Usuari:Mcapdevila/Perspectiva cònica
La perspectiva cònica és un sistema de representació gràfica basat en la projecció gràfica d'un cos tridimensional sobre un pla auxiliats en rectes projectants que passen per un punt, anomenat punt de fuga. El resultat s'aproxima a la visió obtinguda si l'ull estigués situat en aquest punt. Filippo Brunelleschi va ser el primer que formula les lleis de la perspectiva cònica, mostrant en els seus dibuixos les construccions en planta i alçat, indicant les línies de fuga.
Aplicacions[modifica]
És la més complexa de representar gràficament, però una de les més utilitzades en arquitectura i interiorisme per representar edificis i volums. És la que més s'aproxima a la visió real, i equival a la imatge que observem en mirar un objecte amb un sol ull. No permet percebre la profunditat espacial de la visió estereoscòpica.
Els programes d'ordinador que realitzen simulacions gràfiques generen imatges planes a partir d'algoritmes basats en aquesta construcció geomètrica. És comú que a la vegada combinin el renderitzat de superfícies i textura s, donant a la imatge final un aspecte fotorrealístic.
És freqüent la seva utilització en cartells de complexos i edificacions immobiliàries que estan en construcció, ja que mostra d'una manera realista com quedarà la nova obra. D'aquesta manera els compradors poden tenir una idea del que van a adquirir.
Construcció geomètrica[modifica]
En la construcció geomètrica de les perspectives còniques es poden trobar dos mètodes: El primer, que podria denominar "mètode projectiu" , es basa en un sistema de projecció cònica, inspirat en el sistema òptic visual. El segon, és el "mètode directe" . En aquest cas es treballa directament sobre la imatge atenent diferents condicions geomètriques que es denominen "lleis perspectives". Aquest mètode, emparentat amb l'observació del natural, també ha de complir condicions geomètriques de traçat, si es vol realitzar una expressió coherent i exacta de l'espai representat.
- ELS PROCEDIMENTS PROJECTES Es denominen així, perquè recorren a una representació dels volums en l'espai en el sistema dièdric de la geometria descriptiva, sobre el qual s'aplica un segon sistema de projecció cònica. El centre d'aquesta projecció és el punt de vista (observador) i el pla sobre el qual es projecta és el pla del dibuix, comunament denominat pla del quadre. Perquè en les projeccions còniques s'assoleixin imatges semblants a les visuals, l'espai de projecció es limita a una zona anomenada con de visió. Bàsicament es poden distingir dos procediments projectius, i un tercer que és la combinació dels dos primers.
- El procediment de les projectants visuals. Consisteix en projectar des del punt de vista (observador) cadascun dels vèrtexs del model, fins al PC (pla del quadre). En aquest pla, els vèrtexs projectats de cada aresta s'uneixen, obtenint així la imatge perspectiva dels objectes. Per trobar la intersecció de cada visual (o projectant) al PC, s'utilitzen plans que les continguin. Per això aquest procediment també pot denominar-se "dels plans visuals".
- El procediment de les prolongacions. Consisteix en prolongar les arestes dels objectes, principalment les horitzontals, i trobar les seves perspectives. Per traçar les perspectives de les prolongacions (rectes), es troba la perspectiva del punt en comú de totes les arestes paral·leles, que és el punt impropi, ubicat a l'infinit-com se sap-, però que en la projecció cònica té la seva representació al PC. La perspectiva del punt impropi, és el punt de fuga de les arestes paral·leles. Per a cada recta es troba un segon punt: la seva intersecció amb el pla del quadre. La unió del punt de fuga amb la intersecció, és la perspectiva de la recta. Finalment, les interseccions de les rectes perspectives que contenen a les arestes, determinen els vèrtexs, obtenint així la imatge dels cossos.
- Una variació del procediment anterior, és trobar cada vèrtex, amb les perspectives de rectes auxiliars que els continguin. En lloc de prolongar arestes, s'usen rectes en altres direccions, amb el propòsit que els punts de fuga no quedin tan retirats del quadre, on es construeix el model.
- El procediment combinat. Consisteix en prolongar arestes només cap a un dels costats, generalment el que possibilita l'obtenció del punt de fuga més proper, i per projectants visuals, trobar sobre les rectes prolongades ja en perspectiva, els vèrtexs dels objectes. Aquest, o qualsevol dels procediments projectius, necessiten d'almenys una projecció ortogonal dels volums que es van a representar, i les projeccions al díedre del punt de vista (observador).
- EL MÈTODE DIRECTE El mètode directe, possibilita la construcció de perspectives, treballant directament sobre la imatge. No necessita la representació espacial dièdrica. Si no n'hi ha, utilitza propietats geomètriques que comunament es coneixen com a "regles perspectives". Aquest mètode, també pot ser molt exacte, encara sense tenir les representació en projeccions. Presenta alguns avantatges, com ara la possibilitat de trobar perspectives de cossos grans a distàncies llunyanes en una mateixa solució amb elements petits a distàncies properes. Amb els procediments projectius, aquestes diferències d'escales serien de difícil representació en el sistema dièdric. El mètode directe, permet a l'artista, desprendre's de traçats molestos, deixant que la seva intuïció visual - espacial predomini en la recerca de vistes interessants.
Terminologia de la perspectiva cònica[modifica]
- Angle d'incidència: L'angle format per un raig de llum al caure sobre un objecte i per la superfície d'aquest objecte.
- Angle de reflexió: L'angle format per un raig de llum i la superfície d'un objecte quan el raig rebota en l'objecte. És igual a l'angle d'incidència.
- Punt de vista (ull o punt negre): És el punt des del qual s'observa la imatge. Seria com l'ull de l'espectador.
- Centre visual: També anomenat punt de fuga central (PFC), punt de vista (PV) o punt de fuga principal (PFP), és el punt més proper sobre el pla del quadre (vegeu més avall) davant del punt de vista. Es troba a la perpendicular del punt de vista sobre el pla de quadre.
- Nivell òptic (NO): És un cercle horitzontal complet a l'alçada dels nostres ulls que tracem girant el cap o el horitzó quan estem arran de terra.
- Línia del sòl (LS): Una línia destinada a la mesura, transcorre arran de terra i paral·lela al nivell òptic (també anomenada línia del terreny). Es pot marcar-hi una escala de mesura per projectar-la al CV o als punts de fuga (PP) i procurar així mesuraments laterals.
- Plànol del sòl (PS): Una extensió imaginària, plana i horitzontal del sòl sobre el qual estem aturats; s'estén des dels nostres peus fins al nivell òptic en el pla del quadre.
- Línia de l'horitzó (LH): En un paisatge muntanyós o de turons, és la línia divisòria entre el cel i la terra i pot trobar-se per sobre del nivell òptic (o bé per sota, en una perspectiva de tres punts).
- Línia de distància (LD): També anomenada línia de mira (LM), és la línia que va des de l'ull fins al pla del quadre amb el que es interseca en un angle de 90º. La seva mesura permet determinar la distància a la qual un es troba del pla del quadre.
- Paral·leles de perspectiva: També s'utilitza el terme paral·leles de fuga. Són les línies vistes com a paral·leles en el pla, però que, en la perspectiva, semblen convergir en l'infinit en un punt en el nivell òptic.
- Plànol del quadre (PC): És un pla vertical imaginari perpendicular a la línia de mira, sobre el qual es descriu el dibuix o la pintura. Es pot considerar la superfície del nostre paper o de la tela. Per comprendre-ho, només cal imaginar un full vertical d'un vidre transparent a poca distància de nosaltres, a través del qual es pot observar el nostre tema. El que veiem en el pla del quadre està determinat per dos factors: l'altura de l'ull respecte a la línia del sòl i la distància del tema respecte a l'ull. La distància entre l'ull i el tema sol ser igual a la dimensió més àmplia del nostre quadre.
- Línies de traçat: línies que uneixen un punt d'un cos amb un altre, o la trajectòria d'una ombra en un objecte sobre el pla del sòl o per l'objecte.
- Punt de fuga o focus. (PF): és el lloc on convergeixen totes les rectes paral·leles a una adreça. Són punts a nivell òptic a qualsevol dels dos costats del centre de visió cap als quals convergeixen les línies paral·leles que s'allunyen de nosaltres i donen la impressió de desaparèixer.
- Punt de distància (PD): És un punt auxiliar situat sobre la línia de terra, a una alçada igual a la separació del pla del quadre al punt de vista. Serveix per trobar els punts de fuga de les rectes perpendiculars a una donada.
Perspectiva cònica a mà alçada[modifica]
Aquests ajuts per fer dibuixos a mà alçada són d'utilitat; poden ser senzilles i mecàniques, però també n'hi ha més complexes.
- Com mesurar a ull amb el llapis
Un mètode senzill per calcular i comparar proporcions, sobretot distàncies verticals i horitzontals, consisteix a usar un llapis com a regla. Seleccionem l'objecte que volem utilitzar com a paràmetre per al nostre dibuix i després prenem un llapis amb la punta cap amunt, sense oblidar-nos de sostenir el braç ben estirat. Alineats la punta del llapis amb la part superior de l'objecte i el dit amb la part inferior.
Aquesta mesura ens permetrà calcular proporcionalment els altres objectes. Hem d'estar segurs que el llapis es trobi en posició totalment vertical a l'hora de mesurar profunditats. Per calcular el grau d'inclinació o per mesurar horitzontalment, el llapis haurà d'estar perpendicular a la línia de visió.
Per calcular un angle, començarem amb el llapis en posició horitzontal, i després el girarem fins que es trobi sobre la línia. Així es determinarà l'angle. Treballar mesurant a ull és una tècnica molt útil. El diagrama mostra com funciona aquest sistema per emprendre un bodegó d'un cub sobre una tauleta.
- Si som destres, haurem de mirar per la banda esquerra del tauler de dibuix, de manera que la mà que dibuixa no interfereixi amb les línies de mira, pertorbant la visió. Amb el tauler en posició vertical i amb un ull tancat, mourem el cap lleugerament cap a l'esquerra i cap a la dreta, fins a aconseguir que la vora del tauler pugui utilitzar-se com plomada per determinar la mida de cada part dels objectes i, després, marcarem aquests punts a la vora del tauler. Això és especialment útil per a dibuixar figures, però també pot utilitzar-se amb bons resultats per dibuixar paisatges o, com en aquest cas, una natura morta. És un mètode consagrat, com ho demostren les marques a la vora de molts dibuixos de grans mestres, la qual cosa demostra que dibuixaven mesurant a ull.
- Percebem els objectes en un pla perpendicular a la nostra línia de visió. En mirar de front, el pla serà vertical, com si hi hagués un vidre suspès davant nostre. No obstant això, quan dibuixem, el tauler pot estar inclinat, sobre els genolls o sobre un cavallet, de manera que hem de mirar cap avall i, no obstant això, tendim a visualitzar un pla vertical davant dels nostres ulls. Per traduir aquesta imatge vertical a un tauler col locat en cert angle, hem d'ajustar mentalment les proporcions, cosa aquesta que, sens dubte, és complexa. Correm el risc d'ajustar en excés, fent massa gran la part inferior del que estem dibuixant. Probablement per a un principiant resulti més senzill utilitzar el tauler vertical, mentre va adquirint més pràctica i experiència.
- Hi ha una excepció natural a l'ús del tauler vertical, que és quan es dibuixa un tema horitzontal (per exemple, una naturalesa morta o un paisatge). En aquests casos, és molt més fàcil mirar per sobre de la part superior.
Vegeu també[modifica]
|
Enllaços externs[modifica]