L'Alguer

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Vila fortificada de l'Alguer)
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de geografia políticaL'Alguer
Alghero (it)
S'Alighèra (sc) Modifica el valor a Wikidata
Flag of Alghero.svg Alghero-Stemma.svg
Alghero - Panorama (02).jpg
Modifica el valor a Wikidata

Localització
Map of comune of Alghero (province of Sassari, region Sardinia, Italy) - 2016.svg Modifica el valor a Wikidata
 40° 33′ 36″ N, 8° 18′ 54″ E / 40.56°N,8.315°E / 40.56; 8.315Coord.: 40° 33′ 36″ N, 8° 18′ 54″ E / 40.56°N,8.315°E / 40.56; 8.315
EstatItàlia
Regió amb Estatut EspecialSardenya
Antiga provínciaprovíncia de Sàsser Modifica el valor a Wikidata
Capital de

Capitall'Alguer Modifica el valor a Wikidata
Població
Total43.964 (2018) Modifica el valor a Wikidata
• Densitat195,05 hab/km²
Gentilicialgueresa, alguerès Modifica el valor a Wikidata
Idiomaitalià
català Modifica el valor a Wikidata
Geografia
Part dePaïsos Catalans Modifica el valor a Wikidata
Superfície225,4 km² Modifica el valor a Wikidata
Altitud7 m Modifica el valor a Wikidata
Limita amb
Dades històriques
Esdeveniment clau
PatrociniSant Miquel Arcàngel Modifica el valor a Wikidata
Identificador descriptiu
Codi postal07041 Modifica el valor a Wikidata
Fus horari
Prefix telefònic079 Modifica el valor a Wikidata
Identificador ISTAT090003 Modifica el valor a Wikidata
Codi del cadastre d'ItàliaA192 Modifica el valor a Wikidata
Altres

Lloc webcomune.alghero.ss.it… Modifica el valor a Wikidata

L'Alguer (en italià i cooficialment: Alghero,[1] en sard: S'Alighèra, en sasserès: L'Aliera) és una ciutat tradicionalment de llengua catalana situada a Sardenya (Itàlia), al nord-oest de l'illa, a la província de Sàsser a la regió de Nurra. També es coneguda pels seus habitants com «la Barceloneta» (pronunciat /baɫsaɾuˈneta/), o pels altres catalans com a «la Barceloneta de Sardenya». Amb 43.831 habitants, representa un 0,03% dels habitants dels Països Catalans. Limita amb els municipis d'Olmedo, Putifigari, Sàsser, Uri i Vilanova de Montlleó.[2]

La ciutat, una de les principals de Sardenya i la cinquena en població, és una de les portes d'accés a l'illa gràcies a l'aeroport de Fertilia. La sua costa és coneixuda com a la Costera del Corall (Riviera del Corallo en italià), pel corall vermell que es troba en les sues aigües en abundància. L'artesanat i la venda de corall fan part de la vida cultural i econòmica de la ciutat. L'escut de l'Alguer té fins i tot un petit corall sota la senyera reial.

L'Alguer també és la tercera ciutat universitària de l'illa, superada només per Càller i Sàsser. Té la seu del departament d'arquitectura de la Universitat de Sàsser.

Lo síndic és lo cap de l'administració municipal, denominació comuna a l'estat italià[3] on lo síndic (en sard sìndigu) és lo batle, l'únic òrgan de govern situat a la part superior de l'ens local.

Geografia física[modifica]

Situació[modifica]

L'Alguer es troba al nord-oest de Sardenya, a la badia amb lo mateix nom. Lo nord de l'àrea urbana està ocupat per la plana de Nurra. Al nord-oest se situen los sistemes càrstics del Cap de la Caça, la Punta del Lliri i el Mont de l'Olla. Lo sud del terme municipal es caracteritza per les muntanyes i els altiplans de Villanova Monteleone i Bosa, en la qual s'originen alguns rius.

Clima[modifica]

Lo clima a l'Alguer és temperat per la presència del mar, que atenua especialment les temperatures a l'hivern. Los estius són calents i agradables com en la major part de la Mediterrània. Al nord de la ciutat hi ha dos observatoris meteorològics on són fetes les previsions de curt i mitjà termini per a tot lo nord de l'illa.

Dades climàtiques a l'Alguer
Mes gen febr març abr maig juny jul ag set oct nov des anual
Màxima mitjana °C (°F) 13.0
(55.4)
13.2
(55.8)
15.1
(59.2)
17.5
(63.5)
20.9
(69.6)
24.8
(76.6)
27.3
(81.1)
27.5
(81.5)
26.2
(79.2)
21.9
(71.4)
17.6
(63.7)
14.5
(58.1)
20.0
(68)
Mitjana diària °C (°F) 9.9
(49.8)
10.2
(50.4)
11.8
(53.2)
14.1
(57.4)
17.0
(62.6)
20.7
(69.3)
23.0
(73.4)
23.4
(74.1)
22.1
(71.8)
18.2
(64.8)
14.6
(58.3)
11.7
(53.1)
16.4
(61.5)
Mínima mitjana °C (°F) 6.8
(44.2)
7.2
(45)
8.4
(47.1)
10.7
(51.3)
13.1
(55.6)
16.5
(61.7)
18.8
(65.8)
19.2
(66.6)
18.0
(64.4)
14.5
(58.1)
11.6
(52.9)
8.9
(48)
12.8
(55)
Precipitació mitjana mm (polzades) 64.5
(2.539)
67.5
(2.657)
51.2
(2.016)
44.7
(1.76)
24.7
(0.972)
12.9
(0.508)
5.1
(0.201)
11.9
(0.469)
38.9
(1.531)
75.9
(2.988)
103.7
(4.083)
89.1
(3.508)
590.1
(23.232)
Mitjana de dies de pluja 8.8 8.9 7.3 6.5 4.2 2.0 0.9 1.3 3.9 6.8 9.7 9.6 69.9
Mitjana de dies de gelada 2 1 1 0 0 0 0 0 0 0 0 1 5
Humitat relativa mitjana (%) 80 79 77 76 74 70 66 69 72 76 79 80 74.8
Font: Pogoda.ru.net[4]

Història[modifica]

Muralla de l'Alguer
Actualment la senyera quadribarrada oneja a l'ajuntament alguerès juntament amb la bandera italiana i l'europea

L'àrea de l'Alguer va ser poblada temps prehistòrics ençà. L'anomenada cultura d'Ozieri va estar present ací al quart mil·lenni aC quan la civilització nuràgica hi fou present des de 1500 aC, i també s'han trobat jaciments fenicis no gaire lluny de la ciutat.

No és coneix amb precisió la data de fundació de la ciutat, amb tota probabilitat el primer nucli fou construït al llarg del segle XIII per la família genovesa Doria. Era un port fortificat que, a banda d'un període sota el control de Pisa (1283-1284), formava part de la xarxa de dominis que els Doria mantenien al nord Sardenya.[5] Durant la guerra veneciano-genovesa els genovesos foren foragitats un primer cop per l'estol català l'any 1353, i definitivament desprès d'un llarg setge l'any 1354, que es va tancar amb la repoblació amb catalans.[6] La ciutat va prosperar i va rebre el títol de ciutat reial, essent amb Càller el principal port que garantia la connexió entre l'illa i la resta de los territoris de la Corona d'Aragó. Per això, l'Alguer es va beneficiar d'importants privilegis econòmics que comportaren un fort creixement demogràfic i un nivell molt alt de prosperitat al llarg dels segles XIV, XV i XVI. A partir del segle xvii comença la decadència econòmica i demogràfica de la ciutat com a conseqüència de la política duta a terme pels Habsburg i de successives epidèmies de pesta.[2]

Amb la Guerra de Successió espanyola, el domini de la Corona d'Aragó va acabar el 1702 amb una gran decadència de la ciutat. L'any 1720 l'Alguer, com la resta de Sardenya, passa a ser controlada pel Piemont, que obté l'illa mitjançant lo tractat de Londres de 1718. Cap al 1750, es va excavar un gran canal per a millorar la defensa de la península. Cap al final del segle xviii destacaren alguns cronistes en italià com Mateu Lluís i Joan Francesc Simon i Delitala.

Ja a 1821, la fam va provocar una revolta de la població, la qual va ser reprimida sanguinàriament. Al final d'aquest segle l'Alguer va ser desmilitaritzat i, durant l'època feixista, part dels pantans dels voltants van ser reclamats i els suburbis de Fertília i Santa Maria de la Palma van ser poblats;[7] tanmateix, la presència de la malària al camp va ser eliminada a la dècada del 1950. Durant la II Guerra Mundial (1943) l'Alguer va ser bombardejada i el seu centre històric va quedar força malmès. Després de la guerra, l'Alguer va esdevenir una popular ciutat turística.

Les relacions de l'Alguer amb los altres territoris de parla catalana es van reprendre en plena Renaixença, quan l'arxivista de Càller Ignazio Pillito va enviar un text escrit en català medieval a l'edició dels Jocs Florals de 1864. Poc després, al 1868, l'arqueòleg Francesc Martorell i Peña visitava l'Alguer, durant una estada de recerca per analitzar les connexions entre els talaiots mallorquins i els nurags sards. L'any següent finalment es produí el primer contacte epistolar entre intel·lectuals algueresos i catalans, quan Josep Frank va escriure a Manuel Milà i Fontanals. Fins a finals del segle, però, el coneixement de la petita ciutat catalanoparlant era difós entre pocs experts, i foren les visites del vicecònsol espanyol a Càller, el reusenc Eduard Toda i Güell, que en van difondre el coneixement. Toda visità repetides vegades la ciutat entre 1886 i 1890, publicant diversos reportatges i llibres sobre l'Alguer i Sardenya, provocant l'entusiasme d'algunes joves intel·lectuals locals que començaren a fer ú literari del català. Però no fou fins al 1902 que es creà la primera associació catalanista (no se sap ben el nom, probablement Agrupació Catalanista de Sardenya), i aquell mateix any dos dels seus representants, Joan Pais i Antoni Ciuffo, viatjaren per primer cop a Catalunya per participar en l'edició d'aquell any dels Jocs Florals. Uns anys després les relacions continuaren, i Joan Palomba i Antoni Ciuffo assistiren al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, suscitant molt interès. Aquell mateix any el catalanisme alguerès es reorganitza al voltant de La Palmavera, que aplegà els catalanistes algueresos, però després de la Primera Guerra Mundial aquesta associació va acabar les seves activitats, a causa de incompresions entre els seus memebres i la mort d'algun representant. Lo 1922 l'Institut d'Estudis Catalans envià una primera missió a l'illa, però la dictuadura feixista va provocar quasi la interrupció de tots els contactes.[5] Amb els anys '50 aquesta es van preprendre, i amb l'esdeveniment del creuer del Retrobament (1960) i la celebració dels Jocs Florals (1961)[8] les relacions entre intellectuals catalans, valencians i balearics i els catalanistes de l'Alguer ha estat més fluida.[9] Des de l'any 2009 la Generalitat de Catalunya disposa d'una delegació a la ciutat, l'Espai Llull.[10]

Cultura i llengua[modifica]

L'Alguer té una població de 43.964 habitants (2018). La ciutat, fundada durant el segle XIII i controlada per la família genovesa dels Doria, fou ocupada per una expedició enviada per Pere el Cerimoniós l'any 1353. La població algueresa, però, es va revoltar aquell mateix any, matant bona part de les tropes catalanes que s'havien quedat a la ciutat. Per això l'any 1354 la ciutat va patir un setge d'uns sis mesos, en què participà el mateix Pere el Cerimoniós, i es va concloure amb la victòria definitiva dels catalans. Per evitar altre revoltes, els resistents algueresos foren expulsats o esclavitzats, i la ciutat repoblada amb colons provinents de diferents territoris de la Corona d'Aragó.[5]

L'alguerès modern al principi nasqué com a híbrid de les quatre grans varietats dialectals (català central, valencià, rossellonès i baleàric) entre el final del segle XV i el principi del XVI, com a resultat de la influència entre aquestes varietats geolingüístiques catalanes.[1]

És per això que fins fa relativament poc la llengua majoritària de la ciutat era el català, en la seua varietat algueresa. Des de la fi de la Segona Guerra Mundial, però, la immigració de gent de parla sarda, l'escola, la televisió i els diaris de parla italiana han fet que menys famílies l'hagin transmès als fills. El 2004 els usos lingüístics de la població de l'Alguer eren els següents:[11]

  Primera llengua Llengua habitual
Italià 59,2% 83,0%
Alguerès 22,4% 13,9%
Sard 12,3% 2,8%
Altres 6,1% 0,3%

El 3 d'agost de 1993 el Consell Regional de Sardenya aprova la Llei Regional 410 "Tutela e valorizzazione della cultura e della lingua de la Sardegna", però és rebutjada pel Govern central. L'octubre del 1993 el Consell Regional de Sardenya aprova un nou text que reconeix explícitament l'especificitat lingüistica algueresa. El juliol del 1994 la Cort constitucional declara inconstitucionals alguns dels seus articles.[12][13]

Des de 1997 la llengua catalana compta amb reconeixement i legislació lingüística específica atorgada pel Consell Regional de Sardenya en la llei de Promozione e valorizzazione della cultura e della lingua della Sardegna.[14] A més, diferents entitats —com ara Òmnium Cultural, lo Centre de Recursos Pedagògics Maria Montessori i l'Obra Cultural de l'Alguer— promouen la llengua i cultura pròpies. Recentment, el municipi de l'Alguer ha organitzat cursos intensius als seus empleats. Gràcies a això, ara tots els ciutadans poden adreçar-se en alguerès a l'administració de la ciutat. També s'estan organitzant cursos de llengua per a nens i adults amb el suport de la Generalitat de Catalunya.

El nucli antic de l'Alguer mostra molts trets urbanístics i arquitectònics comuns a les ciutats medievals d'altres zones dels Països Catalans. Les muralles i torres, allà on s'han conservat, són molt característiques de la ciutat.

Els algueresos diuen a la seva ciutat «la Barceloneta» (pronunciat /baɫsaɾuˈneta/), a causa de la seva ascendència barcelonina i de la germanor amb aquesta ciutat. Entre Barcelona i l'Alguer s'organitzen viatges xàrter, generalment durant l'estiu. Des del 5 de febrer de 2004 hi ha un servei de vols regulars entre Girona i l'Alguer.

Entre les seves tradicions vives destaca el Cant de la Sibil·la, que segons la tradició es canta la nit de Nadal a l'Alguer, de la mateixa manera que a altres regions de cultura catalana com Mallorca o la ciutat valenciana de Xeraco.[15] En els últims anys hi ha hagut un ressorgiment de la música cantada en la llengua local. Entre els més famosos protagonistes d'aquesta nova onada destaquen artistes com la cantant Franca Masu.

La bandera de l'Alguer és la senyera quadribarrada, formada per quatre faixes vermelles en fons groc. En un document reial datat lo 24 de juny de 1355, Pere el Cerimoniós va fixar que la meitat superior de l'escut de l'Alguer havia d'estar formada per la Senyera Reial.[16]

Llocs i monuments d'interès[modifica]

Les múltiples etapes històriques que l'Alguer ha viscut han farcit la ciutat d'una rica varietat de monuments, edificis i llocs d'interès. Des del neolític, època de la que encara es mantenen molts vestigis, fins a l'actualitat, en les darreres dècades l'Alguer ha esdevingut una ciutat turística no solament per les platges i atractius naturals, sinó també pel patrimoni que té.

Jaciments arqueològics[modifica]

Trobem nombrosos jaciments arqueològics fora del nucli urbà: Cent nurags es mantenen i es poden veure a les àrees veïnes de Santa Imbènia, Palmavera i Anghelu Ruju, i també es poden veure la Necròpoli de Santu Pedru, Anghelu Ruju i Santa Imbènia— a més de troballes romanes.

Fortificacions[modifica]

El primer sistema de fortificacions de la ciutat remunta al segle XIII i fou importat del sistema genovès. Lo 1354 la ciutat fou ocupada per catalans, que restauraren i expandiren lo sistema defensiu, llavors en mal estat. De l'antiga muralla genoveso-catalana en romanen només algunes característiques; la seva majoria, de fet, daten del segle xvi i foren construïdes per voluntat de Ferran lo Catòlic, qui considerà que les estructures antigues no garantien ja la protecció de la ciutat. En tota la muralla trobem 7 torres i 3 forts.

Altres i monuments religiosos[modifica]

  • El Palau Carcassona
  • La Catedral de Santa Maria. Començada el 1570, va ser oberta el 1593 però va ser acabada i consagrada el 1730. L'església original té un estil gòtic català, com es pot veure a les 5 capelles del presbiteri o la base del campanar. La nau principal i les dues laterals, però, són d'estil renacentista tardiu. Al segle xx es va afegir un nàrtex neoclàssic a la façana, canviant bruscament la seua aparença.
  • L'Església de Sant Francesc (1360, reconstruïda a la fi del segle xvi). Les parts originals gòtiques catalanes es poden veure a l'altar major, a les capelles del presbiteri i a la capella del Santíssim Sacrament. Lo campanar és de la primera meitat del segle xvi.
  • L'Església de Sant Miquel, d'estil barroc.
  • L'antiga església de la Mare de Déu del Rosari, ara seu del Museu Diocesà d'Art Sacre.
  • Les torres de l'antiga muralla, entre ells:
    • La Torre del Portal, construïda a expenses de la comunitat jueva en 1360, i la Torre de l'Esperó Reial (segle xvi).
  • Palau d'Albis (segle xvi), un exemple típic d'arquitectura catalanoaragonesa del segle xvi. Durant l'octubre de 1541 l'emperador Carles V hi va viure.[17]
Vista panoràmica del port i la ciutat de l'Alguer, amb lo campanar de la Catedral de Santa Maria al fons a la dreta

Territori[modifica]

Una altra característica de l'Alguer és lo seu paisatge. Fora del nucli urbà el territori comprès pel municipi té nombroses platges, badies i parcs naturals, essent lo promontori del Cap de la Caça i el seu far una de les icones de la ciutat. Algunes àrees formen part del Parc natural regional de Port del Comte, i la seva Àrea natural marina protegida del Cap de la Caça-Illa Plana, i d'altres son àrees natural sense protecció.

Costa i platges[modifica]

  • Platja de l'Esperança o Port Pollina[18] (Spiaggia della Speranza o di Poglina en italià).
  • Platja de Sant Joan (San Giovanni en italià).
  • Platja i pineda dunar de Maria Pia.
  • Platja i pineda dunar de les Bombardes[19][18] (Le Bombarde en italià).

Parcs naturals i reserves[modifica]

Hi ha un parc natural regional i la seva àrea natural marina protegida dins el municipi de l'Alguer.

Demografia[modifica]

Població estrangera[modifica]

El 31 de desembre de 2008 l'Alguer registrava una xifra de 914 de ciutadans estrangers,[20] lo 2,08% del total de la població, les principals nacionalitats dels quals són:

Barris[modifica]

El nucli urbà
Vista general del nucli antic
  • Calabona: Lo barri més al sud de la ciutat, principalment cases residencials.
  • Caragol: És un nucli habitat de construcció bastant recent, pròxima a la zona comercial de Galboneddu.
  • Carmine: A l'ingres de la ciutat proper a la Pedrera i com ell un barri popular.
  • Carrabuffas: Barri relativament recent, i encara en creixement.
  • Cuguttu: Zona situada entre l'Hospital Civil i el Llarg de l'Esperó, proper al Lido i a la Taulera.
  • Cunetta: Zona Residencial, situada al sud-est de la ciutat.
  • L'Alguer vella: Lo cor de la ciutat, la zona de la muralla amb les seves torres i esglésies. Zona comercial i residencial.
  • Lido: Proper al mar i amb majoria de segones residencies, es troba a la zona nord de la ciutat i és especialment concorregut durant lo període d'estiueig..
  • Maria Pia: A la zona nord dividit en zona residencial i instal·lacions esportives.
  • La Mercè-Mercede:A la zona cèntrica, pren lo seu nom de l'església dels Mercedaris, al costat dels jardins públics Tarragona.
  • Sant Miquel: Zona propera a Calabona, que porta el nom del patró de la ciutat, zona encara en creixement.
  • La Pedrera: Barri popular de la ciutat, un dels més poblats, sorgeix al llarg de la Via Don Minzoni, seu de diferents activitats comercials i de l'estació de tren.
  • Pivarada: Barri situat als voltants del cementiri i l'antic depurador d'aigües.
  • Sant Julià : Nucli habitat situat a la perifèria sud-est de la ciutat, proper a la localitat Carrabuffas.
  • Sant Agustí: Pren lo nom de l'homònima església; són presents edificis residencials privats, cases populars, activitats comercials...
  • L'Escaleta: Barri residencial de recent construcció a la sortida sud de la ciutat.
  • Taulera: Una altra zona de recent construcció, amb edificis populars i vil·les residencials.

Personatges il·lustres[modifica]

Monument a la unitat de la llengua catalana a l'Alguer.
Inscripció en català al peu del monument

Alguns dels personatges il·lustres de l'Alguer o relacionats amb l'Alguer inclouen els següents, en ordre de naixement:

  • Franca Masu (1962): cantant més representativa de la música contemporània de l'Alguer. Canta cançons dels autors més grans de l'Alguer, com lo Rafel Caria, l'Antonel·lo Colledanchise i Pino Piras.

Infraestructura i transport[modifica]

Tot i que es troba en una illa, l'Alguer és una ciutat ben comunicada. Hi ha carreteres que la comuniquen amb Sàsser, capital de la província; lo port principal de passatgers és a només 30 quilòmetres; i l'aeroport de Fertilia fa que l'Alguer destaqui com una de les ciutats més visitades d'Itàlia, amb un munt de vols nacionals i internacionals.

Carreteres[modifica]

Strada statale 127bis Settentrionale Sarda, porta fins a Port del Compte al nord i Sàsser a l'est.

Strada statale 291 della Nurra, de Fertilia a Sàsser. Strada provinciale 42 dei Due Mari, arriba fins al port a Porto Torres.

Strada provinciale 105 Alghero-Bosa, via panoràmica, comença al sud de la ciutat i recorre la costa fins a Bosa.

Strada statale 291 dir del Calich, que connecta la ciutat amb l'aeroport.

Tren[modifica]

L'Alguer compta amb una estació de trens al barri de la Pietraia, que té connexions contínues amb Sàsser.

Port[modifica]

La ciutat té un port esportiu, però l'arribada de passatgers via mar s'ha de fer a Porto Torres, uns 30 quilòmetres al nord. Des d'allà es pot arribar a Gènova, Barcelona o Civitavecchia.

Aeroport[modifica]

A poc més de 10 km del centre, l'aeroport internacional d'Alghero – Fertilia és lo principal lligam entre la ciutat i la resta d'Itàlia i d'Europa. En los darrers anys, lo creixement de l'aeroport ha provocat també un creixement en l'economia regional, amb una forta dedicació al turisme.

Ciutats agermanades[modifica]

L'Alguer manté una relació d'agermanament amb les següents localitats:

Bibliografia[modifica]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 Caria, Rafael «El català a L'Alguer: apunts per a un llibre blanc». Revista de Llengua i Dret. Institut d'Estudis Catalans, núm. 46, Desembre 2006, pàg. 29-102. ISSN: 2013-1453 [Consulta: 9 agost 2015].
  2. 2,0 2,1 Leprêtre, Marc «L'Alguer. La situació sociolingüística als territoris de llengua catalana (I)». Llengua i ús: revista tècnica de política lingüística. Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, núm. 4, 1995, pàg. 60-64. ISSN: 2013-052X [Consulta: 9 agost 2015].
  3. «síndic». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  4. «Weather and Climate-The Climate of Alghero» (en italià). ENEA. [Consulta: 29 juliol 2016].
  5. 5,0 5,1 5,2 Farinelli, Marcel A. Història de l'Alguer. Barcelona: Libres de l'Índex, 2014, p. 21. ISBN 978-84-94233-40-1. 
  6. Hernández Cardona, Francesc Xavier. «Volum II: Temps de Conquesta». A: Història militar de Catalunya. 2a edició. Rafael Dalmau Editor, 2004, p.150. ISBN 84-232-0655-6. 
  7. [Farinelli, Marcel A.] «Città nuove, colonizzazione e impero. Il caso di Fertilia». Passato e Presente, (8) 2013, pàg. 57-82.
  8. [Farinelli, Marcel A.] «"Benvinguts amics catalans". Catalunya i l'Alguer entre el Viatge del Retrobament i els Jocs Florals de 1961». Recerques. Història i economia, 69 (2014), pàg. 217-244.
  9. Història de l'Alguer en català, alguerès i italià Arxivat 2006-01-02 a Wayback Machine. (multilingüe)
  10. «Organismes. Generalitat de Catalunya».[Enllaç no actiu]
  11. «Enquesta d'usos lingüístics a l'Alguer: Dades sintètiques» (PDF). Llengua catalana: Dades estadístiques. Generalitat de Catalunya, 2004. Arxivat de l'original el 12 de setembre 2006. [Consulta: 8 gener 2009].
  12. Bosch i Rodareda, Andreu «El català de l'Alguer, el nou marc legal i l'escola». Revista de Llengua i Dret, núm. 28, Desembre 1997, pàg. 231-233. ISSN: 2013-052X [Consulta: 9 agost 2015].
  13. Bosch i Rodoreda, Andreu «L'altra cara de la normalització lingüística a l'Alguer: l'escola». Llengua i ús: revista tècnica de política lingüística, núm. 4, 1995. ISSN: 2013-052X [Consulta: 9 agost 2015].
  14. Regió autònoma de Sardenya. Legge Regionale 15 ottobre 1997, n. 26 Promozione e valorizzazione della cultura e della lingua della Sardegna, 1997 [Consulta: 9 agost 2015]. 
  15. «Informació sobre el Cant de la Sibil·la a l'Alguer i a Mallorca». Arxivat de l'original el 2008-04-11. [Consulta: 30 juny 2004].
  16. Guinart, Miquel. Memòries d'un militant catalanista. L'Abadia de Montserrat, 1988, p. 171. ISBN 8472029131. 
  17. "Alguer és turisme", al web de l'ajuntament de l'Alguer (català)
  18. 18,0 18,1 18,2 18,3 «Platges», TotAlguer. [Consulta: 2-10-2021].
  19. Budruni, Antonio: Guia de l'Alguer i els voltants, traducció de Roser Carles, Carlo Delfino editore, Sàsser, 2005, 2008, p. 44.
  20. Ciutadans estrangers. Balanç demogràfic any 2008 i població resident a l'Alguer [Consulta: 08-07-2008] (italià)
  21. «Josep Manno i Díaz». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  22. «25 anys de la mort de Pasqual Gallo», Joaquim Vilarnau, Enderrock, 27/01/2018. [Consulta: 5-10-2021].
  23. «Pino Piras». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  24. «Dia Mundial de la Poesia dedicat a Carlo Demartis», Obra Cultural de l'Alguer, 9 de març 2017. [Consulta: 5-10-2021].

Vegeu també[modifica]

Enllaços externs[modifica]