Vesuvi

Vesuvi

(it) Vesuvio
Tipus	Volcà actiu, estratovolcà, atracció turística i muntanya
Localitzat en l'àrea protegida	Parc nacional del Vesuvi
Localització
Continent	Europa
Entitat territorial administrativa	Ciutat metropolitana de Nàpols (Itàlia)
40° 49′ 17″ N, 14° 25′ 32″ E
Serralada	Antiappennino campano (it)
Dades i xifres
Altitud	1.281 m
Prominència	1.232 m
Material	tefrita
Història
Cronologia
1631 15 desembre 1631 (Julià)-19 desembre 1631 (Julià)	erupció del Vesuvi del 1631
1861	erupció del Vesuvi del 1861
1944	erupció del Vesuvi del 1944
24 agost 79 dC	erupció del Vesuvi del 79
1872	erupció volcànica
1906	erupció del Vesuvi del 1906

El Vesuvi (en llatí, Vesuvius) és una muntanya volcànica de la Campània (Itàlia), a uns 12 km al sud-est de Nàpols. És famosa per l'erupció de l'any 79 dC que va sepultar les vil·les romanes de Pompeia i Herculà.

Té dos cims: l'ampla muralla semicircular del Somma (1.132 m) —cràter primitiu, destruït per una forta explosió en temps prehistòrics— i el Vesuvi pròpiament dit (1.277 m), amb el cràter actual, separat per una gran depressió de 5 km de llargada, anomenada Atrio del Cavallo a la banda de ponent i Valle dell'Inferno a la de llevant.

El Vesuvi té un cràter actiu; és l'únic volcà actiu de l'Europa continental. La rodalia és molt fèrtil i hi abunden les vinyes.

La muntanya és un parc nacional des del 1996. L'accés al cim del cràter està controlat i és de pagament.

L'última erupció del Vesuvi va tenir lloc en 1944, destruint bona part de la ciutat de Sant Sebastià.

Els grecs i els romans consideraven que es tractava d'un lloc sagrat dedicat a l'heroi i semideu Hèracles / Hèrcules, del qual va prendre el nom la ciutat d'Herculà, situada a la base de la muntanya. El Vesuvi va ser designat com un dels 16 Volcans de la Dècada, és a dir, com un dels volcans més perillosos del món.

Origen

El mont Vesuvi es va formar per una col·lisió de plaques tectòniques, l'africana i l'eurasiàtica. La placa eurasiàtica va empènyer l'africana cap a l'escorça terrestre. Els materials de l'escorça es van escalfar fins a fondre's, formant el magma, roques en estat líquid. Atès que el magma és menys dens que la roca en estat sòlid, va ser expulsat cap a l'exterior, buscant el punt més dèbil de la superfície, trencant-la i sortint. Les roques foses se solidifiquen i formen el volcà.

Història

El 340 aC, es va lliurar a la seva rodalia una batalla entre romans i llatins en la qual el cònsol P. Decius va morir. La batalla fou lliurada en una plana al vessant nord, a la vora d'un riu o torrent (vegeu Veseris). El 73 aC, Espàrtac es va refugiar en aquesta muntanya amb els gladiadors i esclaus fugitius, i allí va derrotar el pretor romà Clodi Glabre.

La seva primera erupció coneguda fou el 24 d'agost de l'any 79, quan la cendra va engolir Pompeia, Herculà i Stabia (els habitants d'aquesta darrera van morir suposadament asfixiats pels gasos, segons Plini el Vell). Va tornar a fer erupció el 203, el 472 i el 512. Després, es van produir algunes erupcions menors fins a la del 1611. Les altres explosions més violentes foren les del 1631, 1822, 1906 i 1944. L'última erupció, precedida d'alguna activitat, es va produir el 18 de març del 1944, i destruí parcialment els edificis de San Sebastiano al Vesuvio i de Massa di Somma, i va cessar el 24 de març.

El 1880, es va concloure el primer funicular que pujava al Vesuvi. Va ser destruït per l'erupció del 1906. Es va reconstruir el 1909, però l'erupció de 1944 el va tornar a destruir i ja no ha estat reconstruït.

Erupció de l'any 79.

Part interior del cràter del Vesuvi.

Vesuvi vista des de satèl·lit.

Descripció física

La topografia està formada per dos elements:

• la muntanya Somma al nord, envoltant parcialment la caldera, dins la qual es troba el con actual, originada aquesta caldera per l'esfondrament d'una estructura anterior i més elevada.
• el Gran Con es va originar durant l'erupció de l'any 79. Per aquesta raó, al volcà també se'n diu Somma-Vesubi.

La caldera va començar a formar-se durant una erupció fa uns 17.000 anys (o 18.300),  ampliada per antigues i violentes erupcions concloent amb la del 79. Aquesta estructura ha pres el seu nom del terme "volcà somma", el qual descriu al volcà amb una cimera en caldera envoltada d'un con recent.

L'alçada del con principal ha canviat constantment per les erupcions, però en el present és de 1281 msnm.  La muntanya Somma té 1149 msnm d'alt, i està separat del con principal per la vall d'Atri di Cavallo, d'uns 5 km d'extensió. Els vessants de la muntanya estan marcats pels fluxos de lava, amb molta vegetació, amb matolls a cotes altes i vinyes a les baixes. El Vesuvi és un volcà actiu, encara que la seva activitat corrent produeixi més que res vapor emanat des de les esquerdes al peu del cràter.

El Vesuvi és un volcà compost, situat al límit convergent on la placa africana comença a ser subduïda sota la placa euroasiàtica. La seva lava està composta de viscosa andesita. Capes de lava, escòries, cendres, i pedra tosca componen la muntanya. Als vessants hi ha dos doms de lava, sorgits el 1891 i 1895.

Formació

El Vesuvi es va formar del resultat de la col·lisió de dues plaques tectòniques, l'africana i l'euroasiàtica. La primera va ser forçada per sota de la segona, arribant a molta profunditat sota l'escorça terrestre. El material de l'escorça va ser escalfat fins a fondre's, formant el magma. Com que el magma és menys dens que la roca sòlida al seu voltant, és empès cap amunt, buscant un lloc més feble a la superfície de la Terra, trencant-la i formant el volcà.

Víctimes de l'erupció

S'estima que a Pompeia vivien de 10.000 a 25.000 persones, mentre que Herculano aconseguia només una població d'uns 5000 habitants. No se sap exactament quanta gent va morir per l'erupció, encara que han estat recuperades unes 1150 restes de cossos. Per afinar la xifra caldria fer motlles amb les seves impressions als dipòsits de cendra i els voltants de Pompeia. A Herculano s'han trobat restes d'uns 350 cossos (300 en criptes voltades descobertes el 1980). No obstant això, aquests números podrien indicar un enorme i infravalorat nombre del total de morts a la regió afectada per l'erupció.

El 38% de les víctimes de Pompeia es van trobar als dipòsits de cendra; la majoria dins d'edificacions. Es creu que van morir principalment per l'esfondrament de les teulades. Fora dels edificis es va trobar un escàs nombre de víctimes, que probablement van morir per caigudes de teules o de grans roques projectades pel Vesuvi. Això difereix de l'experiència actual, ja que en els darrers quatre-cents anys només un 4% de les víctimes van morir per pluja de cendres durant erupcions explosives. El 62% restant de morts trobats a Pompeia ho van ser per les onades de dipòsits piroclàstics i, per tant, van sucumbir a causa d'elles; probablement per una combinació d'asfíxia, durant la inhalació de cendra, i a causa de l'ona expansiva i els enderrocs projectats al seu voltant. En contrast amb les víctimes trobades a Herculano, l'examen de la roba.

El futur

Les grans erupcions plinianes que van expulsar quantitats de magma que rondaven el quilòmetre cúbic, la més recent de les quals va arrasar Pompeia, han passat després de períodes d'inactivitat d'uns quants milers d'anys. Les erupcions subplinianes que produïen prop de 0,1 km³, com les erupcions de 472 i 1631, han estat més freqüents amb una diferència d'uns pocs centenars d'anys entre elles. Des de l'erupció del 1631 fins a la del 1944, cada pocs anys s'ha vist que, comparativament, una erupció petita emetia 0,001-0,01 km³ de magma. Això sembla mostrar que la quantitat de magma expel·lida pel Vesuvi en una erupció augmenta i linealment de manera aproximada a uns 0,001 km³ cada any. Això dona una xifra extremadament aproximada de 0,06 km³ per erupció després de 60 anys d'inactivitat.

Pla d'emergència

El pla d'emergència davant d'una erupció assumeix per tot això que el pitjor escenari possible seria una erupció similar en mida i tipus a la del 1631 (IEV 4). En aquest escenari, els vessants del Vesuvi, estenent-se fins a uns 7 km des del con, estarien exposades a fluxos piroclàstics que podrien escombrar-les, mentre que gran part de l'àrea circumdant podria patir pluges de tefra. Pels vents imperants, les ciutats del sud i est del volcà es troben la majoria en situació de risc, i es dona per fet que l'acumulació de tefra pugui excedir els 100 kg/m² -que comporta el risc de l'esfondrament de teulades- podent estendre's el perill fins a Avellino a l'est i Salernal sud-est. En direcció a Nàpols, al nord-oest, s'assumeix que aquesta perillosa pluja de tefra amb prou feines s'estendran més enllà dels vessants del volcà. L'àrea específica realment afectada per núvols de cendra dependrà de les circumstàncies particulars que acompanyin l'erupció.

La zona vermella (a la vegada subdividida en 5 zones intermunicipals) s'estén en 200 km a la rodona i comprèn 18 localitats de la zona vesubiana,  que són les que corren més risc en cas d'erupció. Els municipis afectats pel pla nacional són: Boscoreale, Boscotrecase, Cercola, Ercolano, Massa di Somma, Ottaviano, Pollena Trocchia, Pompeia, Portici, Sant'Anastasia, San Giorgio a Cremano, San Giuseppe Vesuviano, SantSomma Vesuviana, Terzigno, Torre Annunziata, Torre del Greco i Trecase. Els esforços en curs van encaminats a reduir la població resident a la «zona vermella», demolint les edificacions construïdes il·legalment, establint un parc nacional al voltant dels costats superiors del volcà per prevenir la construcció de més edificis i oferint beneficis fiscals a la gent que es mudi. La meta és reduir el temps necessari per evacuar la zona, intentant que en uns 20 o 30 anys es pugui realitzar en dos o tres dies.

Vegeu també

• Observatori Vesuvià
• Pompeia

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Vesuvi