Victòria Adelaïde del Regne Unit
|
Per a altres significats, vegeu «Victòria del Regne Unit». |
.png)
Victòria Adelaïde del Regne Unit, reina de Prússia i emperadriu d'Alemanya (Londres 1841 - Castell Friedrichsdorf, actual Schlosshotel, Kronberg im Taunus 1901). Victòria fou la primera filla de la reina Victòria I del Regne Unit. Sense cap mena de dubte la que assolí una posició més elevada a la vida en casar-se amb el príncep Frederic de Prússia que amb els anys assoliria breument el tron de Prússia i d'Alemanya. El 1928, Frederick Ponsonby va editar la correspondència d'aquest període breu, però significatiu.[1]
Naixement i infància
[modifica]Victòria Adelaïde era la filla primogènita de Victòria I del Regne Unit i del príncep alemany Albert de Saxònia-Coburg Gotha. Nasqué el 21 de novembre de 1840 al Palau de Buckingham a Londres. Fins al 9 de novembre de 1841, dia en què nasqué el futur rei Eduard VII del Regne Unit la princesa reial fou considerada com a hereva presumpta de la seva mare.
L'educació de la jove princesa fou estretament vigilada pels pares. Victòria era intel·ligent, brillant i precoç, a diferència del germà Eduard. Abans dels cinc anys era capaç de llegir i aprengué a parlar francès amb la seva institutriu lady Lyttelton. Amb els anys estudià ciències, literatura, llatí i història, i parlava anglès, francès i alemany.
Casament i descendència
[modifica]Victòria Adelaïde era sense cap mena de dubtes la preferida dels seus pares que hi veien una persona intel·ligent i bondadosa. L'any 1851 conegué el que seria el seu futur marit a la Gran Exposició de Londres de 1851, el príncep Frederic de Prússia.
Frederic de Prússia procedia de la gèlida i militarista cort prussiana, fill del príncep hereu Guillem de Prússia i de la princesa Augusta de Saxònia-Weimar-Eisenach. La parella es comprometé l'any 1855 quan Frederic visità Balmoral. El matrimoni tingué lloc a Londres, a la capella reial del Palau de Saint James l'any 1858. El matrimoni pensat com una aliança entre l'hegemònica Anglaterra i la creixent Prússia era, principalment, un projecte somiat pel príncep Albert que veia en el matrimoni la possibilitat d'unificar políticament Alemanya, i alhora estimular un gir liberal i democràtic al país. El matrimoni però, fou feliç i llur amor quedà palès en nombroses ocasions.
Van tenir vuit fills:
- Guillem II de Prússia, futur i darrere emperador de Prússia. Nascut a Potsdam l'any 1859 i mort a Haus Doorn Països Baixos l'any 1941. Es casà amb Augusta Victòria de Slesvig-Holstein-Sondenburg-Augustenburg en primeres núpcies, i en segones amb Hermínia de Reuss.[2]
- Carlota de Prússia, nascuda a Potsdam el 1860 i morta a Berlín el 1919. Es casà amb el duc Bernat III de Saxònia-Meiningen.[3]
- Enric de Prússia nascut a Potsdam el 1862 i mort a Hemmelmark (Slesvig-Holstein) el 1929, es casà amb la princesa Irene de Hessen-Darmstadt l'any 1888.
- Victòria de Prússia, nascuda a Potsdam el 1866 i morta a Bonn el 1929. Es casà en primeres núpcies amb el príncep Adolf de Schaumburg-Lippe i en segones amb el rus exiliat Alexander Zoubkov.
- Un fill nascut a Potsdam el 1868 i mort als deu anys.
- Sofia de Prússia que nasqué a Potsdam el 1870 i morí a Frankfurt el 1932. Es casà amb el rei Constantí I de Grècia el 1892.
- Margarida de Prússia, nascuda a Potsdam el 1872 i morta a Kassel el 1954. Es casà amb el landgravi Frederic Carles de Hessen-Kassel el 1893.
Princesa hereva de Prússia
[modifica]L'any 1861 esdevingué princesa hereva de Prússia juntament amb el seu marit. A partir d'aquest moment el canceller Otto von Bismarck aconsegueix molt poder polític i es consolida la figura del kàiser Guillem I de Prússia. Aleshores la cort prussiana es torna insuportable per la princesa britànica. Es constituïren dos blocs, un primer bloc encapçalat pel kàiser Guillem I de Prússia, per la seva esposa, pel canceller i pels prínceps Guillem II de Prússia, Carlota de Prússia i Enric de Prússia d'idees conservadores, molt religiosos i partidaris de l'antic ordre. Contra aquest bloc se situaren els prínceps hereus i les tres filles petites Victòria, Sofia i Margarida de tendència més liberal, democràtic i anglòfil.
La cort dividida arribà a quotes d'enemistat importants, fins i tot molts fills de la princesa li donaren l'esquena, es dedicaren a criticar-la i a fer-li l'existència insuportable, aquest fet s'observà arran de la malaltia de Frederic de Prússia. Victòria Adelaïde va consultar el metge anglès Francis Laking que havia vingut amb el seguici del rei Eduard que visitava la seva germana.[4] Això despertà la ira dels pares i dels seus fills grans que hi veien un blasme a la professió mèdica alemanya.[4] Laking era partidari d'augmentar la dosi d'analgèsics i veia com a tortura la reticència dels metges alemanys.[4]
En aquesta ocasió va confiar la seva correspondència a Frederick Ponsonby, secretari particular del rei d'Anglaterra, amb el prec de portar-la a Anglaterra, sense que son fill i l'emperador Guillem II ne s'assabentessin.[5] Quan va veure el volum, dos baguls enormes, Ponsonby va temer un missió impossible i li va costar tot una astùcia per sortir-les del palau amb l'equipatge del rei anglès, en un ambit on tot era controlat per la policia secreta alemany molt hostil. Els va etiquetar «llibres, manipular amb cura» i «porcellana, manipular amb cura», tot esperant que passaran i finalment el primer de març de 1901 es van carregar al tren reial sense cap control.[6] Quan Ponsonby va tornar a Alemanya per al funeral de Victòria Adelaide (VA), el comte Eulenburg, cap de la casa de l'emperador, el va interpel·lar per saber si mai la correspondència de VA es trobés als arxius de Windsor, car després de la mort de VA, a llur gran sorpresa, no havien trobat res per bé que havien escorcollat tot el palau amb zel alemany.[7] Ponsonby —que tenia tot a casa seva— va respondre que «no hi hauria cap dificultat al respecte i que escriuria immediatament a Lord Esher, el director dels arxius. Per tant, ho vaig fer, sabent perfectament que Lord Esher desconeixia completament l'existència d'aquesta correspondència, i al cap d'un temps vaig rebre una resposta que deia que certament no eren pas als arxius.»[8] El comte Eulenburg li va agrair l'esforç. Vint-i-set anys després de la mort de Victòria Adelaïde, Ponsonby va decidir publicar-la, per donar una reposta a les crítiques que «han estat tan amargues i tan injustes que, en interès de la veritat històrica, per no parlar de la memòria de l'emperadriu Frederic, vaig arribar a la conclusió que correspondència s'havia de publicar ara [1928].»[9]
Emperadriu Frederic de Prússia
[modifica]L'any 1888 i durant només tres mesos ocupà junt amb el seu marit els trons de Prússia i Alemanya.[10] Al juny de 1888, Frederic III de Prússia moria d'un càncer de laringe. Victòria es veié sola i desemparada contra la fúria del seu fill que encerclà el castell dels seus pares perquè cap document oficial fos enviat al Regne Unit. La mort del seu espòs feu que Victòria es dediqués a viatjar i a visitar diferents corts europees més assíduament, com la grega, l'anglesa o l'austríaca. Morí al castell de Frederichschloss el 5 d'agost de 1901,[11] vuit mesos abans que la seva mare la reina Victòria I del Regne Unit, aquesta quan ho va aprendre va dir «Quina reina, però sobretot quina gran dona és morta».
Bibliografia
[modifica]- Herre, Franz. Kaiserin Friedrich: Victoria, eine Engländerin in Deutschland [L'emperadriu Friedrich: una anglesa a Alemanya]. Stuttgart Leipzig: Hohenheim-Verl, 2006. ISBN 978-3-89850-142-2.
- Ponsonby, Frederick. Letters of the Empress Frederick [Correspondència de l'emperadriu Frederick] (llibre electrònic en línia) (en anglès). Londres: MacMillan and Co, 1928, p. 526.
Referències
[modifica]- ↑ Ponsonby, 1928, p. v.
- ↑ «Guillem II de Prússia». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Barreiro, Cristina. «Carlota de Prusia, la princesa chismosa de la realeza alemana» (en castellà). ¡Hola!, 23-02-2023. [Consulta: 27 setembre 2025].
- ↑ 4,0 4,1 4,2 Ponsonby, 1928, p. ix.
- ↑ Ponsonby, 1928, p. x.
- ↑ Ponsonby, 1928, p. xii-xiii.
- ↑ Ponsonby, 1928, p. xiv-xv.
- ↑ Ponsonby, 1928, p. xv.
- ↑ Ponsonby, 1928, p. xviii-xix.
- ↑ Sinclair, Andrew. Victoria: Kaiserin für 99 Tage [Victòria: Emperadriu de noranta-nou dies] (en alemany). 2a edició. Bergisch Gladbach: Lübbe, 1987. ISBN 978-3-404-61086-0.
- ↑ Ponsonby, 1928, p. xiv.
