Usuari:Ragoib/proves/Concert per a violí d'Arnold Schoenberg

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

El Concert per a Violí Op. 36 Arnold Schoenberg és un concert reprès i deixat diverses vegades , des de 1934 fins el 1936. Schoenberg, pel seu origen jueu va emigrar als Estats Units el 1933, intentant fugir del nazisme. Als Estats Units, Schoenberg va completar alguns dels seus treballs més coneguts, entre els quals es troben el seu Quartet de Corda Nº 4 (que està dedicat a Elisabeth Sprague Coolidge y compost en 1936), la Musicalització per l'oració del Kol Nidre (1939), un Concert per a piano (1942), així com Un supervivent a Varsòvia (1947) per orador, cor masculí i orquestra, que tracta sobre les experiències d'un home al gueto de Varsòvia.

La peça està dedicada al compositor i deixeble Anton Webern (1883-1945) i consta de tres moviments. Carl Engel es va interessar pel Concert per a violí i el 14 d'octubre li va preguntar a Schoenberg si ja tenia intèrpret per a l'estrena. El dia 18, li responia el compositor que estava en contacte amb Jascha Heifetz per a això, però que no estava convençut de tenir èxit. Heifetz va rebutjar l'estrena, que no es va celebrar fins al 6 desembre de 1949. L'estrena va estar a càrrec de Leopold Stokowski al capdavant de l'Orquestra de Filadèlfia, i Louis Krasner com a solista, el mateix que quatre anys abans havia estrenat el Concert per a violí d'Alban Berg, deixeble de Schönberg.

Louis Krasner, va acceptar el repte del concert de Schoenberg, i va començar amb ell. "Pasarón sis mesos fins que vaig començar a entendre-ho" va dir Louis Krasner. Ell va tocar amb tanta força que hi va haver moments en què gairebé va semblar que se li cauria l'arc. El desconcertat públic no podia saber si totes les notes "intocables" del concert de Schoenberg s'estaven tocant o no. Quan el concert va acabar, l'orquestra semblava avergonyida, i el públic, impressionat per una gesta evident de força i habilitat, va ofegar alguns discrets ovacions i aplaudiments.

(Carta de Schoenberg un Louis Krasner el 2 de desembre de 1945, després de la segona actuació de Krasner del concert, el 30 de novembre 1945 sota la direcció de Dimitri Mitropoulos)

Benvolgut senyor Krasner:

Ara, que el dur treball ha acabat, podria potser molestar amb el meu desig de rebre un informe detallat sobre aquesta actuació. Especialment els següents punts em resulten de gran interès:

Són clares les meves indicacions dels tempos?

Com està l'orquestra que fa a les dinàmiques? El violí predomina fàcilment, o hi ha zones fosques, on és difícil o fins i tot impossible?

Pot nomenar seccions que d'acord amb les seves opinions han estat clarament rebutjades pel públic o per amants de la música? I algunes que hagin resultat agrables?

No guardi rancor a les meves preguntes: Vostè i el Sr. Mitropoulos són les dues úniques persones en l'actualitat que poden respondre. Seria bo si també preguntés al Sr. Mitropoulos sobre aquesta problemàtica. De nou, hauria de haver-te felicitat per l'assoliment de tocar aquesta música tan difícil de nou, si bé podria ser molt més gratificant tocar els altres 5 o 6 concerts per a violí, com fa Heifetz [...]


1. Estil y forma[modifica]

El Concert per a violí utilitza la tècnica dodecafònica. Mentre que la serie no és necessària per a la comprensió de qualsevol peça dodecafònica, en aquest concert és necessària aquesta comprensió perquè està molt en primer pla. La serie de base del concert és:

A B♭ E♭ B E F♯ C C♯ G A♭ D F


“No es pot analitzar mirant únicament les notes. Jo almenys gairebé mai trobo les relacions visualment, sinó que les sento”, escrivia Schoenberg el 1932 en la seva conferència per al Frankfurter Rundfunk a propòsit dels quatre Lieder per a orquestra Op. 22. Amb això traçava la línia divisòria entre la seva accepció de la música i la presumptament científica accepció de tots els teòrics que confiaven a la lectura ocular. Els que van assistir als seus cursos d'anàlisi a Berlín des de 1931 saben fins a quin punt va ser total el seu distanciament respecte a la composició habitual de les formes musicals, fins i tot quan aquesta era practicada per membres del seu propi cercle d'alumnes i amics.

Schoenberg, usava com a inspiració petites «cèl·lules germinals tonals» que tornaven a ell com idees fixes. Reapareixen en disposició vertical o bé horitzontal, com a grups melòdics o en acords, el que respon de ple al sentit del «espai musical» que Schoenberg descriuria només en la seva època de compositor i teòric madura.

Aquests motius consten de tres notes, i en general sumen 3 tons entre si. S'uneixen i camuflen entre els seus iguals, ampliant-se a motius més grans. És un grup que conté entre si tres intervals: semitò, quarta i tritó. Els tres tons s'intercanvien entre si de forma permutatoria. Es reflecteixen en les tres formes especulars que admet la música. S'integren en tonalitats però contribueixen també a dissoldre la tonalitat. Aquesta idea, germina en la majoria de les obres de Schoenberg, com en el lied «Warnung», al Sextet de corda «La nit transfigurada», Quartets de corda Op. 7 i Op. 10... entre moltes altres.

En el Concert per a violí, aquestes cèl·lules germinals operen al llarg de tota la forma de la peça, actuant com a motiu. En les tres seqüències desiguals de tons, l'oïda reconeix les connexions entre si, com metamorfosi d'una cèl·lula.

La peça consta d'una forma tradicional de concert, amb tres moviments ràpid-lent-ràpid:



1. Poco Allegro - Vivace Les opinions estan dividides sobre la forma del primer moviment. Segons alguns, és en forma de sonata, mentre que uns altres afirman que és una forma ternària gran, concloent amb una cadència i una coda. Empra una àmplia varietat de formes de la sèrie, y aparecen varias veces las células germinales citadas anteriormente. El primer moviment comença amb un motiu de semitons clar derivat dels nombres 1,2,7,8 de la sèrie (Ex.1). Aquest motiu opera en diversos nivells diferents; com a motiu per al desenvolupament i la variació i com una figura explícitament expressiva, que fa referència als sospirs cromàtics i recolzaments de l'en gran repertori tonal.

2. Andante grazioso

3. Finale: Allegro L'últim moviment és un rondó amb un desenvolupament inusualment dinàmic. Gradualment, queda clar que el caràcter subjacent és la d'una marxa. Hi ha un segon cadenza just abans del final, que completa el conjunt de l'obra de manera cíclica (Keller 1961, 157).


L'original té diverses anotacions curioses. A la pàgina 13 apareix escrit amb tinta xinesa negra: "Aquí em vaig parar, quan em quedaven per omplir 29 compassos que estaven només esbossats, i vaig haver de ficar-me al llit el 15 de setembre per a tres setmanes (ja porto 19 dies)".

Al marge inferior de la mateixa pàgina apareix en tinta normal: "Ningú es creurà que quan vaig anotar en la partitura el compàs 222, el que vaig pensar va ser: Aquesta vegada no m'he confós fins ara en la numeració dels compassos. I de seguida vaig pensar: bé, s'ha acabat. Un minut més tard vaig descobrir que en el compàs 223 m'havia oblidat el nombre, en la pàgina 13! Just on m'havia interromput!"


En una pàgina anterior de l'original, Schoenberg havia comprovat que 169 (el nombre del compàs recentment escrit) era 13 x 13. Sabem que era supersticiós, i que des dels seus temps de Viena, tenia por a l'ominós número 13. El títol de la òpera Moisès i Aaron ho escriu, en contra de l'ortografia tradicional, Moses und Aron: si no, el títol hauria comptat amb 13 lletres! Aquesta superstició se li va aguditzar amb l'edat.

2. Interpretacions destacades [modifica]

La interpretació de Hilary Hahn, sobretot, ens recorda els poders expressius de la música de Schoenberg i la seva sonora narrativa estructural. Aquest concert és una demostració detallada de com les tècniques de Schoenberg de manipulació serial, aconsegueixen aquests resultats tan expressius i dramàtics.

Les comparacions amb aquest altre gran concert per a violí de la segona escola vienesa - el d'Alban Berg - són molt instructives. El Concert d'Alban Berg ha entrat en el repertori violinístic com cap altra obra de la segona escola vienesa ho ha fet i no obstant això, com Hahn comenta a les notes per al seu enregistrament, "en l'escolta, el concert de Schoenberg em va semblar ser bastant accessible, vàlid per mostrar el potencial interpretatiu, i lluny de ser impossible de tocar."

Hilary Hahn: "Schoenberg, és innovador. Fes servir formes que nosaltres no esperem d'un concert per a violí: les tècniques de composició de Schoenberg van ser pioneres, i com a oient, mai se sap el que li espera a la següent corba. Però avui en dia, no és un concert inaccessible com es rumorejava llavors. És emocionant, música commovedora i molt romàntica. Altament imaginativa, i perfectament enfocada per Schoenberg a aquella nova tècnica musical, anomenada dodecafonisme."

Conbecido com "intocable", segons Heifetz, el concert de Schoenberg ha pres més temps que altres per aconseguir l'èxit d'altres obres llegendàries. Però és una peça profundament gratificant en què Schoenberg fa servir la seva famosa tècnica de 12 tons artísticament, sense sacrificar el contingut expressiu de la música.

Referenciès bibliografiquès[modifica]

  • Stuckenschmidt, Hans Heinz. 1991, Schönberg. Vida, contexto, obra. Madrid: Alianza Música
  • Holloway, Amanda. 2008, Notes from: HILARY HAHN/VIOLIN CONCERTOS/Sibelius, Schoenberg. Deutsche Grammophon
  • Rice, Hugh Collins. 2009, Serial expression in Schoenberg's violin concerto, Op. 36 United Kingdom: Cambridge University Press