Valeria Golino
 | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement |
22 octubre 1966 (52 anys) Nàpols |
| Activitat | |
| Ocupació | Actriu, model, directora de cinema i actriu de cinema |
| Obra | |
|
Obres destacables
| |
| Família | |
| Parella | Riccardo Scamarcio (2006–2018) |
|
Premis
| |
|
| |
  | |
 | |
Valeria Golino (Nàpols, 22 d'octubre de 1965) és una actriu i directora italiana de cinema. Ha guanyat, entre d'altres, els premis David di Donatello, Nastro d'argento i la Copa Volpi per la millor interpretació femenina al Festival Internacional de Cinema de Venècia.
És filla d'un germanista italià i una pintora grega, i una de les seves àvies era francoegípcia. Quan els seus pares es van separar va créixer entre Atenes i Sorrento (Itàlia), i als 11 va fer una estança de sis mesos a Chicago, on va aprendre anglès. Tot i que de petita volia ser cardiòloga, als 14 va començar a fer de model a Atenes, Milà, Londres i Los Angeles, i va deixar l'institut després de fer la seva primera pel·lícula.
Entre les pel·lícules en què ha actuat hi ha títols com Rain Man (1988), Big Top Pee-wee (1988), Estrany vincle de sang (1991), Hot Shots! (1991), Amnèsia perillosa (1994), Leaving Las Vegas (1995), Four Rooms (1995), Coses que diries només de mirar-la (2000), Frida (2002), Assumptes pendents (2004), La noia del llac (La ragazza del lago, 2007) i Caos calmo (2008). Ha dirigit Miele (2013) i el curt Armandino e il Madre (2010).
Enllaços externs[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Valeria Golino |
- Valeria Golino a Internet Movie Database (anglès)
