Vacuna inactivada

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca

Les vacunes mortes o inactivades són un tipus de vacunes que estan formades per microorganismes patògens complets (virus o bacteris) però que han estat inactivats per algun mètode físic o químic, com aplicació de calor o formaldehid. Per tant, són incapaces de replicar-se dins l'hoste i no poden provocar infecció, tot i que solen induir una resposta immunitària menor a la provocada per les vacunes vives atenuades. Aquesta immunitat és de tipus humoral, ja que està fonamentalment lligada a limfòcits T CD4+ amb producció d'anticossos.

Com que la resposta immunitària que provoquen les vacunes inactivades té una intensitat i una durada menor que la de les vacunes vives atenuades, sovint es requereix administrar més dosi i normalment els antígens es combinen amb adjuvants. Aquestes vacunes són més estables, segures i fàcilment conservables que les vacunes atenuades.

Origen[modifica | modifica el codi]

Els primers assaigs clínics amb vacunes inactivades es van realitzar als Estats Units, a finals de la dècada del 1930 amb el virus de la grip. La primera vacuna es va autoritzar en el mateix país l'any 1937 i va ser produïda per Jonas Salk. Posteriorment, just en l'any 1954, aquest investigador mèdic també va descobrir la vacuna antipoliomielítica inactivada. Durant la primera meitat del segle XX, Thorval Madsen va fabricar la vacuna contra la tos ferina. Aquestes primeres vacunes inactivades tenien el virus complet inactivat i la seva reactogenicitat era elevada. Posteriorment, s'han elaborat vacunes menys reactogèniques, denominades vacunes de virus fraccionats (tenen el virus disgregat).

Les vacunes inactivades s'han anat desenvolupant i han anant obtenint característiques diferents que les fan més segures i més eficaces (presència d'adjuvants, creixen en un cultiu cel·lular, etc.).

Tipus[modifica | modifica el codi]

Classificació de les vacunes
Vacunes inactivades Subtipus Exemples
Senceres Virals Salk (pòlio parenteral), Ràbia, Grip, Influenza, Hepatitis A, Encefalitis japonesa
Bacterianes Pertusis, Tifoidea, Còlera
Fraccionades Subunitats Hepatitis B, Influenza, Pertusis acel·lular
Toxoides Diftèria, Tètanus
Polisacàrids Polisacàrids purs Neumocòcica 23 valent, Meningocòcica
Polisacàrids conjugats Hemophilus influenzae tipus b, Neumocòcica 7 valent, Meningocòcia 7 conjugada

Senceres[modifica | modifica el codi]

Són aquelles vacunes en les quals s'utilitzen microorganismes o agents infecciosos morts però complets, és a dir, que conserven la seva estructura antigènica, doncs no s'ha perdut durant el procés d'inactivació, i per tant faciliten el reconeixement de l'antigen. El seu ús és necessari quan no es coneix exactament l'antigen immunitzant o quan la seva purificació no ha sigut satisfactòria. Dins d'aquest grup es classifiquen en dos tipus diferents:

Virals[modifica | modifica el codi]

Són aquelles vacunes que estan produïdes per virus inactivats i indueixen resposta immunitària contra malalties provocades per virus. Els grans èxits preventius de les vacunes es limitaven davant les infeccions virals. Paral·lelament, els primers medicaments antivirals van tardar molt a aparèixer. El primer d'ells va ser l'aciclovir, contra les infeccions per herpesvirus.

Bacterianes[modifica | modifica el codi]

Són vacunes en les quals s'utilitzen bacteris inactivats, per tal de produir resposta immunitària contra infeccions produïdes per bacteris. Les vacunes bacterianes de microorganismes sencers provoquen l'aparició de múltiples anticossos, entre els quals hi ha probablement opsonines. Aquestes vacunes tenen acció co-adjuvant. En són exemple la Anticoqueluchosa (a cèl·lula sencera), la Anticolèrica injectable i la Antitifoidea injectable.

N'hi ha de dos tipus:

  • Invasores: infeccions bacterianes en les quals l'efecte patogènic és produït per la disseminació del bacteri pel torrent circulatori i l'ocupació d'òrgans vitals. Es va trigar molt de temps a disposar de vacunes amb eficàcia demostrada contra aquestes infeccions i actualment tenen un paper molt important les vacunes conjugades (l'avanç més important en medicina amb el qual se'ns ha acomiadat el segle XX).
  • No invasores: l'efecte patogènic és local (per exemple els abscessos) o bé és produït per toxines alliberades pel microorganismes sense necessitat d'envair el torrent sanguini (per exemple el tètanus o el refredat). Per a combatre aquest tipus d'infeccions sí que disposem de vacunes eficaces preparades mitjançant la modificació de les toxines bacterianes (anatoxines o toxoides) o bé inactivant el bacteri sencer per mitjans físics o químics.

Fraccionades[modifica | modifica el codi]

Són preparacions sintetitzades a partir de determinats components de microorganismes, com ara proteïnes, pèptids, carbohidrats, toxines, etc. Es caracteritzen per la seva simplicitat i presenten una reactogenicitat menor, ja que no presenten alguns components no desitjats del patogen inactivat.

Subunitats[modifica | modifica el codi]

S'elaboren mitjançant l'alteració del microorganisme fent servir, per exemple, detergents per tal d'alliberar les subunitats immunogèniques (proteïnes, pèptids, carbohidrats, toxines, etc.). Produeixen menys reaccions adverses, ja que no tenen els components no desitjats del patogen complet inactivat. Tot i això, és un mètode poc comú, ja que és car. Es fa servir per exemple en el calicivirus felí (FCV) i l'herpesvirus felí (FHV).

Toxoides[modifica | modifica el codi]

Els toxoides o anatoxines s'obtenen a partir de toxines bacterianes que intervenen en la infecció i producció de malalties. Aquestes toxines són aïllades químicament dels cultius bacterians i modificades per l'acció de calor per ser inactivades, mitjançant l'ús de glutaraldehid o utilitzant formaldehid, la majoria de vegades, per tal de perdre la seva toxicitat però no la seva capacitat de generar resposta immunitària. Sovint són mesclades amb hidròxid d'alumini que actua com a adjuvant, donant un increment de la producció d'anticossos específics.

Són vacunes de gran qualitat gràcies a la seva puresa antigènica i al caràcter soluble d'aquest antigen. Provoquen una resposta humoral fàcil d'apreciar i proporcionen una immunitat intensa i perllongada, però presenten alguna adversitat que actualment s'està resolent: la baixa quantitat de toxines secretada pels patogens, que en fa difícil la seva purificació.

Aquest tipus de vacunes es pot trobar classificat, a vegades, com un altre grup de vacunes a part de les vacunes inactivades, pel fet d'utilitzar toxines inactivades com a immunitzant. Un bon exemple d'aquest tipus de vacunes són la vacuna de la diftèria i la vacuna del tètanus.

Polisacàrids[modifica | modifica el codi]

Conèixer l'estructura i la composició dels bacteris responsables de les infeccions invasores va fer que es descobrís que la resposta immunitària a aquestes infeccions estava desencadenada fonamentalment per la càpsula del bacteri i concretament pel seu component de polisacàrids. Això va conduir a la creació de les anomenades vacunes capsulars o de polisacàrids. Té diferents avantatges: en primer lloc, al tractar-se d'un component bacterià i no del bacteri sencer, no hi ha cap perill de produir una infecció accidental deguda a una insuficient inactivació del microorganisme. En segon lloc, la resposta immunitària és més específica en l'acció protectora contra la infecció, sense interferències amb altres anticossos no protectors. Tot i això, aquestes vacunes tenen importants limitacions, sobretot pel que fa al seu ús en la en la infància. Al tractar-se d'antigens T independents, la resposta d'anticossos és de tipus IgM i no genera memòria immunològica.

Polisacàrids purs[modifica | modifica el codi]

Els polisacàrids de la càpsula són el factor més patogenètic de molts bacteris que provoquen malalties invasives. Això és perquè la càpsula dificulta la fagocitosi mitjançant forces de repulsió.

Una estratègia del sistema immunitari per afavorir la fagocitosi és l'opsonització dels microorganismes mitjançant anticossos. En el cas dels bacteris capsulats, els anticossos opsonitzats han d'unir-se a la càpsula, que és l'estructura més externa. Per a ajudar en la formació d'anticossos opsonitzant abans que l'individu estigui exposat a l'agent patogen s'han desenvolupat vacunes amb polisacàrids capsulars.

Aquest tipus de vacunes es poden administrar mitjançant injecció intramuscular, via nasofaringe i parental. S'han d'aplicar diverses dosis, generalment dos. La població susceptible a la vacunació són els adults de risc (amb malalties cròniques o personal sanitari, entre altres).

Polisacàrids conjugats[modifica | modifica el codi]

Per tal de superar les limitacions de les vacunes de polisacàrids es van fer grans esforços d'investigació per preparar un nou tipus de vacunes que les milloraren en qualitat: les vacunes conjugades. Aquestes uneixen un polisacàrid capsular amb una proteïna transportadora, per tal de canviar dins de la resposta immunitària humoral l'activació dels limfòcits B, de timus independent a timus dependent. La resposta timus independent no presenta memòria i es manifesta per la inducció d'anticossos de tipus IgM. La resposta timus dependent millora la immunitat en els individus amb un sistema immunitari immadur.

Mètodes d'inactivació[modifica | modifica el codi]

El procés d'inactivació és un pas clau en la producció d'aquest tipus de vacunes. Pot realitzar-se mitjançant diverses tècniques o substàncies però l'objectiu final és, en tots els casos, el mateix: conservar la capacitat immunogènica del patogen i eliminar-ne totes les estructures que li donen la capacitat de replicació i que estan implicades en el poder infectiu d'aquest. En funció del mètode d'inactivació utilitzat, es distingeixen:

Vacunes inactivades químicament[modifica | modifica el codi]

Són vacunes en les quals l'organisme virulent s'ha tractat amb un agent químic, convertint-se en no infecciós. La inactivació no afecta a la seva immunogenicitat. Els antigens han de tenir la conformació original que tenien en l'organisme, ja que si n'adopten una de diferent, en una futura infecció l'anticòs no reconeixerà l'antígen. Per tant, les proteïnes recombinats que podrien canviar de conformació se solubilitzen mitjançant la desnaturalització amb urea per tal d'extreure-les dels bacteris en les que han sigut expressades.

Els agents d'inactivació que es fan servir normalment en les vacunes víriques són la β-propiolactona i els compostos d'azirina. Aquests agents produeixen unions creuades en les cadenes dels àcids nucleics evitant la seva replicació i així inactivant el microorganisme però no alterant les seves proteïnes. El formaldehid rarament es fa servir actualment (tot i que abans era molt utilitzat). Això és degut al fet que amb el formaldehid és difícil aconseguir els nivells d'inactivació necessaris per a garantir la seguretat de la vacuna sense comprometre la immunogenicitat.

Vacunes inactivades per mètodes físics[modifica | modifica el codi]

En aquest grup s'hi classificarien aquelles vacunes obtingudes utilitzant el mètode d'inactivació per calor. El principal problema del tractament per calor per inactivar virus o bacteris, és que provoca la desnaturalització de les proteïnes de la superfície de l'agent infecciós. Aquestes proteïnes són de gran importància, perquè són els determinants antigènics que permetran que l'individu vacunat adquireixi immunitat davant d'aquests antigens i per tant, faran que no desenvolupi la malaltia si l'individu entra en contacte amb el patogen natural. Un altre problema que pot esdevenir en aquest procés, és que no quedin tots els microorganismes o agents infeccions inactivats correctament, de manera que els virus o bacteris que no hi hagin quedat, conservaran la virulència. Tot i això, és el mètode més emprat per dur a terme el procés d'inactivació.

Mètode d'administració[modifica | modifica el codi]

S’han d'administrar nombroses dosis per tal que tinguin l’efecte desitjat, ja que la primera dosis no acostuma a generar immunitat, doncs són vacunes que indueixen una resposta de tipus humoral i de menor durada que la de les vacunes vives o atenuades. El fet que s'hagin d'administrar diverses dosis és degut al fet que no produeixen anticossos, ja que només posen en alerta el sistema immunitari. La protecció es produeix després de la segona o tercera dosi. La resposta de la vacuna no es veu afectada amb la presència d'anticossos circulants. Per tant, poden ser administrades encara que hi hagi anticossos presents en sang. Les vacunes inactivades se solen utilitzar de manera preventiva i en regions i moments en els quals no hi ha la malaltia, donant així protecció a la població i evitant la disseminació de la malaltia.

Quan les vacunes inactivades s'administren conjuntament amb altres vacunes hem de tenir en compte els intervals de vacunació:

  • Si les vacunes de microorganismes inactivats s'administren amb altres vacunes de microorganismes també inactivats, ambdues es poden administrar simultàniament (tot i que en llocs anatòmics diferents, separades entre elles almenys 3-5 cm), o amb qualsevol interval entre dosis. La vacuna anticolèrica o la antifoidea parenteral poden augmentar els efectes secundaris, per tant en aquest cas es recomana que s'administrin de manera separada.
  • Si les vacunes inactivades s'administren amb vacunes vives atenuades poden aplicar-se de manera simultània, però també en lloc anatòmics diferents, o amb qualsevol interval. L'excepció és l'administració simultània de la vacuna antifebre groga amb la vacuna anticolèrica inactivada, que produeix una disminució de la resposta immunitària, pel que s'han d'administrar amb un interval mínim de 3 setmanes.

Principals problemes i avantatges[modifica | modifica el codi]

Els inconvenients són:

  • Poden aparèixer reaccions (tot i que són més lleus que en vacunes vives), degudes al fet que existeix la possibilitat que no totes les cèl·lules estiguin mortes o que la malaltia no sigui causada per l'activitat del microorganisme, sinó per alguna substància de la seva estructura, com ara els lipopolisacàrids dels bacteris gram -.
  • Gairebé no estimulen la immunitat cel·lular.
  • Es necessiten diverses dosis inicials i reforços per aconseguir una protecció completa i duradora. Això podria ser un inconvenient en llocs com en el tercer món, on la gent no té accés regular a la sanitat.
  • Són més cares, ja que s'han d'utilitzar en grans dosis, sovint amb adjuvants i a més a més, el procés d'inactivació de l'organisme infecciós és força complex.

Els avantatges són:

  • Com que estan inactivades no poden replicar-se ni causar cap malaltia (són innòcues), encara que siguin persones immunodeprimides. Per tant, tampoc poden transmetre's a un altre subjecte no vacunat.
  • No produeix tantes reaccions adverses com les vacunes vives o atenuades.
  • Tenen una fabricació més senzilla, poden preparar-se de manera més purificada i amb una dosi més exacta de l'antigen.
  • Requereixen unes condicions d'emmagatzematge poc estrictes. Per exemple, no requereixen refrigeració.
  • La seva vida útil és més llarga que la de les vacunes vives.
  • L'organisme patogen no pateix cap mutació o canvi des del moment en què queda inactivat.
  • Produeix una resposta immunitària humoral suficient.

Referències[modifica | modifica el codi]

RW, Ellis. New technologies for making vaccines, 1999. 

McDonnell WM, Askari FK. DNA vaccines, 1996. 

B.Sirerol, M.Rey. Desventajas de las vacunas polisacáridas frente a las conjugadas polisacáridos-proteína.. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]