Valli Bergamasche

De Viquipèdia
BSicon RACE.svgValli Bergamasche
Valli Bergamasche logo.png
CategoriaEnduro
LlocAlps de Bèrgam
Centre/SortidaDiversos de Llombardia
Coordenades45° 53′ 48.12″ N, 9° 57′ 42.67″ E / 45.8967000°N,9.9618528°E / 45.8967000; 9.9618528Coord.: 45° 53′ 48.12″ N, 9° 57′ 42.67″ E / 45.8967000°N,9.9618528°E / 45.8967000; 9.9618528
DataAl juliol (normalment)
OrganitzadorMoto Club Bergamo
PuntuableCampionat del Món d'enduro
Web oficialwww.vallienduro.net
Historial
1a Edició1948
Total d'edicions43 (2019)
Rècord victòries (5)Franco Dall'Ara
Andreas Brandl
Erwin Schmider
Josef Wolfgruber
Augusto Taiocchi
Franco Gualdi
Darrera revisió: 29/03/2022

La Valli Bergamasche ("Valls de Bèrgam"), coneguda també com a La Valli, és una prova d'enduro de dos dies de durada que es disputa anualment, gairebé sempre al juliol, per les valls properes a la ciutat italiana de Bèrgam, a la Llombardia.

Organitzada pel Moto Club Bergamo des de 1948, la prova és considerada una de les més emblemàtiques de la disciplina i ha estat puntuable històricament per al Campionat d'Europa, més endavant anomenat Campionat del Món d'enduro. La darrera edició fins al moment es va disputar el 2019.[1]

Història[modifica]

Mapa dels Alps de Bèrgam, dits Orobie

La prova es creà a iniciativa de Mino Baracchi, president aleshores del Moto Club Bergamo, i el nom oficial (Valli Bergamasche) s'adoptà a imatge del d'altres curses famoses com ara el Circuito delle Valli Bergamasche o el Circuito motociclistico di regolarità Città di Bergamo, organitzades a la comarca de feia 30 anys.[2]

A les 10 del matí del 4 de juliol de 1948, acabada de poc la Segona Guerra Mundial, se'n feu la primera edició amb sortida davant del Caffè Savoia, seu del club organitzador. La idea inicial era celebrar una mena de cursa/gira turística pels paratges pre-alpins de la contrada, però als organitzadors se'ls en va anar la mà amb la duresa i només 4 dels 38 participants van poder acabar els 257 quilòmetres de recorregut, amb arribada a Ponte Nossa tot passant per la vall Taleggio i el pas del Vivione.[3]

1950, Campionat d'Itàlia[modifica]

El 1950 la cursa obtingué la categoria de puntuable per al Campionat d'Itàlia i passà a ser de dos dies, amb sortida a Bèrgam i arribada a San Pellegrino Terme després de dos dies de cursa pel camí de ferradura que va de Cornalba a Selvino i pel de Polaveno. Per primer cop La Valli entrava a la província de Brescia, travessant Iseo, Gardone Val Trompia, i el Passo di Crocedomini, record de la Primera Guerra Mundial.[3] La cursa fou considerada la més dura i selectiva de tot el campionat, ja que per tal d'evitar empats finals dels corredors, l'organització trià un recorregut esgotador amb camins impracticables (claferts de grans esglaons, sotracs i pedres) per les valls Brembana i Seriana.[3]

Al cap de pocs anys de la seva estrena, la prova ja havia esdevingut una de les més famoses d'Itàlia, al mateix nivell que les clàssiques de l'època com ara la Scudo del Sud i la Tre Mari. El 1954, la cursa es dividí en quatre etapes i una de nocturna (Nembro - Selvino) il·luminada amb la llum de milers de torxes. A l'edició de 1955 s'incrementà la dificultat de la ruta i s'establí la durada en tres dies, dividits en vuit etapes i passant per Selvino, el refugi de Cà San Marco, Vilminore, Valbondione i Gazzaniga). Aquell any la ruta començà a incloure trams de terra, travessar rius i altres dificultats, acostant-se força als cims dels Alps de Bèrgam. El 1956 ja s'arribà al refugi, acabant-se la prova a Moio de' Calvi, prop de Piazzatorre.[3]

Anys 60, consolidació internacional[modifica]

Thomas Sagar durant l'edició del 2010

A finals dels 50 La Valli havia esdevingut una autèntica prova de foc per als pilots que tenien intenció de participar en els Sis Dies Internacionals, celebrats al setembre. El Moto Club Bergamo, presidit ara per Giuseppe Reda, establí relacions amb altres clubs europeus i el 1959 la prova fou oberta a participació internacional, incloent tota mena d'innovacions a suggeriment de la FMI (Federació de Motociclisme Italiana):

  • Etapes separades (dues per dia)
  • Etapes nocturnes
  • Proves especials d'acceleració i frenada
  • Prova d'acceleració pura
  • Pas de guals
  • Pujada a terrenys accidentats
  • etc.

El 1963 la participació internacional ja superava l'estatal (114 pilots forans per 41 d'italians). Aquell any es va escalar el Monte Poieto, conegut per les seves pistes d'esquí. L'any següent, 1964, la prova fou inclosa en el nou Trofeu Internacional FIM i adoptà una nova prova especial, en aquest cas de motocròs.[2]

El 1968 no es disputà la prova, ja que el Moto Club Bergamo fou l'encarregat d'organitzar els Sis Dies Internacionals d'Enduro el setembre a la vall de Bèrgam, amb el centre de la cursa a San Pellegrino Terme.

1969, Campionat d'Europa[modifica]

El 1969 la prova esdevingué puntuable per al Campionat d'Europa i fou durant anys, encetant una època daurada que va tocar sostre el 1976, en què l'allau de sol·licituds d'inscripció (centenars) provocà que aquestes s'haguessin de filtrar per raons organitzatives i no pas per ordre de recepció. També l'afluència de públic pujà espectacularment, arribant a desenes de milers d'espectadors.[2]

Amb l'arribada de participants estrangers amb les seves motocicletes motors de dos temps (més lleugeres que les italianes, de quatre temps), el domini dels pilots italians començà a minvar i entre 1965 i 1971 tots els guanyadors de la cursa foren d'altres països, sobretot alemanys. A partir de 1972, en què guanyà Alessandro Gritti amb una Puch, els italians tornaren a esdevenir amos indiscutibles de la prova, ara ja pilotant les KTM, SWM i durant un cert temps les Gilera. Fou l'era dels caschi rossi ("cascos vermells"),[2] que culminà amb la ratxa de victòries seguides del combinat italià als Sis Dies d'Alemanya, França i Itàlia (1979 a 1981).

Anys 80 i 90[modifica]

Ja als anys 80 la prova deixa de ser puntuable per al Campionat d'Europa (esdevingut després Mundial) alternativament, per tal de permetre organitzar-la a clubs d'altres indrets interessats a fer-ho, o bé per coincidir en un mateix any amb l'organització dels ISDE en terra italiana (el 1981 foren a l'illa d'Elba i el 1986 a San Pellegrino Terme). Així, durant aquest període La Valli fou puntuable només els anys 1982, 84, 88 i 1994.[2] El 1999 la prova recuperà el seu protagonisme tornant a ser puntuable, amb epicentre a Rovetta. El 2002 tornà a ser-ho (fou la cinquena prova del mundial) però en comptes de juliol es disputà el 18 i 19 de maig, passant la Conca de la Presolana per Clusone.

Actualitat[modifica]

Vista del parc tancat de la 41a edició (2010, Lovere)

Darrerament la prova ha recuperat el seu estatus els anys 2005, en què es disputà com a darrera prova del mundial al mes d'octubre, a Schilpario (Val di Scalve) i el 2006, en què fou la quarta prova del mundial i es disputà al juny a Rovetta, essent la quarantena edició de la prova. La quaranta-unena, puntuable també per al Campionat del Món, es disputà del 21 al 23 de maig del 2010 amb seu a Lovere, essent-ne el guanyador absolut Antoine Méo.[4]

Palmarès[modifica]

Tot seguit es reporta la llista de guanyadors de l'esdeveniment, des de la primera edició de 1948 fins a l'actualitat.[5] Fins a l'any 1967, la cursa incloïa una única classificació general (que premiava, doncs, un guanyador absolut), passant després a estipular classificacions específiques per a diverses classes o cilindrades. Als primers anys, les edicions que produïren més d'un guanyador s'expliquen pel fet que la classificació venia confegida basant-se en les penalitzacions d'anticipació i retard i no era rar, doncs, que dos pilots arribessin amb el mateix temps final malgrat la duresa del recorregut.

Els signes d'interrogació "?" indiquen proves segurament disputades, però el guanyador de les quals es desconeix. Les caselles buides indiquen proves molt probablement no disputades.

Primera etapa (1948-1967)[modifica]

Ed. Any Guanyador classificació general Ed. Any Guanyador classificació general Ed. Any Guanyador classificació general
1. 1948[6] ITA Guido Benzoni (Sertum 250)
ITA Bruno Berni (Gilera 500)
ITA Gianni Damiani (Sertum 250)
ITA Mario Ventura (Sertum 250)
2. 1949[6] ITA Bruno Berni
(Gilera 500)
ITA Massimo Masserini
(Innocenti Lambretta 125)
3. 1950 ITA Marcello Tura
(Innocenti Lambretta 125)
4. 1951 ITA Massimo Masserini
(Innocenti Lambretta 125)
5. 1952 ITA Bruno Romano (Rumi 125) 6. 1953[6] ITA Guido Benzoni (MV Agusta 150)
ITA Miro Riva (Rumi 125)
ITA Dietrichs Serafini (Motom 160)
7. 1954 ITA Carlo Blumer (Sterzi Gran Sport 160) 8. 1955[6] ITA Dario Basso (Rumi 125 Sei Giorni)[7]
ITA Franco dall'Ara (MI-VAL 125)
ITA Franco Saini (Gilera 150V)[8]
ITA Dietrichs Serafini (Gilera 150V)[8]
9. 1956[6] ITA Carlo Blumer (Sterzi 125)
ITA Franco dall'Ara (MI-VAL 125)
ITA Luciano dall'Ara (MI-VAL 125)
ITA Domenico Fenocchio[9] (Gilera 150V)[8]
ITA Gian Pietro Martinelli (MI-VAL 125)
ITA Gian Franco Saini[10] (Iso 125)
10. 1957 ITA Franco dall'Ara (MI-VAL 125) 11. 1958 ITA Luciano dall'Ara (Gilera 150V)[8] 12. 1959 ITA Tullio Masserini (Gilera Giubileo 98)
13. 1960[6] ITA Franco dall'Ara (Moto Guzzi Lodola 235)
ITA Costanzo Daminelli (Moto Guzzi Lodola 235)
RFA Eberhard Graf (NSU Gelandemax 250)
14. 1961[6] ITA Eugenio Saini (Gilera Giubileo 98)
ITA Canzio Tosi (Gilera Giubileo 98)
15. 1962 ITA Luigi Gorini (Gilera Giubileo 98)
16. 1963 ITA Franco dall'Ara (Moto Guzzi Stornello 100) 17. 1964 RFA Klaus Kamper (Zündapp 75) 18. 1965 RFA Heinz Brinkmann (Hercules 50)
19. 1966[6] DDR Werner Salevsky (MZ 250)
DDR Peter Uhlig (MZ 250)
20. 1967 DDR Peter Uhlig (MZ ETS 250)

Segona etapa (1969-1980)[modifica]

Ed. Any 50 75 100 125 175 250 350 +350
21. 1969 RFA Heinz Brinkmann
(Zündapp GS)
RFA Andreas Brandl
(Zündapp GS)
RFA Lorenz Specht
(Zündapp KS)
RFA Rolf Witthöft
(Puch)
AUT Walter Leitgeb
(Puch)
CZE Josef Rabas
(Jawa)
CZE Kvetoslav Masita
(Jawa)
RFA Erwin Schmider
(Jawa)
22. 1970 RFA Heinz Brinkmann
(Zündapp GS)
RFA Andreas Brandl
(Zündapp GS)
ITA Fausto Vergani
(Gilera)
RFA Lorenz Müller
(Puch)
RFA Erwin Schmider
(Zündapp)
CZE Frantisek Mrazek
(Jawa)
CZE Zdenek Cespiva
(Jawa)
DDR Fred Willamovsky
(MZ 400)
23. 1971 RFA Andreas Brandl
(Zündapp)
RFA Josef Wolfgruber
(Zündapp)
DDR Hans Wagner
(Puch)
RFA Rolf Witthöft
(Zündapp)
ITA Alessandro Gritti
(Moto Morini)
DDR Frank Schubert
(MZ ETS)
CZE Kvetoslav Masita
(Jawa)
DDR Fred Willamovsky
(MZ)
24. 1972 RFA Peter Neumann
(Zündapp)
RFA Andreas Brandl
(Zündapp)
RFA Josef Wolfgruber
(Zündapp)
ITA Alessandro Gritti
(Puch)
CZE? Petr Vlastimil Valek
(Jawa)
DDR Frank Schubert
(MZ ETS)
CZE Kvetoslav Masita
(Jawa)
CZE Josef Fojtik
(Jawa)
25. 1973 ITA Gualtiero Brissoni
(Gilera)
RFA Andreas Brandl
(Zündapp)
RFA Josef Wolfgruber
(Zündapp)
ITA Pierluigi Rottigni
(SWM)
ITA Bernardino Gualdi
(Puch)
CZE Frantisek Mrazek
(Jawa)
DDR Manfred Jäger
(MZ ETS)
DDR Fred Willamovsky
(MZ)
26. 1974 ITA Gualtiero Brissoni
(Gilera)
ITA Fausto Oldrati
(Gilera)
RFA Josef Wolfgruber
(Zündapp)
ITA Pierluigi Rottigni
(SWM)
ITA Giuseppe Signorelli
(Gilera)
ITA Bruno Ferrari
(KTM)
ITA Augusto Taiocchi
(KTM)
ITA Imerio Testori
(KTM)
50 75 100 125 175 250/350 +350
27. 1975 ITA Pietro Gagni
(SWM)
ITA Giuseppe Signorelli
(Puch)
ITA Attilio Petrogalli
(SWM)
ITA Pierluigi Rottigni
(SWM)
ITA Franco Gualdi
(DKW)
ITA Emilio Capelli
(KTM)
ITA Mario Facchinetti
(KTM)
50 75 100 125 175 250 350 +350
28. 1976 RFA Erwin Schmider
(Zündapp)
DDR Lothar Schünemann
(Simson)
RFA Josef Wolfgruber
(Zündapp)
ITA Alessandro Gritti
(KTM)
ITA Elia Andrioletti
(KTM)
ITA Augusto Taiocchi
(KTM)
CZE Kvetoslav Masita
(Jawa)
RFA Heino Buse
(KTM)
50 75 100 125 175 250 350 500
29. 1977 RFA Erwin Schmider
(Zündapp)
DDR Steffen Mauersberger
(Simson)
RFA Jürgen Grisse
(Zündapp)
RFA Harald Strossenreuther
(KTM)
ITA Elia Andrioletti
(KTM)
ITA Alessandro Gritti
(KTM)
ITA Giampaolo Marinoni
(DKW-Hercules)
ITA Augusto Taiocchi
(KTM)
30. 1978 ITA Gianni Tomasi
(Fantic)
ITA Osvaldo Scaburri
(Puch)
RFA Erwin Schmider
(Zündapp)
RFA Harald Strossenreuther
(KTM)
ITA Franco Gualdi
(Sachs)
ITA Gualtiero Brissoni
(SWM)
ITA Elia Andrioletti
(KTM)
ITA Gianangelo Croci
(KTM)[s 1]
31. 1979 ITA Pietro Gagni
(Fantic)
ITA Giuseppe Signorelli
(Fantic)
RFA Eddy Hau
(Zündapp)
ITA Gualtiero Brissoni
(SWM)
ITA Andrea Marinoni
(SWM)
ITA Franco Gualdi
(SWM)
DDR Harald Sturm
(MZ)
ITA Gianangelo Croci
(KTM)
32. 1980 ITA Gianni Tomasi
(Fantic)
ITA Angelo Signorelli
(Fantic)
ITA Walter Bettoni
(Fantic)
ITA Elia Andrioletti
(KTM)
RFA Klaus-Bernd Kreutz
(Zündapp)
ITA Andrea Marinoni
(SWM)
ITA Augusto Taiocchi
(KTM)
ITA Guglielmo Andreini
(SWM)
  1. El 1978 es disputà també la categoria superior a 500, el vencedor de la qual fou Roberto Capelli (KTM)

Tercera etapa (1982-2002)[modifica]

Ed. Any 80 125 175 250 500 4T
33. 1982
1r dia
ITA Pietro Gagni
(Zündapp)
? RFA Klaus-Bernd Kreutz
(Zündapp)
ITA Andrea Marinoni
(KTM)
ITA Guglielmo Andreini
(Maico)
ITA Augusto Taiocchi
(KTM-Rotax)
1982
2n dia
ITA Pietro Gagni
(Zündapp)
ITA Edi Orioli
(Frigerio-Rotax)
RFA Klaus-Bernd Kreutz
(Zündapp)
ITA Andrea Marinoni
(KTM)
ITA Guglielmo Andreini
(Maico)
ITA Augusto Taiocchi
(KTM-Rotax)
Ed. Any 80 125 250 500 4T
34. 1984 ITA M. Milani
(AIM)
ITA Giorgio Grasso
(Kram-it)
ITA Franco Gualdi
(Kram-it)
DDR Jens Scheffler
(MZ)
ITA Guglielmo Andreini
(Honda)
80 125 250 500 350 4T +350 4T
35. 1988
1r dia
ITA Gianmarco Rossi
(TM)
ITA Angelo Signorelli
(KTM)
ITA Tullio Pellegrinelli
(Husqvarna)
SWE Sven Erik Jonsson
(Husqvarna)
ITA Franco Gualdi
(Cagiva)
SWE Bill Andersson
(Husqvarna)
1988
2n dia
ITA Gianmarco Rossi
(TM)
ITA Angelo Signorelli
(KTM)
SWE Kent Karlsson
(Husqvarna)
ITA Giorgio Grasso
(KTM)
ITA Franco Gualdi
(Cagiva)
ITA Gianangelo Croci
(KTM)
Ed. Any Campionat Europeu Campionat Mundial
125 2T +175 2T 125 2T +175 2T 350 4T +500 4T
36. 1994
1r dia
CAT Marc Puigdemont
(Gas Gas)
ITA Giuseppe Gallino
(Honda)
ITA Giorgio Grasso
(Yamaha)
ITA Tullio Pellegrinelli
(Husqvarna)
ITA Arnaldo Nicoli
(Husqvarna)
ITA Fabio Farioli
(KTM)
1994
2n dia
ITA Fabio Benzoni
(TM)
ITA Giuseppe Gallino
(Honda)
ITA Giorgio Grasso
(Yamaha)
ITA Giovanni Sala
(KTM)
ITA Mario Rinaldi
(KTM)
SVK Jaroslav Katriňák
(Husqvarna)
Ed. Any 125 2T 250 4T 250 2T 400 4T 500 4T Absolut
37. 1999[11]
1r dia
ITA Fausto Scovolo
(Yamaha)
ITA Gianmarco Rossi
(Honda)
NZL Stefan Merriman
(Husqvarna)
ITA Mario Rinaldi
(KTM)
FIN Kari Tiainen
(KTM)
NZL Stefan Merriman
(Husqvarna)
1999[11]
2n dia
FIN Juha Salminen
(KTM)
ITA Arnaldo Nicoli
(Husaberg)
NZL Stefan Merriman
(Husqvarna)
ITA Giovanni Sala
(KTM)
FIN Kari Tiainen
(KTM)
NZL Stefan Merriman
(Husqvarna)
38. 2002[12][13]
1r dia
SWE Richard Larsson
(TM)
SWE Peter Bergvall
(Yamaha)
FIN Samuli Aro
(Husqvarna)
FIN Juha Salminen
(KTM)
SWE Anders Eriksson
(Husqvarna)
FIN Juha Salminen
(KTM)
2002[12][13]
2n dia
FIN Petteri Silván
(Husqvarna)
SWE Peter Bergvall
(Yamaha)
FIN Samuli Aro
(Husqvarna)
FIN Juha Salminen
(KTM)
SWE Anders Eriksson
(Husqvarna)
FIN Juha Salminen
(KTM)

Quarta etapa (2005-Actualitat)[modifica]

A 1 de gener de 2022
Ed. Any E1 E2 E3
1r dia 2n dia 1r dia 2n dia 1r dia 2n dia
39. 2005[14][15] ITA Alessandro Belometti
(KTM)
ITA Simone Albergoni
(Honda)
NZL Stefan Merriman
(Yamaha)
FIN Samuli Aro
(KTM)
Illa de Man David Knight
(KTM)
Illa de Man David Knight
(KTM)
40. 2006[16][17] CAT Ivan Cervantes
(KTM)
CAT Ivan Cervantes
(KTM)
FIN Samuli Aro
(KTM)
FIN Samuli Aro
(KTM)
Illa de Man David Knight
(KTM)
Illa de Man David Knight
(KTM)
41. 2010[18][19] FRA Antoine Méo
(Husqvarna)
FRA Antoine Méo
(Husqvarna)
FIN Mika Ahola
(HM-Honda)
FIN Mika Ahola
(HM-Honda)
FRA Christophe Nambotin
(Gas Gas)
Illa de Man David Knight
(KTM)
42. 2015[20] FIN Eero Remes
(TM)
ESP Lorenzo Santolino
(Sherco)
FRA Pierre Renet
(Husqvarna)
FRA Antoine Méo
(KTM)
AUS Matthew Phillips
(KTM)
AUS Matthew Phillips
(KTM)
43. 2019[21] ITA Matteo Cavallo
(Sherco)
ITA Thomas Oldrati
(Honda)
FRA Loïc Larrieu
(TM)
ITA Alex Salvini
(Honda)
Illa de Man Daniel McCanney
(TM)
GBR Steve Holcombe
(Beta)

Guanyadors del Trofeu Júnior[modifica]

En algunes edicions es va adjudicar un trofeu Júnior (d'ençà del 2005, els guanyadors coincideixen amb els de la cursa vàlida per al Mundial d'Enduro Júnior (EJ) organitzat per la FIM). Tot seguit se'n detallen els guanyadors coneguts:

De 1979 a 1994[modifica]

Any 50 75 100 125 175 250 500 4T
1979 ITA Dario Salvi
(Zündapp)
ITA Luca Benedetti
(Puch)
ITA Giorgio Poloni
(Fantic)
ITA Luigi Rocca
(Aprilia)
ITA Roul Trussardi
(KTM)
ITA Claudio D'Agnolo
(SWM)
ITA P. Colombi
(Puch)
1980 ? ITA Renato Pegurri
(KTM)
ITA Bruno Rossi
(KTM)
ITA Guido Merusi
(KTM)
1982
1r dia
ITA Danilo Monti
(KTM)
ITA Bruno Birbes
(Frigerio-Rotax)
1982
2n dia
ITA Danilo Monti
(KTM)
ITA Bruno Birbes
(Frigerio-Rotax)
1984 ITA Arnaldo Nicoli
(KTM)
ITA Roberto Vismara
(KTM)

Del 2005 a l'actualitat[modifica]

A 1 de gener de 2022
Any 1r dia 2n dia
2005[15] ITA Paolo Bernardi (Honda) AUS Jacob Stapleton (TM)
2006[17] SWE Joakim Ljunggren (Husaberg) AUS Jacob Stapleton (TM)
2010[19] ESP Lorenzo Santolino (KTM) ESP Lorenzo Santolino (KTM)
2015[20] Illa de Man Jamie McCanney (Husqvarna) UK Steve Holcombe (Beta)
2019[21] ITA Andrea Verona (TM) ITA Andrea Verona (TM)

Llista de guanyadors múltiples[modifica]

Font:[2][22]

A 31 de desembre de 1988
Victòries Pilot Edicions guanyades
5 Itàlia Franco Dall'Ara 1955, 1956, 1957, 1960, 1963
RFA Andreas Brandl 1969, 1970, 1971, 1972, 1973
RFA Erwin Schmider 1969, 1970, 1976, 1977, 1978
RFA Josef Wolfgruber 1971, 1972, 1973, 1974, 1976
Itàlia Augusto Taiocchi 1974, 1976, 1977, 1980, 1982
Itàlia Franco Gualdi 1975, 1978, 1979, 1984, 1988
4 Txecoslovàquia Kvetoslav Masita 1969, 1971, 1972, 1976
Itàlia Alessandro Gritti 1971, 1972, 1976, 1977
Itàlia Gualtiero Brissoni 1973, 1974, 1978, 1979
Itàlia Elia Andrioletti 1976, 1977, 1978, 1980
3 RFA Heinz Brinkmann 1965, 1969, 1970
RFA Rolf Witthoft 1969, 1971, 1980
RFA Fred Willamovsky 1970, 1971, 1973
Itàlia Pierluigi Rottigni 1973, 1974, 1975
Itàlia Giuseppe Signorelli 1974, 1975, 1979
Itàlia Pietro Gagni 1973, 1979, 1982
Itàlia Andrea Marinoni 1979, 1980, 1982
Itàlia Guglielmo Andreini 1980, 1982, 1984
Itàlia Angelo Signorelli 1980, 1982, 1988

Referències[modifica]

  1. «Valli Bergamasche: Más de medio siglo transmitiendo pasión por el Enduro» (en castellà). moto1pro.com, 2022. [Consulta: 10 gener 2022].
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 «Valli Bergamasche - la storia» (en italià). motowinners.it. Arxivat de l'original el 3 de març 2016. [Consulta: 30 setembre 2010].
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 «La Valli Bergamasche» (en italià). motoclub.bergamo.it. Arxivat de l'original el 2 d’octubre 2010. [Consulta: 30 setembre 2010].
  4. Sechi, Danilo. «41^ Valli Bergamasche - 3^ prova campionato mondiale enduro 2010» (en italià). motowinners.it, maig 2010. Arxivat de l'original el 3 de març 2016. [Consulta: 20 juliol 2011].
  5. Tret que s'especifiqui una font concreta, les taules han estat reconstruïdes tot consultant els llocs Web Six-days.org i Motociclismodepoca.it i la revista impresa Motociclismo d'Epoca, novembre 2007 (art. cit.). En cas d'equívoc, s'ha mirat de fer prevaler el lloc Web Six-days.org
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 6,5 6,6 6,7 Victòria assignada "ex aequo"
  7. «Rumi (1951 – 1958)» (en italià). six-days.org. [Consulta: 26 setembre 2011].
  8. 8,0 8,1 8,2 8,3 La motocicleta tenia una cilindrada efectiva de 175cc. «Gilera (1909 – 1981) - 3» (en italià). six-days.org. [Consulta: 26 setembre 2011].
  9. «Gilera (1909 – 1981) - 4» (en italià). six-days.org. [Consulta: 26 setembre 2011].
  10. «ISO - Esselle (1942 – 1976)» (en italià). six-days.org. [Consulta: 26 setembre 2011].
  11. 11,0 11,1 «37^ Valli Bergamasche - Rovetta 29/30 Maggio 1999» (en italià). motowinners.it, maig 1999. Arxivat de l'original el 4 de març 2016. [Consulta: 26 setembre 2011].
  12. 12,0 12,1 «Individual World Two Days Enduro Championship - Enduro I» (en anglès). fim-live.com. FIM, 2002. [Consulta: 26 setembre 2011].
  13. 13,0 13,1 «38^ Valli Bergamasche Clusone (Bergamo) 18/19 Maggio 2002» (en italià). motowinners.it, maig 2002. Arxivat de l'original el 3 de març 2016. [Consulta: 26 setembre 2011].
  14. «Maxxis FIM Enduro World Championship - Enduro I» (en anglès). fim-live.com. FIM, 2005. [Consulta: 26 setembre 2011].
  15. 15,0 15,1 «39^ Valli Bergamasche Schilpario (Bergamo) - 15 e 16 ottobre 2005» (en italià). motowinners.it, octubre 2005. [Consulta: 26 setembre 2011].
  16. «Maxxis Fim Enduro World Championship - Enduro I» (en anglès). fim-live.com. FIM, 2006. [Consulta: 26 setembre 2011].
  17. 17,0 17,1 «40^ Valli Bergamasche - 4^ prova campionato mondiale enduro - Rovetta (Bergamo) - 17 e 18 giugno 2006» (en italià). motowinners.it, juny 2006. Arxivat de l'original el 12 d’abril 2020. [Consulta: 26 setembre 2011].
  18. «Maxxis FIM Enduro World Championship - Enduro I» (en anglès). fim-live.com. FIM, 2010. [Consulta: 26 setembre 2011].
  19. 19,0 19,1 «41^ Valli Bergamasche 3^ prova campionato mondiale enduro - Lovere (Bergamo) - 21, 22 e 23 maggio 2010» (en italià). motowinners.it, maig 2010. Arxivat de l'original el 3 de març 2016. [Consulta: 26 setembre 2011].
  20. 20,0 20,1 «42^ Valli Bergamasche Rovetta - 19/20/21 Giugno 5^ prova del mondiale 2015» (en italià). motoclub.bergamo.it. Moto Club Bergamo, juny 2015. Arxivat de l'original el 4 d’octubre 2015. [Consulta: 26 gener 2016].
  21. 21,0 21,1 Vázquez, Joan Carles. «EnduroGP Italia: Rovetta aprieta la Scratch» (en castellà). solomoto.es. Solo Moto, juny 2019. [Consulta: 10 gener 2022].
  22. «Elenco per cilindrata delle moto vincitrici delle Valli Bergamasche» (en italià). motociclismodepoca.it. [Consulta: 30 setembre 2010].

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Valli Bergamasche