, davant Làmpsac.
Lisandro disposava de 200 naus i al dia següent es va allistar per al combat. La flota atenesa va sortir a enfrontar-ho, però Lisandro va eludir el combat tornant a Làmpsac de manera que els atenesos van tornar a Egospótamos. Aquesta rutina es va repetir per quatre dies fins que Alcibíades li va recomanar a Conón que es traslladés a Sesto on tindria port i ciutat al mateix temps per a l'aprovisionament. Els generals atenesos no li van fer cas i li van comminar a que es retirés.
Al cinquè dia, quan els atenesos van salpar d'Egospótamos i es van dirigir a Sestos on van desembarcar per aprovisionar, estant en aquesta feina la flota de Lisandro es va llançar sobre ells a gran velocitat. Conón no va aconseguir a reembarcar a tota la seva tripulació i disposar les naus per a l'enfrontament. Només Conón amb nou naus es va poder fer a la mar, la resta va ser capturat a la platja, fent molts presoners, encara que alguns es van refugiar en les fortificacions properes.
Conón comprendre el desastre patit, es va dirigir a Abarnis i després va buscar refugi en evagore I a l'illa de Xipre. Va enviar una nau a Atenes amb la notícia del que ha passat. En l'acció d'Egospótamos, que en realitat no va ser una batalla, els espartans van capturar 170 naus atenesos mentre aquestes estaven encallades a la platja.
La rendició d'Atenes[modifica]
Després de la victòria, Lisandro va navegar a Bizanci i Calcedònia, ciutats que el van rebre triomfalment. Va enviar a Atenes seves guarnicions amb salconduits. La seva idea era que com més persones hi hagués a Atenes, més fàcilment cauria aquesta per la fam.
A Atenes, coneguda la notícia, l'Assemblea va resoldre bloquejar els ports, reparar les muralles i posar la ciutat en estat de setge sota el comandament del general Eufrates.
Pausanias, rei espartà, va reclutar tropes de la Lliga del Peloponès, excepte Argos, es va unir a Agis en Decelia i ambdós es van dirigir sobre Atenes, assetjant per terra. Al poc temps va arribar Lisandro amb la flota de 150 naus, bloquejant per mar.
Després de diversos mesos de setge i negociacions, en què poble atenès es va revoltar contra Cleofón matant, la ciutat es va rendir. Les condicions van ser: es demolería la Muralla Llarga i les fortificacions, Atenes hauria de retornar totes les seves possessions a l'exterior, quedant reduït el seu territori al Àtica i Salamina, es confiscarien la flota, es garantiria als exiliats el dret de tornar a la seva pàtria i Atenes entraria en aliança amb Esparta, acceptant el predomini d'aquesta. Atenes va acceptar aquests termes i així va ser com Lisandro va entrar en El Pireu l'abril de l'any 404 aC
D'aquesta manera va acabar la primera temptativa europea de formar un Imperi basat en la força. La victòria espartana en Egospótamos va marcar el final de 27 anys de guerra i va col·locar a Esparta en una posició de complet domini del món grec i va establir un ordre polític que duraria més de trenta anys.
Bibliografia[modifica]
- FULLER, J.E.C. Batalles decisives del món occidental i la seva influència en la història. Barcelona, Luis de Caralt, 1963.
- National Geographic Society «Lands of the Bible Today». National Geographic Magazine, 1967, 1967.
- KINDER I HILGEMANN. Atlas històric mundial. Madrid. Edicions Istme, 1972.
- Kagan, Donald. The Peloponnesian War (Penguin Books, 2003). ISBN 0-670-03211-5
Enllaços externs[modifica]
- Diodoro Sículo, = Biblioteca (en anglès)