Usuari:SecondNews/proves/Sagrada Família (oficial)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula d'edifici
Temple Expiatori de la Sagrada Família
Sagrada Família. Façana del Naixement.jpg
Façana del Naixement
Dades bàsiques
Tipus Basílica
Arquitecte Antoni Gaudí i Cornet
Començament 1882, primera pedra
Característiques
Estil obra d’origen neogòtic, amb elements modernistes
Dimensions 90 x 60 m de planta i uns 70 m d’alçada, en finalitzar la construcció del temple
Ubicació
Regió/prov. Europa i Amèrica del Nord
Localització Barcelona
Patrimoni de la Humanitat
Tipus Cultural
Criteris (i), (ii), (iv)
Declaració 2005 (29a sessió)
Identificador 320
Regió ?
Vistes
Sagrada Família. Planta i alçat.jpg
Dibuix de l'alçat i la planta


El Temple Expiatori de la Sagrada Família, declarat basílica menor pel papa Benet XVI el 7 de novembre de 2010, i popularment conegut amb el nom de Sagrada Família, està situat al centre de Barcelona, ciutat de la qual ha esdevingut un referent indiscutible. Projectat per Antoni Gaudí, qui dirigí l'obra fins al 1926, continua actualment en construcció, d'acord amb els criteris establerts per l'arquitecte i incorporant les noves tecnologies, i ara ja s'estima que pugui culminar-se el 2026, coincidint amb el centenari de la mort del seu creador. El vídeo 2026 Acabem la Basílica permet visualitzar el procés constructiu d'aquesta etapa.

En aquest edifici, en el qual Gaudí es proposava unir els conceptes d'art, estètica i mística, l'arquitecte va assajar propostes constructives innovadores i audaces basades fonamentalment en la geometria reglada i de doble gir, que va enriquir amb elements escultòrics que explícitament al·ludeixen al misteri cristià. L'obra realitzada per Antoni Gaudí, és a dir, la cripta i la façana del Naixement, va ser inscrita el 2005 per la UNESCO en la llista del Patrimoni de la Humanitat.

Actualment, la Sagrada Família és un dels monuments més visitats de Barcelona (el 2011 va rebre més de tres milions de visitants), i també de l'Estat espanyol, i una de les marques més valuoses, segons un informe de la Cambra de Comerç de Monza i Brianza (Itàlia) de l'estiu de 2012, que en situa el valor per sobre del Duomo de Milà, de la Torre de Londres i del Museu del Prado.

El fet que la Sagrada Família fos concebuda com un temple expiatori comporta que els recursos que n'han de fer possible la construcció procedeixin de les almoines; per això ha passat per períodes en què les obres han hagut de minorar el ritme i fins i tot paralitzar-se, i d'altres com el moment actual, en què gràcies a les aportacions dels visitants es pot avançar segons el programa establert pels arquitectes.

Història[modifica | modifica el codi]

En la segona meitat del segle XIX Catalunya va viure un moment expansiu derivat de la Revolució Industrial que s’estava produint al país, que comportà el desplaçament d’una gran part de la població rural a la ciutat i, per tant, una gran explosió demogràfica a l’urbs. Els grans protagonistes d’aquest moment van ser una burgesia industrial emprenedora i el proletariat, una nova classe social reivindicativa que va aparèixer en escena llavors. En aquest marc es donà també una important renovació cultural, encarnada per la Renaixença, que reivindicà especialment la identitat nacional i la llengua.

La incidència del proletariat i la lluita social que aquest va promoure entre la ciutadania van fer que apareguessin iniciatives de revitalització religiosa, com ara l’Associació de Devots de Sant Josep que fundà el 1866 el llibreter barceloní Josep Maria Bocabella i Verdaguer arran de la seva voluntat de defensar el culte a Sant Josep i a la Sagrada Família, i que treballà amb el propòsit d’apropar la societat i l’Església. És en aquest context que, en tornar d’un viatge a Itàlia, en què passà per Roma i per la població de Loreto, famosa per la seva devoció a la Sagrada Família, va prendre el determini de crear un temple dedicat a la Sagrada Família. Així, el 31 de desembre de 1881 adquirí un gran solar de 12.800 m2 situat entre els carrers de Mallorca, Marina, Provença i Sardenya (en l’actual Eixample barceloní) per ubicar-hi aquest temple, que s’hauria de construir amb diners obtinguts de les almoines. De fet, les 172.000 pessetes que va costar el terreny ja tenien aquesta procedència. Bocabella va encarregar el projecte del temple a l’arquitecte diocesà Francesc de Paula Villar i Lozano, que va plantejar una església neogòtica, amb tres naus i un creuer, un absis amb deambulatori, una cripta molt gran i un campanar alt en forma d’agulla. Aprovat el projecte, i coincidint amb la proclamació al Concili Vaticà I de Sant Josep com a patró de l'església universal, el dia de Sant Josep de 1882 el bisbe Urquinaona posà la primera pedra del temple.

Els desacords de del Villar amb Bocabella i amb el seu assessor, l’aleshores prestigiós arquitecte Joan Martorell i Montells, pel cost dels materials que Villar volia utilitzar en la construcció del temple, van comportar que un cop posats els fonaments de la cripta, aquest dimitís i el 1883 fos substituït per un altre arquitecte que va recomanar el mateix Martorell, que el coneixia perquè havia treballat amb ell com a ajudant: Antoni Gaudí. En principi l’encàrrec que se li va fer era que dirigís la construcció del projecte de del Villar, i va començar fent-ho, però el seu entusiasme el va portar a acabar fent un nou projecte molt més ambiciós.

Gaudí, que quan va rebre la comanda tenia 31 anys, va entendre que aquella era una oportunitat única per plantejar un gran temple on, a banda de desenvolupar les seves idees arquitectòniques i estètiques, també podria formalitzar la seva pròpia idea d’espai litúrgic. Per això, home de fe i bon coneixedor de la tradició catòlica, va concebre un edifici més gran que el que havia pensat del Villar, que incorporés els elements essencials del missatge cristià: a l’exterior i a la coberta situà els apòstols, els evangelistes, la Mare de Déu, els sants i Jesús. I decidí tractar les façanes com si fossin retaules i presentar-hi tres moments rellevants de la vida de Crist: el naixement, la mort i la resurrecció i la glòria, mentre que destinà l’interior a representar l’església universal, en una exemplificació de la Jerusalem celestial, ideal místic de la pau i l’amor.

Els promotors del temple van donar suport a les idees de Gaudí, que començà a treballar primer compatibilitzant aquesta feina amb altres obres seves, i a partir del 1914 i fins a la seva mort, el 1926, en exclusiva.

Al desembre de 1884, Gaudí signà els plànols de la capella de Sant Josep, que s’havia de situar a l'absis de la cripta i que va ser inaugurada el 19 de març de 1885. Després continuà treballant en la cripta (on, des de la seva mort, hi ha enterrats el promotor del temple, Josep M. Bocabella, a la capella del Sant Crist, i l’arquitecte mateix, a la capella de la Mare de Déu del Carme) a la vegada que anava concretant el seu projecte tan personal mitjançant dibuixos i maquetes, i fins i tot preveient la urbanització de l’entorn del temple (imatge 3), que creia que necessitava uns espais amplis per poder tenir la perspectiva suficient per entendre la particular composició de l’edifici. Tot i que va arribar a presentar el projecte a l’Ajuntament de Barcelona, aquest va ser desestimat. La potència de l’arquitectura de Gaudí ha aconseguit, però, que els espais de davant les façanes del Naixement i de la Passió s’hagin transformat en places públiques (Plaça Gaudí i Plaça de la Sagrada Família, respectivament) que permeten gaudir de bones perspectives del temple, que encara es complementen amb la visió que se n’obté des de l’avinguda Gaudí.

Atesa la dimensió que anava prenent el temple, Gaudí va intuir que mai podria veure’l acabat. Per aquest motiu, i pensant que si començava edificant la nau central, on es podria celebrar el culte, mentre s’anaven bastint les torres, l'absis i les façanes hi havia la possibilitat que en qualsevol moment s’alterés o s’aturés la construcció, decidí acabar dos elements que per la seva significació poguessin servir de model a la resta d’arquitectes que continuessin treballant en l’obra un cop ell no hi fos, de manera que el temple continués aixecant-se d’acord amb el seu projecte global. Per això va dir: «No li és possible a una sola generació de bastir tot el temple, deixem doncs una tan vigorosa mostra del nostre pas que les generacions que vinguin sentin l’estímul de fer altre tant».

Així, el 1891 es van començar les obres de la façana de llevant, dedicada al naixement de Jesús, que Gaudí va poder dirigir fins a acabar el campanar de Sant Bernabé (imatge 4), mentre enllestia la cripta i construïa el mur exterior de l'absis i les primeres tramades del claustre.

El 1926, en morir Gaudí, es va fer càrrec de les obres el seu ajudant, Domènec Sugrañes i Gras, el qual va acabar les tres torres que faltaven a la façana del Naixement. Durant la Guerra Civil Espanyola el taller de la Sagrada Família va ser profanat, se’n van cremar els arxius i es va malmetre una gran part de les maquetes de guix, per la qual cosa només han arribat múltiples fragments d’aquestes maquetes, que els col·laboradors de Gaudí van decidir amagar. Aquest material va permetre a l'arquitecte Francesc de Paula Quintana i Vidal, també col·laborador de Gaudí i qui dirigiria les obres a partir del 1939, recompondre moltes de les maquetes malmeses, de manera que va recuperar uns models que han estat imprescindibles per continuar la construcció del temple. Quintana també va restaurar la cripta, que havia estat cremada. No va ser, però, fins al 1952 quan, en ocasió de la celebració a Barcelona del XXXV Congrés Eucarístic Internacional, es va donar una embranzida a les obres amb el propòsit que la Sagrada Família acollís diversos actes d’aquest esdeveniment. Així, aquell mateix 1952 es va construir l'escalinata de la façana del Naixement i s'il·luminà per primera vegada aquesta façana.

El 1954 es va donar una altra empenta a les obres, i es van començar els fonaments per bastir la façana de la Passió, acció en la qual van participar molt directament Isidre Puig i Boada i Lluís Bonet i Garí. Aquests, en morir Quintana, el 1966, van assumir la direcció de l’obra fins a l’any 1983, quan foren rellevats per Francesc de Paula Cardoner i Blanch, a qui succeí el 1985 Jordi Bonet i Armengol, que el 2012 passa a ser arquitecte emèrit. Al seu torn, aquest mateix any Jordi Faulí i Oller és nomenat arquitecte coordinador i director de les obres del temple de la Sagrada Família.

Altres dates remarcables en la història de la Sagrada Família són el 1955, quan es va organitzar la primera «capta» —sistema que s’oferia a la societat perquè aquesta pogués contribuir a la construcció del temple—, durant la qual es van recollir fons per prosseguir les obres; el 19 de març de 1958, festivitat de Sant Josep, quan es col·locà a la façana del Naixement el conjunt escultòric que representa la Sagrada Família, obra de Jaume Busquets i Mollera; el 1961, quan s’inaugurà un museu per explicar als visitants els aspectes històrics, tècnics, artístics i simbòlics del temple; el 1977, quan es van acabar de construir els campanars de la façana de la Passió; el 1986, quan s’encarregà a Josep Maria Subirachs i Sitjar que fes els grups escultòrics d’aquesta façana, i sobretot el 1978, perquè representa l’inici d’una etapa de recerca en l’arquitectura molt productiva en la construcció de la Sagrada Família, ja que es van fer els fonaments de la nau i el creuer i es van aixecar les columnes, les voltes i les façanes de la nau principal i els transseptes. Una actuació que va permetre continuar les obres, ara amb l’ajuda de les noves tecnologies com el disseny assistit per ordinador. Això va comportar que el 1999 els arquitectes que treballaven a la Sagrada Família rebessin el Premi Domènech i Montaner d'investigació arquitectònica, convocat per l'Institut d'Estudis Catalans, un reconeixement al qual seguirien d’altres, com el Premi Ciutat de Barcelona 2010, atorgat per l’Ajuntament de Barcelona, en la modalitat Arquitectura i Urbanisme, pel tancament de la nau central del temple. I, evidentment, una data transcendental en la història de la Sagrada Família és el 7 de novembre de 2010, quan el papa Benet XVI va dedicar-la al culte i la declarà basílica menor, segons certifica la placa situada a l’interior de la porta principal (imatge 5), de manera que encara que l’obra continua ja poden celebrar-s’hi serveis religiosos.

Tot plegat ha fet que la Sagrada Família i el seu procés constructiu hagin interessat arreu del món, fet pel qual s’han presentat diferents exposicions centrades en aquest tema a França, Alemanya, Itàlia, Holanda, Bèlgica, els Estats Units, Canadà, l’Argentina, Xile, Mèxic, la Xina, el Japó i Austràlia. D’aquestes, la més remarcable és la que es va inaugurar el desembre de 2011 al Braccio di Carlo Magno de la Ciutat del Vaticà amb el títol «Gaudí: La Sagrada Família de Barcelona. Art, ciència, espiritualitat».

Galeria d'imatges "Història"[modifica | modifica el codi]

Arquitectura i simbologia[modifica | modifica el codi]

Descripció de l’edifici[modifica | modifica el codi]

La planta de la Sagrada Família és de creu llatina, com la majoria de les catedrals gòtiques, fa 90 metres de llarg i 60 d’amplada i consta de cinc naus, un creuer de tres naus i un absis deambulatori, amb set capelles poligonals i dues escales helicoïdals que permeten accedir a les cantories que circumden l'absis i a la cripta, situada a la planta subterrània, just a sota de l’absis.

La nau central fa 15 metres d’amplada, i les laterals, 7’5 metres cadascuna, és a dir, 45 metres. El transsepte té una amplada total de 30 metres i una longitud de 60 metres. Aquests espais (naus i transseptes) destaquen per l’agosarament de les solucions arquitectòniques que Gaudí hi aplicà.

Els braços del creuer es corresponen a l’exterior amb les façanes del Naixement (llevant) i de la Passió (ponent). La façana de la Glòria, o principal, és la que mira al mar, a l’altre extrem de l’absis. Els portals d’aquestes tres façanes s’estenen enfora, amb uns grans porxos, on hi ha situada la iconografia que explica el simbolisme atribuït per Gaudí a cadascuna d’elles.

Si habitualment en el gòtic el claustre de planta quadrada s’ubicava en un lateral del temple, Gaudí modificà aquest esquema per situar el claustre envoltant l’edifici i en els angles hi situà quatre edicles singulars: al costat de l’absis, dues sagristies, i al costat de la façana de la Glòria, les capelles dedicades al Baptisme i la Penitència, i en la part central del tram del claustre ubicat darrere l’absis s’hi situarà la capella de l’Assumpció.

Les dimensions principals de l’interior del temple són múltiples de 7’5 metres, una xifra que no és aleatòria, ja que és la mesura d’intereix de les columnes. És a dir:

  • 7’5 metres: ample de les naus laterals.
  • 15 metres: ample de la nau central i alçada de la cantoria.
  • 30 metres: ample del creuer i alçada de les naus laterals.
  • 45 metres: ample de la nau principal i alçada de la nau central.
  • 60 metres: longitud del creuer i alçada de la volta al centre del creuer.
  • 75 metres: alçada de la volta de l'absis, alçada màxima de l’espai interior.
  • 90 metres: longitud de la nau amb l'absis del temple.

El que sorprèn de la proposta de Gaudí és la seva volumetria, fins fa poc només esbossada, però que a mesura que es va construint el temple, es va posant de manifest. I és que contràriament al projecte inicial de Francesc de Paula Villar i Lozano, que havia concebut una església amb un campanar alt en forma d’agulla, Gaudí apostà per un temple amb divuit torres de mides variables: dotze, que havien de fer la funció de campanar, dedicades als apòstols; quatre consagrades als evangelistes i als seus evangelis, una dedicada a la Mare de Déu i la darrera, que representarà Jesús, que ha d’assolir uns 170 metres d’alçada.

La Sagrada Família en detall[modifica | modifica el codi]

La cripta[modifica | modifica el codi]

Quan Gaudí es va comprometre a dirigir les obres de la Sagrada Família, els fonaments i les columnes de la cripta del temple (imatge 1), situada a 10 metres de profunditat, ja s’havien construït d’acord amb el projecte de Francesc de Paula Villar i Lozano. La primera aportació de Gaudí es va haver de limitar a elevar la volta que havia de cobrir la cripta per tal de comunicar-la amb l’absis que s’hi havia de construir a sobre mitjançant uns finestrals, que alhora donen llum a la cripta i en permeten la ventilació. I tancà la volta amb una clau en què es representa l’Anunciació de Maria, obra de l’escultor Joan Flotats i Llucià.

Quant a la planta, Gaudí la construí seguint el traçat del projecte original. És doncs un espai gairebé semicircular de 40 x 30 metres. A la part recta s’hi ubiquen cinc capelles, en la central de les quals, dedicada a la Sagrada Família, hi ha l’altar major, presidit per una còpia facsímil en guix del retaule de la Sagrada Família que va fer l’escultor Josep Llimona i Bruguera per a l’oratori de la Casa Batlló, i que a dreta i esquerra té la capella del Santíssim i la de la Mare de Déu de Montserrat, mentre que als extrems hi ha les capelles dedicades a la Mare de Déu del Carme, on hi ha les despulles de Gaudí, que n’era molt devot, i al Sant Crist, on hi ha enterrat Bocabella. A la banda semicircular hi ha set capelles absidals, en aquest cas dedicades a la Sagrada Família. La central, just davant de l’altar major de la cripta, està consagrada a Sant Josep; a la seva dreta hi ha la dedicada al Sagrat Cor de Jesús, i a la seva esquerra, la dedicada a Maria, Immaculada Concepció; les altres quatre capelles estan dedicades a familiars de Jesús: Santa Anna i Sant Joaquim, Santa Isabel i Sant Zacaries, Sant Joan Baptista i Sant Joan Evangelista. Tota la cripta està circumdada per un mosaic romà on estan representats la vinya i el blat, símbols de l'Eucaristia, obra del mosaïcista Mario Maragliano i Navone.

El 1936, a conseqüència de les revoltes de la Guerra Civil Espanyola, la cripta es va cremar, de manera que el 1940 va haver d’ésser restaurada en una operació que dirigí l’aleshores arquitecte encarregat de les obres de la Sagrada Família, Francesc de Paula Quintana i Vidal. I, novament, el 2011 va haver de ser restaurada, a causa d’un incendi provocat per una persona desequilibrada.

L’any 1885 es va celebrar la primera missa a la cripta de la Sagrada Família, que avui continua dedicada al culte; per això disposa d’una entrada independent des del carrer Provença.

Galeria d'imatges "La cripta"[modifica | modifica el codi]

El claustre[modifica | modifica el codi]

Tot i que tradicionalment el claustre s’emplaçava a l’exterior, adossat a un lateral de les esglésies, Gaudí va optar per fer una innovació, disposant-lo de manera que envoltés el temple, des de la façana del Naixement a la de la Passió, passant per la de l’Absis, com una espècie de deambulatori en forma d’U que connectés les diferents capelles i sagristies, la qual cosa permetria circular o fer processons sense haver de sortir a l’exterior ni creuar les naus del temple. El dotà de grans obertures per facilitar l’accés de la llum i en coronà la part superior amb uns frontons ogivals formats per una acumulació de cercles amb vitralls de colors. Amb aquesta solució a més podia aïllar l’interior del temple dels sorolls del carrer i aprofitar al màxim l’espai de l’illa de cases dissenyada per Cerdà.

En el punt on el claustre coincideix amb les portes del temple de les façanes del Naixement i la Passió, i en l’espai irregular d’unió amb els campanars, Gaudí va situar unes portes a través de les quals es pot accedir al claustre sense haver d’entrar al temple, que l’arquitecte pensava dedicar a la Mare de Déu en diverses advocacions: la de Montserrat i la del Roser a la del Naixement, i la de la Mercè i la dels Dolors a la Passió. La porta del Roser (imatge 2), situada a la part nord, encara segueix les traces neogòtiques de la cripta de la Sagrada Família, i Gaudí la va dissenyar completament per tal que quedés com a model per als seus successors, amb el portal d’entrada i la llanterna que el cobreix i el sostre amb voltes d’aresta gòtica. Va confiar les escultures d’aquest portal a Llorenç Matamala i Piñol, que va realitzar la imatge central de la Mare de Déu amb el nen Jesús, que està flanquejada per Sant Domènec i Santa Caterina. També va esculpir els patriarques, reis i profetes: Isaac, Jacob, David i Salomó, que es van situar als costats del portal. Moltes de les escultures d’aquest portal, que es va acabar de construir el 1899, van ser malmeses a causa de la guerra i reconstruïdes posteriorment per l’escultor japonès Etsuro Sotoo.

Els arquitectes que han treballat en el temple després de la guerra van continuar amb el projecte de Gaudí, que va resoldre les tramades del claustre de la façana de ponent aplicant les noves formes geomètriques que havia formulat els últims anys de la seva vida, combinant els hiperboloides amb els paraboloides.

Galeria d'imatges "El claustre"[modifica | modifica el codi]

Les capelles singulars[modifica | modifica el codi]

En el recorregut del claustre trobarem unes capelles singulars: les situades a dreta i esquerra de l’absis faran les funcions de sagristies, la ubicada just darrere de l’absis estarà dedicada a l’Assumpció i les que hi haurà a banda i banda de la façana de la Glòria són les capelles del Baptisteri i del Sant Sagrament i de la Penitència.

Capella de l’Assumpció[modifica | modifica el codi]

En un punt central del claustre, darrere de l’absis, s’hi situarà aquesta capella de planta quadrada, d’uns 2 metres per cara, que tindrà dues entrades directes des del carrer. Estarà coberta amb una volta hiperboloide i tindrà un cimbori de 30 metres d’alçada, segons els dos dibuixos que Gaudí va deixar i l’avantprojecte realitzat actualment pels arquitectes. D’acord amb les indicacions de Gaudí, la capella ha de tenir forma de llitera o cadafal on tradicionalment reposa la Mare de Déu abans de pujar al cel i la cúpula ha de ser com un mantell, tal com va explicar l’arquitecte als seus deixebles. Sembla que per concebre aquesta capella Gaudí es va inspirar en la de la Sagrada Família que l’escultor Lluís Bonifaç i Massó, de qui era gran admirador, havia fet per a la Catedral de Girona.

Sagristies[modifica | modifica el codi]

Segons el projecte de Gaudí, cadascun d’aquests edicles destinats a les funcions pròpies d’una sagristia, és a dir, custodiar els ornaments litúrgics i servir d’espai perquè els sacerdots es vesteixin abans de les cerimònies religioses, tindrà una planta de 18 x 18 metres i 40 metres d’alçada. La cúpula estarà basada en la intersecció de dotze paraboloides units en el seu vèrtex superior, que permetrà que tingui una gran quantitat de finestres triangulars. Això en garantirà la lluminositat i li conferirà una forma singular, que també està en la base de la forma de les torres centrals del temple. En una d’aquestes sagristies, la situada a llevant, ja s’hi està treballant.

Capelles del Baptisteri i del Sant Sagrament i de la Penitència[modifica | modifica el codi]

Aquestes capelles estaran situades en la mateixa línia de la façana de la Glòria. A l’esquerra de la porta principal del temple trobarem la capella del Baptisteri, on se celebraran els bateigs, i a la dreta, la del Sant Sagrament i de la Penitència. En principi la seva estructura arquitectònica serà similar a la de les sagristies.

L’interior[modifica | modifica el codi]

L’interior de la Sagrada Família respon a l’estructura de planta de creu llatina, amb una nau central, dues naus laterals per banda, un creuer de tres naus i l’absis.

L'absis, que ocupa la capçalera del temple, és una de les poques parts de la Sagrada Família que encara té una petja neogòtica. Està situat a sobre mateix de la cripta i hi comparteix la planta semicircular. Consta de tres parts: el presbiteri, el deambulatori que l’envolta i les set capelles absidals.

El presbiteri (imatge 1) és una plataforma definida per deu columnes i elevada 2 metres per sobre del nivell del sòl de la basílica. És aquí on hi ha situat l’altar major, realitzat amb un gran bloc de pòrfir de 2’70 m. de llargada i 7.500 kg. de pes, la càtedra episcopal, l’ambó, el cadiram per a cent quaranta concelebrants i l’orgue, construït al taller Blancafort, de Collbató. L’altar està presidit per un Crist realitzat en terracota per l’escultor Joan Fajula, i inspirat en el Crist d’escala reduïda que Carles Mani i Roig executà per a Gaudí, que penja d’un baldaquí heptagonal de 5 metres de diàmetre que segueix les traces del baldaquí que Gaudí va dissenyar per a la Catedral de Mallorca. Del de la Sagrada Família, i en al·lusió als elements de la comunió, en pengen gotims de raïm de vidre, pàmpols i sarments de coure i tiges i espigues de blat de fusta blanca. Els laterals del baldaquí són de pergamí, i hi ha inscrits els noms dels set dons de l’Esperit Sant: saviesa, enteniment, consell, fortalesa, ciència, pietat i temor de Déu, i de cada costat del baldaquí en pengen set llànties, que amb una de central formen les cinquanta llànties del baldaquí de la basílica romana de Sant Joan del Laterà, antiga seu dels Papes i mare de totes les esglésies catòliques, i alhora símbol de la Pentecosta, el descens de l’Esperit Sant sobre els apòstols, és a dir, tota l’Església.

La representació de la Sagrada Família a l’interior de la basílica la constitueix el conjunt format per Jesús, el Crist crucificat, que presideix l’altar, la Mare de Déu, situada sobre la porta de la façana de la Passió, i Josep, ubicat sobre la porta de la façana del Naixement, i per remarcar aquesta idea, a terra, en el punt central del creuer, una composició ceràmica conté l’acrònim JMJ (Jesús, Maria i Josep).

Les capelles, reservades ara a la pregària, destaquen pels acolorits vitralls de Joan Vila i Grau (imatge 2) , que segueixen una degradació tonal que vol crear una atmosfera que propiciï la introspecció. Els òculs de la part superior d’aquestes capelles fan referència als símbols de les antífones de l'última setmana d’advent, conegudes com «antífones de l’O»:

  • O Sapientia: saviesa
  • O Adonai: invocació hebraica de Déu
  • O Radix Jesse: vara de Jessè
  • O Clavis David: clau com a signe de domini
  • O Oriens: sol com a símbol de justícia
  • O Rex Gentium: pedra angular
  • O Emmanuel rex: rei i legislador

D’altra banda, segons el projecte de Gaudí, les capelles absidals portaran a les baranes altes decoració floral de l’antífona del Petit Ofici de la Benaurada Verge Maria: cedre, palma, xiprer, cínamom, rosa, olivera i bàlsam.

Més enllà de la distribució del temple i del disseny de l’absis, poques referències més trobem a l’estructura clàssica de l’arquitectura religiosa, ja que en les naus de la Sagrada Família Gaudí va optar per aplicar unes columnes i unes cobertes insòlites, resultants de les seves descobertes i aplicacions de la geometria reglada, que li van permetre prescindir dels contraforts i arcbotants del gòtic, que trobava molt aparatosos. Així, va idear unes columnes arborescents i unes cobertes realitzades a partir de la figura de l’hiperboloide, amb les quals no només podia plantejar uns murs molt alliberats de les funcions de càrrega, i que per tant podien tenir moltes finestres, sinó que també podia fer les voltes més lleugeres i més elegants. A més, les lluernes situades al centre de les voltes facilitarien l’entrada de la llum a l’interior de les naus. Unes propostes que realment representen una superació de les fórmules del gòtic.

Les columnes arborescents, que responien a la idea de Gaudí que l’interior del temple havia de ser com un bosc que propiciés l’espiritualitat (imatge 3) , un lloc que incités a l’elevació de l’ànima i a l’oració, les va definir a partir d’una lleugera inclinació de la denominada columna de doble gir, de base poligonal o estrellada que a mesura que creix es va transformant en cercle, de manera que aconsegueix més resistència i un efecte estètic més estilitzat i harmònic en el seu conjunt. A partir del capitell, que té forma de nus d’arbre (imatge 4) , la columna es desdobla en branques, que en ocasions es desdoblen en altres branques més primes i totes elles es fonen amb les voltes, cosa que crea l’efecte d’un bosc.

D’acord amb el projecte de Gaudí, les diferents columnes de l’interior del temple estan realitzades amb materials diversos (imatge 5) : les columnes de la nau lateral són de pedra sorrenca de la muntanya de Montjuïc; les de la nau central, de granit; les que limiten l’espai del creuer, de basalt, i les quatre del centre, de pòrfir vermell, una decisió que no va ser aleatòria, ja que escollí les pedres que havien d’anar a cada lloc en funció de la seva resistència, a banda que amb aquest recurs s’aconseguia donar varietat de color i textura a l’interior del temple.

Però, home de fe com era, Gaudí no establí només la forma i el comportament que havien de tenir les columnes, sinó que també en va preveure la simbologia. En un lloc on tot havia de complir una funció, també va pensar en el que havia de representar cada columna. Així, les columnes del creuer evoquen els evangelistes i els apòstols; les dels transseptes, les diòcesis catalanes; les primeres de la nau principal, les altres diòcesis principals de l’antiga corona catalanoaragonesa; les de la nau central, les altres arxidiòcesis espanyoles; les de les naus laterals, les diòcesis europees i americanes; i les diòcesis africanes, asiàtiques i d’Oceania són representades als interiors dels finestrals, tal com queda explícit en els punts de llum situats en els nusos de cada columna de la nau central i del creuer, que contenen unes inscripcions al·lusives a la simbologia de cada columna. L’artista Domènec Fita i Molat és l’autor d’aquesta mena de petroglifs i de la ceràmica que representa l'Entrada de Jesús a Jerusalem, situada en la part interior del portal de la Passió (imatge 6) .

Les naus del temple estan cobertes amb voltes hiperbòliques (imatge 7), construïdes amb ciment armat les de les naus laterals i amb el procediment de volta catalana de maó de pla les de la nau central. En aquest cas, la superfície de les voltes està aplacada seguint les generatrius de l’hiperboloide amb rajoles i unes peces triangulars de vidre venecià verd i daurat, a la manera de trencadís, que representen fulles de palmera. Les naus laterals van ser enllestides el 1993 i estan situades a una alçada de 30 metres, mentre que la nau central que es va cobrir el 2010 té una alçada de 45 metres, però aquesta no és pas l’alçada màxima de l’interior del temple, ja que les voltes de l’absis estan situades a 75 metres d’alçada. I precisament en el gran hiperboloide que cobreix l’absis hi ha un element visible així que s’accedeix al temple per la porta principal; es tracta d’un mosaic ceràmic daurat que evoca el Déu Creador (imatge 8). És un triangle en representació de la trinitat (Pare, Déu i Esperit Sant) que interseca amb un cercle, en al·lusió al cosmos.

De l’interior del temple en destaquen les cantories (imatge 9). Convençut de la importància del cant en les celebracions religioses, Gaudí va reflexionar molt sobre el lloc on calia ubicar els cors perquè els seus cants omplissin el temple, fins a determinar que les cantories envoltarien el recinte. Així, les situà a una alçada de 15 metres, perquè les voltes hiperbòliques del sostre actuessin com a tornaveu, i dissenyà unes escales de cargol per accedir-hi. Seguint el traçat de les façanes de les naus laterals i de la façana de la Glòria, és a dir, en forma d’U, situà les cantories destinades als cantaires adults, mentre que a l’absis va afegir una cantoria complementària reservada als cantaires infants.

A l’exterior, les façanes de les naus laterals destaquen per la gran quantitat de finestrals que tenen (imatge 10), que afavoreixen la bona entrada de llum natural a la basílica. I és que gràcies a l’estructura arborescent de l’interior del temple, les façanes no han de sostenir totes les càrregues de la coberta del temple. En el mainell de la part alta d’aquests finestrals, formats per hiperboloides que s’intersequen, Gaudí deixà explicitat que s’hi havien de situar les escultures de sants fundadors d’ordes religiosos vinculats amb la ciutat de Barcelona, és a dir, de Pere Nolasc, Antoni Maria Claret i Clarà, Joaquima de Vedruna, Joan Bosco, Josep Oriol, Josep Manyanet i Vives, Joana de Lestonnac, Vicenç de Paül, Felip Neri, Josep de Calassanç, Ignasi de Loiola, Jeroni, Francesc d'Assís i Teresa de Jesús.

Les façanes d’aquestes naus laterals, que s’eleven per darrere de les façanes del claustre, estan coronades per sis frontons triangulars per façana (llevant i ponent) en els quals també hi ha diverses entrades de llum, que estan coronats per una cistella que conté unes fruites realitzades amb trencadís ceràmic per Etsuro Sotoo (imatge 11). Les dotze cistelles que contenen dotze classes de fruites diferents (nespres, cireres, prunes, préssecs, peres, pomes, ametlles, figues, caquis, castanyes, taronges i magranes) ens remeten a la Jerusalem celestial, on l’arbre de la vida produeix una collita per cadascun dels mesos de l’any.

Aquest mateix tipus d'acabament (frontó triangular i decoració ceràmica a la part superior) el trobem també en les façanes laterals de la nau central; en aquest cas, però, el coronament de trencadís efectuat per Sotoo representa gotims de raïm blanc i negre sobre els quals reposen un calze i espigues de blat amb una hòstia situada al damunt, per rememorar els elements de l’eucaristia.

En la gran quantitat de finestrals que hi ha al temple s’hi estan col·locant uns vitralls que el vitraller Joan Vila-Grau està elaborant des de 1999 en el marc d’un programa efectuat d’acord amb les directrius de Gaudí, que li han permès ubicar ja tots els vitralls de l’absis i els dels transseptes de la Passió dedicats a l’aigua (imatge 12), la resurrecció i la llum, i del Naixement, dedicats a la pobresa, el naixement i la vida. I actualment està enllestint els vitralls de les naus. Gaudí indicà que la llum a l’interior del temple havia de ser harmoniosa i ressaltar la plasticitat de la nau i que, sobretot, havia d’induir a la introspecció. Per això deixà dit que a les naus laterals els vitralls havien de ser de color intens a la part baixa i de color clar a la part alta, mentre que els vitralls que s’han de situar en la part superior dels finestrals de la nau central han de ser incolors, però de diferents textures per posar de manifest la geometria de les voltes.

Galeria d'imatges "L'interior"[modifica | modifica el codi]

Les façanes[modifica | modifica el codi]

Façana de l’Absis[modifica | modifica el codi]

La façana de l’Absis , potser per ser la primera que va escometre Gaudí, respon als cànons neogòtics, encara que a mesura que s’anava construint l’arquitecte va anar-hi deixant la seva empremta. Consta de vuit contraforts, acompanyats per les agulles que separen les capelles de l’absis, on destaquen els vitralls policroms de Joan Vila i Grau.

No obstant això, l’element més característic d’aquesta façana el constitueixen les gàrgoles i els diferents coronaments de les agulles, d’inspiració clarament mediterrània. Ja que si en els desguassos trobem animals d’aquestes contrades, com són els cargols, les granotes o les salamandres, les agulles estan bàsicament acabades amb espigues i manats d’herbes boscanes.

Galeria d'imatges "Façana de l'Absis"[modifica | modifica el codi]
Façana del Naixement[modifica | modifica el codi]

La façana de llevant (imatge 1), situada al carrer Marina, és l’única que es va començar a construir en vida de Gaudí, i encara que ell només va poder veure’n finalitzat el 1925 el campanar de Sant Bernabé (imatge 2) (els altres es van acabar el 1930), va deixar indicacions precises de com havia de ser la façana que havia d’explicar el naixement de Jesús, que per aquest motiu havia d’expressar «la il·lusió i el goig de la vida» i, en conseqüència, ser molt ornamentada per mostrar el moviment propi de l’existència.

Per tant, els temes que es desenvolupen en aquesta façana s’articulen al voltant del Nadal i de la infantesa de Jesús. En destaquen els quatre campanars dedicats als apòstols Bernabé, Simó, Judes Tadeu i Maties. També sobresurt del conjunt el xiprer, que representa l’arbre de la vida (imatge 3), situat en el centre sobre la porta principal i coronat amb una creu en forma de T (tau) que simbolitza Déu Pare, sobre el qual reposa un colom amb les ales obertes, en al·lusió a l’Esperit Sant.

I també cal esmentar els tres grans portals dedicats, d'esquerra a dreta, a l'esperança, la caritat i la fe. Els tres portals estan separats per unes columnes la part superior de les quals són fulles de palmera, i sobre elles hi ha un parell d’àngels trompeters que anuncien el naixement de Jesús i que van ser realitzats per l'escultor Llorenç Matamala i Piñol. Aquestes columnes reposen sobre tortugues; la de l’esquerra és de mar, i en aquesta columna trobem el nom de Josep, i és que el portal de l’esquerra, el de l’Esperança, està consagrat a Josep. En canvi, en la columna que separa els portals de la Caritat i la Fe, que reposa sobre una tortuga de terra, trobem el nom de Maria, que centra el portal de la Fe.

Tota la façana és un cant a la joia i a la natura, per això tota ella està repleta de representacions d’animals (rèptils, sargantanes, petxines, gallines, ocells, ànecs, àguiles, cargoles, etc.), elements vegetals mediterranis (roses, ametllers, tarongers, xiprers, algues, molsa, etc.), així com anagrames o rosaris, entre d’altres símbols religiosos. Les escultures es van fer sobre un buidat de models reals, tant humans com animals.

Portal de la Caritat[modifica | modifica el codi]

És el portal central, dedicat a Jesús. Només amb un cop d’ull veurem els nombrosos conjunts escultòrics que representen escenes de l’origen i el naixement de Jesús. A dalt de tot, la Coronació de Maria; en un nivell inferior, l’Anunciació a Maria; a sota, l’estrella del messies, i sota d’ella, el conjunt del Naixement, amb Maria, Josep i l’infant Jesús, envoltats del bou i la mula. A la seva esquerra, els Reis Mags d’Orient, i a la dreta, els pastors que adoren l’infant. I encara distribuïts per la façana, trobem escultures dels àngels cantors i dels àngels músics. En la columna que separa el doble batent de la porta d’aquest portal, envoltada en la seva part inferior per una serp, hi ha cisellada la genealogia de Jesús. Els grups escultòrics del Naixement i l’Anunciació són obra de Jaume Busquets i Mollera, mentre que les escenes de l’Adoració dels pastors i l’Adoració dels Reis d'Orient són de Joaquim Ros i Bofarull (imatge 4). El cor d'àngels nens, destruït durant la Guerra Civil Espanyola, ha estat realitzat novament per Etsuro Sotoo.

Portal de l‘Esperança[modifica | modifica el codi]

Aquest portal està especialment dedicat a Josep, com a pare de Jesús i protector de l’església universal, i per això hi és omnipresent. De dalt a baix els diferents grups escultòrics d’aquesta façana representen La barca de Sant Josep, Les noces de Maria i Josep (imatge 5) i Jesús mostrant un colom ferit a Josep, observats a dreta i esquerra per Sant Joaquim i Santa Anna, respectivament, els avis de Jesús; una mica més avall, al costat de la porta, veiem a l’esquerra l’escena de la Fugida d’Egipte i a la dreta, la de la Mort dels Innocents.

Portal de la Fe[modifica | modifica el codi]

La Mare de Déu és la protagonista d’aquest portal, per això hi trobem de dalt a baix una representació de la Immaculada Concepció, l’anagrama de Maria, la presentació de Jesús al temple (imatge 6) i Jesús predicant al temple, envoltat de les figures de Sant Zacaries a l’esquerra i Joan Baptista, a la dreta, i en un nivell més baix, també a la dreta Josep i Maria, darrere dels quals hi ha Jesús treballant de fuster (imatge 7), mentre que a l’esquerra hi ha el grup escultòric de la Visita de Maria a Isabel (imatge 8).

Galeria d'imatges "Façana del Naixement"[modifica | modifica el codi]
Façana de la Passió[modifica | modifica el codi]

En la part oposada a la façana del Naixement, és a dir, al carrer Sardenya, s’aixeca la façana dedicada a la Passió, mort i resurrecció de Jesús, també coneguda com la façana de ponent (imatge 1). Tot i que comparteix l’estructura de la façana del Naixement —una porxada i quatre campanars, en aquest cas dedicats als apòstols Jaume el Menor, Bartomeu, Tomàs i Felip (que es van acabar de bastir el 1976)—, se’n diferencia perquè si la primera exalta la joia de la vida, aquesta és essencialment dramàtica, perquè vol expressar el dolor per la mort de Crist. Gaudí mateix va indicar explícitament que havia de ser «dura, pelada, com feta d’ossos», i va deixar un dibuix que en defineix molt bé tots els detalls (imatge 2), i que va inspirar l’obra de Josep Maria Subirachs i Sitjar. A aquest escultor es va confiar el 1986 la realització dels diversos grups escultòrics que la configuren, que va finalitzar el 2010, tot i que encara queda alguna peça per col·locar.

Protegida per un gran porxo de sis columnes inclinades, sobre les quals ha de reposar una cornisa (en procés de construcció) que sustentarà una galeria coberta o frontó que ha de tenir divuit columnes, la façana consta de tres portals, amb portes de bronze realitzades també per Subirachs (imatge 3).

La porta central està formada per dues portes més, cadascuna de les quals té dos batents. I en elles hi ha esculpides en relleu deu mil lletres que reprodueixen fragments de la narració de la Passió de l'evangeli de Mateu, en la part esquerra, i de l'evangeli de Joan, en la part dreta. El bronze d’algunes de les lletres o paraules de la narració s’ha polit per destacar paraules o frases com la pregunta formulada per Ponç Pilat: «I què és la veritat?».

La porta de l’esquerra o nord representa l'hort de Getsemaní amb Jesús pregant, i la porta de la dreta o sud està dedicada a la coronació d'espines.

La representació de la passió de Crist es llegeix en la façana com si es tractés d’una «s», en què el final de la lletra representa l’inici del recorregut de Jesús en la seva passió, una escenificació que segons el mateix Gaudí podria resultar per a alguns «massa extravagant», però és que l’arquitecte pretenia que fes «por, i per aconseguir-lo no estalviaré el clarobscur, els motius entrants i sortints, tot el que resulti de més tètric efecte. És més, estic disposat a sacrificar la construcció mateixa, a trencar arcs i a tallar columnes per donar una idea del cruent del Sacrifici», un propòsit que l’escultor Subirachs va tenir molt present a l’hora de fer la seva obra, com es pot comprovar iniciant l’itinerari per la part inferior esquerra de la façana, on hi ha aquestes escenes, realitzades en travertí i pedra sorrenca de la Floresta.

Part central de la façana de la Passió:

  • El Sant Sopar
  • La detenció de Jesús
  • La traïció de Judes
  • La flagel·lació (la primera escultura del conjunt que es va emplaçar)
  • La negació de Pere
  • L’Ecce Homo (‘Heus aquí l’home’)
  • La sentència de Pilat (darrer grup del primer nivell, a la dreta)
  • La caiguda de Jesús (el primer grup de la dreta del segon nivell)
  • Les tres Maries
  • Simó de Cirene ajudant Jesús a aixecar la creu
  • La Verònica amb el llençol de Jesús
  • Longino sobre un cavall (darrer grup del segon nivell, a l’esquerra)
  • Els soldats jugant-se als daus la túnica de Jesús (primer grup del tercer nivell, a l’esquerra)
  • Maria i Joan i Maria Magdalena agenollada
  • La crucifixió de Jesús
  • La sepultura

Sobre el conjunt de La Crucifixió, i a la manera de baldaquí, Subirachs col·locà unes plaques de bronze i una superfície ceràmica policroma per representar el vel que, segons els evangelis, es va esquinçar en el temple de Jerusalem en morir Jesús, per eliminar així la separació que hi havia entre el lloc sagrat i la resta del tabernacle i fer aquest lloc accessible a tots els homes.

Dins la galeria que es formarà darrere les columnes del frontó, situat sobre el porxo, Gaudí va preveure col·locar-hi figures al·lusives als profetes i als patriarques, i en els extrems, unes escultures que simbolitzaran el lleó de Judà i l’anyell del sacrifici d’Isaac, prefiguracions a l’Antic Testament de Jesús.

Per sobre del nàrtex hi trobem el colom, en al·lusió a l’Esperit Sant (imatge 4), i sobre d’ell, en el pont que uneix els dos campanars centrals, l’Ascensió de Jesús, realitzada en bronze daurat (imatge 5).

Galeria d'imatges "Façana de la Passió"[modifica | modifica el codi]
Façana de la Glòria[modifica | modifica el codi]

La façana principal, o de la Glòria, és la que se situarà al carrer Mallorca, orientada al mar. El projecte de Gaudí incloïa un pont elevat sobre aquest carrer que representaria l’infern i permetria la circulació i en el qual es construiria l’escalinata que conduiria a la porta per accedir al temple, ja que el desnivell entre els carrers Provença i Mallorca és de quatre metres. Al replà, Gaudí pensava situar un brollador davant la capella del Baptisteri i una teiera amb flames davant la capella del Sant Sagrament i de la Penitència. Evidentment avui aquesta actuació està pendent de la redacció d’un pla urbanístic per a la zona.

Mentrestant, però, la Sagrada Família es continua construint d’acord amb aquella idea de Gaudí, de la qual deixà una maqueta volumètrica i un pla iconogràfic i simbòlic, en què es planteja que la façana de la Glòria ha de tenir, com les altres dues, una gran porxada i quatre campanars, que en aquesta ocasió estaran dedicats als apòstols Andreu, Pere, Pau i Jaume el Major.

En la porxada hi haurà vuit columnes que representaran les vuit benaurances enunciades per Jesús com a base d’una vida feliç i espiritualment plena (feliços els pobres en l’esperit, feliços els qui ploren, feliços els humils, feliços els qui tenen fam i set de ser justos, feliços els compassius, feliços els nets de cor, feliços els qui treballen per la pau, feliços els perseguits pel fet de ser justos). Entre les columnes hi ha set portes realitzades per Josep Maria Subirachs i Sitjar en bronze a través de les quals es podrà accedir al temple. Cadascuna representa un sagrament (baptisme, ordre sacerdotal, unció dels malalts, eucaristia, confirmació, matrimoni canònic i penitència). La porta central, de 4’70 metres d’amplada per 5 metres d’alt, que representa l’eucaristia, té inscrit el Parenostre en català i, a la part central, la frase «El nostre pa de cada dia doneu-nos Senyor el dia d’avui» en cinquanta idiomes diferents. Una curiositat: els poms corresponen a les lletres A i G (les inicials d'Antoni Gaudí) de la frase «que cAiGuem en la temptació» del Parenostre (imatge 2).

En les portes dels sagraments també s’inclouran referències a les set obres de misericòrdia corporals (donar de menjar al qui té fam, donar de beure al qui té set, vestir el despullat, allotjar el pelegrí, visitar els malalts, redimir els captius i enterrar els morts), les set obres de misericòrdia espirituals (ensenyar el qui no sap, donar bon consell a qui el necessita, consolar l'afligit, corregir el qui va errat, perdonar les injúries, patir amb paciència les flaqueses del proïsme i pregar Déu pels vius i pels difunts), així com als set dons de l’Esperit Sant (enteniment, saviesa, ciència, consell, pietat, fortalesa i temor de Déu), i a les set virtuts (humilitat, generositat, castedat, paciència, temprança, caritat i diligència) i als set pecats capitals (supèrbia, avarícia, luxúria, gola, ira, enveja i peresa).

Segons el model de Gaudí, davant els campanars, a un nivell aproximat de 15 metres del sòl i fins als 80, s’emplaçaran setze grans llanternes rematades per uns cons que cobriran la part superior del nàrtex; unes al·ludiran als set dies de la creació i les altres als nou cors o grups angèlics que lloen les glòries de Déu. I encara, a la façana, hi haurà representacions d’Adam i Eva, de la Casa de Natzaret, de Jesús i Josep treballant, de la Mare de Déu, de Jesucrist, de l’Esperit Sant, del Déu Creador… entre d’altres moltes simbologies cristianes.

La façana es completarà amb uns núvols situats per sobre les llanternes que contindran en grans lletres el credo (Credo in unum Deum Patrem Omnipotentem, creatorem coeli et terrae…), i uns altres núvols davant mateix les llanternes on s’escriurà la creació del món segons el llibre del Gènesi.

Galeria d'imatges "Façana de la Glòria"[modifica | modifica el codi]

Les torres[modifica | modifica el codi]

Les torres de la Sagrada Família són l’element distintiu i les que configuren la silueta que l’ha fet famosa arreu del món, però paradoxalment fins aquest moment només se n’han construït vuit de les divuit que ha de tenir (imatge 1). Totes elles, seguint les directrius de Gaudí, tindran un perfil parabòlic i disposaran a l’interior d'unes escales helicoïdals que permetran accedir-hi (imatge 2).

Les vuit torres que hi ha construïdes corresponen als campanars de les façanes del Naixement i de la Passió, quatre per façana (imatge 3), que juntament amb els quatre campanars que tindrà la façana de la Glòria en faran un total de dotze. I és que aquestes torres, d’entre 98’8 i 117’5 metres, representen els apòstols, per això en totes hi ha la lletra inicial del seu nom i la seva imatge esculpida, i per aquest mateix motiu totes elles, com les que ja estan construïdes, estaran coronades pels atributs dels bisbes, és a dir, el bàcul, la mitra, l’anell i la creu, realitzats amb trencadís de colors.

Les torres que falten per arribar a divuit formen part del conjunt monumental integrat per sis cimboris de perfil cònic que sobresortiran entremig dels campanars. La planta d’aquestes torres respon a la mateixa que la de les sagristies.

Sobre l’absis s’aixecarà una torre de més de 120 metres d’alçada, que simbolitzarà la Mare de Déu i estarà coronada per una estrella de dotze puntes, símbol de l’estrella matutina. Envoltant la torre central hi haurà quatre torres de 135 metres d’alçada dedicades als evangelistes i els seus evangelis, que estaran rematades per la imatge que els simbolitza: el bou per a Lluc, l’àngel per a Mateu, el lleó per a Marc i l’àliga per a Joan. I la torre central, situada sobre el creuer i que tindrà una alçada d’uns 170 metres, estarà dedicada a Jesucrist, per la qual cosa es coronarà amb la creu de quatre braços tan característica de l’arquitectura gaudiniana, que estarà recoberta per un material que la farà resplendir. D’altra banda, i tal com va preveure Gaudí, en el seu interior s’instal·larà un mirador, al qual es podrà accedir amb un ascensor, i en els extrems es col·locaran uns punts de llum adreçats als quatre punts cardinals de la ciutat, perquè l’arquitecte volia que la Sagrada Família fos una referència per a Barcelona, que des de tot arreu se la pogués veure i sentir. Per això també va preveure situar en l’interior dels campanars unes campanes tubulars que produïssin un so que s’expandís àmpliament.

Galeria d'imatges "Les torres"[modifica | modifica el codi]


Escoles Provisionals de la Sagrada Família[modifica | modifica el codi]

El 1909, després de la Setmana Tràgica, en el mateix solar on s’estava aixecant la Sagrada Família, Gaudí va rebre l’encàrrec per part del rector del temple, Mn. Gil Parès, de construir un petit pavelló de 10 x 20 m. de planta i 4 metres d’alçada, destinat a allotjar de manera provisional una escola per als fills dels qui treballaven en les obres i per als nens del barri. Aquesta construcció aparentment modesta i configurada per tres aules i els corresponents serveis és una de les obres més rellevants de Gaudí pels recursos tècnics i l’enginy estructural que hi ha aplicà. L’aspecte extern de l’edifici (imatge 1) és d’una gran senzillesa perquè l’arquitecte es proposà construir un edifici eficient i funcional amb els escassos recursos econòmics disponibles i el mínim de temps. El tret més característic de l’edifici és l’ondulació de les seves parets i sostre, aconseguida amb l’aplicació de la geometria reglada, que alhora el dota d’una gran resistència i solidesa, motius pels quals ha estat considerat una obra mestra de l’arquitectura del segle XX.

Funcionà com a escola fins a la dècada dels setanta i després passà a formar part dels equipaments de la Sagrada Família. L’avanç de les obres del temple obligà el 2002 a traslladar l’edifici uns metres, al seu emplaçament actual, a la cantonada dels carrers Mallorca i Sardenya. Aquesta actuació va permetre també fer una restauració integral del pavelló, en el qual actualment es pot veure una reconstrucció del taller de Gaudí (imatge 2) i la recreació d’una aula de l’època. La resta de l’espai es dedica a activitats educatives.

Galeria d'imatges "Escoles Provisionals de la Sagrada Família"[modifica | modifica el codi]


Obrador[modifica | modifica el codi]

El procés constructiu de la Sagrada Família i, de fet, de tota l’obra de Gaudí, no es pot entendre sense conèixer la manera de treballar de l’arquitecte, en què l’obrador tenia un paper fonamental, ja que allí experimentava i definia en maquetes les solucions constructives que aplicaria en l’obra. En el seu origen el taller de la Sagrada Família estava situat a la cantonada dels carrers Sardenya i Provença. Allà Gaudí va construir un espai que va anar canviant tant de forma com d’emplaçament en funció de les seves necessitats i del creixement del temple. La importància del taller de Gaudí ja va ser apreciada pels seus contemporanis, com queda patent en l’article que en ocasió de la mort de l’arquitecte li va dedicar Joaquim M. Folch i Torres en el número de l’1 de juliol de 1926 de la Gaseta de les Arts. Aquest reportatge, titulat «L’arquitecte Gaudí», va ser àmpliament il·lustrat amb fotografies de l’obrador, unes imatges que, juntament amb les del fons Canosa que van il·lustrar el llibre de Josep Francesc Ràfols i Fontanals dedicat a Gaudí, ens han permès entendre com treballava l’arquitecte. Una manera de fer que van prosseguir aquells que van assumir la continuïtat de les obres de la Sagrada Família després del traspàs de Gaudí, que va permetre reconstruir totes les maquetes malmeses durant els incidents de la Guerra Civil Espanyola i que encara ara es practica en l’oficina tècnica del temple, si bé els arquitectes d’avui hi han incorporat tots els recursos que propicien les noves tecnologies.

El Museu de la Sagrada Família, situat a tocar de l’obrador actual, permet veure aquest taller i apreciar com s’hi treballa actualment.

Galeria d'imatges "Obrador"[modifica | modifica el codi]


Arquitectes del temple[modifica | modifica el codi]

A l'època de Gaudí van col·laborar amb l'arquitecte molts dels seus deixebles i ajudants, com ara Francesc Berenguer i Mestres, Josep Maria Jujol i Gibert, Josep Francesc Ràfols i Fontanals, Cèsar Martinell i Brunet, Joan Bergós i Massó, Francesc Folguera i Grassi, Josep Canaleta i Cuadras i Joan Rubió i Bellver. En morir, es va fer càrrec de les obres un altre dels seus deixebles, Domènec Sugrañes i Gras, que va finalitzar la construcció de les tres torres de la façana del Naixement que quedaven pendents.

Mort Sugranyes, el succeí Francesc de Paula Quintana i Vidal, que treballà estretament amb Isidre Puig i Boada i Lluís Bonet i Garí, especialment en la construcció de la façana de la Passió, que van fer seguint els criteris i els documents que s’havien conservat de Gaudí.

El 1966 Puig Boada i Bonet Garí van rellevar Quintana com a responsables de les obres, càrrec que van tenir fins al 1983, quan va ser nomenat Francesc de Paula Cardoner i Blanch, que només va estar dos anys al capdavant de les obres ja que el 1985 se’n va confiar la direcció a Jordi Bonet i Armengol. Aquest s’envoltà d’un equip integrat per Carles Buxadé i Ribot, Joan Margarit i Consarnau, Josep Gómez, Jordi Coll i Jordi Faulí i Oller, que es van encarregar principalment de construir els elements interiors del temple, i van aconseguir cobrir les voltes de les naus centrals i laterals.

Jordi Bonet ha estat arquitecte director de les obres fins al setembre de 2012, en què ha estat nomenat arquitecte emèrit, mentre que Jordi Faulí ha passat a ser arquitecte coordinador i director de les obres del temple.

Arquitectes directors de l’obra[modifica | modifica el codi]

1882-1883, Francesc de Paula Villar i Lozano

1883-1926, Antoni Gaudí i Cornet

1926-1938, Domènec Sugrañes i Gras

1939-1966, Francesc de Paula Quintana i Vidal

1966-1983, Isidre Puig i Boada i Lluís Bonet i Garí

1983-1985, Francesc Cardoner i Blanch

1985-2012, Jordi Bonet i Armengol

Des d’octubre de 2012, Jordi Faulí i Oller


Artistes que han col·laborat amb la Sagrada Família[modifica | modifica el codi]

Gaudí era un home proper a l’art i als oficis, els coneixia bé i sabia de la seva força comunicativa. Per això comptà amb artistes en totes les seves obres, especialment en la Sagrada Família, ja que estava convençut que ningú com els artistes podia transmetre tots els valors simbòlics implícits en el seu projecte. Així, en la façana del Naixement i en l’època de Gaudí hi van deixar la seva petjada els escultors Carles Mani i Roig, Llorenç Matamala i Piñol i Joan Matamala i Flotats, i a la cripta, Joan Flotats i Llucià i Mario Maragliano i Navone. Després de la guerra, i a partir dels models de Gaudí que es van conservar, van completar la façana del Naixement Jaume Busquets i Mollera, que especialment dugué a terme les escenes del Naixement i de l’Anunciació de la Verge Maria per l’arcàngel Gabriel (imatge 1), i Joaquim Ros i Bofarull, que va fer els grups escultòrics corresponents a l’Adoració dels Reis Mags i a l’Adoració dels pastors.

Posteriorment, i a partir de mitjans dels anys vuitanta, en el mur exterior de l’absis i en els mainells de les finestres de les naus laterals es van començar a incorporar, també segons les indicacions de Gaudí, noves escultures dedicades a sants fundadors d’ordes religiosos (imatge 2) que han efectuat artistes contemporanis com ara Andrés Gallego de Montiel, Montserrat Garcia Rius, Domènec Fita i Molat, Joan Puigdollers, Núria Tortras i Planas, Manuel Cusachs i Xivillé, Joan Seguranyes o Francesc Carulla. Pel que fa a l’interior, hi han participat els escultors Jaume Casas, Domènec Fita i Joan Fajula i el ceramista Jordi Aguadé Clos.

No obstant això, entre tots els que han treballat a la Sagrada Família cal esmentar especialment Etsuro Sotoo, perquè aquest japonès col·labora amb el temple des que va decidir instal·lar-se a Catalunya el 1978, fascinat per Gaudí. I no només ha fet les escultures de la façana del Naixement malmeses durant la guerra i ha restaurat el portal del Roser, igualment destrossat a causa dels conflictes bèl·lics, sinó que també ha realitzat altres parts del temple, com ara les gàrgoles de les torres dels evangelistes i els seus evangelis, l’ornamentació de finestrals i agulles, el coronament dels pinacles dedicats a l’eucaristia (imatge 3) i, darrerament, les portes de la façana del Naixement.

De tota manera, l’artista que més s’ha implicat en el programa escultòric de la Sagrada Família és Josep Maria Subirachs i Sitjar, a qui el 1986 es va confiar la totalitat dels grups escultòrics de la façana de la Passió i que a més ha fet les tres portes de bronze d’aquesta façana i la porta central de la façana de la Glòria, ja instal·lada, encara que també ha dissenyat les altres portes de la mateixa façana i el Sant Jordi que mira l’altar des de la cantoria de la façana de la Glòria (imatge 4), a la nau central del temple.

Quant als vitralls, encara que Gaudí, en la seva època, va demanar la col·laboració del destacat artista Joaquim Torres i Garcia que experimentà a l’obrador de la Sagrada Família, tot i que finalment la seva proposta de vitralls policroms es van instal·lar a la seu de la Catedral de Mallorca, és obligat mencionar l’aportació de Joan Vila i Grau, que després de fer els vitralls de l’absis (imatge 5) i de les façanes del Naixement i de la Passió continua immers en la feina de completar els vitralls dels finestrals del temple.

Galeria d'imatges "Artistes que han col·laborat amb la Sagrada Família"[modifica | modifica el codi]


Museu[modifica | modifica el codi]

En l’espai situat sota el creuer de la Sagrada Família, on antigament hi havia els tallers de l’obra, hi ha ubicat un museu (imatge 1) que té com a objectiu conservar i difondre l’obra de Gaudí, especialment el temple. Aquest centre, inaugurat el 1961, s’ha anat ampliant amb el temps i des de 2002 s’estén també a l’edifici de les Escoles.

L’interès del museu de la Sagrada Família radica en els materials i informacions que conté, que resulten de gran ajuda per entendre el procés constructiu del temple i la seva evolució. Especialment atractius són els dibuixos, les múltiples fotografies de l’època, les importants peces de mobiliari litúrgic dissenyades per Gaudí (imatge 2), les escultures i les maquetes, que permeten comprendre l’envergadura del temple, especialment les reconstruïdes amb els fragments conservats després de la guerra i les noves, que s’han realitzat a partir del material salvat i dels nous estudis efectuats aplicant la geometria i les proporcions establertes per Gaudí. Per això resulta tan suggeridora la possibilitat de veure, com es pot fer en el museu, l’actual taller de modelistes.

Una peça destacada és la reproducció facsímil de la maqueta funicular que Gaudí dirigí personalment quan desenvolupava el projecte de l’església de la Colònia Güell (imatge 3). Aquest treball, executat el 1989 per l’Institut d’Estructures Lleugeres de la Universitat de Stuttgart, explica de manera molt clara com Gaudí definia els arcs parabòlics i la funció que els donava com a element de sustentació de les voltes i la coberta, unes solucions que més tard aplicà i desenvolupà en les naus, les columnes i les voltes de la Sagrada Família.

En el museu també es poden veure diferents maquetes i dibuixos de les escultures que Josep Maria Subirachs i Sitjar va fer per a la façana de la Passió i un audiovisual que presenta les etapes més recents del procés constructiu.

Galeria d'imatges "Museu"[modifica | modifica el codi]


Parròquia[modifica | modifica el codi]

L'any 1890 es van començar a fer misses a la cripta de la Sagrada Família, on actualment encara es porta a terme l’activitat parroquial, que des de 1993 condueix el rector Lluís Bonet i Armengol. Alhora, la Diòcesi de Barcelona celebra importants esdeveniments litúrgics a la nau central del temple des que va ser coberta i va poder ser dedicada, el 7 de novembre de 2010, per part del papa Benet XVI, en el mateix acte que la va declarar basílica menor.


Canals de comunicació oficials[modifica | modifica el codi]


Bibliografia recomanada[modifica | modifica el codi]