Vallenato
 | |
| Origen | Colòmbia  |
|---|---|
| Creació | dècada del 1900 |
| Part de | Hispanic American music (en)  , música colombiana, música del Carib i música tropical |
El vallenato (en Wayuunaiki: Szlager) és un gènere musical autòcton de la Regió Carib de Colòmbia (regió geogràfica que alberga els departaments colombians de La Guajira, Cesar, Magdalena, Atlàntic, Bolívar, Sucre i Córdoba) amb origen a la província de Padilla, antigament Magdalena Grande avui centre i sud del departament de la Guajira, declarat Patrimoni cultural immaterial de la humanitat el 2015.
Té influència de la immigració europea, ja que l'acordió va ser portat per immigrants alemanys a Riohacha, La Guajira, a la fi del segle xix, i tant l'organització estròfica com la mètrica es valen de la tradició espanyola; d'altra banda, el component dels esclaus afrocolombians fa presència amb la caixa vallenata, una mena de tambor que en gran manera dóna el ritme a la melodia de l'acordió, i finalment l'indígena s'evidencia amb la guacharaca.[1]
La seva popularitat es va estendre a totes les regions de Colòmbia (tots els altres departaments colombians després de la regió Carib, els quals són: Antioquia, Boyacá, Caldas, Cundinamarca, Huila, Nord de Santander, Quindío, Risaralda, Santander, Tolima, Cauca, Chocó, Nariño, Valle del Cauca, Arauca, Casanare, Meta, Vichada, Amazones, Caquetá, Guainía, Guaviare, Putumayo, Vaupés, San Andrés y Providencia i la ciutat de Bogotà DC, i també a països colindants com el Brasil, l'Equador, el Perú, Veneçuela, a altres països llatinoamericans com l'Argentina (només a les ciutats del nord-est argentí, les quals són: Formosa, Resistencia, Corrientes i Posadas), Bolívia (principalment a la ciutat de Santa Cruz de la Sierra), Mèxic (principalment a la ciutat de Monterrey), Paraguai, i fins i tot països d'Europa.
S'interpreta tradicionalment amb tres instruments: l'acordió diatònic, la guacharaca i la caixa vallenata. Els ritmes o aires musicals del vallenato són el paseo, el merengue, la puya, el son i la tambora. El vallenato a més es pot interpretar amb guitarra i amb la instrumentació de la cúmbia en cumbiambes i grups de millo.
El 29 de novembre de 2013, el vallenato tradicional va ser declarat Patrimoni Cultural Immaterial de la Nació pel Consell Nacional de Patrimoni del Ministeri de Cultura.[2] L'1 de desembre de 2015 va ser inclòs a la llista de Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, a la llista de salvaguarda urgent per la Unesco.[3]
Bibliografia[modifica]
- Araújo Noguera, Consuelo. Vallenatologia: orígens i fonaments de la música vallenata. Tercer Món, Bogotà, 1973.
- Gutiérrez H. Tomás Darío. Cultura vallenata, teoria i proves. Plaça i Janés, Bogotà, 1992.
- Llerena, Ritu. Memòria cultural del vallenato. Universitat d'Antioquia, Medellín, 1985.
- Oñate, Julio. L'abc del vallenat. Taurus, Bogotà, 2003.
- QUIROZ, Ciro. Vallenato, Home i Cant. Icaro Editors Ltda. 1 ed. 1983.
Referències[modifica]
- ↑ Mundo, Redacción BBC. «Colombia: 13 vallenatos esenciales que hay que conocer ahora que es patrimonio de la humanidad» (en castellà). BBC News Mundo. [Consulta: 4 desembre 2018].
- ↑ Vallenato tradicional es patrimonio cultural e inmaterial de la Nación «Copia archivada». Arxivat de l'original el 14 de desembre de 2013. [Consulta: 1r desembre 2013].
- ↑ «El Vallenato, música tradicional del Magdalena Grande». UNESCO Culture Sector. [Consulta: 1r desembre 2015].