Usuari:Romaninrd/Rufus Wilmot Griswold

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

Rufus Wilmot Griswold (Vermont, Estats Units, 13 de febrer de 1812-Nova York, Estats Units, 27 d'agost de 1857) va ser un antologista, editor, poeta i crític literari nord-americà, molt conegut per la seva rivalitat amb el poeta Edgar Allan Poe.

Va néixer en l'estat de Vermont i va deixar la seva casa als quinze anys. Va treballar com a periodista, editor i crític a Filadèlfia, a Nova York i altres llocs. Va adquirir reputació, en gran part a causa d'una antologia: The Poets and Poetry of America [Els poetes i la poesia d'Amèrica]. Aquesta antologia, la més extensa del seu temps, reunia el més granat, segons el compilador, de la poesia del seu país en aquell temps.[1]

Griswold va publicar versions revisades i antologies similars durant la resta de la seva vida, encara que de molts dels poetes que va voler promoure mai més es va saber. Molts escriptors van desitjar ingressar en aquestes edicions, malgrat queixar-se del fer caràcter del antologista. Griswold va estar casat en tres ocasions: la seva primera esposa va morir jove, el seu segon matrimoni va acabar en un controvertit divorci, i la seva tercera esposa li va deixar després que el divorci anterior anés revocat.

Edgar Allan Poe, la poesia del qual havia estat inclosa en l'antologia de Griswold, va publicar una resposta que qüestionava a alguns dels poetes triats. Això va desencadenar una gran rivalitat entre tots dos escriptors, que es va exacerbar quan Griswold va succeir a Poe com a editor de la Graham's Magazine, amb un salari superior al de Poe. Més tard, tots dos competirien per l'atenció de la poetisa Frances Sargent Osgood. Mai es van reconciliar. Després de la misteriosa mort de Poe, en 1849, Griswold va escriure una aspra esquela i va aconseguir convertir-se en el seu marmessor literari, iniciant després una campanya per arruïnar la seva reputació. Això va durar fins a la seva pròpia mort, ocorreguda vuit anys més tard, en 1857.

Griswold es va considerar a si mateix un expert en poesia nord-americana, i va ser un dels primers a proposar-la com a disciplina acadèmica. També va recolzar introduir una legislació sobre copyright, parlant al Congrés sobre la protecció de la indústria editorial, encara que ell mateix havia piratejat obres d'uns altres. Un company editor va declarar sobre ell: «Com més sonors eren els seus discursos, més de pressa rampinyava».[2]

Biografia[modifica]

Primers anys[modifica]

Griswold va néixer el 13 de febrer de 1812, en Vermont, prop de Rutland, i es va criar com calvinista estricte en el llogaret de Benson.[3][4][5] Va ser el dotzè de catorze germans; el seu pare era granger i sabater.[5] En 1822, la família va vendre la granja de Benson, traslladant-se al proper Hubbardton.[6] Va ser un nen complex, impredictible i temerari.[7] Va deixar la seva llar als quinze anys, sentint-se «un ànima solitària, vagant pel món, un sense terra, un pobre marginat».[8]

Es va traslladar a Albany, Nova York, on va viure amb un periodista de vint-i-dos anys que també tocava la flauta, anomenat George C. Foster, conegut pel seu llibre New-York by Gas-Light.[5] Griswold va viure amb Foster fins que va complir els disset. Es diu que tots dos van poder haver mantingut una relació homosexual.[8] Quan Griswold la va donar per conclosa, Foster li va escriure, pregant-li que tornés, i va rubricar la carta: «Veuen amb mi si encara em vols».[9] Griswold va tractar de matricular-se en el Rensselaer Polytechnic Institute en 1830, però no se li va permetre assistir a les classes en ser sorprès tractant de gastar una broma a un professor.[10]

Griswold, circa 1840.
Caroline Searles en 1840.

Principis professionals i matrimoni[modifica]

Després d'un breu període com a aprenent d'impressor, es va traslladar a Syracuse, Nova York, on, amb uns amics, va treure a la llum un periòdic de tafaneries anomenat The Porcupine [El porc espí], publicació que va deixar mals records entre la població per la seva maledicencia.[8][11]

Es va traslladar a la ciutat de Nova York en 1836 i, al març d'aquest any, li van presentar a una noia de 19 anys anomenada Caroline Searles, qui es convertiria en la seva esposa.[12] Va treballar com a redactor en diverses publicacions de l'àrea de Nova York. A l'octubre va pensar a presentar-se a les eleccions pel partit Whig però no va rebre el suport dels seus coreligionaris.[13] En 1837 va ser nomenat predicador de l'església baptista, encara que mai va assistir a una congregació permanent.[14]

Griswold va contreure matrimoni amb Caroline el 12 d'agost de 1837, i la parella va tenir dues filles.[15] Després del naixement de la seva segona filla, va deixar a la seva família a Nova York i es va traslladar a Filadèlfia, important focus literari de l'època.[16] La seva partida, el 27 de novembre de 1840, va ser precipitada: va deixar enrere el seu treball en el New York Tribune, i la seva biblioteca amb diversos milers de llibres.[16][17] Va entrar a treballar en el periòdic de Filadèlfia Daily Standard i va començar a forjar la seva reputació com a crític literari, molt conegut pel seu mordacidad i caràcter venjatiu.[14]

El 6 de novembre de 1842, va visitar a la seva dona a Nova York, després que aquesta hagués donat a llum al seu tercer fill, un nen. Tres dies més tard, ja de retorn a Filadèlfia, va ser informat que tant ella com el bebè havien mort.[18] Profundament afligit, Griswold va viatjar amb el fèretre amb tren, sense separar-se del mateix durant moltes hores. Quan altres passatgers li van aconsellar dormir una mica, ell va contestar besant els llavis morts de la seva dona i abraçant-la, amb les dues nenes plorant al seu costat.[19] Es va negar a abandonar el cementiri després del funeral, fins i tot en quedar-se solament, fins que va ser obligat a això per un parent.[18][20]

Va escriure un llarg poema en vers blanc dedicat a Caroline, "Five Days" ["Cinc dies"], que va ser publicat en el New York Tribune el 16 de novembre de 1842.[21][22] A Griswold li va costar gran va treballar assumir que la seva dona havia mort i sovint somiava que es reunien de nou.[18] Quaranta dies després del seu enterrament, va penetrar en el seu panteó, va tallar un mechón del seu pèl, la va besar en el front i els llavis i va plorar durant llarg temps, romanent al costat del cadàver durant més de 30 hores, fins que un amic ho va treure d'allí.[8]

Antologista i crític[modifica]

Edició de The Poets and Poetry of America (1855).

En 1842, Griswold va treure la seva antologia de poetes nord-americans titulada The Poets and Poetry of America, que va dedicar a Washington Allston.[16][23] Al llarg dels seus 476 pàgines, recollia obres d'uns 80 autors, entre ells 17 poemes de Lydia Sigourney, 3 d'Edgar Allan Poe i 45 de Charles Fenno Hoffman.[14][24] A Hoffman, gran amic de Griswold, se li va dedicar el doble d'espai que a qualsevol altre autor.[25]

Griswold va continuar supervisant moltes altres antologies, incloent "Biographical Annual", que reunia memòries de persones eminents recentment mortes, Gems from American Female Poets [Gemmes de poetisas americanes], Prose Writers of America [Prosistas d'Amèrica] i Female Poets of America [Poetisas d'Amèrica].[26] Prosistas d'Amèrica, publicat en 1847, va ser preparat expressament per competir amb una antologia similar de Cornelius Mathews i Evert Augustus Duyckinck.[27] En la preparació de les seves antologies, Griswold escrivia als autors vius el treball dels quals havia seleccionat, sol·licitant-los suggeriments sobre quines obres incloure, així com dades per a un esbós biogràfic.[28]

En 1843 va fundar The Opal, un "gift book", o anuari per regalar, que recollia assajos, contes i poesia. La seva primera edició va ser editada per Nathaniel Parker Willis, a la fi de 1844.[29] Durant un temps, Griswold va ser editor del Saturday Evening Post[30] i també va publicar un llibre de poesia propi: The Cypress Wreath [La corona de xiprer] (1844).

Els seus poemes, amb títols com "The Happy Hour of Death" ["La feliç hora de la mort"], "On the Death of a Young Girl" ["En la mort d'una jove"] i "The Slumber of Death" ["El somni de la mort"], se centraven en el tema de la mortalitat i l'aflicció.[31] En 1844 va publicar un altre llibre de poemes: Christian Ballads and Other Poems [Balades cristianes i altres poemes] i en 1854 l'assaig polític The Republican Court or, American Society in the Days of Washington [La cort republicana o la societat americana en els dies de Washington].[32] Aquest llibre es proposa cobrir els esdeveniments durant la presidència de George Washington, encara que barreja fets històrics amb llegendes apócrifas fins a fer indistinguibles uns d'unes altres.[33]

Durant aquest període, Griswold de vegades pronunciava sermons des del púlpit i va poder haver rebut un doctorat honorari del Shurtleff College, una institució baptista d'Illinois, on se li coneixia com a "Reverend Dr. Griswold".[34][35]

Segon matrimoni[modifica]

Griswold es va casar amb Charlotte Myers, una dona jueva, el 20 d'agost de 1845; ella tenia quaranta-dos anys, ell trenta-tres.[36][37] Griswold va ser pressionat pels oncles de la núvia, malgrat la seva preocupació per les diferències confessionals.[36] Aquestes diferències eren tan grans que un dels amics de Griswold es referia a la seva dona com "la petita mongeta".[38] En la seva nit de noces ell va descobrir, segons explica el seu biògraf, Joy Bayless, que «a causa d'una penosa malformació, ella era incapaç de ser la seva esposa», o, segons el biògraf de Poe, Kenneth Silverman, que era incapaç de practicar el sexe.[37][39]

Griswold va considerar no vàlid el matrimoni, tant almenys com si el matrimoni s'hagués produït «entre individus del mateix sexe o el sexe d'un d'ells anés dubtós o ambigu».[39] En qualsevol cas, la parella es va traslladar a Charleston (Carolina del Sud), la ciutat natal de Charlotte, i va viure sota el mateix sostre, encara que dormien en cambres separades. Cap dels dos estava content amb la situació, i a la fi d'abril de 1846 ella va fer que un advocat redactés un document amb la finalitat de «separar-se totalment i per sempre, la qual cosa implica el divorci efectiu».[40] El contracte prohibia a Griswold tornar a casar-se i li atorgava 1000 dòlars com a compensació per deixar a la seva filla Caroline a càrrec de la família Myers.[41] Després d'aquesta separació, Griswold va tornar immediatament a Filadèlfia.

Viatge a Nova York[modifica]

Diversos anys més tard, Griswold va tornar a Nova York, deixant a la seva filla menor a cura de la família Myers, i a la major, Emily, amb parents de la mare morta. Per llavors era conegut com el "Grand Turk" ["Gran Turc"]; en l'estiu de 1847 va fer plans per editar una antologia de poesia femenina.[42][43]

Pensava que les dones eren incapaces de practicar la mateixa poesia "intel·lectual" que els homes; per a ell, la poesia masculina i femenina eren diferents: «Les condicions d'habilitat estètica en tots dos sexes són probablement diferents, si no oposades», va escriure en la introducció de la citada obra.[44] La selecció que va realitzar per The Female Poets of America no reunia necessàriament els millors exemples de poesia, ja que posava l'accent en els valors i moralitat tradicionals.[44]

Aquest mateix any, Griswold va començar a treballar en el qual ell va considerar la "gran obra" de la seva vida, un gran diccionari biogràfic. Encara que va treballar en ell durant molts anys i fins i tot va anunciar la seva publicació, aquesta mai es va produir.[45] Va ajudar a Elizabeth F. Ellet a publicar el seu llibre Women of the American Revolution [Les dones de la revolució americana], i va muntar en còlera en veure que ella no reconeixia aquesta ajuda.[46] El juliol de 1848, va visitar a la poetisa Sarah Helen Whitman, en Providence, Rhode Island, encara que estava malament de salut. Sofria de vertigen i esgotament i rares vegades deixava el seu apartament de la universitat de Nova York. Era a més incapaç d'escriure sense recórrer al opi.[38]

A la tardor d'aquell any, va sofrir un atac d'epilèpsia, el primer dels molts que sofriria al llarg de la seva vida. Un d'aquests atacs ho va llançar a l'aigua des d'un ferri en Brooklyn, i va ser a punt de perir ofegat. Va escriure a l'editor James Thomas Fields: «Em trobo en un estat lamentable, física i mentalment. No sé quin serà la meva fi. Em sento esgotat, entre la vida i la mort, el cel i l'infern».[47]

En 1849, va sofrir una gran commoció en assabentar-se que Charles Fenno Hoffman, amb qui hi havia fet gran amistat, havia estat reclòs en un asil per a malalts mentals.[48]

Malgrat tot, va seguir escrivint i contribuint amb crítiques literàries per a diverses publicacions, ben contractat o pel seu compte; va estar, per exemple, vint-i-dos mesos, de juliol de 1850 a abril de 1852, en The International Magazine.[49] Allí, va treballar amb col·laboradors com Elizabeth Oakes Smith, Mary I. Hewitt i John R. Thompson.[50]

En el nombre del 10 de novembre de 1855 de la revista The Criterion, Griswold va ressenyar l'obra Fulles d'herba, de Walt Whitman, qualificant-la de «a mass of stupid filth» [«un munt de nècies escombraries»]. Així mateix, va suggerir en llatí que Whitman era homosexual, al·ludint a «aquest horrible pecat impronunciable entre cristians». Whitman va decidir incloure la crítica en una edició posterior de Fulles d'Herba, possiblement per demostrar l'allunyat que se sentia de tota convencionalidad.[51] Griswold va ser un dels primers escriptors del segle xix a insinuar l'homosexualitat de Whitman.[52]

Divorci i tercer matrimoni[modifica]

Després d'un breu flirteig amb la poetisa Alice Cary, Griswold es va comprometre amb una altra dona, Harriet McCrillis. En principi no desitjava divorciar-se de Charlotte Myers, ja que tenia paüra a "la publicitat" i també a causa de l'amor a la seva filla.[53] No obstant això, finalment va presentar sol·licitud de divorci en la cort de Common Pleas a Filadèlfia, el 25 de març de 1852.[54] Elizabeth F. Ellet —la antedicha escriptora, protagonista, per cert, també de l'escàndol més sonat en la vida de Poe: vegeu la secció corresponent en l'article «Virginia Clemm»— i Ann S. Stephens (una altra escriptora) es van posar en contacte amb Myers, instant-la al fet que no acceptés el divorci, i amb McCrillis perquè no es casés amb Griswold.[55]

A fi de convèncer a Myers que es divorciés, Griswold li va permetre quedar-se amb la seva filla Caroline, amb la condició que signés la declaració que l'havia abandonat.[56] Myers va acceptar i el divorci es va fer oficial el 18 de desembre; és probable que Griswold no tornés a veure ni a Myers ni a la seva filla mai més.[57] Es va casar amb McCrillis poc després, el 26 de desembre de 1852. El matrimoni vivia en el número 196 del carrer West Twenty-third de Nova York.[58] El seu fill William va néixer el 9 d'octubre de l'any següent.[59]

Ellet i Stephens van seguir escrivint a l'exdona de Griswold, tractant de convèncer-la que fes revocar el divorci. Myers va ser convençuda finalment, i va presentar la demanda a Filadèlfia, el 23 de setembre de 1853. El tribunal, no obstant això, havia extraviat la documentació del divorci i va denegar la petició.[60] Per si Griswold no tingués suficients problemes, una fuita de gas a la seva casa va provocar una explosió i un incendi.[61] Va sofrir greus cremades, perdent les pestanyes, les celles i set ungles.[62]

Aquest mateix any, la seva filla de quinze anys, Emily, va ser a punt de morir en Connecticut. El tren en què viatjava havia caigut d'un pont levadizo en el llit d'un riu. Quan Griswold va arribar va veure quaranta-nou cadàvers en fila en la morgue. Emily havia estat donada per morta en ser trobada sota l'aigua, però un metge va aconseguir reviure-la.[63] El 24 de febrer de 1856, l'apel·lació al divorci va arribar als tribunals; Ellet i Stephens van declarar contra Griswold, però al no assistir ni Griswold ni Myers, el recurs va ser desestimat. Molt dolguda pel calvari que havia viscut, McCrillis va abandonar a Griswold a Nova York i va tornar amb la seva família a Bangor, Maine.[64]

Mort[modifica]

Griswold va morir de tuberculosi a Nova York el 27 d'agost de 1857.[65] Sarah Anna Lewis, escriptora amiga, va suggerir que les ingerències d'Elizabeth F. Ellet havien accelerat el seu mal i que d'aquesta forma «ho havia portat a la mort».[66] Al moment de l'òbit, l'única decoració oposada a la seva cambra eren retrats d'ell mateix, de Frances Osgood i de Poe.[67] Un amic, Charles Godfrey Leland, va trobar en el seu escriptori un cert nombre de documents prests a ser publicats, en els quals s'atacava amb virulència a diversos autors. Leland va decidir cremar-los.[68]

El funeral es va celebrar el 30 d'agost. Entre els quals portaven el taüt estaven el propi Leland, Charles Frederick Briggs, George Henry Moore i Richard Henry Stoddard.[65] Les seves restes van reposar en un mausoleu durant vuit anys, abans de la seva inhumació definitiva, el 12 de juliol de 1865, en el Green-Wood Cemetery, en una tomba sense làpida.[69]

Encara que la seva biblioteca de diversos milers de volums va ser venuda per 3000 dòlars per sufragar un monument en la seva memòria, aquest mai es va erigir.[69]

Reputació i influència[modifica]

Gravat d'una edició de 1855 de The Poets and Poetry of America.

L'antologia de Griswold The Poets and Poetry of America va ser la més completa del seu temps.[16] Segons va afirmar el crític Lewis Gaylord Clark, el llibre de Griswold «seria representatiu de la literatura immortal de l'època i la nació».[27] L'antologia va comerciejar al seu autor una gran reputació entre 1840 i 1860 i la seva primera edició va tenir tres reimpressions en només sis mesos.[16][70] La seva elecció d'autors, no obstant això, va ser qüestionada. Un editor anglès va revisar l'antologia i va concloure que «amb dues o tres excepcions, no hi ha un poeta important en tota la Unió» i va definir el llibre com «l'acte més visible de martiri comès fins avui al servei de les muses transatlàntiques».[71] Així i tot, el llibre va tenir un gran èxit i va seguir publicant-se després de la mort del seu autor, a càrrec del seu amic Richard Henry Stoddard.[72]

En l'actualitat, s'ha sobrenomenat a The Poets and Poetry of America «cementiri de poetes», atès que la gran majoria d'autors que recull ha passat a l'oblit havent arribat a ser, en paraules de l'historiador de la literatura Fred Lewis Pattee, «morts [...] més enllà de tota resurrecció».[23][72] Pattee va cridar també el llibre «col·lecció d'escombraries poètiques» i «voluminosa inutilitat».[73]

La crítica nord-americana actual defineix a Griswold com a erràtic, dogmàtic, pretensiós i venjatiu.[70] Antologies posteriors com Prose Writers of America i Female Poets of America ho convertirien en un dictador literari, l'aprovació del qual sol·licitaven els escriptors, àdhuc tement la seva creixent arbitrarietat.[74] Encara que tractaven d'impressionar-li, diversos autors no van deixar d'expressar la seva opinió sobre el caràcter de Griswold. Ann S. Stephens ho va cridar fals i va dir que era «constitucionalment incapaç de dir la veritat».[75] Fins i tot els seus amics ho tenien per un consumat mentider i tenien una dita: «És un Griswold o és veritat?»[76]

Un altre dels seus amics ho va cridar una vegada «un dels homes més irritables i venjatius que he conegut».[75] L'escriptor Cornelius Mathews va escriure en 1847 que Griswold pescava escriptors per explotar-los, advertint a «els pobres pececillos» perquè evitessin «l'ham de Griswold».[77] Una ressenya d'una de les antologies de Griswold, publicada anònimament en el Saturday Museum de Filadèlfia, el 28 de gener de 1843, la qual es creu escrita per Poe, es pregunta: «Quin va a ser el seu [de Griswold] destinació?[78] L'oblit. Només serà recordat per aquells a els qui va injuriar i va insultar; s'enfonsarà en el no-res, sense deixar rastre, i si se li cita en la posteritat serà per designar-ho com el serf infidel que va abusar de la confiança del seu amo».[79]

L'escriptor James Russell Lowell, a qui en privat Griswold va cridar «un ase, o millor, un pobre desgraciat», va compondre uns versos satírics sobre Griswold en el seu poema "A Fable for Critics" ["Rondalla de crítics"]:[30]

« Pero, un momento, aquí viene Títiro Griswold, te seguimos.
Las gallinas que primero despluma vivas y luego alimenta
son un cacareante enjambre, de cuyas cálidas plumas se viste,
confeccionándose un traje de cisne perfecto.[80] 		»

Griswold va ser un dels primers postulantes de l'ensenyament de la poesia, tant nord-americana com a anglesa, a les escoles. Una de les seves antologies: Readings in American Poetry for the Usi of Schools [Lectures de poesia americana per a ús escolar], va ser creada expressament a tal fi.[81]

El seu pretès coneixement absolut de la poesia del seu país ho fundava en el fet que havia llegit absolutament tota la poesia escrita abans de 1850, al voltant de 500 volums.[82] «Griswold mostra més patriotisme literari, si se'm permet dir-ho així, que cap altra persona que jo hagi conegut», va escriure un col·laborador de Graham's Magazine. «Des que van arribar els Pares Pelegrins, cap home o dona ha escrit gens sobre cap tema que hagi escapat al seu gelós escrutini».[30] L'editor i biògraf Evert Augustus Duyckinck va comentar que «el pensament [d'una literatura nacional] va semblar possessionar-se de la ment de Griswold amb la força d'una monomanía».[83] El poeta Philip Pendleton Cooke va posar en qüestió la sinceritat de Griswold, afirmant que «hauria d'haver-ho desitjat de debò en comptes de parlar tant».[84]

En els 1850, el nacionalisme literari d'aquest autor havia minvat una miqueta, i es va adherir a la tendència general del seu temps de centrar-se més en obres literàries angleses, franceses i alemanyes, fins al punt de desvincular-se de la «idea absurda que podem crear una literatura totalment nova».[49][83]

Públicament, Griswold va recolzar l'establiment d'un ordenament internacional del copyright, encara que ell mateix amb freqüència va piratejar obres senceres en el seu temps d'editor, sobretot amb The Brother Jonathan. Un editor contemporani va dir d'ell: «S'aprofita d'una situació que declara "immoral, injusta i infame", però com més alt protesta, amb més afany rampinya.» Així i tot, va ser triat per representar a la indústria editorial davant el Congrés en la primavera de 1844 per discutir la necessitat de legislar el copyright.[2][29]

Relació amb Poe[modifica]

Daguerrotipo d'Edgar Allan Poe en 1848, a l'edat de 39 anys, un any abans de la seva mort.

Griswold va conèixer a Edgar Allan Poe a Filadèlfia al maig de 1841, quan el primer treballava pel Daily Standard.[85] Al principi, la seva relació era cordial, almenys aparentment.[70] En una carta del 29 de març de 1841, Poe va enviar a Griswold diversos poemes per a l'antologia The Poets and Poetry of America, dient que se sentiria orgullós de veure «un o dos d'ells en el llibre».[74] Griswold va escollir tres d'aquests poemes: "Coliseum", "El palau encantat" i "La durmiente".[70] Al novembre d'aquest any Poe, qui abans havia elogiat a Griswold en la seva sèrie "Autography", com a «cavaller de gust refinat i sa judici», va escriure una crítica favorable de l'antologia de Griswold. Aquest la hi va pagar a Poe i va prometre utilitzar la seva influència perquè la mateixa fos publicada en un periòdic de Boston.[74]

La crítica, encara que favorable en general, qüestionava la inclusió d'alguns autors i l'exclusió d'uns altres.[86] Poe va afirmar també que Griswold «va afavorir indegudament» a escriptors de Nova Anglaterra.[87] Griswold havia esperat més elogis de Poe, i aquest, en privat, havia dit que no estava particularment impressionat pel llibre, injuriant-ho fins i tot com «una atroç faula» en carta a un amic.[88][89] En una altra carta al seu col·lega Frederick W. Thomas, Poe va suggerir que la promesa de Griswold de publicar la ressenya era en realitat un suborn perquè el seu dictamen fos favorable, sabent que ell necessitava els diners.[90]

Per fer les relacions més tibants, només mesos després, Griswold va ser contractat per George Rex Graham per assumir el lloc de Poe com a editor de la Graham's Magazine. Griswold va tenir millor sou i més control editorial sobre la revista que el seu predecessor.[88]

Poc temps després, Poe va començar a pronunciar conferències amb el títol "The Poets and Poetry of America", la primera de les quals va ser oferta a Filadèlfia el 25 de novembre de 1843. En ella va atacar obertament a Griswold davant una gran audiència, i va seguir fent-ho de vegades posteriors.[91] Graham diria que en el transcurs d'aquestes conferències, Poe «va donar a Griswold un repàs com per ser recordat».[92]

En una carta de 16 de gener de 1845 que contestava a una altra de Griswold de dos dies abans, Poe va tractar de reconciliar-se amb Griswold, demanant-li disculpes per l'abocat en la conferència al·ludida i fent vots per recobrar la seva amistat.[93] Heus aquí el text gairebé complet d'ambdues missives:

  • Griswold a Poe, 14 de gener de 1845:
« Aunque tengo diversos motivos de querella contra usted, que usted fácilmente recordará, no voy a permitir, bajo ninguna circunstancia, como usted repetidamente ha insinuado, que mis asuntos privados influyan sobre mi juicio como crítico, o sobre la expresión del mismo. Respetaré, por lo tanto, mis primeras impresiones favorables sobre su trabajo, ya expresadas anteriormente a usted, y en un nuevo libro que tengo en preparación me esforzaré por hacerle perfecta justicia.[94] »
  • Poe a Griswold, 16 de gener de 1845:
« Querido Griswold –si me permite llamarlo así– su carta en principio me conmocionó dolorosamente, pero después sentí un gran placer: conmoción, porque me hizo ver que había perdido, debido a mi insensatez, a un amigo honorable; placer, porque vi en ello una esperanza de reconciliación.

He sido consciente, durante varias semanas, de que las razones que me movieron a hablar de su libro como lo hice (de usted siempre he hablado bien) se basan en la maledicencia de quien tiene por profesión la invención de travesuras. Sin embargo, le supongo irremediablemente ofendido, ya que no pude convencerle cuando nos reunimos en la oficina del "Tribune", aunque anhelaba hacerlo. Nada me proporcionaría un placer más sincero que el hecho de que usted aceptara estas disculpas, juzgándome así su amigo.

Si usted puede lograr olvidar el pasado, hágame saber dónde podemos hablar o, si lo desea, venga a verme al "Mirror", cualquier mañana alrededor de las 10. Podremos entonces hablar sobre los otros asuntos que, para mí al menos, son de mucha menos importancia que su buena voluntad.[95]

»

Griswold va modificar el text de la seva pròpia carta, que va recollir, com moltes altres de la seva correspondència amb Poe, en la seva "Memòria de l'autor" (vegeu més a baix), deixant-ho de la següent manera:{{Citació|Señor, Aunque tengo algunos motivos de querella contra usted, como bien parece recordar, no voy, bajo ninguna circunstancia, a permitir, como usted repetidamente ha insinuado, que mis relaciones personales influyan en la expresión de mis opiniones como crítico. A través de las pruebas que le adjunto de lo que yo había escrito antes de la recepción de su nota, podrá usted comprobar que mi opinión de su trabajo es la misma que cuando tenía el placer de considerarme su amigo.Error de citació: Es tanca el </ref> que manca per una etiqueta <ref> Ella i Poe estaven encara casats amb els seus respectius cònjuges, però coquetejaven entre si obertament en públic, la qual cosa era molt comentat en el mundillo literari.[96] Griswold, enamorat d'Osgood, l'escortava en els salons literaris i es va convertir en el seu més ferm defensor. «És en tots els aspectes la dona més admirable que he conegut», li va escriure a l'editor James Thomas Fields en 1848.[97] Osgood va respondre dedicant un llibre de poesia a Griswold, «com a record d'admiració pel seu geni, com a gratitud pel seu caràcter generós i pels seus valuosos consells literaris».[98]

El obituario de "Ludwig"[modifica]

Després de la mort de Poe, Griswold va escriure un obituario que va signar com "Ludwig". Es va publicar en el nombre del 9 d'octubre de 1849 del New York Tribune, i va ser reproduït sovint.[99] Griswold va declarar en ell: «Edgar Allan Poe ha mort. Va morir abans-d'ahir a Baltimore. Aquesta notícia sorprendrà a molts, i alguns s'apesararan». "Alguns" ("a few"), ja que no tenia molts amics. Va declarar que Poe solia vagabundejar pels carrers ja fos «dement o malenconiós», remugant i maleint-se a si mateix; va afegir que s'irritava fàcilment, que era un gran envejós i «considerava la societat composta de vilans». La clau del seu èxit havia estat buscar «el dret a menysprear a un món que irritava al seu engreimiento».

Gran part d'aquesta caracterització de Poe es va copiar gairebé literalment d'una fictícia, sobre el personatge de Francis Vivian, en la novel·la Els Caxtons, d'Edward Bulwer-Lytton, i així ho declara Griswold expressament en la "Memòria".[100]

El biògraf de Griswold, Joy Bayless, va escriure que Griswold va utilitzar un pseudònim no per emmascarar-se sinó perquè era el seu costum no signar mai les seves col·laboracions en premsa.[101] En qualsevol cas, la identitat de Griswold va ser aviat revelada. En una carta dirigida a Sarah Helen Whitman, de data 17 de desembre de 1849, va admetre la seva autoria del obituario de Poe. «Jo no era el seu amic, ni ell l'era meu», va escriure.[102]

Memòria[modifica]

Griswold va afirmar que «entre les últimes peticions del senyor Poe» estava que ell es convertís en el seu marmessor literari «en profit de la seva família».[103] Griswold va dir que la tia i sogra de Poe, Maria Clemm, havia confirmat aquesta voluntat de Poe el 9 de juny de 1849, i que renunciava a qualsevol dret sobre les obres del seu gendre mort.[103]

Existeix un document, de data 20 d'octubre de 1849, a través del com Clemm transfereix en efecte tots els poders legals a Griswold, encara que no està signat per testimonis.[104] Clemm, no obstant això, no tenia dret a prendre tal decisió; la germana supervivent de Poe, Rosalie, era el seu parent més proper.[105]

Encara que Griswold havia actuat com a agent literari d'altres escriptors, no és clar si Poe realment ho va designar com el seu marmessor (no és impossible que ho fes, en el sentit que apunta el seu relat "El dimoni de la perversitat"), si es va tractar d'un truc per part de Griswold, o d'un error de Maria Clemm.[105][106] Una altra possibilitat que s'ha apuntat és que Poe anés persuadit per Osgood per nomenar a Griswold el seu marmessor.[98]

En qualsevol cas, Griswold, juntament amb James Russell Lowell i Nathaniel Parker Willis, va editar una antologia de les obres de Poe en tres volums, que va sortir a la llum al gener de 1850.[107] Griswold no va compartir els beneficis d'aquesta edició amb els parents de Poe que li havien sobreviscut.[108] Aquesta edició conté una secció biogràfica titulada "Memoir of the Author" ["Memòria de l'autor"] que s'ha fet famosa per les seves inexactituds.

La "Memòria" descriu a Poe com un dement, addicte a les drogues i borratxo a tota hora. Moltes d'aquestes afirmacions les va basar Griswold en cartes falses que va utilitzar com a prova, sent denunciat per aquells que coneixien bé a Poe, persones com Sarah Helen Whitman, Charles Frederick Briggs o George Rex Graham.[109] Al març, Graham va publicar una nota en la seva revista acusant a Griswold de trair la confiança i cobrar-se venjança d'un mort. «El senyor Griswold –va escriure– ha permès que vells prejudicis i enemistats canviessin la seva imatge [de Poe].» Thomas Holley Chivers va escriure un llibre titulat New Life of Edgar Allan Poe [Nova vida d'Edgar Allan Poe] en el qual va respondre directament a les acusacions de Griswold.[110][111] Va manifestar sobre aquest: «No només és incompetent per editar les seves obres [de Poe], sinó també totalment ignorant de les funcions que tant ell mateix com qualsevol altre home deuen als morts mentre que els seus marmessors literaris».[112]

Avui dia el nom de Griswold s'associa a Poe com el seu character assassin, ([assassí de personatge], expressió anglesa que designa a aquell que es dedica a enfonsar la reputació d'un altre, ja estigui viu o mort), encara que no tots creuen que Griswold tingués deliberadament la intenció de causar dany.[28][113]

Altres suggeriments falsos que va fer Griswold va ser que Poe va ser expulsat de la Universitat de Virgínia i que va tractar de seduir a la segona esposa del seu protector, John Allan.[114] El que van aconseguir aquests intents va ser atreure l'atenció dels lectors sobre l'obra de Poe, ja que els resultava molt atractiva la idea d'estar llegint les obres d'un autèntic "malvat".[115] Aquesta falsa caracterització de Poe originada per Griswold es convertiria en la història oficial sobre el desventurat autor del corb durant els següents vint anys.[100]

Altres comentaris sobre el personatge[modifica]

Julio Cortázar, qui opinava de Griswold que era un «envejós professional», rescata un passatge de la "Memòria" en què, no obstant això, el antologista sembla oscil·lar en el seu criteri, en traçar una pomposa semblança admirativa de Poe:[116]

« Su conversación alcanzaba a veces una elocuencia casi sobrenatural. Modulaba la voz con asombrosa destreza y sus grandes ojos, de variable expresión, miraban serenos o infundían una ígnea confusión en los de sus oyentes, mientras su rostro resplandecía o manteníase inmutablemente pálido, según que la imaginación apresurara el correr de su sangre o la helara en torno al corazón. Las imágenes que empleaba procedían de mundos que un mortal sólo puede ver con la visión del genio. Partiendo bruscamente de una proposición planteada exacta y agudamente en términos de máxima sencillez y claridad, rechazaba las formas de la lógica habitual, en un cristallino proceso de acumulación; alzaba sus demostraciones oculares en formas de grandeza tan lúgubre como fantasmal, o en otras de la más aérea y deliciosa belleza, tan detallada y claramente y con tanta rapidez, que la atención quedaba encadenada en medio de sus asombrosas creaciones.[117][118] »

A l'última pàgina de la "Memòria", seguint amb la comparació expressa del personatge de Bulwer-Lytton esmentat més amunt, afirma Griswold que «La passió en ell [Poe] comprenia moltes de les pitjors emocions que militen contra la felicitat humana».[119] I acaba amb les citades afirmacions sobre la seva pretesa enveja i el seu morbós engreimiento.

Robert Louis Stevenson va afirmar lapidariamente de Griswold: «Mr. Ingram ha fet tot el possible per netejar el nom de Poe de les calúmnies de Rufus Griswold, cavaller, per nom sinistre, que compon una figura tan repulsiva en la història de la literatura que molt bé pogués haver estat encunyada per la virulenta imaginació de la seva víctima».[120]

Georges Walter, autor d'una biografia en francès de Poe, qualifica a Griswold de «Yago de la literatura» (Yago és el traïdor del Otelo shakespeariano). El fet de convertir-se en marmessor literari de Poe «agreuja la repulsió que l'ex reverend inspira als entusiastes d'Edgar Poe, indignats pel monument d'oprobi que va ser obstinat arquitecte, com si arreglés uns comptes pacientment acumulats». Ja el obituario, per a Walter, no té gens d'improvisat. I quant a la "Memòria", afirma que consisteix en un cúmul de «falsificacions de textos i mentides que va costar mig segle desemmascarar».[121]

Obres[modifica]

Antologies

  • Biographical Annual (1841)
  • The Poets and Poetry of America (1842, first of several editions)
  • Gems from American Female Poets (1842)
  • Readings in American Poetry for the Usi of Schools (1843)
  • Curiosities of American Literature (1844)
  • The Poets and Poetry of England in the Nineteenth Century (1844)
  • The Prose Works of John Milton (1845)
  • The Poets and Poetry of England (1845)
  • Poetry of the Sentiments (1846)
  • Scenes in the Life of the Savior (1846)
  • Prose Writers of America (1847)
  • Female Poets of America (1848)
  • The Sacred Poets of England and America (1848)
  • Gift Leaves of American Poetry (1849)
  • Poetry of the Flowers (1850)
  • The Gift of Affection (1853)
  • Gift of Flowers, or Love's Wreath (1853)
  • Gift of Love (1853)
  • Gift of Sentiment (1854)

Poesia

  • The Cypress Wreath: A Book of Consolation (1844)
  • Illustrated Book of Christian Ballads (1844)

Assaig

  • The Republican Court or, American Society in the Days of Washington (1854)

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

  1. ↑ «wikipedia» (en inglés). wikipedia. [Consulta: 16 desembre 2021].
  2. ↑ 2,0 2,1 Moss, 80-81.
  3. ↑ Bayless, 5.
  4. ↑ Meyers, 125
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 Silverman, 212.
  6. ↑ Bayless, 5-6.
  7. ↑ Bayless, 7.
  8. ↑ 8,0 8,1 8,2 8,3 Tomc, Sandra.
  9. ↑ Bayless, 10.
  10. ↑ Bayless, 8.
  11. ↑ Bayless, 12-13.
  12. ↑ Bayless, 15.
  13. ↑ Bayless, 17-18.
  14. ↑ 14,0 14,1 14,2 Meyers, p. 126.
  15. ↑ Bayless, 20
  16. ↑ 16,0 16,1 16,2 16,3 16,4 Silverman, 213.
  17. ↑ Quinn, 350
  18. ↑ 18,0 18,1 18,2 Silverman, 217
  19. ↑ Bayless, 64
  20. ↑ Bayless, 65
  21. ↑ Error en el títol o la url.«». Diccionario de la lengua española.
  22. ↑ Bayless, 66
  23. ↑ 23,0 23,1 Pattee, 279
  24. ↑ Sova, 197
  25. ↑ Pattee, 494
  26. ↑ Quinn, 350-351.
  27. ↑ 27,0 27,1 Miller, 169
  28. ↑ 28,0 28,1 Pattee, 391.
  29. ↑ 29,0 29,1 Bayless, 83.
  30. ↑ 30,0 30,1 30,2 Oberholtzer, Ellis Paxson.
  31. ↑ Kennedy, J. Gerald.
  32. ↑ Bayless, 234
  33. ↑ Bryan, William Alfred.
  34. ↑ Bayless, 93
  35. ↑ No queda documentación, sin embargo, en el college que acredite este último dato.
  36. ↑ 36,0 36,1 Bayless, 107
  37. ↑ 37,0 37,1 Silverman, 342
  38. ↑ 38,0 38,1 Silverman, 354
  39. ↑ 39,0 39,1 Bayless, 108
  40. ↑ Bayless, 111
  41. ↑ Bayless, 111-112
  42. ↑ En el Webster Encyclopedic Unabridged Dictionary of the English Language (Gramercy Books, N.Y., 1996, ISBN 0-517-15141-3), p. 1526, hallamos en la séptima acepción de la palabra turk que, informalmente, el vocablo significa «a brutal, cruel and domineering man» [«una persona brutal, cruel y dominante»].
  43. ↑ Bayless, 143
  44. ↑ 44,0 44,1 Watts, Emily Stipes.
  45. ↑ Bayless 201.
  46. ↑ Bayless, 143-144.
  47. ↑ Meyers, p. 209.
  48. ↑ Bayless, 149.
  49. ↑ 49,0 49,1 Bayless, 205.
  50. ↑ Bayless, 206-207.
  51. ↑ Loving, 184-185.
  52. ↑ Loving, 202.
  53. ↑ Bayless, 212
  54. ↑ Bayless, 217.
  55. ↑ Bayless, 220.
  56. ↑ Bayless, 221
  57. ↑ Bayless, 222.
  58. ↑ Bayless, 223.
  59. ↑ Bayless, 226.
  60. ↑ Bayless,277
  61. ↑ Silverman, 441
  62. ↑ Bayless, 227.
  63. ↑ Silverman, 441.
  64. ↑ Bayless, 251.
  65. ↑ 65,0 65,1 Bayless, 253
  66. ↑ Phillips, Mary E. Edgar Allan Poe: The Man.
  67. ↑ Rosenheim, Shawn James.
  68. ↑ Quinn, 692
  69. ↑ 69,0 69,1 Bayless, 255
  70. ↑ 70,0 70,1 70,2 70,3 Meyers, 126
  71. ↑ Bayless, 90
  72. ↑ 72,0 72,1 Bayless, 247.
  73. ↑ Pattee, 363.
  74. ↑ 74,0 74,1 74,2 Quinn, 351.
  75. ↑ 75,0 75,1 Silverman, 216-217.
  76. ↑ Miller, 204.
  77. ↑ Miller, 211
  78. ↑ Quinn, 354
  79. ↑ James Harrison, ed., The Complete Works of Edgar Allan Poe, Nueva York: T. Y. Crowell, 1902, vol.
  80. ↑ Traducción libre del texto original: But stay, here comes Tityrus Griswold, and leads on / The flocks whom he first plucks alive, and then feeds on— / A loud-cackling swarm, in whose feathers warm dressed, / He goes for as perfect a — swan as the rest., tomado de Pattee, 389
  81. ↑ Bayless, 79
  82. ↑ Brooks, Van Wyck.
  83. ↑ 83,0 83,1 Lewis, R. W. B. The American Adam: Innocence, Tragedy, and Tradition in the Nineteenth Century.
  84. ↑ Parks, Edd Winfield.
  85. ↑ Silverman, 211
  86. ↑ Silverman, 215-216
  87. ↑ Omans, Glen A. "Poe and Washington Allston: Visionary Kin", recogido en Poe and His Times: The Artist and His Milieu, editado por Benjamin Franklin Fisher IV.
  88. ↑ 88,0 88,1 Silverman, 216
  89. ↑ Quinn, 352
  90. ↑ Quinn, 353
  91. ↑ Bayless, 75-76.
  92. ↑ Silverman, 218.
  93. ↑ Campbell, Killis.
  94. ↑ Traducción libre a partir de: «Rufus W. Griswold to Edgar Allan Poe - gener 14, 1845», 20-10-2001. [Consulta: 26 setembre 2008].
  95. ↑ Traducción libre a partir de: «Edgar Allan Poe to R. W. Griswold - gener 16, 1845», 06-03-1999. [Consulta: 26 setembre 2008].
  96. ↑ Meyers, 174
  97. ↑ Bayless, 144
  98. ↑ 98,0 98,1 Meyers, 209
  99. ↑ Sova, 142
  100. ↑ 100,0 100,1 Moss, 125
  101. ↑ Bayless, 164
  102. ↑ Quinn, 651
  103. ↑ 103,0 103,1 Bayless, 166-167.
  104. ↑ Quinn, 754.
  105. ↑ 105,0 105,1 Silverman, 439.
  106. ↑ Hoffman, Daniel: Poe Poe Poe Poe Poe Poe Poe.
  107. ↑ Moss, 121.
  108. ↑ Sova, 102.
  109. ↑ Sova, 101.
  110. ↑ Moss, 122.
  111. ↑ Beale, 25-28.
  112. ↑ Beale, 70.
  113. ↑ Frank, Frederick y Anthony Magistrale.
  114. ↑ Silverman, 440
  115. ↑ Meyers, 263
  116. ↑ Introducción a E. A. Poe: Cuentos I. Alianza Editorial, Madrid- 1975.
  117. ↑ id., p. 38
  118. ↑ [1] Memoria del autor, p. liv, en Google books. Consultado 24/09/2008.
  119. ↑ id., p. lv
  120. ↑ Stevenson, Robert Louis: Ensayos literarios.
  121. ↑ Walter, Georges.

Bibliografia[modifica]

  • Bayless, Joy (1943). {{{títol}}}. Vanderbilt University Press. 
  • Davis, Richard Beale (editor) (1952). {{{títol}}}. E. P. Dutton & Co., Inc. 
  • Loving, Jerome (1999). {{{títol}}}. University of California Press. ISBN 0-520-22687-9. 
  • Meyers, Jeffrey (1992). {{{títol}}}. Cooper Square Press. ISBN 0-8154-1038-7. 
  • Miller, Perry (1956). {{{títol}}}. Harcourt, Brace, and World, Inc. 
  • Moss, Sidney P (1969). {{{títol}}}. Southern Illinois University Press. 
  • Pattee, Fred Lewis (1966). {{{títol}}}. Cooper Square Publishers. 
  • Quinn, Arthur Hobson (1998). {{{títol}}}. The Johns Hopkins University Press. ISBN 0-8018-5730-9. 
  • Silverman, Kenneth (1991). {{{títol}}}. Harper-Perennial. ISBN 0-06-092331-8. 
  • Sova, Dawn B. (2001). {{{títol}}}. Checkmark Books. ISBN 0-8160-4161-X. 
  • Passages from the Correspondence and Other Papers of Rufus W. Griswold (Cambridge, Mass., 1898), editat pel seu fill William McCrillis Griswold (1853-1899).

Enllaços externs[modifica]

En anglès[modifica]


Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Usuari:Romaninrd/Rufus_Wilmot_Griswold&oldid=33001095»