Vicent Usó i Mezquita

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula de personaVicent Usó i Mezquita
Vicent Uso.jpg
Naixement 1963 (53/54 anys)
Ocupació periodista
Modifica dades a Wikidata

Vicent Usó i Mezquita (Vila-real, 1963) és un escriptor valencià. Llicenciat en història contemporània, ha conreat el periodisme (com a crític literari, periodista cultural i columnista d'opinió) i els guions de cinema i televisió, i ha traduït i adaptat (amb Hadi Kurich) obres clàssiques de teatre. Però la seua activitat principal com a escriptor ha estat la narrativa i especialment la novel·la.

Trajectòria literària[modifica | modifica el codi]

Les primeres obres[modifica | modifica el codi]

Va debutar com a narrador el 1992 amb "La cançó de la terra estimada", una història sobre el retorn de l'exili amb la Guerra Civil al fons. Tres anys més tard, eixia "I en els arbres i en el vent", un homenatge a la seua infantesa, al món rural de Vila-real i sobretot al seu avi, amb qui confessa haver mantingut una relació molt estreta. Aquestes dues novel·les breus van guanyar el premi Ciutat de Vila-real i a penes van tenir difusió més enllà de la mateixa ciutat. En 2002, l'editorial Brosquil va reunir-les en un únic volum, "La memòria del vent".

De Buonarroti a la Guerra Civil[modifica | modifica el codi]

El 1995, es consolida com a escriptor amb la publicació a l'editorial 3i4 de "La mirada de Nicodemus", una novel·la d'intriga al voltant de la construcció de la catedral de Sant Pere de Roma i que se centra en la figura de Michelangelo Buonarroti. Després, publica "Tan oberta com sempre", una novel·la que mescla erotisme i una trama policiaca, i "Maig era un mes sense pluja", però és amb "La taverna del Cau de la Lluna" -que l'escriptor valencià Alfons Cervera considera com una de les millors novel·les valencianes del segle XX- que dóna un veritable salt de qualitat.

La següent novel·la que publica -"L'herència del vent del sud"- reprén el tema de la Postguerra amb un tractament coral i una trama que barreja les situacions còmiques amb la tragèdia més profunda. Amb la "Crònica de la devastació" guanya el premi Andròmina de narrativa amb una incursió molt poetitzada sobre les raons profundes de totes les guerres.

Finalista del premi Sant Jordi[modifica | modifica el codi]

En els anys 2004 i 2008 queda finalista del premi Sant Jordi de narrativa, amb dues obres, "Les ales enceses" i "El músic del bulevard Rossini" de registres molt diferents que, segons la crítica, evidencien la maduresa de l'autor. En la primera, explica les peripècies d'un joglar que es guanya la vida explicant històries per les places dels pobles i ho fa en un registre que barreja un llenguatge elevat i la intenció de reflectir l'oralitat. En la segona, explica la història d'un virtuós del violí que acaba en mans d'una màfia que l'obliga a guanyar-se la vida tocant al carrer, però ho fa a través d'un narrador que no es limita a exposar els fets sinó que apel·la al lector i fa reflexions sobre els fets que relata i els personatges.

Novel·la negra[modifica | modifica el codi]

En 2011 publica "La mà de ningú" una novel·la que, amb una trama pròxima al gènere negre, parla de la brutalitat que s'amaga darrere de la vida quotidiana a partir d'uns personatges d'una gran humanitat.

Les illes Columbretes[modifica | modifica el codi]

En 2015 guanya el premi "València - Alfons el Magnànim" de narrativa amb "Les veus i la boira", que publica Bromera. L'obra parteix de la investigació d'un periodista que pretén esbrinar per què el taüt de la seua àvia està buit i per què el seu pare va morir quan intentava investigar l'assumpte. Aquesta investigació el durà a trobar-se amb una série de personatges que li aniran descobrint no sols quina participació tingueren en aquella història sinó tot un rerefons tèrbol que, a la fi, constituirà un retrat bastant complet del costat més fosc de la seua pròpia família. Però un dels atractius principals de la novel·la és la presència de les illes Columbretes, les illes més diminutes de les habitades a la Mediterrània, que són el veritable cor de la història. Per les pàgines d'aquesta obra circulen faroners, pescadors, contrabandistes, especuladors... tota una fauna que reflecteix de manera solvent els darrers setanta anys del segle XX.

En l'estiu de 2016, publica, dins la col·lecció "Llegir en valencià", de la Fundació Bromera, la novel·la breu "L'anarquista imprevist", centrada en la figura d'un fogoner del tren de vapor La Panderola que tan sols aspira a casar-se amb la seua promesa, però que es veurà involucrat en la lluita dels obrers anarquistes i fins i tot en l'intent d'assassinat d'una infanta reial.

Novel·la juvenil[modifica | modifica el codi]

"La retratista d'ànimes", publicada en 2016, suposa la primera incursió de Vicent Usó en la narrativa juvenil. Explica una història ambientada en l'època de la Tercera Guerra Carlina, però se centra en la figura d'un retratista ambulant que, a més de fotografiar els vius, és capaç de retratar també les ànimes dels difunts. A partir d'aquesta premissa, s'inicia una trama de misteri al voltant de l'assassinat del fill d'un terratinent de la Vila del qual acusen un amic de la protagonista, Raquel Polseguera, filla del retratista, que haurà de descobrir el secret de l'ofici del seu pare per resoldre el misteri. L'obra va guanyar el premi Vila de Catarroja de narrativa juvenil, 2015.

Unai Siset[modifica | modifica el codi]

A més de novel·les, també ha publicat contes en mitjans de comunicació i aplecs diversos, entre els quals destaca "Subsòl", del col·lectiu Unai Siset, que formen els escriptors Pasqual Alapont, Manuel Baixauli, Vicent Borràs, Esperança Camps,D Àlan Greus, Urbà Lozano i Vicent Usó.[1]

Crítica literària i docència[modifica | modifica el codi]

En 1999 comença a col·laborar de manera continuada amb el suplement Cuadernos del diari Mediterráneo, on s'ocupa de la divulgació de la literatura catalana. Publica entrevistes amb autors com Jaume Cabré, Joan Francesc Mira, Jesús Moncada, entre altres; ressenyes de les novetats que es publiquen tant de poesia, de narrativa com d'assaig; notícies, etc. Més tard, col·labora amb el diari Avui i amb les revistes Caràcters i Lletres Valencianes, també fent crítica literària.

Des de 2013, imparteix un Taller d'Escriptura Narrativa a través de la UNED.

Estil[modifica | modifica el codi]

Segons l'escriptor Vicent Pallarés, l'estil de Vicent Usó el configuren "l'originalitat dels arguments; l'agilitat trepidant amb què discorren els fets; la facilitat per a dibuixar els escenaris de l'acció, crear l’ambient que respira el lector i el clima per on transiten els personatges; l'estratègia que empra per presentar-los, gairebé mai mitjançant la descripció física exhaustiva, sinó tan sols amb breus pinzellades ben definides i obligant el lector a imaginar-se'n la psicologia, o la personalitat, a partir de les seves accions; i, sobretot, el domini del lèxic i de l'arquitectura narrativa".

Altres referències[modifica | modifica el codi]

És membre de l'AELC, de El Pont. Cooperativa de Lletres i de l'Associació Cultural Socarrats.

En febrer de 2017, l'Associació Cultural Socarrats li concedeix el premi Socarrat Major 2017.

Obres[modifica | modifica el codi]

  • La cançó de la terra estimada (1992)
  • I en els arbres i en el vent (1995)
  • La mirada de Nicodemus (1997)
  • Tan oberta com sempre (1998)
  • La taverna del Cau de la Lluna (2001)
  • La memòria del vent (2002)
  • L'herència del vent del sud (2002)
  • Crònica de la devastació (2003) Premi Andròmina de narrativa.
  • Les ales enceses (2004) finalista del Premi Sant Jordi.
  • Els inconvenients de la felicitat (2006)
  • El músic del bulevard Rossini (2009) finalista del Premi Sant Jordi.
  • La mà de ningú (2011)
  • Les veus i la boira (2015), premi Alfons el Magnànim de novel·la.
  • L'anarquista imprevist (2016)
  • La retratista d'ànimes (2016), premi Vila de Catarroja de narrativa juvenil.

Premis literaris[modifica | modifica el codi]

  • Ciutat de Vila-real de narrativa, 1992: La cançó de la terra estimada
  • Ciutat de Vila-real de narrativa, 1995: I en els arbres i en el vent
  • Ciutat d'Elx de narrativa, 1995: La mirada de Nicodemus
  • Premi de narrativa breu Amadeu Pi 1996 (ex-aequo), a Falset, pel conte "El protagonista".
  • Premi de relats breus de Montroig 1996 pel conte "Blanca i bruna la noia".
  • Universitat de Lleida de novel·la de gènere, 1997: Tan oberta com sempre
  • Premi Rafael Comenge de narrativa breu 1998 pel conte "Susanna i els vells".
  • Ulisses de narrativa, 2000: La taverna del cau de la lluna
  • Fiter i Rossell, 2001: L'herència del vent del sud
  • Crítica de l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, 2002: La taverna del cau de la lluna
  • Premis Octubre-Andròmina de narrativa, 2002: Crònica de la devastació
  • Crítica dels Escriptors Valencians de narrativa, 2003: Crònica de la devastació
  • Finalista del premi Sant Jordi de novel·la, 2004: Les ales enceses
  • Finalista del premi Sant Jordi de novel·la, 2008: El músic del bulevard Rossini.
  • Premi València - Alfons el Magnànim de novel·la, 2015: Les veus i la boira
  • Premi Vila de Catarroja de narrativa juvenil, 2015: La retratista d'ànimes

Obres en llibres col·lectius[modifica | modifica el codi]

  • El conte "Missatges", dins de Ciutadella i altres contes. Barcelona: La Busca, 1997
  • La narració "Quadern de l'illa", dins Islas Columbretes. X Aniversario de la Reserva Marina, Castelló: Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación i Ajuntament de Castelló, 2000.
  • El conte "La fugida", dins de Portal de Cerdanya. Relats dels Pirineus. Barcelona: Proa, 2007.
  • L'article "Celebrar les Normes", dins de Les Normes de Castelló fan 75 anys. Castelló de la Plana: Publicacions de la Universitat Jaume I, 2008
  • L'article "De què parlem quan parlem de fracàs?", dins de País Valencià, segle XXI. Noves reflexions crítiques. València: Publicacions de la Universitat de València, 2009
  • L'article "L'element col·loquial en la meua llengua literària", dins de Els escriptors valencians i la llengua literària. Gandia: CEIC Alfons el Vell, 2009.
  • Subsòl, d'Unai Siset (pseudònim del grup format per Pasqual Alapont, Manuel Baixauli, Vicent Borràs, Esperança Camps, Àlan Greus, Urbà Lozano i Vicent Usó). València: Edicions Bromera, 2010.
  • El conte "La finca", dins Escriure el país. Benicarló: Onada edicions, 2015.

Narrativa breu[modifica | modifica el codi]

  • "El bes", dins Mediterráneo. Cuadernos, Castelló, 13 de febrer de 2000.
  • "El nen de la mà esquerra", dins El País. Quadern, València, 1 de maig de 2003.
  • "La finca", dins El País. Quadern, València, 23 de febrer de 2006.

Guions de televisió[modifica | modifica el codi]

  • L'illa habitada, dirigit per Javier Martínez, 2000.
  • Columbretes. Paisatge humà d'unes illes, dirigit per Voro Corberà per a Noclafilms, 2006.

Adaptacions teatrals[modifica | modifica el codi]

  • Amb Hadi Kurich: Adaptació lliure en català del Tartuf, de Moliére, per al Centre Dramàtic de Vila-real. Estrenada a Vila-real, Auditori, 25 de maig de 2013.
  • Amb Hadi Kurich: Adaptació lliure en català de Marguerite Gautier, la dama de les camèlies, d'Alexandre Dumas, fill, per al Centre Dramàtic de Vila-real. Estrenada a Vila-real, Auditori, 14 de març de 2015.

Guions teatrals[modifica | modifica el codi]

  • València, llum del Mediterrani, per a Xarxa Teatre. Estrenat a València, Palau de la Música, 19 de desembre de 1996.
  • Paraules de Festus, per a Xarxa Teatre. Estrenat a Vila-real, Casal de Festes, maig de 1997.
  • Un lloc que ningú no coneix, per a Xarxa Teatre. Estrenat a Madrid, dins la Convenció de la CAM, novembre de 1997.
  • Què són, aquestes campanes?, per a Antonio Ferrandis iXarxa Teatre. Estrenat a Castelló, La Pérgola, 27 de febrer de 1999.
  • Què és la llum?, per a Xarxa Teatre. Estrenat a Castelló, Parc Ribalta, 8 març de 1999.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Esperança Camps - Dietari | Subsòl». www.ecamps.cat. [Consulta: 18 novembre 2016].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]