Usuari:Mcapdevila/Guerra d'Itàlia de 1521–26

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de conflicte militarMcapdevila/Guerra d'Itàlia de 1521–26
Guerres Italianes
Data1521-1526
LlocPenínsula Itàlica, França, Navarra i Espanya
Bàndols
Regne de França Regne de França
República de Venècia República de Venècia
Regne de Navarra Regne de Navarra
Carles V Imperi de Carles V
Anglaterra Regne d'Anglaterra
Estats Pontificis Estats Pontificis

La Guerra d'Itàlia de 1521–26, també coneguda com Guerra dels Quatre Anys,[nota 1] forma part de les Guerres Italianes i en ella van lluitar Francesc I de França i la República de Venècia contra l'emperador del Sacre Imperi Romanogermànic Carles V, Enric VIII d'Anglaterra i els Estats Pontificis. Entre les causes del conflicte hi ha l'elecció en 1519-1520 de Carles I com a emperador del Sacre Imperi Romanogermànic i la necessitat del papa Lleó X d'aliar-se amb Carles per combatre Martí Luter .

La guerra va esclatar a Europa Occidental el 1521, quan França va envair els Països Baixos i va intentar ajudar a Enric II de Navarra a recuperar el seu regne. Les forces imperials repel·lir la invasió i van atacar el nord de França, on els francesos van detenir el seu avanç. Llavors, l'Emperador, el Papa i Enric VIII van signar una aliança formal contra França, i les hostilitats van començar a la península italiana. A la batalla de Bicocca, els exèrcits imperials i del papat derrotar l'exèrcit francès, expulsant-lo del Milanesat. Després de la batalla, la lluita va tornar de nou a territori francès, mentre que Venècia firmava la pau per separat. L'exèrcit anglès va envair França el 1523, mentre que Carles de Borbó, contrariat per les temptatives de Francesc de apoderar-se de la seva herència, va trair a Francesc i es va aliar amb Carles I. El 1524 va fallar una temptativa francesa de recuperar el Ducat milanès i va donar a Borbó l'oportunitat d'envair Provença al capdavant d'un exèrcit espanyol.

El mateix Francesc va dirigir un segon atac contra el Ducat de Milà-l 'actual Llombardia - el 1525. La seva desastrosa derrota a la Batalla de Pavia, en què va ser capturat i la majoria dels seus principals nobles van morir, va conduir a la fi de la guerra. Mentre estava empresonat a Espanya, Francesc va signar el tractat de Madrid, en el qual renunciava a les seves aspiracions a Itàlia, Borgonya i Flandes. Després d'algunes setmanes del seu alliberament, però, va rebutjar els termes del tractat, començant d'aquesta manera la Guerra de la Lliga de Cognac. Encara que les Guerres Italianes continuarien durant tres dècades, aquestes acabarien sense que França pogués recuperar cap territori substancial a Itàlia.

Preludi[modifica]

Per 1518 la pau que havia prevalgut a Europa després de la Batalla de Marignano va començar a enfonsar. Les principals potències (Espanya, França, Anglaterra i el Sacre Imperi Romà) vivien un període de pau, havent acordat en el tractat de Londres que si un país decidia trencar la pau, tots els altres s'aliarien per derrotar-lo. Tanmateix, la successió a la Corona Imperial va dividir als quatre monarques. L'emperador Maximilià I, volia que li succeir un Habsburg, per la qual cosa va iniciar una campanya a favor de Carles I d'Espanya, mentre que Francesc es va proposar com a candidat alternatiu. Al mateix temps, el Papat i el Sacre Imperi Romà es van veure obligats a fer front a l'auge de les idees de Martí Luter que, al marge de qüestions teològiques, donava als prínceps electors alemanys una raó per allunyar-se dels poders imperial i vaticà. Mentre, Francesc feia davant del cardenal Thomas Wolsey, que buscava aprofitar els moviments diplomàtics del continent per a benefici d'Anglaterra i seu propi.

Territoris controlats per Carles I el 1519. A causa de la concentració de títols en mans de Carles I, França passa a estar en una posició geopolítica complicada.

La mort de Maximilià I va portar l'elecció imperial al primer pla de la política d'aliances europea. El Papa Lleó X, encara amenaçat per la presència de tropes espanyoles a menys de 70 quilòmetres, va recolzar la candidatura francesa. Els propis prínceps electors, excepte Frederic III de Saxònia, que va refusar fer campanya, van prometre la seva ajuda als candidats. Abans de la seva mort, Maximilià havia promès ja sumes de 500.000 florins als electors a canvi dels seus vots, però Francesc va comprometre fins a tres milions, i Carles va decidir superar la suma del seu rival amb recaptacions de impostos extraordinaris en Castella i endeutant amb els Fugger.[1] El resultat final, però, no va ser determinat pels suborns desorbitats, que incloïen la promesa de fer de l'Arquebisbat de Magúncia una legació papal. El poble pla en general va considerar un ultratge la idea d'un francès al cap de l'Imperi Germànic, el que va portar els electors a iniciar una pausa en la deliberació. Això, unit a que Carles va situar a l'exèrcit prop de Frankfurt, que era on estaven reunits, va fer que els electors decantar la balança finalment per ell. El 23 d'octubre de 1520 era coronat emperador del Sacre Imperi, títol que sumava als acabats d'unificats regnes espanyols-el Duc d'Alba havia conquerit Navarra el 1512 per Castella - i les possessions de la Casa de Borgonya en els Països Baixos.

El cardenal Thomas Wolsey, esperant augmentar la influència d'Enric VIII en el continent, va oferir els serveis d'Anglaterra com a mediadora del conflicte entre Carles i Francesc. Enrique i Francesc efectuar una reunió al Camp del drap de l'or. Mentrestant, Wolsey entretenir Carles a Calais. Després de les reunions, Wolsey es va disposar a millorar la seva reputació amb vistes al següent conclave, per la qual cosa va organitzar una conferència d'arbitratge a Calais, que va durar fins a l'abril de 1522 i que no va aconseguir solucionar el conflicte.

Francesc I de França, pintat per Jean Clouet. Francesc, en la seva ambició d'arribar a ser emperador del Sacre Imperi, va empènyer a Europa a la guerra. De mentalitat encara medieval, va arribar a reptar a duel al Marquès de Pescara i al propi emperador Carles.[2]

Al desembre, els francesos van començar a planejar la guerra. Francesc no desitjava atacar obertament a Carles perquè Enric havia anunciat la seva intenció d'intervenir en contra del primer que trenqués la fràgil pau. En comptes d'això, va donar més suport encobert a incursions dins de territori imperial i espanyol. Es va organitzar un atac sobre el riu Mosa, sota el lideratge de Robert de la Marck. Els plans francesos aviat es van mostrar com inapropiats després de la intervenció d'Enric III de Nassau que va tallar l'ofensiva del Mosa.[3]

Simultàniament, un altre exèrcit donava suport a Enric II de Navarra per recuperar el regne que havia conquerit Ferran II d'Aragó a 1512, la contraofensiva navarrès-gascona va ser dirigida per André de Foix, Senyor d'Asparrots.[4] Les operacions van ser proveïdes i finançades pels francesos, que van negar tota responsabilitat.[5][6] En el Regne de Navarra al mateix temps que la població es revoltava contra la invasió castellano-aragonesa, entrava l'exèrcit navarrès-gascó al comandament del general Asparrots. El regne va ser alliberat en poc temps, però l'exèrcit català va reaccionar enviant un exèrcit de 30.000 homes ben equipats, enfrontant a prop de Pamplona, l'exèrcit franc-navarrès que era tres vegades menor en nombre a la Batalla de Noáin el 30 de juny de 1521 on es va produir la derrota de les tropes franco-navarreses, sent determinant en el control, de Navarra per Espanya.[7]

Carles estava mentrestant ocupat amb l'assumpte de Martí Luter, amb qui es va enfrontar a la Dieta de Worms el març de 1521. L'emperador, que no sabia alemany, veia el catolicisme com una forma de lligar els diversos estats del Sacre Imperi Romà cap a ell. Com el Papa Lleó X, per la seva banda, no estava disposat a tolerar el desafiament públic a la seva autoritat, ell i l'emperador van ser forçats a recolzar-se mútuament contra Luter, que es trobava ara recolzat per Frederic de Saxònia i Franz von Sickinger.[8] El 25 de maig, Carles i el cardenal Girolamo Aleandro, el nunci papal, van proclamar l'Edicte de Worms contra Luter. Al mateix temps, l'emperador va prometre el Papa la devolució de Parma i Piacenza als Mèdici i de Milà als Sforza. Lleó, que necessitava un mandat imperial per a la seva campanya contra el que veia com una perillosa heretgia, va prometre ajudar a expulsar els francesos de Llombardia, deixant a Francesc únicament amb la República de Venècia com la seva aliada.[9]

Moviments inicials (1521-1522)[modifica]

El juny, els exèrcits imperials al comandament d'Enric III de Nassau van envair el nord-est de França, prenent les ciutats d'Ardres i Mouzon i assetjant Tournai. Van ser retinguts per la aferrissada resistència dels francesos, liderats per Pierre Terraill de Bayard, Senyor de Bayard, i per Anne de Montmorency, durant el Setge de Mézières, el que va donar temps a Francesc per reunir un exèrcit i enfrontar-se al atac.[5][10] El 22 d'octubre de 1521, Francesc es va trobar amb el gruix de l'exèrcit imperial, que estava comandat per Carles V en persona, a prop de Valenciennes. Tot i el constrenyiment de Carles de Borbó, Francesc vacil·lar en atacar, el que li va donar temps a Carles a retirar-se. Quan els francesos finalment van estar preparats per avançar, el començament d'unes pluges persistents els van impedir fer una persecució efectiva i les forces imperials van poder escapar sense presentar batalla.[11]Poc després, tropes franceses sota el comandament de Guillaume Gouffier, Senyor de Bonnivet, i Claudio de Lorena, Duc de Guise, després d'una sèrie prolongada de maniobres, van assetjar l'estratègica ciutat d'Hondarribia, a la desembocadura del riu Bidasoa a la frontera franco-espanyola. La conquesta d'aquesta ciutat, que romandria en les seves mans els següents dos anys, els va proporcionar als francesos una posició avantatjosa al nord d'Espanya.

Batalles a Llombardia (1521-25). Els enfrontaments a Bicocca, el Sesia, i Pavia estan assenyalats.

Al novembre, la situació francesa s'havia deteriorat considerablement. Carles, Enric VIII i el Papa van signar una aliança contra Francesc el 28 de novembre.[12] A Odet de Foix, Vescomte de Lautrec, el governador francès de Milà, li va ser encomanada la tasca de resistir a les forces papals i imperials, però va ser derrotat per Prospero Colonna, i per a finals de novembre havia estat expulsat de Milà i s'havia retirat a un anell de pobles al voltant del riu Adda.[13][14] Allà, Lautrec es va reforçar amb l'arribada de mercenaris suïssos, però sense diners disponibles per pagar-los, va haver de desistir en els seus desitjos d'atacar a les forces imperials immediatament.[15] El 27 d'abril de 1522, va atacar l'exèrcit combinat papal i imperial sota el comandament de Colonna prop de Milà a la batalla de Bicocca. Lautrec havia planejat fer servir la seva superioritat en artilleria per prendre avantatge, però els suïssos, impacients per enfrontar-se al enemic, es van interposar entre els seus canons i carregar contra els arcabussers espanyols que es trobaven atrinxerats allà. A la contesa resultant, els suïssos van ser derrotats pels espanyols, que no van perdre cap dels seus efectius,[16] comandats per Fernando de Ávalos, Marquès de Pescara, i per una força de Lansquenets comandada per Jorge de Frundsberg. La seva moral es va enfonsar i els suïssos es van retirar als seus cantons; Lautrec, al qual li quedaven escasses tropes per continuar la campanya, va abandonar Llombardia.[17][18] Colonna i de Ávalos, ja sense oposició van assetjar Gènova, capturant la ciutat el 30 de maig.[17]

França amb problemes (1522-1524)[modifica]

La derrota de Lautrec va fer que Anglaterra participés obertament en el conflicte. A finals de maig de 1522, l'ambaixador anglès va presentar a Francesc un ultimàtum enumerant una sèrie d'acusacions contra França, sobretot el suport d'aquesta a John Stewart, Duc de Albany a Escòcia; totes elles van ser negades pel rei.[19] Enric VIII i Carles van signar el Tractat de Windsor el 16 de juny de 1522. El tractat establia un atac conjunt anglo-imperial contra França, en el qual cada part aportaria almenys 40.000 homes. Carles va acceptar compensar Anglaterra per les pensions que podria perdre a causa del conflicte amb França i pagar els deutes passades, que serien confiscades, per a segellar l'aliança, va acordar el seu matrimoni amb l'única filla d'Enric, Maria. El juliol, els anglesos van atacar Bretanya i Picardia des de Calais. Francesc va ser incapaç de reunir els fons per sostenir una resistència significativa, i l'exèrcit anglès va cremar i va saquejar el camp.[20]

Carles III, Duc de Borbó, d'un gravat de Thomas de Leu. Enfrontat amb Francesc, Borbó el va trair i es va aliar amb Carles I.

Francesc va provar diverses formes de reunir diners, però estava concentrat en un plet contra Carles de Borbó. Aquest havia rebut la majoria de les seves possessions gràcies al seu matrimoni amb Susana de Borbó, que havia mort poc abans del començament de la guerra. Lluïsa de Savoia, primera de Susana i mare del rei, insistia que els territoris en disputa havien de passar a la seva propietat a causa del seu proper parentiu amb la difunta. Francesc era conscient que apropiar d'aquestes terres milloraria suficientment la seva posició financera com per continuar la guerra i va començar a confiscar parts d'elles en nom de Luisa. Borbó, molest per aquest tractament i cada vegada més aïllat a la cort, va començar a temptejar a Carles I per trair al rei francès.[21][22]

Per 1523, França estava a punt del col·lapse. La mort del dux de Venècia Antonio Grimani va elevar a Andrea Gritti, un veterà de la guerra de la Lliga de Cambrai, al poder a Venècia. Ràpidament va començar a negociar amb l'emperador i el 29 de juliol va signar el Tractat de Worms, que retirava a la República de la guerra.[23] Borbó va continuar les seves negociacions amb Carles, oferint començar una revolta contra Francesc a canvi de diners i tropes alemanyes. Llavors Francesc, que estava sobre avís de la trama, el va citar a Lyon a l'octubre. Per guanyar temps, Carles de Borbó va fingir trobar malalt i va fugir a Besançon, ciutat lliure en territori imperial.[24] Enfadat, Francesc va ordenar l'execució de tots els seguidors de Borbó es capturen, però el Duc mateix, havent rebutjat una oferta final de reconciliació, va entrar públicament al servei de l'emperador.

Carles va envair el sud de França a través dels Pirineus. Lautrec va defensar amb èxit Baiona dels espanyols, però Carles va ser capaç de recuperar Hondarribia el febrer de 1524.[25] Al mateix temps, un enorme exèrcit anglès sota el comandament de Charles Brandon, Duc de Suffolk, va penetrar en territori francès des Calais. Els francesos, debilitats per l'atac imperial, van ser incapaços de resistir, i Suffolk aviat va superar el riu Somme, devastant la campanya al seu pas i aturant-se a només 80 quilòmetres de París.[26] Carles, però, no va poder donar suport a l'ofensiva anglesa, així que Suffolk, poc disposat a arriscar-se en un atac contra la capital francesa, va tornar a Calais.

Guillaume Gouffier, Senyor de Bonnivet, retratat per Jean Clouet (c. 1516). Bonnivet comandar diversos exèrcits francesos durant la guerra.

Francesc va centrar ara la seva atenció en Llombardia. L'octubre de 1523, un exèrcit francès de 18.000 homes sota el comandament de Bonnivet va avançar a través del Piemont cap a Novara, on es va unir a una força de la mateixa entitat formada per mercenaris suïssos. Prospero Colonna, que només disposava de 9.000 homes per oposar-se al avanç francès, es va retirar a Milà.[27] Bonnivet, però, sobreestimar la mida de l'exèrcit imperial i va preferir instal·lar a les casernes d'hivern sense intentar atacar la ciutat, el que va permetre als comandants imperials reunir 15.000 lansquenets i una gran força sota el comandament Borbó per al 28 de desembre, quan Carles de Lannoye va rellevar al moribund Colonna.[28] En aquest moment molts suïssos havien abandonat l'exèrcit francès, i Bonnivet començar a retirar-se. La derrota francesa a la batalla de l'Sesia, on Bayard va ser mort mentre comandava la rereguarda francesa, va demostrar de nou el poder de les formacions d'arcabussers contra les tropes tradicionals; l'exèrcit francès va ser obligat llavors a retirar després dels Alps en una completa desorganització.[29][30]

De Ávalos i Borbó van creuar els Alps amb prop de 11.000 homes i van envair Provença a principis de juliol.[30] marxa a través dels petits pobles sense trobar oposició , Borbó va prendre la capital provincial d'Aix-en-Provence el 9 d'agost, adoptant el títol de Comte de Provença i prometent lleialtat a Enric VIII en agraïment pel seu suport contra Francesc.[31] A mitjans d'agost, Borbó i de Ávalos havien assetjat Marsella, l'únic baluard en Provença que romania en mans franceses. No obstant això els seus assalts a la ciutat van fracassar, i quan l'exèrcit francès sota el comandament del propi Francesc va arribar a Avinyó a finals de setembre, es van veure obligats a retirar-se a Itàlia.[17][32][33]

Navarra[modifica]

Mentrestant la guerra pel control del Regne de Navarra no havia finalitzat. Tres mesos després de la derrota de Noáin, els partidaris d'Enric II de Navarra ocupen el castell d'Amaiur al setembre i Hondarribia a l'octubre, mantenint una franja Baztan-Bidasoa sota el seu control. El març de 1522 els castellans van tornar a prendre Roncesvalles i el castell d'Orzorrotz a la penyal d'Ekaitza sobre les localitats d'Ituren i Zubieta. El 10 de maig de 1522 l'Emperador Carles I va concedir un perdó general amb l'excepció expressa a més de 400 persones, intentant disminuir la resistència en el regne.

El 17 de juny, en una batalla amb baixes en ambdues parts, els castellans van prendre Santesteban, que va ser incendiada, i d'aquesta manera, la línia defensiva navarresa del Baztan-Bidasoa quedava tallada. El 28 de juny l'exèrcit imperial va conquerir el castell de Behobia, després de ser abandonat. Dos dies després passaria la batalla de la muntanya Aldabe a la rodalia.

El juliol va ser tancat per 10.000 homes el castell d'Amaiur, on els dos-cents defensors eren navarresos, capitulant el 22 de juliol de 1522.

L'octubre de 1523 Carles I va ser a Pamplona per preparar la campanya contra els resistents navarresos en Fortalesa de Hondarribia i en la Baixa Navarra. Decretar el desembre un altre perdó real, excloent a 152 representants de famílies navarreses.

En aquesta situació, un exèrcit de 27.000 homes es prepara a Navarra i Guipúscoa, dividits en tres columnes per atacar, Lapurdi, Baixa Navarra i el Bearn. Als 24 dies de campanya, després de fracassar en la presa de Baiona i que ni tan sols va arribar a Tolosa, van tornar després d'haver perdut una quarta part de les tropes per desercions i malalties . En aquesta campanya van resultar destruïdes les poblacions de Oloron, Navarrenx, Garris, Sordes, Hastingues, Maule-Lextarre, Sauveterre i Bidaxen.

Reorganitzats al febrer després d'aquesta expedició, assetjar de nou la Fortalesa de Hondarribia. El 2 de febrer va començar el bombardeig. Mentre es negociava la seva rendició, van abandonar el castell dels francesos el 27 de febrer, mantenint els navarresos en aquest. El 29 de febrer es va decretar un perdó als navarresos a canvi del seu lliurament i submissió, lliurant la plaça l'abril de 1524, dos anys i mig des de la seva presa. Aquest ampli perdó va donar pas a una consolidació de l'Administració catalana en el regne, encara que no totes les reintegracions promeses es van complir.[34]

Campanya de 1524-1525[modifica]

Article principal: Batalla de Pavia

A mitjans d'octubre, el propi Francesc va creuar els Alps i va avançar cap a Milà al capdavant d'un exèrcit que superava els 40.000 homes. Borbó i Ávalos, les tropes no s'havien recuperat de la campanya de Provença, no estaven en condicions d'oferir una resistència seriosa. L'exèrcit francès es va moure en diverses columnes, desestimant les temptatives imperials d'aturar el seu avanç, però sense poder atraure el cos principal de les tropes imperials a la batalla. No obstant això, Carles de Lannoye, que havia reunit uns 16.000 homes per oposar-se a les 33.000 tropes franceses que planaven sobre Milà, va decidir que la ciutat no podia ser defensada i es va retirar a Lodi el 26 d'octubre.[16] Havent entrat a Milà i col·locat Lluís II de la Trémoille com a governador de la ciutat, Francesc es va dirigir cap a Pavia, on Antoni de Leyva es trobava juntament amb una important guarnició imperial.

L'avanç gal en Llombardia i la campanya de Pavia de 1524-25. Els moviments francesos es mostren en blau i els imperials en vermell.

El gruix de les tropes franceses va arribar a Pavia en els dies d'octubre. Cap al 2 de novembre, Montmorency havia creuat el riu Ticino i havia envestit a la ciutat des del sud, completant el implicació. Dins de la ciutat es trobaven prop de 7.000 homes,[16] principalment els mercenaris d'Antonio de Leyva, els quals van haver de cobrar en plata d'església, a falta d'altres mitjans.[35] A això va seguir un període d'escaramusses i algun bombardeig d'artilleria, de manera que es van obrir diverses bretxes en les muralles per a mitjans de novembre. El dia 21 d'aquell mes, Francesc va intentar un assalt a la ciutat a través de dues de les bretxes, però es va veure obligat a retrocedir patint nombroses baixes, destorbat pel temps plujós i falta de pólvora, els francesos van decidir esperar que en el seu lloc , fos la fam el que fes el seu treball sobre els assetjats.[36][16]

A principis de desembre, forces espanyoles comandades per Hugo de Moncada van arribar a les rodalies de Gènova, amb el propòsit d'interferir en un conflicte entre les faccions partidàries dels Valois (francesos) i dels Habsburg. Francesc, al seu torn, va enviar un contingent encara major al comandament de Miguel Antonio de Saluzzo, Marquès de Saluzzo per interceptar als espanyols. Confrontats als francesos, molt superiors en nombre i sense suport naval a causa de l'arribada de la flota pro-Valois al comandament d'Andrea Doria, els espanyols es van rendir.[37] Llavors Francesc va signar un pacte secret amb el Papa Climent VII, pel qual es comprometia a no auxiliar l'emperador Carles a canvi de l'ajuda de Francesc per conquerir Nàpols . En contra el aconsellat pels seus comandants, Francesc va separar una part de les seves tropes sota el comandament de John Stewart, Duc d'Albany, i les va enviar rumb sud a ajudar el Papa.[17][38] Lannoye va intentar interceptar l'expedició de Stewart prop de Fiorenzuola, però va patir baixes severes i es va veure forçat a tornar a Lodi a causa de la intervenció de les temudes Bandes Negres-segons molts autors, les millors mercenaris italians del moment [39]- de Giovanni dalle Bande Nere, que acabaven d'entrar en el conflicte al servei dels francesos per iniciativa del Papa, cosí de la mare de Giovanni, també de la família Mèdici. Tot seguit, el condottiero Giovanni es va dirigir a Pavia amb reserves de pólvora reunides pel Duc de Ferrara, tot i que les posicions franceses es van veure al mateix temps afeblides per la partida d'uns 5.000 Grisons, mercenaris suïssos, que van tornar a les seves cantons per defensar d'una incursió imminent de lansquenets.[40]

Part dels Tapissos de Pavia de Barnaert van Orley (c. 1531).

El gener de 1525, 12.000 lansquenets van arribar al comandament de Jordi de Frundsberg [41] per alleujament de Lannoye, que va reprendre l'ofensiva. Ávalos capturar la posició francesa a San Angelo, tallant la comunicació entre Pavia i Milà, mentre una columna a part de lansquenets avançava en Belgiojoso i, tot i retenir breument un atac liderat per Mèdici i Bonnivet, van ocupar la ciutat.[42][43] Per al 2 de febrer, Lannoye havia arribat a pocs quilòmetres de Pavia. Francesc havia aixecat el campament amb el gruix del seu exèrcit en el gran parc emmurallat de Mirabello, fora de les muralles de la ciutat, entre la guarnició de Leyva i l'exèrcit d'auxili que venia en camí.[44][45] Al llarg de febrer, les tropes de Leyva continuar fustigant als assetjadors. Mèdici va ser seriosament ferit i es va retirar a Piacenza a recuperar-se, forçant Francesc a traslladar gran part del seu guarnició a Milà per suplir la marxa de les Bandes Negres, però, les escaramusses van tenir escàs efecte sobre el resultat final de la batalla. El 21 de febrer, els comandants imperials, escassos de provisions i creient equivocadament ser inferiors en nombre als francesos, van decidir llançar un atac al castell de Mirabello, tractant de salvar la cara i desmoralitzar als francesos prou com per retirar-se amb certa seguretat.[46][47]

A la matinada del 24 de febrer de 1525, enginyers imperials van obrir bretxes en les muralles de Mirabello,[48] permetent a les forces de Lannoye entrar al parc; al mateix temps, Leyva va atacar des de Pavia amb el que quedava de la guarnició.[16] A la subsegüent batalla de quatre hores, la cavalleria pesada francesa, que tan eficaç s'havia mostrat contra els suïssos en Marignano deu anys abans, va tapar la seva pròpia artilleria amb un avanç ràpid i es va veure aviat envoltada i aïllada del seu exèrcit per lansquenets i els nombrosos arcabussers espanyols de Ávalos. Mentrestant, una sèrie de llargs combats d'infanteria van acabar amb l'aniquilació dels suïssos i la infanteria francesa. L'era de la cavalleria pesada tocava a la seva fi i els camps de batalla es van democratitzar gràcies a la creixent importància d'una infanteria proveïda de piques i arcabussos.

Els francesos van patir nombroses baixes, perdent el gruix de l'exèrcit. Bonnivet, Jacques de la Palic, Louis II de la Trémoille i Richard de la Pole van morir, mentre que Anne de Montmorency, Robert de la Marck i el mateix rei Francesc van caure presoners junt amb altres nobles de menys importància.[49][50][16] La nit següent a la batalla, Francesc va lliurar a Lannoye una carta per a la seva mare a París, en què li va relatar el que acabava d'esdeveniments:

« Per informar de com van passant les desgràcies, tot està perdut menys l'honor i la vida, que està fora de perill.[51][52] »

No gaire més tard, Francesc va saber que el Duc d'Albany havia perdut gran part dels seus homes a causa de l'esgotament i moltes desercions, de manera que van tornar a França sense arribar mai a Nàpols.[53] El que va quedar de l'exèrcit francès, a més de la petita guarnició que mantenia en el Castello Sforzesco a Milà, es va retirar a través dels Alps a les ordres de Carles IV de Alençon, arribant a Lyon al març.[51]

Europa Occidental en 1525, després de la batalla de Pavia. L'Imperi espanyol es trobava llavors en plena confirmació com a potència hegemònica en els camps de batalla europeus. Precisament en les Guerres Italianes, es van forjar els seus temibles terços, una formació nova i virtualment invencibles fins 1643, a la Batalla de Rocroi, on noves tècniques de guerra van provar ser més eficaços que les ideades originalment per el Gran Capità.

Madrid (1525-1526)[modifica]

Article principal: Tractat de Madrid (1526)

Després de Pavia, el destí del rei francès i de la mateixa França, va ser objecte d'intenses anades i vingudes diplomàtiques. Carles V, mancat de fons amb què pagar la ingent maquinària de guerra imperial, va decidir renunciar al matrimoni Tudor que havia acordat amb Enric VIII i va buscar en el seu lloc contraure núpcies amb Isabel de Portugal , que portaria amb si una dot més substanciosa. Borbó, mentrestant, conspirava amb Enric VIII la invasió i repartiment de França; al mateix temps animava a Ávalos a fer-se amb Nàpols i declarar Rei d'Itàlia, encara que aquest va trobar la lleialtat a l'emperador Carles més important que la seva pròpia ambició, així que va rebutjar l'oferiment i va informar de tot al seu senyor.[54] Lluïsa de Savoia, que havia estat a França com regent durant l'absència del seu fill, va tractar de reunir fons i tropes per defensar-se d'una probable invasió de l'Artois per tropes angleses.[55] Francesc, convençut de recuperar la seva llibertat si aconseguia una audiència amb Carles, va pressionar Ávalos i Lannoye, que pretenien traslladar-lo a Castel Nuovo a Nàpols, per portar finalment a Espanya . Al corrent dels plans invasors del Borbó, Ávalos i Lannoye van acordar fer-ho així i Francesc I va arribar a Barcelona el 12 de juny.[56]

Francesc I en un primer moment es va instal·lar en un poble a prop de València, però Carles es va veure constret per Montmorency i Lannoye per signar un acord. Aquests suggerien una possible deslleialtat dels italians envers l'aliança imperial, i va ordenar el trasllat del rei francès a Madrid, on se li va tenir pres al Alcázar i en la Casa dels Lujanes.[57] Ja a Madrid, Carles es va negar rotundament a entrevistar-se amb Francesc fins que aquest signés el tractat que li van proposar.[58] Carles reclamava la cessió del Milanesat, però també les de Borgonya i Provença, al que Francesc responia que les lleis franceses no permetien l' sobirà la cessió de territoris propietat de la corona sense l'aprovació del Parlament, que de segur l'hi negaria.[59]

Carles V visitant Francesc I després de la batalla de Pavia , per Richard Parkes Bonington (aquarel la sobre paper de 1827).

Al setembre, Francesc va caure greument malalt i la seva germana, Margarida d'Angulema, cavalcar des de París per fer-li companyia a Espanya.[60] Els doctors de l'emperador van examinar al rei francès i creient que la seva malaltia estava causada per la pena originada per no ser rebut per l'Emperador, van demanar a Carles consentís a visitar. Carles, en contra del consell del seu Gran Canceller, Mercurino Gattinara, que opinava que visitar el monarca francès en el seu llit de mort era una acció interessada més que de compassió i era, per tant, una mica indigne de l'emperador, el va visitar. Després d'això Francesc trigar poc a recuperar del tot.[61] Més tard, un intent de fugida va fallar estrepitosament i resultar en l'obligada volta a França de la seva germana Margarida.[62]

Fronteres finals de França després de la Pau de Cateau-Cambrésis el 1559. Tot i més de tres dècades de guerra addicional, França no va poder recuperar cap de les seves anteriors possessions a Llombardia.

Per a principis de 1526, Carles es va veure importunat per les demandes de Venècia i el Papa, que desitjaven restaurar a Francesc II Sforza al tron del Ducat de Milà, ia més començava a interessar signar un acord urgent amb el francès, abans que comencés una altra guerra. Francesc, havent intentat retenir Borgonya, sense resultat, estava disposat a lliurar a canvi de la seva pròpia llibertat.[63] El 14 de gener de 1526, Carles V i Francesc I van signar el Tractat de Madrid, pel qual el rei gal renunciava a totes les seves anteriors pretensions territorials a Itàlia, Flandes i Artois, lliurava Borgonya a Carles, acordant a més enviar a dos dels seus fills com a ostatges a la Cort espanyola, prometia casar-se amb la germana de Carles, Elionor d'Àustria, i tornar als Borbons tots els territoris que els hagués arrabassat.[64][65] Uns 40 anys més tard aquestes possessions resultarien crucials per l'Imperi dels Habsburg , ja que van possibilitar la comunicació per terra amb Flandes, llavors en guerra, a través de la ruta coneguda com Camí Español. Francesc va ser alliberat el 6 de març i, escortat per Lannoye va viatjar al nord fins Hondarribia. El 18 del mateix mes, va creuar el Bidasoa, arribant a França a la fi. Al mateix temps, el Delfín i el seu germà van passar a Espanya des de Baiona, per quedar ostatges, com s'havia acordat.[66] En aquells dies, Francesc havia aconseguit la pau amb Anglaterra pel Tractat de Hampton Court, signat per Thomas Wolsey i l'ambaixador francès. El Tractat va ser ratificat per una delegació francesa a Greenwich, l'abril de 1527.

No obstant això, Francesc no tenia intenció de complir la resta del que s'ha acordat a Madrid. El 22 de març, amb la benedicció del Papa-membre de la família Mèdici, disgustat amb la preponderància espanyola a Itàlia-, va declarar la seva desvinculació amb l'acord legant que s'havia signat sota coerció. El Papa Climent VII que mentrestant s'havia convençut que el creixent poder de l'emperador posava en perill les seves possessions a Itàlia, va enviar negociadors a Francesc I i Enric VIII per estudiar una aliança contra ell.[67] Enric, en no haver obtingut prebenda alguna en el Tractat de Madrid es va mostrar receptiu a l'oferta. Al maig, Francesc i el Papa es van aliar per iniciar la Guerra de la Lliga de Cognac en un intent de recuperar els territoris perduts pels francesos; Enric, que no va aconseguir en un principi que el tractat es signés a Anglaterra, no s'uniria a la lliga franco-vaticana fins 1527.[68] La guerra va provar ser una elecció equivocada per als interessos de Francesc i més fins i tot per al Papa (que va estar a prop de perdre la vida [69]), però Francesc i el seu successor, Enric II de França, continuarien amb els seus intents de fer-se amb el Milanesat en successives Guerres Italianes, per finalment renunciar a la seva possessió en la Pau de Cateau-Cambrésis a 1559.

Notes[modifica]

  1. Encara que entre 1521-1526 hi ha cinc anys, es considera que la guerra acaba amb la batalla de Pavia, per tant, quatre anys des de l'inici de les hostilitats el 1521.

Referències[modifica]

  1. Hackett, Francis the First , 206.
  2. The Renaissance at War, cap. The Duelling Kings .
  3. Hackett, Francis the First , 226; Oman, Art of War , 173 - 174.
  4. Esart, Pere (2001), Navarra, 1512-1530, Pamplona: Pamiela. ISBN 84-7681-340-6
  5. 5,0 5,1 Blockmans, 2002, p. 51-52.
  6. Hackett, Francis the First , 226.
  7. Esart, Pere (2001), Navarra, 1512-1530 . Pamplona: Pamiela. ISBN 84-7681-340-6
  8. Hackett, Francis the First , 226-227.
  9. Hackett , Francis the First , 227-228.
  10. Hackett, Francis the First , 243.
  11. Hackett, Francis the First , 245-246.
  12. Konstam, 1996, p. 88.
  13. Blockmans, 2002, p. 52.
  14. Hackett, Francis the First , 247-249
  15. Oman, Art of War , 176-178.
  16. 16,0 16,1 16,2 16,3 16,4 16,5 Martínez Laínez, Pere i Sánchez de Toca, José María. Terços d'Espanya, la infanteria llegendària. Madrid: EDAF, 2006. 
  17. 17,0 17,1 17,2 17,3 Blockmans, 2002, p. 57.
  18. Hackett, Francis the First , 249-250; Taylor, Art of War in Italy , 125-126.
  19. Hackett, Francis the First , 252-253.
  20. Hackett, Francis the First , 253.
  21. Hackett, Francis the First , 255-257
  22. Konstam, 1996, p. 25-26.
  23. Guicciardini, History of Italy , 335; Norwich, History of Venice , 439.
  24. Hackett, Francis the First , 261-269.
  25. Blockmans, 2002, p. 45.
  26. Hackett, Francis the First , 269-270.
  27. Konstam, 1996, p. 27.
  28. Konstam, Pavia 1525 , 27-28.
  29. Hackett, Francis the First , 277-278; Taylor, Art of War in Italy , 53-54.
  30. 30,0 30,1 Konstam, 1996, p. 28.
  31. Konstam, 1996, p. 28-29.
  32. Guicciardini, History of Italy , 343-344; Hackett, Francis the First , 277-278
  33. Konstam, 1996, p. 29.
  34. Esart, Pedro. Navarra, 1512-1530. Pamplona: Pamiela, 2001. ISBN 84-7681-340-6. 
  35. Konstam, 1996, p. 34-35.
  36. Konstam, 1996, p. 36-39.
  37. Konstam, 1996, p. 40-41.
  38. Konstam, 1996, p. 42-43.
  39. Història de les Bandes Negres (en italià).
  40. Konstam, 1996, p. 43-45.
  41. […] L'arribada a Itàlia dels 12.000 lansquenets de Frundsberg va acabar per empènyer a la fi […] ((web)).
  42. Blockmans, 2002, p. 59.
  43. Konstam, 1996, p. 46-50.
  44. Hackett , Francis the First , 286
  45. Konstam, 1996, p. 50.
  46. Konstam, 1996, p. 52-53.
  47. ... En aquesta tessitura alguns aconsellen retirar-se a Milà al marquès de Pescara, però aquest decideix l'atac després de arengar als seus homes. «Fills meus-diu-, tot el poder de l'emperador no n'hi ha prou per donar-nos demà un sol pa. L'únic lloc on podem trobar en abundància és en el campament dels francesos .»... Martínez i Sánchez, Terços d'Espanya , p. 109.
  48. A mitjanit del 23 febrer 1525 un nombrós grup de sapadors de l'exèrcit imperial va començar a obrir tres bretxes en el llenç de la muralla que envoltava el parc. («www.satrapa1.com». [Enllaç no actiu])
  49. Hackett, Francis the First , 288-293; Taylor, Art of War in Italy , 126-127.
  50. Konstam, 1996, p. 56-74.
  51. 51,0 51,1 Konstam, 1996, p. 76.
  52. Hackett Francis the First , 298).
  53. Guicciardini, History of Italy , 348.
  54. Guicciardini, History of Italy , 358-359; Hackett, Francis the First , 308-311.
  55. Guicciardini, History of Italy , 357-358.
  56. Guicciardini, History of Italy , 358; Hackett, Francis the First , 311. Guicciardini destaca que ell mateix no té molt clar si « Francesc creia això perquè jutjava als homes com de la seva mateixa naturalesa o perquè els homes s'autoenganyen fàcilment quan estan en joc els seus propis desitjos ».
  57. Ofici en què s'informa que s'ha començat a revisar els documents existents a l'fitxer de Simancas relatius a la presó de Francesc I a la Torre dels Lujanes: « Acadèmia de 15 febrer 1861 Entrada: traslladeu a la Comissió nomenada per informar sobre l'expedient de conservació de la Torre dels Lujanes. He rebut la comunicació de V.S. Z, data 3 d'aquest febrer, dient-me VSZ que remeti a la nostra Reial Acadèmia de la Història totes notícies es troben referents a Francesc Primer, Rei de França, des de la batalla de Pavia fins a la seva llibertat, que suposa estar pres a l'Alcázar de Madrid ia la torre anomenada dels Lujanes, afí de tenir presents en avaluar l'informe, que se li demana pel Govern en el (sic) espediente format sobre la conservació de la referida torre. He principi a remoure els papers d'aquest fitxer general, on es poden trobar algunes notícies referents a aquest memorable esdeveniment, i continuaré sense aixecar mà, utilitzant les hores fora d'oficina que el temps permeti a les tardes, i de tot el que parlaré (recordo haver vist poc) remetré certificat en paper d'ofici a aquesta la nostra Reial Acadèmia de la Història. Déu guardi a V. S. Z. la meva S. Simancas a 10 de febrer de 1861. Il·lm. S º. D. Pedro Saban, Director d'Instrucció pública, i secretari de la Rl. Acadèmia de la Història. Madrid ». («Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes».).
  58. Guicciardini, History of Italy , 359.
  59. Guicciardini, History of Italy , 357. Les demandes imperials li van arribar a Francesc per primera vegada al castell de Pizzichitone, poc després de la derrota a Pavia, per boca de Büren, amo de claus de l'Emperador. En un principi, Carles pensava recompensar Borbó amb el govern de la Provença.
  60. Guicciardini, History of Italy , 359; Hackett, Francis the first , 313-315.
  61. Guicciardini, History of Italy , 360.
  62. Hackett, Francis the First , 319.
  63. Guicciardini, History of Italy , 363.
  64. Blockmans, 2002, p. 60,68.
  65. Guicciardini, History of Italy , 363-364; Oman, Art of War , 211.
  66. Guicciardini, History of Italy , 366.
  67. Guicciardini, History of Italy , 365-366. Guicciardini registra el fet que el Papa temia « que la grandesa de l'Emperador signifiqués inevitablement la seva dominació sobre ell mateix ».
  68. Guicciardini, History of Italy, 369, 392
  69. Saqueig de Roma

Bibliografia[modifica]

  • ALBI DE LA Coest, juliol. De Pavia a Rocroi . Balkan Editors. 1999. ISBN 84-930790-0-6.
  • BLACK, Jeremy. "Dynasty Forges by Fire." MHQ: The Quarterly Journal of Military History 18, no. 3 (Spring 2006): 34-43.
  • Blockmans, Wim. Emperor Charles V, 1500-1558 (en anglès). Oxford University Press, 2002. ISBN 0-340-73110-9. 
  • GUICCIARDINI, Francesco. The History of Italy . Translated by Sydney Alexander. Princeton: Princeton University Press, 1984. ISBN 0-691-00800-0.
  • GUICCIARDINI, Francesco. Storia d'Italia .
  • GUICCIARDINI, Francesco. Història d'Itàlia: on es descriuen totes les coses succeïdes des de l'any de 1494 fins al de 1532 . Traduïda de la italiana en llengua castellana amb la vida de l'autor per D. Felip IV, Rei d'Espanya. Madrid, Llibreria de la Viuda de Hernando i Cia., 1889-1890. Sèrie: Biblioteca clàssica; 127, 130, 133, 135, 137, 139.
  • HACKETT, Francis. Francis the First . Garden City, New York: Doubleday, Doran & Co, 1937.
  • KNECHT, Robert J. Renaissance Warrior and Patron: The Reign of Francis I. Cambridge: Cambridge University Press, 1994. ISBN 0-521-57885-X.
  • Konstam, Angus. Pavia 1525: The Climax of the Italian Wars (en anglès). Osprey Publishing, 1996. ISBN 1-85532-504-7. 
  • MONROY I SIlva, Cristóbal de. La batalla de Pavia i presó del rei Francesc , estudi introductòria i comentaris de Paolo Pintacuda, Università di Pavia-Edizioni ETS, Pavia-Pisa, 2002. ISBN 978-88-467-0628-7.
  • NORWICH, John Julius. A History of Venice . New York: Vintage Books, 1989. ISBN 0-679-72197-5.
  • OMAN, Charles. A History of the Art of War in the Sixteenth Century . London: Methuen & Co, 1937.
  • PHILLIPS, Charles and A XELROD, Alan. Encyclopedia of Wars . 3 vols. New York: Facts on File, 2005. ISBN 0-8160-2851-6.
  • TAYLOR, Frederick Lewis. The Art of War in Italy, 1494-1529 . Westport, Conn.: Greenwood Press, 1973. ISBN 0-8371-5025-6.
  • Extracte de la Batalla de Pavia , article de la revista Wargames de maig de 2005