Vegetació de l'Antàrtida
La vegetació de l'Antàrtida es troba en el continent i illes adjacents d'aquest territori. Es caracteritza per les condicions de creixement de les plantes més extremes de la Terra, ja que l'Antàrtida és el continent més fred, a més altitud, el més sec, on fa més vent i també el més aïllat. Les plantes estan confinades només a les zones lliures de gel permanent que només cobreixen al voltant d'un 2% del continent.[1]
La vegetació antàrtica terrestre està, a més, en els límits fisiològics de la supervivència i, com a conseqüència, fins i tot lleugers canvis en les condicions de creixement és probable que hi tinguin un gran impacte i fan aquestes comunitats vegetals molt sensibles al canvi climàtic. Les prediccions sobre la modificació climàtica apunten que afectarien més severament les regions nord i sud de la Terra d'alta latitud. A l'Antàrtida, també l'afecta recentment l'augment de la radiació ultraviolada per l'efecte del forat de la capa d'ozó.
Origen
[modifica]Fa milions d'anys, el clima a l'Antàrtida era més càlid i va poder sostenir flora fins ben entrat el Neògen.[2] Això incloïa boscos de podocarpàcies i faigs australs.[3][4] L'Antàrtida també formava part de l'antic supercontinent de Gondwana, que es va anar trencant gradualment per la tectònica de plaques a partir de fa 110 milions d'anys. La separació de Sud-amèrica de l'Antàrtida fa 30-35 milions d'anys va permetre la formació del corrent circumpolar antàrtic, que va aïllar l'Antàrtida climàticament i va fer que es tornés molt més freda. La flora antàrtica posteriorment va desaparèixer a l'Antàrtida, però encara és un component important de la flora del sud del Neotròpic (Sud-amèrica) i de la zona d'Australàsia, que també formaven part de Gondwana.
Subdivisió fitogeogràfica
[modifica]L'Antàrtida es pot dividir en tres zones fitogeogràfiques (continental, marítima i periantàrtica (Stonehouse, 1989). La continental és d'alta latitud i la climàticament més severa. La costa nord-oest de la península Antàrtica i les seves illes associades, incloent-hi l'illa King George, Shetlands del Sud, Illes Sandwich i Orkney, i Peter I, tenen un clima marítim antàrtic relativament suau. Fora de la zona marítima, la resta de vegetació no vascular està limitada a unes poques zones rocoses al llarg de la costa, les valls seques i els nunataks de l'interior.[5] Aquestes àrees continentals són considerades deserts polars i la precipitació anual és de menys de 100 mm, la majoria en forma de neu, exacerbant l'extrema aridesa. Algunes zones marítimes tenen relativament una extensa vegetació, que ha donat lloc a molts estudis de recerca científica, i són: regió de les illes Windmill, Terra de Wilkes, Illa Ross, Terra de Victòra i Illa Signy.[6]
Flora actual
[modifica]Només es troben dues espècies de plantes vasculars autòctones: Deschampsia antarctica i Colobanthus quitensis, les dues estan restringides a les zones de clima d'influència marítima i D. antarctica és molt més abundant i més estesa que C. quitensis (que només es troba en tres localitats). S'ha observat que, des de 1940, les poblacions d'aquestes dues espècies han augmentat considerablement, en concret 25 vegades la del gènere Deschampsia i 5 vegades la Colobanthus.[7][8]
La majoria de la vegetació, la componen plantes criptògames, com són els briòfits (molses) líquens i algues, que constitueix un dels ecosistemes més simples del món amb les mínimes interaccions entre si: unes 100 molses, 25-30 hepàtiques i unes 700 espècies d'algues terrestres i aquàtiques. A més, hi ha uns 250 líquens. Les espècies de molsa endèmiques de l'Antàrtida inclouen Schistidium antarctici,[9] Coscinodon lawianus, i Sarconeurum glaciale.[10] Només dues plantes amb flors nadiues, Deschampsia antarctica (herba capil·lar antàrtica) i Colobanthus quitensis (perlicultura antàrtica), es troben a les parts nord i oest de la península Antàrtica. El continent antàrtic és massa fred i sec per haver suportat altres plantes vasculars durant milions d'anys. L'escassa vegetació de l'Antàrtida és el resultat de la temperatura freda, la manca de llum solar, les poques precipitacions, la qualitat relativament deficient del sòl i la manca d'humitat a causa de la incapacitat de les plantes per absorbir aigua en forma de gel. Tanmateix, amb l'inici de l'escalfament global, aquesta "cobertura vegetal va augmentar de 0,863 quilòmetres² el 1986 a 11,947 quilòmetres² el 2021, amb un ritme de canvi accelerat en els darrers anys (2016–2021: 0,424 quilòmetres² per any) en relació amb el període d'estudi (1986–2021: 0,317 km² per any)".[11]
També hi ha algunes espècies de molsa aquàtica, incloent-hi algunes en aigües profundes. Una d'elles, Bryum pseudotriquetrum, creix a profunditats d'aigua de fins a 81 m al llac Radok, i la Pohlia wilsonii creix en llacs d'aigua dolça a l'oasi de Schirmacher.[12]
També hi ha algues casmoendolítiques, que només es troben en escletxes de les roques; aquestes algues es troben sobretot en la costa i localment poden ocupar el 20% de la superfície de les roques.[13]
Adaptació a les condicions severes
[modifica]Les dues plantes vasculars antàrtiques tenen temperatures òptimes per a fer la fotosíntesi molt baixes (al voltant dels 10 °C)[14] i, en condicions de laboratori, s'ha demostrat que deixen de fotosintetitzar a temperatures de 20 °C, per la qual cosa són plantes adaptades a temperatures relativament baixes.
Les plantes no vasculars criptògames són organismes poiquilohídrics i, per tant, durant els períodes de baixa disponibilitat d'aigua o de temperatures glacials, tenen la capacitat d'entrar en dormició, amb inactivitat fisiològica, podent controlar la deshidratació de les seves cèl·lules. Moltes plantes de l'Antàrtida poden sobreviure congelades i dessecades sota una coberta de neu durant tot el fosc hivern i rehidratar-se durant el desglaç de la primavera, per a poder créixer durant el breu període estival, que dura d'un a quatre mesos.[15][16] Algunes molses presents a l'Antàrtida són: Drepanocladus uncinatus, Polytrichum alpestre, Andreaea regularis Grimmia antarctici i Ceratodon purpureus.
Referències
[modifica]- ↑ Robinson, Sharon A.; Wasley, Jane; Tobin, Alyson K. «Living on the edge – plants and global change in continental and maritime Antarctica» (en anglès). Global Change Biology, 9, 12, 2003, p. 1681–1717. DOI: 10.1046/j.1365-2486.2003.00693.x. ISSN: 1365-2486.
- ↑ Rees-Owen, Rhian L.; Gill, Fiona L.; Newton, Robert J.; Ivanović, Ruza F.; Francis, Jane E. «The last forests on Antarctica: Reconstructing flora and temperature from the Neogene Sirius Group, Transantarctic Mountains». Organic Geochemistry, 118, 01-04-2018, p. 4–14. DOI: 10.1016/j.orggeochem.2018.01.001. ISSN: 0146-6380.
- ↑ Simpson, Philip. Totara: A Natural and Cultural History (en anglès). Auckland University Press, 2017-06-19, p. 71. ISBN 978-1-77558-914-3.
- ↑ Hill, Robert S. «Biogeography, evolution and palaeoecology of Nothofagus (Nothofagaceae): the contribution of the fossil record» (en anglès). Australian Journal of Botany, 49, 3, 2001, p. 321–332. DOI: 10.1071/bt00026. ISSN: 1444-9862.
- ↑ Longton, R. E.. «Bryophyte Vegetation in Polar Regions». A: Bryophyte Ecology (en anglès). Dordrecht: Springer Netherlands, 1982, p. 123–165. DOI 10.1007/978-94-009-5891-3_5?pdf=chapter%20toc. ISBN 978-94-009-5891-3.
- ↑ Melick, D. R.; Hovenden, M. J.; Seppelt, R. D. «Phytogeography of bryophyte and lichen vegetation in the Windmill Islands, Wilkes Land, Continental Antarctica» (en anglès). Vegetatio, 111, 1, 01-03-1994, p. 71–87. DOI: 10.1007/BF00045578. ISSN: 0042-3106.
- ↑ Xiong, F. S.; Ruhland, Christopher T.; Day, Thomas A. «Photosynthetic temperature response of the Antarctic vascular plants Colobanthus quitensis and Deschampsia antarctica» (en anglès). Physiologia Plantarum, 106, 3, 1999, p. 276–286. DOI: 10.1034/j.1399-3054.1999.106304.x. ISSN: 1399-3054.
- ↑ Komárková, Vĕra; Poncet, Sally; Poncet, Jérôme «Two Native Antarctic Vascular Plants, Deschampsia Antarctica and Colobanthus Quitensis: A New Southernmost Locality and Other Localities in The Antarctic Peninsula Area». Arctic and Alpine Research, 17, 4, 01-11-1985, p. 401–416. DOI: 10.1080/00040851.1985.12004047. ISSN: 0004-0851.
- ↑ Malenovský, Zbyněk; Turnbull, Johanna D.; Lucieer, Arko; Robinson, Sharon A. «Antarctic moss stress assessment based on chlorophyll content and leaf density retrieved from imaging spectroscopy data» (en anglès). New Phytologist, 208, 2, 2015, p. 608–624. DOI: 10.1111/nph.13524. ISSN: 1469-8137.
- ↑ Ochyra, Ryszard; Bednarek-Ochyra, Halina; Smith, Ronald Ian Lewis. Illustrated Moss Flora of Antarctica (en anglès). Cambridge University Press, 2008-11-13, p. 42-46. ISBN 978-0-521-81402-7.
- ↑ Roland, Thomas P.; Bartlett, Oliver T.; Charman, Dan J.; Anderson, Karen; Hodgson, Dominic A. «Sustained greening of the Antarctic Peninsula observed from satellites» (en anglès). Nature Geoscience, 17, 11, 11-2024, p. 1121–1126. DOI: 10.1038/s41561-024-01564-5. ISSN: 1752-0908.
- ↑ Kurbatova, Lyubov E.; Ochyra, Ryszard «Two Noteworthy Additions to the Moss Flora of the Schirmacher Oasis in Continental Antarctica» (en anglès). Cryptogamie, Bryologie, 33, 2, 4-2012, p. 159–167. DOI: 10.7872/cryb.v33.iss2.2012.159. ISSN: 1290-0796.
- ↑ Yung, Charmaine C. M.; Chan, Yuki; Lacap, Donnabella C.; Pérez-Ortega, Sergio; de los Rios-Murillo, Asuncion «Characterization of Chasmoendolithic Community in Miers Valley, McMurdo Dry Valleys, Antarctica» (en anglès). Microbial Ecology, 68, 2, 01-08-2014, p. 351–359. DOI: 10.1007/s00248-014-0412-7. ISSN: 1432-184X.
- ↑ Xiong, Fusheng S.; Mueller, Erin C.; Day, Thomas A. «Photosynthetic and respiratory acclimation and growth response of Antarctic vascular plants to contrasting temperature regimes» (en anglès). American Journal of Botany, 87, 5, 2000, p. 700–710. DOI: 10.2307/2656856. ISSN: 1537-2197.
- ↑ Bliss, L. C. «Arctic and Alpine Plant Life Cycles». Annual Review of Ecology and Systematics, 2, 1971, p. 405–438. ISSN: 0066-4162.
- ↑ Sakai, Akira; Larcher, Walter. Frost Survival of Plants: Responses and Adaptation to Freezing Stress (en anglès). Springer Science & Business Media, 2012-12-06. ISBN 978-3-642-71745-1.
Vegeu també
[modifica]* Biodiversitat de l'Antàrtida
