Vetlla

Una vetlla o vetllada, és una reunió o celebració tradicional dels parents i amics d'un difunt en les hores que segueixen la seva mort i abans de la inhumació o cremació del cadàver.

El verb transitiu que indica aquesta acció és vetllar. L'etimologia llatina és vigēre que derivà a vĭgĭlare.^[1]

Per tradició, la vetlla es fa amb el difunt "de cos present", a la mateixa peça o cambra o en una d'annexa quan té lloc al seu domicili; si bé, en l'Occident massificat, el progrés i les lleis han provocat que la vetlla d'ençà de la fi del segle XX es faci habitualment en el tanatori o a la funerària que disposen de sales preparades, les sales de vetlla, per a aquests casos, o en el sanatori, hospital o institució d'acolliment corresponent. En funció de la confessió religiosa del difunt i la seva família es practiquen les corresponents pregàries i cerimònies. Encara que la tendència al laïcisme ha fet que aquesta mena de manifestacions, un temps dramàtiques i ocasionalment sumptuoses, s'hagi reduït considerablement a una reunió de dol per al "darrer comiat" a la persona morta.^[2]^[3]

Quan el difunt ha estat una personalitat o molt popular, hi ha vetlles públiques, com en els funerals d'estat.

En la història de la pintura[modifica]

Mira que bonita era (ca. 1895) per Julio Romero de Torres. Museo Julio Romero de Torres
El velatorio del angelito (1840) per Ernest Charton. Museo Nacional de Bellas Artes (Argentina)
El velatorio per Ulpiano Checa. Museo Ulpiano Checa (Espanya)