Usuari:Vallue/Terra promesa

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Veterinary History
Història de la veterinària. Des de dalt, esquerra a dreta: (1) Impressió del segell cilìndric que representa a Ur-lugal-Edinna, cirurgià i sanador d'animals sumeri sobre 2000 aC, (2) Tractament per la diarrea en cavalls (Hippiatrica, Parisinus greacus 2244) segle XIV, (3) Cura de gossos al Livre de chasse de Gastó Phebus, (4) Musculatura del cavall per Carlo Ruini a Dell'anatomia et dell'infirmità del cavallo (ca 1598), (5) Claude Bourgelat, fundador de la primera escola de veterinària a Europa (1761), (6) Louis Pasteur, estableix la teoria microbiana de la malaltia, (7) Francesc Darder i Llimona, veterinari i metge català, introdutor clinica petits animals i director Zoo Barcelona, (8) Aleen Isobel Cust (1868–1937), primera dona veterinària del Regne Unit, (9) Edifici de la Facultat de Veterinària UAB (creació 1982-nou edifici 1988). .

La història de la veterinària estudia els coneixements i pràctiques veterinàries, des dels inicis dels temps fins l'actualitat, incorporant els fets i personatges que han protagonitzat la seva història. Durant segles humans i animals han desenvolupat una relació de convivència, molts s'han domesticat amb finalitats alimentàries, altres amb finalitats de transport, lleure o conflicte bèlic. Primer va ser el el gos i després el cavall, les espècies principals en les quals les civlitzacions occidentals han posat la seva atenció i dedicat els conexiements necessaris per guarir les seves malalties.[1] L'establiment de les primeres urbs al Creixent Fèrtil van afavorir les primeres zoonosis amb l'estabulació intensiva. L'expansió dels pobles indoeuropeus des les estepes euroasiàtiques afavoreixen la domesticació del cavall per Asià i Europa.[2] L'aparició de les rodes i els carros a Orient Mitjà seran une factors claus pel desenvolpament de la cavalleria, impulsada pels conflictes bèl·lics de l'Antiguitat.

La civilització grecoromana desenvolupa la pràctica veterinària tant en animals de granja com en equins. Els tractats agronòmics i hippiàtrics posaran les bases de la disciplina veterinària, (hippiàtrica) orientada principalment als èquids, fins ben entrat el segle xviii.[3] Durant l'Edat Mitjana, els escriptors italians difonen els estudis veterinaris que a la Peninsula ibèrica es coneixeran amb els termes albeiteria o menescalia. La teoria hipocratico-galènica o també coneguda com a teoria humoral posara els principis de salut, amb la participació dels ferradors pel que va als cavalls.[4] La majoria dels tracats veternaris fins aquell moment parlen de les malalties dels cavalls, si be alguns agronòmics identifiquen les malalties del bestiar, i els de caça les dels gossos i les aus (falconeria). Tot canvia amb la creació de les primers escoles de veterinària amb Claude Bourgelat a França on s'estudia, a partir de l'experimentalitat científica, la diagnosi i terapèutica de les epidèmies que es difonien sense aturador per tot el món. Louis Pasteur amb les seves vacunes contra la ràbia i el carboncle i la formulació de la teoria microbiana de la malaltia, estableix les bases de la higiene i la salut pública moderna, que es consolidarà amb Robert Koch i els seus postulats, ja a finals del XIX.

A principis de segle XX la substitució dels cavalls pels vehicles a motor, va comportar que els veterinaris reorientéssin la seva professió cap als sectors de la higiene dels aliments i els animals de granja.[5] Els canvis de la societat industrial i el creixement de la classe mitjana amb poder adquisitiu afavoreix l'aparició del concepte animal de companyia i les primeres clíniques veterinàries obertes al públic.[6] Els veterinaris, aborden les malalties d'origen alimentari que afecten a societats cada cop més urbanitzades. Les guerres mundials afavoriran investigacions sobre la conservació dels aliments i generaran una industria alimentària que es posarà a prova a la recerca de la qualitat dels aliments lliures de virus i sense adlulteracions. Amb el nou ordre establert despres de la II Guerra Mundial s'enten que cal una estratègia internacional per l'erradicació de les zoonosis (creacio de l'OIE i la FAO). Es promou l'us dels antibiòtics en la cria dels animals de granja com eina preventiva i de productivitat. Els nous corrents de benestarisme animal, i la idea d'Una Sola Salut (One Health) impregnen la veterinària actual.

Prehistòria (fins m. V aC)[modifica]

Pintura de lleons a la Cova de Chauvet, periode Aurinyacià (esquerra) i petroglif amb gossos possiblement de raça basenji caçant un mufló al jaciment de Tassili n'Ajjer (Algèria) (ca 8000 aC) (dreta)

El primer animal que es va apropar a les poblacions humanes per obtenir ajuda a canvi d'aliment i protecció va ser el gos. Segons darreres estimacions amb les anàlisis d'ADN a finals del Plistocè dins la regió de Beringia, es produeixen aquests primers contactes, periode que concideix amb l'Ultim Període Glacial. A partir d'aqui s'expandirien amb els societats caçadores-recolectores sobre el 15000 aC per tots els continents.[7]

La relació dels homes amb els animals evoluciona a partir del Mesolític, fa uns 12.000 anys, amb un progressiu calentament de les temperatures, millora de les possibilitats d'alimentar-se i del creixement de la dispersió del Homo Sapiens per tota la Terra. Les comunitats nòmades caçadores-recolectores evolucionen cap a societats sedentàries basades en el pastoralisme i l'agricultra. Existeixen tres bressols principals que originen la domesticació d'animals i plantes: Orient Pròxim i Sud Oest Asiàtic, Nord de la Xina i Centreamerica. La domesticació d'espècies vegetals i animals, juntament amb la invencio d'utensilis com la roda o l'arada, s'intensifica i posa les bases de la civilitació tal com la coneixem avui dia.[8][9]

Els animals domesticats es crien de forma intensiva i, des d'aquell moment, comencen a aparèxier les malalties per culpa de les condicions de salubritat i higiene de l'estabulació, amb l'expansió dels bacteris que incideixien en la salut dels ramats. Sorgeixen doncs les primeres zoonosis. Els homes incidiran en la selecció artificial d'espècies que milloraran la seva adaptabilitat i productivtat per ser útils a unes poblacions en creixement. El treball de les societats comença a especialitzar-se i apareixeran els primers professionals de la salut animal (els pre-veterinaris) que vetllaran per mantenir uns ramats sans i lliures de malalties.[10]

Civilitzacions orientals (M. IV aC- s. IX aC)[modifica]

La domesticació del cavall a Euràsia cap al 3500 aC, detectada actualment al Kazakhstan i vinculada a les migracions indoeuropees, es un fet clau que condicionarà la història de la humanitat fins ben entrat el segle XX.[11] La primera evidència de l'us de la roda amb pedra o argila es a Mesopotàmia sobre el 4200-4000 aC.[12] Però es a l'assentament assiri d'Ur, actual Irak sobre el 3500 aC. on s'han detectat mostres de la primera roda utilitzada.[13]Els carruatges aviat s'expandiran per tot Euràsia i afavoriran els confilctes armats i el transport de persones i mercaderies, impulsamt alhora el desenvolupament d'una gran cabana equina. Per aquest motiu apareixeran els professionals de la salut equina que s'encarregaran de la seva cria, doma i salut[14]

Els nuclis urbans que apareixen en el Pròxim Orient afavoreixen la creació d'una ramaderia intensiva impulsarà l'aparició de malalties vinculades a la manca d'higiene i salubritat d'animals i de les seves instal·lacions, i on es desenvoluparan les primeres evidències de brucel·losis provocades per llet d'ovella en males condicions.[15]

Sobre el 2000 aC apaeixen els primers testimonis escrits sobre la pràctica veterinària: el Codi d'Eixnunna al jaciment de Tell Harmal de l'Imperi Paleobabilònic regularà per primer cop el treball mèdic i veterinari amb descripció de la ràbia.[16] Simultàniament el Codi d'Hammurabi a Mesopotàmia es regularà les disposicons relatives a la pràctica veterinària.[17]Anys mes tard, als jaciments Ras-Shamra d'Ugarit i de Kikkuli de Mittani sobre el 1400 aC s'han trobat les primeres evidències documentals sobre la cura de cavalls.[18]

Sobre aquest període, a l'Antic Egipte trobem evidències de l'explotació ramadera a la Mastaba de Ti (2400 aC) amb representacions de bestiar bovi i ases que llauren els campa de cultiu. Poc temps després en el Papir de Lahun (1900 aC) es descriuen les primeres malalties de bestiar i el seu tractament.[19] Les operacions d'obstetricia i oftalmologia estan documentades en aquesta civilització,[20] i cal tenir en compte la relació amb el món animal a través del culte i la momificació.[21]

Expansió dels primers llinatges de cavalls domesticats en la zona del Volga-Don a partir de les praderies de la regió de l'Pontic-Caspi, prèviament a la cultura Sintashta.

Antiguitat clàssica (s. VIII aC- VI dC)[modifica]

La societat aritocràtica grecoromana va estar estretament vinculada als cavalls. A partir de la mitologia indoeuropea que influeix en la grega el deu Posidó, es vincularà al cavall amb les virtuds de noblesa i fortalesa. Segons la tradició el centaure Quiró instrui a nombroses deitats, i se'l considera l'origen de la sanació de bèsties i humans a Occident.

Des del segle XII aC els èquids eren consdierats bens privats d'una classe, els hippeis inicia la seva puixança a partir del s VIII aC. Les competicions hipiques amb carruatges i l'especialització militar de la cavalleria dels hoplites promouen el cavall com un instrument estratègic i símbol d'ostentació per part de la societat grega. En aquest context aparixen els hippiatros: hippos (cavall) + iatros (metge) que s'encarreguen de la cura i benestar dels cavalls.[22] Autors com Xenofont a la seva obra De Re Equestri recullen els principis de la hipiatria hel·lènica fent referència a una obra desconeguda de Simo d'Atenes.[23]

La cultura grega va influir fortament en la societat romana i els patricis romans mantindran els valors del cavall dins una classe equestre, equites, amb el cavall com a paradigma de prestigi i poder. La salut dels èquids era requerida en diferents ambits públics, com per l'assitència al transport als cursus publicus. Eren coneguts com a mulomedicus i tenien una extracció social d'esclaus depenents de l'administració imperial i càrrec hereditari. El seu treball estava regulat per l'Edicte de Preus de Dioclecià. Els veterinarii atenien alhora els bestiarii i les curses de cavalls als circs dels emperadors.

El treball a nivell privat també era practicat per aquests professionals de la salut. Especialment els que treballaven a les villae i s'encarregaven de mantenir la salut i la productivitat dels animals de granja. L'obra de enciclopèdica d'agronomia del cartaginès Mago, avui extraviada, va influenciar en els coneixements de l'agricultura romana. Diferents erudits d'extracció nobiliària van escriure sobre la salut de les explotacions ramaderes. Varro, Rerum Rusticarum, Columella De Re Rustica, Marcial, Curae boum, Pal·ladi, Opus agriculturae, en son els principals autors. El grup de tratadistes d'arrel veterinària els identifiquem en Vegeci, Digesta artis mulomedicinae, l'anònimi Mulomedicina Quironis, i Pelagoni, Ars veterinaria o Commenta artis veterinariae.

La caça també va ser una activitat important per coneìxer les malalties especialment de gossos i aus. Grattius amb el seu Cynegeticon, Oppià amb Cynegetica i Hallieutica, Arrià, Kinegetikon, i Nemesià, Cynegetica en son els pricipals exponents.

Els coneixements biològics com Aristòtil, Plini el Vell, farmacològics, Dioscòrides, i mèdics com Hippocrates i Galè també fan influir en el desenvolpament de les ciencies veterinàries de l'Antiguitat. Bona part d'aquests coneixements veteriaris grecoromans serien rescatats mitjançant els tractats enciclopèdics de la Hippiatrica i Geopònica gestionades a l'Antiguitat tardana a l'Imperi Romà d'Orient.

Edat mitjana (VII - XV dC)[modifica]

Durant l'Edat Mitjana s'impulsa la visió hipocràtico galènica de la malaltia basda en la teoria humoral on els principis dels elements, estacions i temperaments incidien en el funcioament dels òrgans dels éssers vius ocasionant malalties humanes com animals.[24] Els clàssics grecollatins hipppiatros ('metge de cavalls'), arriben a Europa a través del sedàs de la influència islàmica (furussiyya) i el seu corupus teòric s'incorpora a la pràctica dels ferrers que s'encarregaven de cuidar les ferradues dels cavalls i de la seva salut en general a través d'una organització gremial i la pràctica del afermament o contractes d'aprenentage.

A l'Occident medieval sorgeix el terme "menescal", paraula prové del frànc marhskalk (curador de cavalls), que inicialment era un cap militar amb comandament i responsabilitat sobre els èquids i posteriorment ja es rodeja d'especialistes que dispensvan les pràctiques mèdiques necessàries pels èquids. La funció militar i veterinària es va anar consolidant i va afavorir l'aparaició del terme mariscal i menescal (o manescal), als territoris de la Corona d'Aragó. Pero a la Corona de Castella, mes influenciada per la presència islàmica sorgeix el terme albéitar (de l'àrab al-baytar, 'metge de cavalls') que es troba identificada a les Partidas de Alfonso X el Savi, i que el seu us arribarà fins ben entrat el s. XIX,[4]

Giordano Ruffo i Teodoric Borgognoni son els primers autors italians que a mitjans del s. XIII elaboren els primers compendis sobre clínica d'èquids. A mitjans del segle XV Manuel Dieç, vinculat a Alfons V el Magnànim, va esciure el Llibre de la menescalia, el primer tractat sobre medicina equina en català que esdevindrà un classic a tota al península ibèrica amb els succesives traduccions.[25] Els llibres de caça com els de Moamin o el Arte venandi ... dedicat a Frederic Hoffensthausen donen una nova visió al tractament d'espècies no vinculades als èquids. La institució del Mostassaf d'origen islàmic, es la primera que es crea a occident per atendre la qualitat dels productes alimentaris que es distribueixen als mercats.[26]

Segle XVI[modifica]

Durant el segle XVI es creen les primeres institucions adreçades a regular les titulacions de menescals o albeitars (segons territori de la Corona de Castella o Aragó) a la Corona Espanyola que són el Tribunal del Protoalbeiterato.[27] Pierre Belon (1551)[28] i Carlo Ruini (1598)[29] inauguren les escoles anatomistes influenciades per Vesal (1543), mentre que els agrònoms com Charles Estienne s'ocupa preferentment de les malalties del bestiar dins l'àmbit de les ciències agronòmiques.[30] Gabriel Alonso de Herrera serà l'autoritat mes concloent que arribarà a influir a tota Europa amb el seu Libro de Agricultura ..(1513).[31] Fins a principis de segle no apareix el prmer llibre de veterinària en llengua anglesa: Boke of Husbandrie de Walter de Henley, (1503)[32] i a finals de segle s'escriu la primera obra en territori americà a l'actual Mèxic per Juan Suarez de Peralta: Libro de Alveiteria (1575).[33] Girolamo Fracastoro (1546) dona una nova visió a l'explicació de la teoria de la transmissió de les malalties.[34] L'intercanvi colombí suposa un desenvolupament de les farmacopees a tot el món.Gonzalo Fernández de Oviedo (1526),[35], Andres Laguna (1555)[36], Garcia de Orta (1563),[37] o Francisco Hernández de Toledo (1570)[38] en donaran testimoni en la seva obra.

Segle XVII[modifica]

Durant la centúria del 1600 es produeix una evolució en alguns dles postuats iniciats el segle passat. Així, Olivier de Serres, Le théâtre d’agriculture et mesnage des champs, (1600)[39] o Miguel Agustí, amb el Llibre dels secrets d'agricultura (1617)[40] aprofundeixen en les malaties i la cria del bestiar. A final de segle Gabriel Calloet-Kerbrat introdueix la millora genètica a França per incrementar la productivtat dels animals de granja.[41] Willam Harvey confirma la teoria de la circulació sanguínia (1628),[42] mentre que Antonie van Leeuwenhoek (1677) promou les primeres investigacions sobre microscopia,[43] La recerca d'ambdós científics suposaran avenços significatius en el diagnosi i tractament de les malalties tant en humans com en animals

Segle XVIII[modifica]

En el segle xviii es va donar una expansió de les epidèmies en el bestiar que comportaria que les autoritats i els científics del moment s'esforcéssin en cercar tractaments exitosos que no delméssin la ramaderia europea. A principis de la centuria dos Ramazzini (1712)[44] i Lancisi (1715)[45] estudien el tractament per la pesta bovina. Les seves investigacions posaran les bases de la política sanitària i la veterinària preventiva.[46] William Gibson publica la primera farmacopea veterinària en anglès (1720).[47] A Espanya la professió veterinària s'equipara a la resta de professions liberals i científiques durant el regnat de Felip V (1739) [48] i Salvador Montó en la seva Sanidad del caballo (1742) es parla per primer cop de veterinària forense.[49] El britànic James LInd publica el primer tractat sobre l'escorbut (1753).[50], i set anys mes tard el metge italià Giovanni Battista Morgagni enceta les investigacions sobre anatomia patològica.[51] Però el fet mes rellevant d'aquest segle serà protagonitzat per Claude Bourgelat el 1762, el qual dona un pas de gegant al fundar la primera Escola de Veterinària a Lió i quatre anys mes tard a Alfort. Es considera l'inici de la ciència veterinària moderna i percursor del que avui coneixem com a Una Sola Salut o One Health.[52] Altres francesos que cal significar són: Honoré Fragonard (anatomia), Philippe Étienne Lafosse (èquids) i Félix Vicq d'Azyr (epidemiòleg). L'escocès James Clark aborda el concepte d'higiene veterinària a Edinburgh (1778)[53] i dos anys després l'italià Lazzaro Spallanzani fa investigacions sobre inseminació artificial en gossos.[54] El 1782 aparix la primera revista veterinària: Almanach Veterinaire dirigida per Philibert Chabert.[55] El London Veterinary College neix el 1791, professionalitzant la professió al Regne Unit, a partir del pla establert pel veterinari Charles Vial de Sainbel.[56] El 1793 es funda la primera escola de veterinària a Espanya a Madrid pel català Segimón Malats Codina.[57] a imatge dels estudis de Bourgelat. L'evolució de la vacunació farà un salt important amb Edward Jenner deduint que les lleteres en contate amb vaques infectades amb el virus de verola bovina son immunes a la malaltia en humans (1796) [58]

Epidèmia de pesta bovina
Pesta bovina holanda 1745 (gravat) Brot Pesta bovina a Sud-àfrica el 1896 Estampa sobre la cremació de bestiar boví a XIX al Japó
Gravat de pesta bovina a Holanda per Jan Smit el 1745
Brot Pesta bovina a Sud-àfrica el 1896
Estampa de la cremació de bestiar boví a XIX al Japó s.d.

Segle XIX[modifica]

A princpis de segle ja es comencen a organitzar el primer hospital veterinari a Espanya, vinculat a l'Escola de Madrid (1800).[59] La consciència animalista comença al Regne Unit amb la creació de la Society for the Prevention of Cruelty to Animals (1824),[60] impulsada pels estudis de William Youatt (1839).[61] Nicolás Casas Mendoza publica el primer llibre sobre fisiologia veterinària: Elementos de fisiologia veterinaria (1834).[62] Els ensenyaments veterinaris del Protoalbeiterato i la Escuela de Veterinaria de Madrid s'unifiquen a fi d'assolir unea titulació científicament adaptada als temps moderns (1855).[63] El primer pas per aborda una visió global de les malalties epizoòtiques es planteja amb la creació del World Veterinary Association (1863).[64]

Els grans avenços en la veterinària d'aquest segle venen donats per les investigacions de Louis Pasteur amb el desenvolupament de la vacuna contra la ràbia (1885) i la teoria microbiana de la malatia i els estudis sobre la fermentació dels aliments.[65] La seva obra, conjuntament amb la de Robert Koch que determinaria els principis que causen les malalties a partir de l'acció dels bacteris (1884) impulsaran la vacunació global, la diagnosi i terapèutica de les malalties infeccioses,[66] i els estudis per la conservació i higiene dels aliments. A finals del XIX, petits animals (gossos, gats, aviram, conills, ocells de gàbia ...) entren a les vides de les famlies de les ciutats que reclamen una atenció mèdica per les seves mascotes. Això fa que apareguin les primeres cliniques veterinàries adreçades al gran públic. Francesc Darder i Francesc Sugrañes a Catalunya, o Frederick Hobday al Regne Unit, en son alguns dels protagonistes principals

Diferents publcacions periòdiques mostren la vitalitat de la professió:Journal de médecine veterinaire et zootechnique de Lyon (1818),[67] Recueil de Médecine Veterinaire d'Alfort (1824),[67] The Veterinarian, The Farrier and Naturalist (1828),[68] Veterinary Journal (1844), el Boletín de Veterinaria (1844-1859), la primera revista veterinària espanyola,[69] , American Veterinary Review -post JAVMA- (1877),[70] o Veterinary Record (1888).[71] Les primeres escoles de veterinària americanes es constitueixen a Mèxic (1853), Ontario (1862), i Cornell (1868).[72] Personatges com Salvador Castelló amb la seva Escola d'Avicultura d'Arenys de Mar, les publlicacions i la internacionalització de la professió son una mostra d'aquest impuls internacional de les ciències veteriàries que es viu a finals del XIX.[73]

A les Guerres Napoleòniques,[74] Crimea,[75] Guerra Civil Americana,[76] Guerra Francoprussiana,[77] Guerres Boers,[78] s'utiltizen imnportants contingents de forces de cavalleria. Molts dels èquids utilitzats perdran la vida en aquestes conteses, considerant-se la pitjor mortaldat de bestiar de tota la humanitat. Des d'un punt de vista global, la teoria de l'evolució inciada per Lamarck i continuada per Darwin[79] condiconaran bona part dels estudis naturalistes i biomèdics a partir de finals de segle.

Segle XX[modifica]

En el començament del segle XX els professionals veterinaris debaten fortament sobre com volen encarar la seva professió. El cavall deixa de ser necessari com a eina fonamental de transport amb l'impuls dels vehicles a motor. Les conseqüències de les dues guerres mundials del segle només faran que certificar aquest canvi. Això fa que s'obrin a nous camps de treball com son la inspecció dels aliments, acompanyada per l'existència d'uns mercats a les ciutats cada cop mes importants, en la distrubució d'aliments, així com les industries pecuàries que els proveeixen.[80]

Fruit d'aquest debat intern, que es dona particularment a Espanya apareixen revistes professionals que serveixen de debat corporatiu, entre les quals destaquen "Revista Veterinaria de España" i "Revista de Higiene y Sanidad Veterinaria " dirigides per Josep Farreras Sampera i Felix Gordón Ordás respectivament. A Catalunya Pere Martir Rossell i Vilar durant la Mancomunitat i la Generalitat Republicana serà el promotor de la ramaderia al Principat com instrument d'impuls i revitalització del sector agropecuari català.[81]

Les epidèmies segueixen debastant les poblacions tant en humans com en animals, i moltes veus s'alcen per la creació d'una estratègia global d'erradicació de la malalties infeccioses. Per aquest motiu neix l'Oficina Internacional d'Epizooties que manté una llarga trajectòria de lluita i prevenció davant les malalties infeccioses. Diferents episodis epidiemiològics han marcat aquesta centuria com: pesta porcina africana, grip aviària, encefalopatia espongiforme bovina.

En la segona meitat del segle XX hi ha dos aspectes claus que afecten a la veteinària. Per un costat, la incorporació d'antibiòtics com eina preventiva de malalties en les espècies de granja i dels subproductes animals que se'n deriven en unes industries que es toben pressionades per la demana progressiva d'aliments, però que tenen efectes de resistència antimicrobiana en la salut humana i animal. Simultàniament, els corrents de benestarisme animal han avivat un debat global sobre el paper dels animals domèsticats o no en el nostre mon, amb aspectes com la consciència, drets i benestar que estan a l'ordre del dia i que han tingut en Peter Singer i Tom Regan com a principals impulsors. Els primers éssers vius creats a través de clonació ha generat tot un seguit de debats sobre el futur de les espècies transgèniques.

Referències[modifica]

  1. ↑ Puchal i Mas, Francesc «Els inicis i la importància de les Ciències Veterinàries». Revista de l'Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya, 50 aniversari, 2010, pàg. 132-133.
  2. ↑ Librado, Pablo; Khan, Naveed; Fages, Antoine; Kusliy, Mariya A.; Suchan, Tomasz «The origins and spread of domestic horses from the Western Eurasian steppes» (en anglès). Nature, 598, 7882, 2021-10, pàg. 634–640. DOI: 10.1038/s41586-021-04018-9. ISSN: 1476-4687. PMC: PMC8550961. PMID: 34671162.
  3. ↑ Mañé Seró, Maria Cinta. Historia de la veterinaria grecorromana. Real Academia de Ciencias Veterinarias, 2010, p. 117. 
  4. ↑ 4,0 4,1 Ferragud, Carmel. «L'art de la menescalia i els seus practicants a la Baixa Edat Mitjana». sciencia.cat, 09-07-2017. [Consulta: 1r octubre 2022].
  5. ↑ Jones, Susan D. Valuing Animals: Veterinarians and Their Patients in Modern America (en anglès). JHU Press, 2003, p. 37-38. ISBN 978-0-8018-7129-0. 
  6. ↑ Swabe, Joanna. Animals, disease, and human society : human-animal relations and the rise of veterinary medicine. London : Routledge, 2014, p. 132-137. ISBN 978-0-415-18193-8. 
  7. ↑ Perri, Angela «A wolf in dog's clothing: Initial dog domestication and Pleistocene wolf variation» (en anglès). Journal of Archaeological Science, 68, 01-04-2016, pàg. 1–4. DOI: 10.1016/j.jas.2016.02.003. ISSN: 0305-4403.
  8. ↑ Vives Vallés, Miguel Ángel. El inicio de la medicina animal: del Neolítico a la cultura grecorromana (en castellà). Universidad de Extremadura, 2018, p. 19-21. ISBN 978-84-9127-025-6. 
  9. ↑ Cucchi, Thomas; Arbuckle, Benjamin «Animal domestication: from distant past to current development and issues». Animal Frontiers, 11, 3, 01-05-2021, pàg. 6–9. DOI: 10.1093/af/vfab013. ISSN: 2160-6056. PMC: PMC8214435.
  10. ↑ Russell, Nerissa. «Domestication as a human–animal relationship». A: Social Zooarchaeology: Humans and Animals in Prehistory. Cambridge: Cambridge University Press, 2011, p. 207–258. ISBN 978-0-521-76737-8. 
  11. ↑ Outram, Alan K.; Stear, Natalie A.; Bendrey, Robin; Olsen, Sandra; Kasparov, Alexei «The Earliest Horse Harnessing and Milking». Science, 323, 5919, 06-03-2009, pàg. 1332–1335. DOI: 10.1126/science.1168594. ISSN: 0036-8075.
  12. ↑ Moorey, Peter Roger Stuart. Ancient Mesopotamian Materials and Industries: The Archaeological Evidence (en anglès). Eisenbrauns, 1999, p. 146. ISBN 978-1-57506-042-2. 
  13. ↑ Moorey, Peter Roger Stuart. Ancient Mesopotamian Materials and Industries: The Archaeological Evidence (en anglès). Eisenbrauns, 1999. ISBN 978-1-57506-042-2. 
  14. ↑ Chechushkov, Igor V.; Epimakhov, Andrei V. «Eurasian Steppe Chariots and Social Complexity During the Bronze Age» (en anglès). Journal of World Prehistory, 31, 4, 01-12-2018, pàg. 435–483. DOI: 10.1007/s10963-018-9124-0. ISSN: 1573-7802.
  15. ↑ Fournié, Guillaume; Pfeiffer, Dirk U.; Bendrey, Robin «Early animal farming and zoonotic disease dynamics: modelling brucellosis transmission in Neolithic goat populations». Royal Society Open Science, 4, 2, pàg. 160943. DOI: 10.1098/rsos.160943. PMC: PMC5367282. PMID: 28386446.
  16. ↑ Adamson, P. B. «The spread of rabies into Europe and the probable origin of this disease in antiquity1» (en anglès). Journal of the Royal Asiatic Society, 109, 2, 1977-07, pàg. 140–144. DOI: 10.1017/S0035869X00133829. ISSN: 2051-2066.
  17. ↑ Kent, Charles Foster «The Recently Discovered Civil Code of Hammurabi» (en anglès). The Biblical World, 21, 3, 1903-03, pàg. 175–190. DOI: 10.1086/473134. ISSN: 0190-3578.
  18. ↑ Del Olmo Lete, Gregorio «Dennis Pardee, Les textes hippiatriques (Ras Shamra-Ougarit II). Paris, 1985, Éditions Recherche sur les Civilisations, A.D.P.F., «Mémoire» n° 53.». Syria. Archéologie, Art et histoire, 65, 1, 1988, pàg. 243–246.
  19. ↑ Martínez Valladares, María; Rojo Vázquez, Francisco A. «Primeros indicios de la cría animal en el Antiguo Egipto». XVI Congreso Nacional y VII Iberoamericano de Historia de la Veterinaria: 30 de Septiembre, 1 y 2 de Octubre. Diputación de Córdoba, 2010, pàg. 673–678.
  20. ↑ Abedellaah, Bahaaeldeen; Elkadragy, Mahmoud; Sharsher, Ahmed; Rashed, Reda; Elbaz, Hamed «VETERINARY SURGERY AND GYNECOLOGY IN THE ANCIENT EGYPT». Assiut Veterinary Medical Journal, 65, 162, 30-07-2019, pàg. 129–134. DOI: 10.21608/avmj.2019.168980. ISSN: 1012-5973.
  21. ↑ Richardin, Pascale; Porcier, Stéphanie; Ikram, Salima; Louarn, Gaëtan; Berthet, Didier «Cats, Crocodiles, Cattle, and More: Initial Steps Toward Establishing a Chronology of Ancient Egyptian Animal Mummies» (en anglès). Radiocarbon, 59, 2, 2017-04, pàg. 595–607. DOI: 10.1017/RDC.2016.102. ISSN: 0033-8222.
  22. ↑ Devriese, L. «From mules, horses and livestock to companion animals: a linguistic-etymological approach to veterinary history, mirroring animal and (mainly) human welfare» (en anglès). Vlaams Diergeneeskundig Tijdschrift, 81, 4, 30-08-2012, pàg. 243. DOI: 10.21825/vdt.v81i4.18338. ISSN: 0303-9021.
  23. ↑ Keyser, Paul; Scarborough, with John. The Oxford Handbook of Science and Medicine in the Classical World (en anglès). Oxford University Press, 2018-06-26, p. 466. ISBN 978-0-19-087882-5. 
  24. ↑ Ferragud, Carmel «La atención médica de los animales durante la Baja Edad Media en los reinos hispánicos» (en castellà). Medievalismo, 21, 2011, pàg. 29-30. ISSN: 1989-8312.
  25. ↑ Cifuentes, Lluis; Ferragud, Carmel; Garcia Ballester, Lluis «Els menescals i l'art de la menescalia a la Corona d'Aragó durant la Baixa Edat Mitjana». Història de la ramaderia i la veterinària als Països Catalans[=IV Col·loqui d'Història Agrària (maig del 1997), 1999, pàg. 88.
  26. ↑ Ferragud, Carmel «Els Practicants de la medicina en la creació del Regne de València (1238-1300)». Actes d'Història de la Ciència i de la Tècnica, 2, 2, 2009, pàg. 75. ISSN: 2013-1666.
  27. ↑ Castaño Rosado, Maria. La mujer veterinaria: lección inaugural del curso académico 2009-2010). Universidad Complutense de Madrid, 2009, p. 10-11. 
  28. ↑ Charmantier, Isabelle. «GLARDON, P. L'histoire naturelle au XVIe siècle. Introduction, étude et édition critique de La nature et diversité des poissons de Pierre Belon (1555). Librairie Droz, Geneva: 2011. Pp 716; illustrated. Price € 75.00 (paperback), € 52.59 (pdf), € 89.95 (paperback + pdf). ISBN 9782600014380 (paperback), 9782600114387 (pdf).» (en anglès) p. 178-179, 01-04-2013. DOI: 10.3366/anh.2013.0154. [Consulta: 6 desembre 2022].
  29. ↑ Dualde Pérez, Vicente «El Renacimiento y la anatomia animal». Información Veterinaria, 2009, pàg. 28-31.
  30. ↑ Luna-Batlle, Xavier «Els «Secrets d’agricultura» (1617) de Miquel Agustí en el context dels llibres agronòmics europeus». Manuscrits. Revista d'història moderna, 33, 22-06-2016, pàg. 17–32. DOI: 10.5565/rev/manuscrits.65. ISSN: 2014-6000.
  31. ↑ Baranda Leturio, Consolación «Ciencia y humanismo: la "Obra de agricultura" de Gabriel Alonso de Herrera (1513)». Criticón, 46, 1989, pàg. 95–108. ISSN: 0247-381X.
  32. ↑ Enenkel, Karel A. E.; Smith, Paulus Johannes. Early Modern Zoology: The Construction of Animals in Science, Literature and the Visual Arts (en anglès). BRILL, 2007, p. 365. ISBN 978-90-04-13188-0. 
  33. ↑ Márquez, Miguel A. «Vida y obra de Don Juan Súarez de Peralta. Cronista y Protoalbéytar de América. El Hombre de las Dos Españas (1541-1613)». XVIII Congreso Nacional y IX Congreso Iberoamericano de Historia de la Veterinaria. 4 al 6 de octubre de 2012. Palacio de la Magdalena, Santander, España., 2012, 2012, pàg. 40-45.
  34. ↑ Nutton, Vivian «The Reception of Fracastoro's Theory of Contagion: The Seed That Fell among Thorns?». Osiris, 6, 1, 01-01-1990, pàg. 196–234. DOI: 10.1086/368701. ISSN: 0369-7827.
  35. ↑ Coello de la Rosa, Alexandre «Historias naturales y colonialismo: Gonzalo Fernández de Oviedo y José de Acosta». Illes i imperis, 2006, pàg. 45–67.. ISSN: 1575-0698.
  36. ↑ Pardo Tomás, José. «Andrés Laguna y la medicina europea del Renacimiento». A: Los orígenes de la ciencia moderna. Seminario Orotava. Actas XI y XII : 45-68 (2002) [reedición en CD, La Orotava, 2004]. Gobierno de Canarias, 2002, p. 45-67. ISBN 84-688-6926-0. 
  37. ↑ D'Cruz, I A «Garcia da Orta in Goa: pioneering tropical medicine.». BMJ : British Medical Journal, 303, 6817, 21-12-1991, pàg. 1593–1594. ISSN: 0959-8138. PMC: 1676233. PMID: 1773182.
  38. ↑ Pardo Tomás, José «El protomédico Francisco Hernández en Nueva España (1570-1577)». Crónicas: revista trimestral de carácter cultural de La Puebla de Montalbán, 9, 2009, pàg. 9–11.
  39. ↑ Duport, Danièle «La «science» d'Olivier de Serres et la connaissance du «naturel»». Réforme, Humanisme, Renaissance, 50, 1, 2000, pàg. 85–95. DOI: 10.3406/rhren.2000.2326.
  40. ↑ Luna-Batlle, Xavier «Els «Secrets d’agricultura» (1617) de Miquel Agustí en el context dels llibres agronòmics europeus». Manuscrits. Revista d'història moderna, 33, 22-06-2016, pàg. 17–32. DOI: 10.5565/rev/manuscrits.65. ISSN: 2014-6000.
  41. ↑ Dessaux, Nicolas «Penser l'amélioration animale au XVIIe siècle : les brochures de Gabriel Calloet-Kerbrat» (en francès). Anthropozoologica, 39, 1, 2004, pàg. 123–132.
  42. ↑ Aird, W. C. «Discovery of the cardiovascular system: from Galen to William Harvey: Discovery of the cardiovascular system» (en anglès). Journal of Thrombosis and Haemostasis, 9, 2011-07, pàg. 118–129. DOI: 10.1111/j.1538-7836.2011.04312.x.
  43. ↑ Karamanou, M.; Poulakou-Rebelakou, E.; Tzetis, M.; Androutsos, G. «Anton van Leeuwenhoek (1632-1723): father of micromorphology and discoverer of spermatozoa». Revista Argentina De Microbiologia, 42, 4, 2010, pàg. 311–314. DOI: 10.1590/S0325-75412010000400013. ISSN: 0325-7541. PMID: 21229203.
  44. ↑ Carnevale, F.; Iavicoli, S. «Bernardino Ramazzini (1633–1714): a visionary physician, scientist and communicator» (en anglès). Occupational and Environmental Medicine, 72, 1, 01-01-2015, pàg. 2–3. DOI: 10.1136/oemed-2014-102744. ISSN: 1351-0711. PMID: 25504887.
  45. ↑ Huygelen, C. «The immunization of cattle against rinderpest in eighteenth-century Europe» (en anglès). Medical History, 41, 2, 1997-04, pàg. 182–196. DOI: 10.1017/S0025727300062372. ISSN: 2048-8343. PMC: PMC1043905. PMID: 9156464.
  46. ↑ Pastoret, Paul-Pierre; Yamanouchi, Kazuya; Mueller-Doblies, Uwe; Rweyemamu, Mark M.; Horzinek, Marian «5 - Rinderpest — an old and worldwide story: history to c. 1902». A: Rinderpest and Peste des Petits Ruminants: Virus Plagues of Large and Small Ruminants Biology of Animal Infections (en anglès). Oxford: Academic Press, 2006, p. 86–104. DOI 10.1016/b978-012088385-1/50035-6. ISBN 978-0-12-088385-1. 
  47. ↑ Smithcors, J. F. «WILLIAM GIBSON, SURGEON-FARRIER, ON FEVERS» (en anglès). Medical History, 2, 3, 1958-07, pàg. 210–220. DOI: 10.1017/S0025727300023760. ISSN: 2048-8343. PMC: PMC1034395. PMID: 13577117.
  48. ↑ Cid Díaz, José Manuel. Temas de historia de la veterinaria (en castellà). EDITUM, 2001, p. 54. ISBN 978-84-8371-206-1. 
  49. ↑ Lleonart Roca, Francesc. «Salvador Montó y Roca (16 - 1741)». A: Cordero del Campillo, Miguel; Ruiz Martínez, Carlos;Madariaga de la Campa, Benito (eds). Semblanzas veterinarias. Vol 1. Consejo de Colegios Veterinaria de España, 1973, p. 41-46. ISBN 978-84-400-5733-4. 
  50. ↑ Dunn, Peter M. «James Lind (1716-94) of Edinburgh and the treatment of scurvy» (en anglès). Archives of Disease in Childhood - Fetal and Neonatal Edition, 76, 1, 01-01-1997, pàg. F64–F65. DOI: 10.1136/fn.76.1.F64. ISSN: 1359-2998. PMC: PMC1720613. PMID: 9059193.
  51. ↑ Ventura, Hector O. «Giovanni Battista Morgagni and the foundation of modern medicine» (en anglès). Clinical Cardiology, 23, 10, 2000-10, pàg. 792–794. DOI: 10.1002/clc.4960231021. PMC: PMC6654806. PMID: 11061062.
  52. ↑ Allué Blanch, Vicenç «Claude Bourgelat, promotor de l'academicisme veterinari». Biblioteca Informacions. Universitat Autònoma de Barcelona, 40, 2011, pàg. 33-36. ISSN: 1130-9318.
  53. ↑ Macdonald, Alastair A.; Warwick, Colin M. «Early Teaching Of The 'Veterinary Art And Science' in Edinburgh» (en anglès). Veterinary history, 16, 3, 2012, pàg. 227–274. ISSN: 0301-6943.
  54. ↑ Capanna, E. «Lazzaro Spallanzani: At the roots of modern biology». The Journal of Experimental Zoology, 285, 3, 15-10-1999, pàg. 178–196. DOI: 10.1002/(sici)1097-010x(19991015)285:3<178::aid-jez2>3.3.co;2-r. ISSN: 0022-104X. PMID: 10497318.
  55. ↑ Higuera Cavero, María Teresa; Vives Vallés, Miguel Ángel; Mañé Seró, María Cinta; Leuza Catalán, A. «Aportaciones al estudio de las primeras manifestaciones del periodismo profesional veterinario en España.». Medicina Veterinaria, 15, 10 (OCT), 1998, pàg. 555–563. ISSN: 0212-8292.
  56. ↑ «Charles Vial de St. Bel's Plan» (en anglès). knowledge.rcvs.org.uk. [Consulta: 6 desembre 2022].
  57. ↑ Perez Garcia, José Manuel. «Segismundo Malats Codina (1750-1826)». A: Semblanzas veterinarias. Vol 3. Consejo de Colegios Veterinarios de España, 2011, p. 53-65. ISBN 978-84-400-5733-4. 
  58. ↑ Martínez Medina, Nuria. «Edward Jenner y la vacuna de la viruela» (en castellà). RTVE.es (Radio 5), 08-07-2011. [Consulta: 6 desembre 2022].
  59. ↑ Mañé Seró, María Cinta; Vives Vallés, Miguel Ángel «El primer Hospital Clínico Veterinario». Información Veterinaria, 5, 2015, pàg. 37–39. ISSN: 1130-5436.
  60. ↑ «The origins & history of the RSPCA» (en anglès americà). rspca.org.uk. [Consulta: 6 desembre 2022].
  61. ↑ Gross, Aaron S.; Vallely, Anne. Animals and the Human Imagination: A Companion to Animal Studies (en anglès). Columbia University Press, 2012-04-24, p. 239. ISBN 978-0-231-52776-7. 
  62. ↑ Garcia Sacristán, Albino «La Fisiología Veterinaria española a través de sus libros». Información Veterinaria, 4, 2018, pàg. 52–55. ISSN: 1130-5436.
  63. ↑ Salvador Velasco, Ángel; Turrión, M. ª Luisa de Andrés; Sánchez de Lollano Prieto, Joaquín «El proceso de absorción del Real Tribunal del Protoalbeitarato por la Escuela de Veterinaria de Madrid (1792-1855)» (en castellà). Asclepio, 62, 2, 30-12-2010, pàg. 541–578. DOI: 10.3989/asclepio.2010.v62.i2.478. ISSN: 1988-3102.
  64. ↑ Aalbers, E. A short history of the World Veterinary Association: 1863–1994:. Madrid: World Veterinary Association, 1994, p. 30. 
  65. ↑ Gutiérrez García, José Manuel «Laboratory medicine and the identity change of veterinary medicine in Spain at the turn of the twentieth century». Dynamis: Acta Hispanica ad Medicinae Scientiarumque. Historiam Illustrandam, 30, 2010, pàg. 258-259. DOI: 10.4321/S0211-95362010000100010. ISSN: 2340-7948.
  66. ↑ Blevins, Steve M.; Bronze, Michael S. «Robert Koch and the ‘golden age’ of bacteriology» (en english). International Journal of Infectious Diseases, 14, 9, 01-09-2010, pàg. e744–e751. DOI: 10.1016/j.ijid.2009.12.003. ISSN: 1201-9712. PMID: 20413340.
  67. ↑ 67,0 67,1 Royer, Pierre «Évolution et perspectives de la presse vétérinaire». Bulletin de l'Académie Vétérinaire de France, 150, 4, 1997, pàg. 411–418. DOI: 10.3406/bavf.1997.12446.
  68. ↑ Woods, Abigail «From One Medicine to Two:». Bulletin of the History of Medicine, 91, 3, 2017, pàg. 494–523. DOI: 10.1353/bhm.2017.0058. ISSN: 0007-5140. PMC: 5788326. PMID: 29081431.
  69. ↑ Mañé Seró, María Cinta; Vives Vallés, Miguel Ángel; Benito Hernández, Milagros «El boletín de Veterinaria (1845-1859), Nuestra Primera Revista Profesional.». Información Veterinaria, 9 (OCT), 2007, pàg. 27–29. ISSN: 1130-5436.
  70. ↑ Childers, Henry «The unity between the American and Canadian veterinary medical professions». The Canadian Veterinary Journal, 48, 8, 2007-8, pàg. 809–810. ISSN: 0008-5286. PMC: 1914311. PMID: 17824322.
  71. ↑ Boden, Edward «A brief history of Veterinary Record». Veterinary Record, 173, 2, 2013-07, pàg. 36–37. DOI: 10.1136/vr.f4324. ISSN: 0042-4900.
  72. ↑ Villamil, Luís Carlos «250 años de educación veterinaria en el mundo». Revista de Medicina Veterinaria, 21, 2011, pàg. 9–12. ISSN: 0122-9354.
  73. ↑ Mendizábal Aizpuru, José Antonio. «Salvador Castelló y Carreras». Real Academia de la Historia - Diccionario Biográfico Español. [Consulta: 6 desembre 2022].
  74. ↑ Nofi, Albert A. The Waterloo Campaign: June 1815 (en anglès). Hachette Books, 1998-05-22, p. 108. ISBN 978-0-938289-98-2. 
  75. ↑ Kozelsky, Mara. Crimea in War and Transformation (en anglès). Oxford University Press, 2018-10-01, p. 101. ISBN 978-0-19-064472-7. 
  76. ↑ «Civil War Horse History Horses Facts Cavalry Artillery Life». thomaslegion.net. [Consulta: 6 desembre 2022].
  77. ↑ Medlock, Chelsea A. Delayed obsolescence: The horse in European and American warfare from the Crimean war to the Second World War. Okiahoma State University-Masters of Arts, 2009, p. 136. 
  78. ↑ Caramello, Charles. «Equines in the Anglo-Boer and Great Wars» (en anglès americà). horsetalk.co.nz, 26-02-2016. [Consulta: 6 desembre 2022].
  79. ↑ Cao, David. «Charles Darwin 1809-1882». Almirall Portal del pensament i cultura del segle XIX, 18-06-2011. [Consulta: 6 desembre 2022].
  80. ↑ Puigvert i Solà, Joaquim M. «De manescals a veterinaris: notes per a una sociologia històrica de la professió veterinària a Catalunya». Estudis d'història agrària, 17, 2004, pàg. 735. ISSN: 0210-4830.
  81. ↑ Casanovas i Prat, Josep «La intenvenció de les institucions públiques en la formació de la ramaderia catalana (1912-1939)». Estudis d'història agrària, 14, 2000, pàg. 211. ISSN: 0210-4830.

Bibliografia[modifica]

General[modifica]

Prehistòria i Antiguetat[modifica]

Edat Mitjana[modifica]

  • Cianti, Luca; Brunori Cianti, Lia. La Pratica della veterinaria nei codici medievali di mascalcia. Bologna: Edagricole, 1983, p. 345. ISBN 8820637340. 
  • Cordero del Campillo, Miguel; Márquez, Miguel Ángel; Madariaga de la Campa, Benito. Albeytería, mariscalía y veterinaria : orígenes y perspectiva literaria. León: Universidad de León. Secretariado de Publicaciones, 1996, p. 265. ISBN 8477195668. 
  • Dualde Pérez, Vicente. Historia de la albeytería valenciana. València: Ajuntament de Valencia, 1997, p. 450. ISBN 8489747350. 
  • Dualde Pérez, Vicente. La Carne : su abastecimiento y control higio-sanitario en la Valencia foral. Madrid: Real Academia de Ciencias Veterinarias, 1995, p. 46. 
  • Ferragud Domingo, Carmel. La Cura dels animals: menescals i menescalia a la València medieval. Catarroja: Afers, 2009, p. 254. ISBN 9788492542048. 
  • Lazaris, Stavros. Art et science vétérinaire à Byzance : formes et fonctions de l'image hippiatrique. Turnhout: Brepols, 2010, p. 288. ISBN 9782503534466. 
  • Lazaris, Stavros. Le Cheval dans les sociétés antiques et médiévales: actes des journées d'étude internationales organisées par l'UMR 7044. Turnhout: Brepols, 2012, p. 309. ISBN 9782503544403. 
  • McCabe, Anne. A Byzantine encyclopaedia of horse medicine : the sources, compilation, and transmission of the hippiatrica. Oxford: Oxford University Press, 2006. ISBN 9780199277551. 
  • Mousnier, M. Les animaux malades en Europe occidentale (vie-xive siècle). OpenEdition Books. Toulouse: Flaran, 2005, p. 280. ISBN 9782810708970. 

Edat Moderna[modifica]

Edat Contemporània[modifica]

Articles relacionats[modifica]

Enllaços externs[modifica]

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Usuari:Vallue/Terra_promesa&oldid=33039877»