Valencià apitxat

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Dialectes del català

El valencià apitxat o central és un subdialecte del valencià que es parla a les comarques del Camp de Morvedre, L'Horta, el Camp de Túria i la major part de la Ribera Alta. També es parla parcialment a les ciutats de Gandia, Onda, El Forcall i Xàtiva. Dins de la zona del valencià apitxat hi ha un illot no apitxat format pels municipis de Catadau i Alfarb.[1] Aquest dialecte conserva certes característiques clàssiques que s'han perdut en la resta de l'àmbit lingüístic.

Origen i consideracions sobre el valencià apitxat[modifica | modifica el codi]

La majoria dels autors han afirmat que aquest dialecte ha incorporat una sèrie de trets lingüístics associats al desenvolupament de la fonètica del castellà-aragonés, molt present des de la fundació del Regne de València, especialment a la zona de la capital valenciana. Tot i això, l'apitxat no hauria de considerar-se mai un dialecte empobrit o de menys vàlua que qualsevol altre parlar, ja que conserva moltes característiques del català tradicional que s'han perdut en la resta dels dialectes catalans, en concret el paradigma complet del pretèrit perfet simple (aní, anares, anà, etc.) o la pronúncia clara dels grups consonàntics -lt (/molt/), -nt (/tant/) i -mp (/camp/). Cal tindre en compte que el terme apitxat només implica la inexistència de dos fonemes, ni /z/ ni /dʒ/, i que la resta de constituents lingüístics d'aquest dialecte són ben dignes del bon català. Si etiquetem l'apitxat d'empobrit hauríem de considerar pobres tots aquells dialectes que manquen d'algun dels fonemes històrics del català (i la majoria dels dialectes han perdut algun fonema al llarg de la seua evolució). El català barceloní, per exemple, no té /v/ labiodental i també sol ensordir les grafies <tg> i <tj> (metge > ['metʃe], platja > ['platʃa]), però ningú dubta de la vàlua lingüística d'aquest dialecte ni el qualifica d'empobrit. La mateixa consideració és la que hauríem de tenir en compte a l'hora d'observar i valorar les característiques del valencià apitxat o, millor dit, central.

Diversos autors (P. Barnils, À. López, D. Recasens, J. Colomina) han aportat evidència que l'ensordiment de les sibilants no és una interferència castellanoaragonesa, sinó un procés intern que, de fet, no és exclusiu d'aquest dialecte, sinó que també ha afectat el català barceloní en posició intervocàlica (barc. metxa, fetxa per metge i fetge).

Característiques del valencià central[modifica | modifica el codi]

Subdialectes del valencià
  • El nom apitxat al·ludeix a l'ensordiment de les alveolars i palatals sonores, com ara en casa, tretze i metge ['kasa, 'tretse, 'metʃe].
  • L'àrea de l'apitxat sol coincidir amb la de la neutralització de b/v en /b/, que no és exclusiva d'aquesta àrea i ara se sent també a bona part del valencià septentrional com a expansió de l'àrea betacista de Catalunya.
  • Com en tot el valencià, hom conserva les formes arcaiques del plural amb n original llatina, com ara hòmens ['ɔmens] o jóvens ['tʃobens], tret compartit amb altres dialectes del català occidental, encara que en l'apitxat s'estén a moltes més paraules: ràvens, orígens, màrgens, etc.
  • Es conserva una forma arcaica de plural també en la paraula reixos, plural de reix (rei) derivada del llatí rex i que conserva encara la x original, encara que la forma singular ha adoptat l'estàndard del català, rei. Aquest plural es pot trobar també en altres regions de València i Lleida.
  • Confereix de personalitat a l'apitxat el fet que mantinga encara, amb notable vitalitat, l'ús del perfet simple de forma plena, si bé aqueix paradigma també existeix, més limitadament, en zones del centre i del sud del País Valencià (Vall d'Albaida, Vall de Novelda, Camp d'Elx)[2] i a bona part de les illes d'Eivissa i Mallorca.
  • Es mantenen vives les desinències clàssiques -am i -au de les persones primera i segona del plural del present de subjuntiu i de l'imperatiu en les conjugacions segona i tercera (batam, digau, vullgam, etc.) que en els altres dialectes s'han substituït per les formes anàlogues -em i -eu (batem, digueu, vullguem, etc.).
  • Com passa al valencià del nord, al català occidental i al balear, perdura l'ús dels pronoms febles en forma plena: me diuen Pep, se troba malament, te portaré ara.
  • Les vocals obertes [ɔ] i [ɛ] tenen l'obertura vocàlica més tancada que la resta de dialectes valencians. D'aquesta manera, l'obertura d'aquestes vocals s'assembla més a la del català nord-occidental.
  • També és comú a tot el valencià en la tendència a la diftongació de la o inicial àtona (quan es constitueix en síl·laba) per au: aulor (olor), aufegar (ofegar), aubrir (obrir).
  • La d situada entre la vocal a i una altra vocal freqüentment es fa muda: cadira > caira, abadejo > abaejo, i sobretot en les paraules acabades en -ada: cremada > cremà. Aquesta tendència s'estén fins i tot entre paraules: a dormir! > a ormir![3]
  • La preposició "a" davant de paraules començades per vocal inclou una passa a "ad", ("a ell" > "ad ell") anàlogament a l'italià o al català central, on la preposició "a" passa a "amb", tal vegada com a hipercorrecció de la característica anterior.
  • És peculiar d'aquesta variant del valencià el reforçament vocàlic de les plosives finals. Segons aquesta regla, les paraules nit, crec o prop s'articulen amb una vocal final breu de tipus central, [ĕ], i sovint una geminació de la consonant: nit > ['nittĕ], crec > ['krekkĕ], prop > ['prɔppĕ]. Els altres valencians solen associar aqueix tret amb els parlants de la zona central.
  • És peculiar del dialecte central valencià (i de zones veïnes del sud) la presència de gran quantitat de formacions analògiques al verb; aquests en són uns exemples: beguent/poguent > bevent/podent, veem > veguem, veent > vegent, vivint > vixquent.
  • Els pronoms plens mos (>nos) i vos es confonen amb se quan funcionen com a reflexius: se rentem (resta del valencià mos rentem), s'estudieu (vos estudieu).
  • En l'actualitat, s'observa l'avanç de diverses tendències fonètiques, en concret el ieisme, que fa sonar i semiconsonant la ll palatal lateral: llet > iet, vall > bai. També se sent en alguns parlants l'aspiració de la /s/ implosiva, que és realitzada glotal [h], sovint amb geminació de la consonant anterior: vesprada > [beh'ppra], has posat > ['ahpoˌsat], escolta > [ah'kolta]. Aquesta aspiració de /s/ sembla una continuació de la mateixa característica dels parlars castellans de la meitat sud de la península i s'emmarca dins una tendència general del castellà popular actual. En zones de l'Horta Sud (Silla), la /s/ també s'aspira entre vocals: mosatros > [mo'hatros], un fenomen poc freqüent en castellà i que pareix autòcton en aquests parlars.
  • Les consonants sonores al final de paraula es pronuncien sempre sordes: club > clup, fred > fret, Madrid > Madrit, sang > sanc, àcid > àcit.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Sanchis i Guarner (1934, 1967). La llengua dels valencians, pàgina 87: "posteriorment vaig observar que dins la Vall d'Alcalà (Ribera Alta de Xúquer) hi ha un illot a Catadau i Alfarb on no es parla apitxat, car conserven la sonoritat la s (de casa, onze) i la j (de pujar, metge) si bé aquesta a Alfarb és sonora però no brunzent, semblant a y africada (pudyar, medye); això confirma la relativa modernitat de la propagació del fenomen; Joan Corominas pel seu compte, va fer la mateixa descoberta."
  2. Sanchis i Guarner, Manuel (1934, 1967). La llengua dels valencians, pàgina 86: "El perfet simple és emprat a la zona valenciana central, a les comarques del Baix Palància, Camp Llíria, Horta de València, Ribera de Xúquer, Horta de Gandia i Vall d'Albaida, i així mateix a l'extrem sud-oest del País, a la Vall de Novelda i al Camp d'Elx.
  3. Sanchis i Guarner, Manuel (1934, 1967). La llengua dels valencians, pàgina 85, on s'argumenta que aquest és un tret gairebé general a tot el valencià, com així mateix en els dialectes aragonesos, castellans i murcians limítrofs.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]