Veles e vents

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de llibreVeles e vents
Tipus poema
Fitxa tècnica
Autor Ausiàs March
Llengua valencià
Modifica dades a Wikidata

«Veles e vents» és un poema d’Ausiàs March, (València, 1400 - València, 3 de març del 1459) poeta i cavaller valencià medieval.

Relata la història d’un viatge des d'Itàlia a València a la recerca de l’estimada. L’autor l’estima però no sap si el seu amor és correspost. En el trajecte corre grans perills i demana ajut als vents per a arribar a terra. Més enllà d'aquesta interpretació també significa l'amor i la invocació als vents provinents de terres on regna la cultura (xaloc, llevant, ...), la civilitat (lo grec i lo migjorn...) i la catalanitat (el vent tramuntanal). L'autor utilitza el decasíl·lab clàssic català, també anomenat ausiasmarquià, d'estructura 4+6. Els versos són d'art major i de rima consonant. Hi trobem algunes sinalefes (io en, no en, si atur...) i hiats (sia, faent).[1]

Ha estat musicat i interpretat per diversos autors. Així Raimon l’inclou ja l’any 1970 en un disc senzill, de manera que amb aquesta cançó enceta la seua primera musicació d'Ausiàs March, i el 1970 el torna a traure en el disc Per destruir aquell qui l'ha desert. Posteriorment ha estat reprès nombroses vegades pel mateix Raimon i també per Toti Soler amb Ester Formosa.

Veles e vents

Veles e vents han mos desigs complir
faent camins dubtosos per la mar:
mestre i ponent contra d’ells veig armar;
xaloc, llevant, los deuen subvenir,
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tramuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.

Bullirà el mar com la cassola en forn,
mudant color e l’estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur un punt al jorn.
Grans e pocs peixs a recors correran
e cercaran amagatalls secrets:
fugint al mar, on són nudrits e fets,
per gran remei en terra eixiran.

Los pelegrins tots ensems votaran
e prometran molts dons de cera fets,
la gran paor traurà al llum los secrets
que al confés descuberts no seran,
e en lo perill no em caureu de l’esment,
ans votaré al Déu qui ens ha lligats
de no minvar més fermes voluntats
e que tots temps me sereu de present.

Jo tem la mort per no ser-vos absent,
perquè amor per mort és anul·lats,
mas jo no creu que mon voler sobrats
pusca esser per tal departiment.
Jo só gelós de vostre escàs voler
que, jo morint, no meta mi en oblit.
Sol est pensar me tol del món delit,
car, nós vivint, no creu se pusca fer:

aprés ma mort, d’amar perdau poder
e sia tost en ira convertit.
E jo forçat d’aquest món ser eixit,
tot lo meu mal serà vós no veer.
Oh Déu! per què terme no hi ha en amor,
car prop d’aquell jo em trobara tot sol?
Vostre voler sabera quant me vol,
tement, fiant de tot l’avenidor!

Jo son aquell pus extrem amador
aprés d’aquell a qui Déu vida tol:
puix jo son viu, mon cor no mostra dol
tant com la mort, per sa extrema dolor.
A bé o mal d’amor jo só dispost,
mas per mon fat fortuna cas no em porta:
tot esvetlat, ab desbarrada porta
me trobarà, faent humil respost.

Jo desig ço que em porà ser gran cost
i aquest esper de molts mals m’aconhorta;
a mi no plau ma vida ser estorta
d’un cas molt fer, qual prec Déu sia tost.
Lladoncs les gents no els calrà donar fe
al que amor fora mi obrarà:
lo seu poder en acte es mostrarà
e los meus dits ab los fets provaré.

Amor, de vós, jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me’n romandrà,
e de vós sap lo qui sens vós està.
A joc de daus vos acompararé.

Enllaços externs[modifica]

Referències[modifica]

  1. «Veles e vents». Llegir poesia. [Consulta: Consulta 23 març 2011]., comentari del poema.