Ventura Pons i Sala

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaVentura Pons i Sala

Ventura Pons el 2016 Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(ca) Bonaventura Pons i Sala Modifica el valor a Wikidata
25 juliol 1945 Modifica el valor a Wikidata (78 anys)
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciódirector de cinema, guionista, director de teatre Modifica el valor a Wikidata
Premis
Lloc webventurapons.com Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm0690532 Allocine: 5024 Allmovie: p106818 Modifica el valor a Wikidata

Bonaventura Pons i Sala, conegut popularment com a Ventura Pons (Barcelona, 25 de juliol del 1945), és un director de cinema, guionista i productor català.[1][2] Després de dirigir més d'una vintena d'obres teatrals, va rodar la seva primera pel·lícula l'any 1977, Ocaña, retrat intermitent, seleccionada oficialment pel Festival de Canes de 1978.[3] Amb 32 llargmetratges, 30 produïts amb la seva companyia Els Films de la Rambla, S.A., fundada l'any 1985,[cal citació] s'ha convertit en el director que més pel·lícules ha rodat en català i en un dels cineastes més coneguts de Catalunya.[cal citació] Més de 810 festivals, 34 restrospectives, estudis i congressos acadèmics universitaris en les millors universitats del món anglosaxó i europeu, tesines doctorals, etc.[cal citació]

La seva obra es programa contínuament en els millors festivals de cinema internacionals, destacant els de Toronto (8 fest), la Berlinale, (9 fest), on ha aconseguit la seva presència consecutiva durant cinc anys, i a la vegada ha estat estrenada en nombrosos països, tant en sales com en nombroses televisions.[cal citació]

Ha estat vicepresident de l'Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques d'Espanya,[cal citació] conseller i patró de la Fundació Autor durant 12 anys[cal citació] i ha rebut, entre d'altres, la Medalla de Oro al Mérito en las Bellas Artes del Govern espanyol, la Creu de Sant Jordi del Govern català, el Premi Nacional de Cinema de la Generalitat de Catalunya, un Premi Ondas, el Premio Ciudad de Huesca, el Zinegoak 2005 a Bilbao, el Gaudí d'Honor 2015, el Premi Compte Jaume d'Urgell i el Premi d'honor Jordi Dauder a Lleida 2016.[cal citació] També ha obtingut el Zlatni Pecât (Segell d'Or) a Belgrad, Sèrbia, el premi Respecte a Piestany, Eslovàquia, el Gloria Award a Chicago (EUA), el Premi Mayahuel al FICG 33 Guadalajara (Mèxic), i molts d'altres per la seva carrera, per exemple, els dels festivals de Lima (Perú), Torino (Itàlia), Montpeller (França).[cal citació]

La Denver Colorado University, (EUA) celebrà l'octubre del 2012 un Congrés universitari sobre el seu cinema amb especialistes del món acadèmic anglosaxó. L'Editorial Vervuert / Iberoamericana va publicar el llibre d'aquest congrés: Ventura Pons: Una mirada excepcional desde el cine catalán.[cal citació]

És autor de dos libres de memòries Els meus (i els altres), Proa 2011, He tastat molts fuits de l'arbre de la vida 2018 i d'un diari de viatge 54 dies i escaig, 3i4 (Octubre) 2012.[cal citació]

La tardor de 2014 va recuperar els Cinemes Texas de Barcelona, per a normalitzar l'exhibició del cinema internacional en versió original sempre subtitulat en català.[cal citació] Europa Cinemas ho va premiar com a millor cinema “on the move” de l'Estat al 2016.[cal citació] El març de 2017 va obrir els Cinemes AlbaTexas de València i a l'abril de 2018 els cinemes Las Vegas de Figueres.[cal citació] A la vegada ha fundat la distribuïdora Albada Films per donar sortida al cinema mundial més interessant que no arriba a les nostres pantalles.[cal citació]

Biografia i obra cinematogràfica[1][modifica]

Ventura Pons va créixer a la Barcelona gris de la postguerra. Durant l'adolescència, però, va poder viatjar amb freqüència a Londres, on va investigar el documentalisme britànic i va conèixer John Osborne, John Flecher i altres integrants de la generació Angry Young Men. Aquests cineastes serien, a l'inici de la seva carrera cinematogràfica, els principals referents.

El 1967 va iniciar la trajectòria professional en el món del teatre i durant una dècada va dirigir diferents espectacles de text. L'experiència teatral tindria una gran influència en la seva faceta com a director cinematogràfic, especialment pel que fa a direcció d'actors, a la qual sempre va donar una gran importància.

Pons va debutar al cinema amb Ocaña, retrat intermitent, una visió intimista del pintor andalús José Pérez Ocaña, un personatge provocador que va marcar la vida de la Rambla i la plaça Reial de Barcelona de final dels anys setanta. Rodada en sis dies amb un caràcter documental, retratava la realitat d'uns personatges marginals i va suposar una nova proposta cinematogràfica, en un país que vivia moments d'importants canvis polítics i culturals. La pel·lícula va ser seleccionada per al Festival de Canes l'any 1978 i a partir d'aquí va iniciar una llarga trajectòria per festivals internacionals fins a convertir-se en una pel·lícula de culte.

L'any 1981 va dirigir El vicari d'Olot i el 1985 va fundar la productora Els Films de la Rambla, amb la qual va filmar La rossa del bar i totes les pel·lícules posteriors. Començava una etapa farcida d'exitoses comèdies, com Puta misèria! (1989), Què t'hi jugues, Mari Pili? (1990), Aquesta nit o mai (1992) i Rosita, please! (1993). L'any 1994 va estrenar El perquè de tot plegat, amb un guió basat en els contes de l'escriptor català Quim Monzó.[4]

Monzó va ser el primer d'una llarga llista d'escriptors contemporanis amb qui el cineasta barceloní va mantenir una estreta col·laboració: va adaptar textos de Josep Maria Benet i Jornet (Actrius, 1996, i Amic/Amat, 1998); de Sergi Belbel (Carícies, 1997, Morir (o no), 1999, i Forasters, 2008); de Lluís-Anton Baulenas (Anita no perd el tren, 2000, Amor idiota, 2004, i A la deriva, 2009); de Jordi Puntí i Garriga (Animals ferits, 2005), de Ferran Torrent (La vida abismal, 2006) i de Lluïsa Cunillé (Barcelona (un mapa), 2007). A més, l'any 2002 va dirigir El gran Gato, un musical documentat al voltant de la figura del cantant d'origen argentí i gran impulsor de la rumba catalana el Gato Pérez.

Direccions de teatre[modifica]

  • 1967, 6 de març: Menego, dins l'espectacle Els diàlegs d'en Ruzante, d'Angelo Beolco. Estrenada al Teatre Romea (Barcelona)
  • 1968, 9 d'octubre: Nit de reis o el que vulgueu de William Shakespeare. Estrenada al Teatre Romea (Barcelona)
  • 1970: Cambrera nova i Allò que tal vegada esdevingué de Joan Oliver. Estrenada al Teatre CAPSA (Barcelona)
  • 1972: Bestiari, amb text de Joan Oliver i música de La Trinca. Estrenada al Teatre Ars (Barcelona)
  • 1972: L'auca del senyor Llovet o els planys de la soferta de Jordi Teixidor. Estrenada al Teatre Poliorama (Barcelona)
  • 1973: La Moschetta de Ruzante. Estrenada al Teatre Grec (Barcelona)
  • 1974: El cap i la fi de Carles Valls. Estrenada al Teatre CAPSA (Barcelona)
  • 1976: Don Juan Tenorio, protagonitzat per Joan Capri i Mary Santpere. Estrenada al Teatre Romea (Barcelona)
  • 1977, 3 de març: The Rocky Horror Show, original de Richard O'Brien. Versió catalana de Narcís Comadira. Estrenada al Teatre Romea (Barcelona)
  • 1983: Tres boleros de Harvey Fierstein, traducció de Quim Monzó. Estrenada al Teatre Martínez Soria (Barcelona)
  • 2017: Quina feinada! de Becky Mode, traducció de Ventura Pons. Estrenada al Teatre Versus Glòries (Barcelona)[5]

Filmografia[modifica]

Any Pel·lícula Com a
Director Guionista Productor
1977 Ocaña, retrat intermitent Sí Sí Sí Sí
1979 Informe sobre el FAGC Sí Sí Sí Sí
1980 El vicari d'Olot Sí Sí
1986 La rossa del bar Sí Sí Sí Sí
1989 Puta misèria! Sí Sí Sí Sí
1991 Què t'hi jugues, Mari Pili? Sí Sí Sí Sí
1992 Aquesta nit o mai Sí Sí
1993 Rosita, please! Sí Sí Sí Sí
1995 El perquè de tot plegat Sí Sí Sí Sí
1997 Actrius Sí Sí Sí Sí Sí Sí
1998 Carícies Sí Sí Sí Sí Sí Sí
1999 Amic/Amat Sí Sí Sí Sí
2000 Morir (o no) Sí Sí Sí Sí Sí Sí
2001 Anita no perd el tren Sí Sí Sí Sí Sí Sí
2002 Menja d'amor Sí Sí Sí Sí Sí Sí
2003 El gran Gato Sí Sí Sí Sí Sí Sí
2004 Amor idiota Sí Sí Sí Sí Sí Sí
2005 Animals ferits Sí Sí Sí Sí Sí Sí
2006 La vida abismal Sí Sí Sí Sí Sí Sí
2007 Barcelona (un mapa) Sí Sí Sí Sí Sí Sí
2008 Forasters Sí Sí Sí Sí Sí Sí
2009 A la deriva Sí Sí Sí Sí Sí Sí
2010 Mil cretins Sí Sí Sí Sí
2012 Any de Gràcia Sí Sí Sí Sí Sí Sí
2013 Un berenar a Ginebra Sí Sí Sí Sí Sí Sí
2013 Ignasi M. Sí Sí Sí Sí Sí Sí
2015 El virus de la por Sí Sí Sí Sí Sí Sí
2015 Cola, Colita, Colassa (Oda a Barcelona) Sí Sí Sí Sí Sí Sí
2016 Oh, quina joia! Sí Sí Sí Sí Sí Sí
2017 Sabates grosses Sí Sí Sí Sí Sí Sí
2018 Miss Dalí Sí Sí Sí Sí Sí Sí
2018 Universal i faraona Sí Sí Sí Sí Sí Sí
2019 Be happy! Sí Sí Sí Sí Sí Sí

Guardons[modifica]

D'entre els principals premis a què ha optat, els principals han estat els següents:

Premis[modifica]

Nominacions[modifica]

Referències[modifica]

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 «Ventura Pons». Web de la Generalitat de Catalunya. Generalitat de Catalunya, 2012. Arxivat de l'original el 2013-09-30. [Consulta: novembre 2013].
  2. ↑ «Ventura Pons i Sala». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  3. ↑ Selecció oficial del Festival de Canes de 1978
  4. ↑ «Les pel·lícules preferides de Ventura Pons». Filmoteca de Catalunya, 03-06-2014. Arxivat de l'original el 2017-11-07. [Consulta: 14 febrer 2016].
  5. ↑ 'Quina feinada!': torna al Versus l'èxit de Broadway dirigit per Ventura Pons a Barcelona.cat
  6. ↑ Es redueixen a un terç les Creus de Sant Jordi del 2007 Arxivat 2017-10-24 a Wayback Machine. a Directe.cat, 13 de juny de 2007
  7. ↑ «Ventura Pons, premi Gaudí d'Honor 2015». Vilaweb.cat, 25-11-2014. [Consulta: 25 novembre 2014].

Enllaços externs[modifica]

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Ventura_Pons_i_Sala&oldid=32610446»