Usuari:Mcapdevila/Seducció

El flirteig (1904), Eugeni de Blaas

La proposició (1872), obra de William-Adolphe Bouguereau

La seducció és la conducta destinada a atreure l'atenció d'un altre per començar una relació, sobretot de caràcter sexual. És un procés que es dóna en diferents espècies i que precedeix l'aparellament. Pot ser sinònim del flirteig i precedeix la cita formal o informal en una parella humana. Els seductors són persones extravertides, capaces de mostrar les seves qualitats. Sovint tenen bellesa física o un bon domini del llenguatge i la comunicació no verbal. En el cristianisme, la seducció és vista com a immoral, ja que incita al sexe sovint fora del matrimoni. Per això, les persones que es deixaven seduir, especialment dones que perdien la virginitat, eren vistes com a febles i pecadores. Els seductors homes més famosos són Don Joan, Giacomo Casanova i Antonio Alcalde, mentre que entre les dones destaquen Mata Hari, Cleòpatra VII i Marilyn Monroe.

La seducció és l'acte de seduir, d'induir i persuadir algú per tal de modificar la seva opinió o fer adoptar un determinat comportament segons la voluntat del qui sedueix. Encara que sol emprar-se per a referir-se a intents d'aconseguir interaccions de tipus sexual, s'empra també en català per a referir-se a intents d'atreure, físicament o amb una opinió.

El terme pot tenir una connotació positiva o negativa, segons es consideri que hi ha més o menys quantitat d'engany inclosa en l'acció. Etimològicament, "seduir" prové del llatí seductio, ('acció d'apartar'). I segons el DRAE, en primera accepció, seduir és enganyar amb art i manya, encara que, en tractar-se d'un terme tan emocional, cada autor ha encunyat el seu propi terme. Recentment, l'escriptor Arthur Love s'ha referit a la seducció com a "l'art de fer feliç la dona".

Història de la seducció

Un dels primers autors, i estudiosos, del tema de la seducció va ser Ovidi, que va publicar el seu Ars Amandi l'any 8 dC, en què oferia consells sobre com realitzar conquestes amoroses. Més tard, van obtenir gran popularitat les obres com Diari d'un seductor, de Søren Kierkegaard, o L'art d'estimar, d'Erich Fromm; en aquesta, l'autor considera que l'amor és un art que requereix coneixement i esforç.

Seductors famosos

Entre els famosos seductors de la història, figuren Cleòpatra, Giacomo Casanova i el fictici Don Joan.

Grans personatges destacats en la política, l'art, la literatura, el cinema i els negocis han estat també grans seductors; entre ells, podem esmentar el pintor Pablo Picasso, els escriptors Lord Byron, George Bernard Shaw, Frank Harris, l'actor Valentino, el rei Francesc I de França, i els monarques Carles II i Eduard VII d'Anglaterra. El fet que grans seductors destaquin en altres àrees sembla confirmar la idea esmentada per Napoleó Hill en el seu llibre Pensi i feu-vos ric que el sexe és una gran força motivadora i que qui arriba a grans posicions de poder i riquesa ho fa motivat pel seu desig d'agradar al sexe oposat.

El segle xx va ser el segle dels playboys, homes amb un estil de vida que resultava summament atractiu per a les dones i que constituïen veritables icones de la seducció, famosos pels seus romanços i matrimonis amb les dones més belles i riques de la seva època. En la categoria de playboys, podem esmentar Ali Khan, Porfirio Rubirosa i Francisco Pignatari.

Estudi científic de la seducció

Autors com Fisher (1992) han proposat, a partir d'estudis paleontològics, etològics i etnològics, una teoria del desenvolupament de les relacions amoroses que ens permet actualment comprendre l'origen i la funció de la conducta de la seducció.

Aquesta teoria comença destacant l'impacte de les pressions evolutiva, biològica i social sobre l'aparellament dels individus. En concret, apunta que per a assegurar i maximitzar la probabilitat de transmetre la informació genètica d'una generació a la següent cal que els individus estiguin biològicament i socialment motivats, cosa que s'aconsegueix amb la posada en marxa de dos elements: els impulsos sexuals bàsics i els vincles afectius primaris. En el cas de l'ésser humà, es tractarien de factors primitius sobre els quals han actuat les constriccions socials i culturals. En concret, s'ha posat de manifest que, a mesura que ens acostem a l'espècie humana, aspectes com les manifestacions sexuals i la durada i expressió del vincle afectiu són regulats per normes socioculturals concretes (donant lloc, fins i tot, a conductes que semblen específiques de la nostra espècie, com és la repressió de la sexualitat).

Com que aquests impulsos sexuals i vincles primaris són desencadenats per determinats estímuls, les conductes de festeig o seducció intenten activar-se amb la finalitat d'atreure físicament i sexual parelles potencials (Burgos, 2010; referenciat de Buss, 2004). En els éssers humans, les pautes de seducció entre ambdós sexes tenen un fort impacte sobre l'atractiu físic sentit cap a l'altra persona. Aquestes pautes, segons els etòlegs, podrien ser comportaments evolucionats a partir del ritual d'elecció de parella o efecte d'atracció típic dels mamífers.

Diversos aspectes semblen influir en la disposició a iniciar o no les pautes de seducció cap a algú que ens atrau físicament. Aquests elements són l'existència d'1) incertesa sobre la reciprocitat de l'atracció (ja que, en cas que sigui òbvia, no hi haurà seducció, sinó interacció íntima immediata; en cas que sigui inexistent, s'estalviaran esforços i decepcions), 2) sospites positives sobre aquesta reciprocitat (ja sigui per la percepció de determinats signes en aquestes persones o per comentaris d'altres) i 3) confiança en les pròpies habilitats de seducció.

Les pautes de seducció que condueixen a l'enamorament (Yela, 2000) busquen en general: augmentar la freqüència de trobades amb aquesta persona, compartir situacions d'alta activitat fisiològica i potenciar l'atractiu físic propi tenint en compte els gustos de l'altre sexe. Per això, els esforços se centren a mostrar una adequada comunicació no verbal, un llenguatge una mica ambigu i lúdic, característiques socials desitjables (simpatia, prestigi, rellevància social), característiques personals desitjables de l'altra persona, similituds d'actituds, gustos, opinions i que els desitjos i necessitats de tots dos siguin complementaris, i es duguin a terme progressives autorevelacions personals de manera gradualment creixent tant en freqüència com en profunditat.

Comunitats de seducció

A partir dels anys 90, es formen comunitats de seducció mitjançant Internet en què grups d'homes, que es fan dir pick up artist, comparteixen tècniques per seduir dones. Els orígens de la comunitat de la seducció es remunten a Ross Jeffries, que promou una col·lecció de tècniques de programació neurolingüística (PNL) anomenades seducció de velocitat (speed seduction, en anglès). Aquesta comunitat es va popularitzar en tot el món a partir de la publicació del best-seller The Game: Penetrating the Secret Society of Pickup Artists, (traduït amb el títol El mètode (The Game) en català), escrit per Neil Strauss. En aquesta novel·la autobiogràfica, l'autor narra la seva pròpia transformació de "típic oncle frustrat" ​​(TTF, Average Frustrated Chump, en anglès) a instructor de seducció.

Vegeu també

• Comunitat de seducció.
• Artista de la seducció.

Referències

• Fisher, H. Anatomy of love: The natural history of monogamy, adultery and divorce. New York: Norton, 1992. 

• Nicholas, Margaret. Els amants més grans del món.. Mèxic: Diana, 1990. ISBN 968-890-055-9. 
• Yela, M. L'amor des de la Psicologia Social: ni tan lliures ni tan racionals. Madrid: Piràmide., 2000. 

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Mcapdevila/Seducció