Vildanden (Ibsen)

Vildanden

Tipus	obra dramàtica
Autor	Henrik Ibsen
Llengua	noruec
Publicació	1884
Creació	1884
Gènere	obra de teatre
Personatges	Håkon Werle (en) Gregers Werle (en) Old Ekdal (en) Hjalmar Ekdal (en) Gina Ekdal (en) Hedvig Ekdal (en) Mrs. Sørby (en) Doctor Relling (en) Molvik (en) Pettersen (en) Jensen (en) Mr. Balle (en) Mr. Flor (en) Bookkeeper Gråberg (en)

Den Nationale Scene, a Bergen, en què Vildanden es representà per primera vegada, el 1885

Vildanden (en l'original en noruec, L'ànec salvatge) és una peça de teatre del dramaturg noruec Henrik Ibsen, escrita i publicada el 1884, i estrenada el 9 de gener del 1885, en el Den Nationale Scene de Bergen.

Característiques de l'obra

Immediatament posterior a Un enemic del poble, escrita dos anys abans, el drama en 5 actes Vildanden rescata la idea de la "mentida necessària", presentant un tipus d'humanitat que no podria pas viure sense certes mentides. Aquesta peça, els personatges de la qual tenen característiques shakesperianes, ha estat considerada per la crítica com de les més profundes d'Ibsen, tot emprant "la faula enginyosa de l'ànec ferit que se submergeix fins i tot al fang del fons, i hi clava el bec, es reté en la marjal, i mai més no reapareix a la superfície, a no ser que un gos hàbil el faça pujar", Ibsen aborda tràgicament la fragilitat humana, la felicitat de la qual és destruïda pel fanatisme idealista de la veritat absoluta, i crea una obra que s'acosta a l'esperit escèptic del teatre contemporani, no compromés amb el "salvacionisme moral" de la literatura postromàntica europea.

Sumari

Vildanden presenta Hjalmar Ekdal, poeta fallit, que viu, sense confessar-s'ho ni a si mateix, dels diners de l'antic amant de la seua dona i pare de sa filla. El confús personatge Gregers Werle, "fanàtic de la veritat", destrueix la mentida, i com a conseqüència, arruïna la vida quotidiana de la parella i causa el suïcidi de la filla. La vencedora de la peça és, així, la "mentida vital", sense la qual les persones no poden viure.

Ibsen, fotografiat per Gustav Borgen el 1898

Personatges

• Werle, propietari de fàbriques.
• Gregers Werle, el seu fill.
• El vell Ekdal.
• Hjalmar Ekdal, el seu fill, fotògraf.
• Gina Ekdal, dona de Hjalmar.
• Hedvig, filla de la parella, catorze anys.
• Senyora Soerby.
• Relling, metge.
• Molvik, antic estudiant de teologia.
• Graberg, caixer.
• Petersen, criat de Werle.
• Jensen, criat extra.
• Un senyor gros i pàl·lid.
• Un senyor calb.
• Un senyor miop.
• Sis altres senyors.
• Criats extres.

Trama

ACTE I

El primer acte succeeix a casa de Werle, durant un sopar ofert al seu fill Gregers, que acaba d'arribar-hi. Al principi Petersen i Jensen estan arreglant el gabinet de treball de Werle, i comenten el sopar que Werle està oferint en homenatge a l'arribada del seu fill, Gregers. De sobte, hi arriba un senyor, el vell Ekdal, que demana anar a les oficines, cosa que li és permesa. Petersen comenta que el vell era tinent, però va haver d'entrar en el comerç de fustes i "s'emportà una part del soci", per això l'arrestaren.

Arriben Werle i els convidats per a sopar, entre ells Hjalmar Ekdal i la senyora Soerby. Hjalmar Ekdal li comenta a Gregers que durant el sopar eren tretze a taula, i que ell no deuria tenir-hi ordre d'invitació, i Gregers li respon que es deu haver sentit en el dret de convidar-lo, com a vell amic d'escola. Hjalmar sent que el vell Werle no es troba satisfet amb la seua presència.

Gregers i Hjalmar conversen sobre les seues vides al llarg dels anys en què no s'han trobat, i Hjalmar diu sentir-se satisfet com a fotògraf, i parla de la vergonya sobre el passat amb el seu pare, i dels deutes que tenia amb el vell Werle. Relata que Werle l'ajudà financerament, per a sorpresa de Gregers, i que només s'havia pogut casar gràcies a ell.

Hedvig interpretada per tres actrius: Lully Krohn, Lotten Seelig i Betty Hennings

Gregers indaga sobre l'esposa de Hjalmar, i descobreix que és Gina Hansen, que fou governanta de sa casa durant la malaltia de la Sra. Werle. Gregers hi resta sorprés: li demana detalls d'aquesta relació, i percep que fou son pare qui va incentivar aquest casament, i també a Hjalmar a ser fotògraf, i també feu que Gina fes alguns estudis de retoc.

La Sra. Soerby entra al gabinet, portant els altres convidats. Tots conversen, però Hjalmar no participa massa en la conversa. El vell Ekdal, de sobte, ix de l'oficina, acompanyat de Graberg, i ambdós se'n van del gabinet. Hjalmar s'estremeix quan veu el pare, es disfressa i diu als convidats que no el coneix pas. Gregers se sorprén que Hjalmar renegue del pare. Hjalmar s'acomiada i se'n retira.

Gregers parla a soles amb el seu pare, i li retrau el fet d'haver deixat la família Ekdal decaure tant, quan havien estat molt amics. Werle els culpa per haver embrutat el seu nom, però Gregers observa que el vell Ekdal no hi treballà sol; el pare ho nega, perquè va ser absolt mentre al vell Ekdal el condemnaren. Werle observa que encara ajuda al vell Ekdal, donant-li petites còpies de l'oficina per a fer. Gregers diu que el casament de Hjalmar amb Gina fou convenient, perquè ella era amant de Werle. Werle canvia de tema i fa una proposta de societat amb Gregers, perquè té un problema progressiu de visió, i vol el fill en el seu lloc. Confessa també que potser es case amb la Sra. Soerby, i Gregers accepta el fet.

Gregers se sent desencisat amb el pare, i aquest comenta que ell ho veu amb els ulls de la mare morta. Gregers s'hi acomiada, decebut per l'actitud del pare, i en especial amb Hjalmar.

ACTE II

El segon acte ocorre al taller de Hjalmar Ekdal. Gina i Hedvig estan segudes, la primera cus i la segona llig. Elles conversen i comenten la invitació per al sopar que Hjalmar ha rebut.

Hjalmar hi arriba, parlen sobre el sopar. El vell Ekdal hi entra, fumant una pipa. Conversen sobre el sopar, responent a les preguntes curioses de Hedvig. Hedvig li recorda la seua promesa, però Hjalmar només li dona un menú de la festa que duu a la butxaca. Parlen sobre la manca de clients per a fotografiar. Hedvig li duu la flauta i ell toca per a elles.

Gregers hi arriba i diu haver deixat la casa paterna. Coneix Hedvig, i Hjalmar relata el seu amor i la seua preocupació per ella, doncs està a punt de perdre la vista. Creuen que és un problema hereditari, potser provinent de la mare de Hjalmar. Gregers pregunta sobre l'edat de Hedvig i sobre el temps que porten casats Gina i Hjalmar, uns quinze anys.

El vell Ekdal hi entra i Gregers conversa amb ell sobre les antigues caceres que havia fet, quan era tinent. Ekdal insisteix i mostra a Gregers un ànec salvatge que cria a les golfes de la casa. Hedvig li diu que l'ànec és seu, i que el va abatre Werle, però que aquest només el va ferir, impedint-li volar. L'ànec era al fons del fang, i el va portar un gos que s'hi va submergir. El vell Ekdal observa que els ànecs salvatges fan això: "van al fons tant com poden, s'agafen amb el bec a les herbes marines i als joncs... i a tota la brutícia que troben allà a baix... i mai més pugen".

Gregers vol quedar-se la cambra que els Ekdal tenen per a llogar, i Hjalmar ho accepta. Gina es preocupa amb la situació. Gregers juga, dient que no li agradaria pas ser Gregers Werle i sí un gos intel·ligent, dels que duen els ànecs salvatges del fons del fang. Queda clar que Gregers restarà a la cambra. Hjalmar està content, i insinua a Gina que té una "tasca" a complir.

ACTE III

Hedvig interpretada per Betzy Holter, el 1928

El tercer acte passa al taller de Hjalmar. Ell retoca una fotografia i Gina entra. Els dos conversen sobre Gregers en la nova cambra. Hjalmar li diu que ha convidat Gregers, Molvik i Relling (que viuen en habitacions llogades) per al dinar. Gina se'n va i entra el vell Ekdal; els dos conversen i més tard es posen a treballar en un projecte “secret”. Gregers hi arriba i conversa amb Hedvig, observant-la, preguntant-li sobre les seues activitats, quasi totes solitàries, perquè pel seu problema visual, no freqüenta ja l'escola. Ella li explica els llibres que tenen a casa, que van ser deixats per un antic hoste, l'"holandès volador", i diu que el seu pare desitja que ella aprenga a "fer cistelles", i ell no ho vol. Parlen sobre l'ànec salvatge. Gina hi arriba i les dues paren taula per al dinar. Mentre conversen, escolten un tir en el soterrani, i Hedvig informa que estan caçant.

Hjalmar descendeix, amb una pistola de cavalleria, que després guarda en un prestatge. Li diu a Gregers que està fent, al soterrani, una "mentida", i que amb això intentarà "rescatar" la dignitat del pare. Confessa que el pare, i ell mateix, ja van pensar llevar-se la vida amb aquella pistola, a causa de tot el procés per què passaren. Hjalmar li diu la seua "mentida", el seu "descobriment". Gregers ho compara a l'"ànec salvatge", submergit en el maresme per a morir en l'obscuritat.

Gina i els altres hi arriben, i s'asseuen per a dinar. Relling comenta els temps passats, quan Gregers caminava entre els obrers amb una cosa que anomenava "els drets de l'ideal". Durant la conversa, Gregers acaba exaltant-se, insinuant que en aquell lloc hi ha "la mala olor dels maresmes". Els altres s'interposen, i de sobte, algú toca a la porta. El Sr. Werle hi arriba.

Werle vol parlar amb Gregers sols, i els altres se'n van. Els dos discuteixen; Gregers informa que està decidit a obrir els ulls de Hjalmar, i que sap que ha de salvar-lo de la mentida i de la dissimulació en què es troba. Acusa el pare de tenir fet un "parany" per al vell Ekdal, i rebutja tot el que el pare li ofereix, fins i tot la societat, i Werle se'n retira. Gregers convida Hjalmar a un passeig, perquè puguen conversar. Gina i Relling resten preocupats; Relling observa que Gregers està atacat de febre de "justícia aguda".

ACTE IV

El quart acte ocorre al taller de Hjalmar. Gina i Hedvig estan preocupades per la tardança de Hjalmar. Ell hi arriba, diferent de la seua manera usual, i durant la conversa, diu que no posarà més els peus al soterrani i que no hauria de rebre sota el seu sostre res que vinga "d'aquelles mans". Parla amb Hedvig, per a la seua desesperació, que li agradaria matar l'ànec salvatge, però no pas a ell. Li demana a Hedvig d'eixir.

Hjalmar qüestiona, amb Gina, les despeses de la casa, i arriben a la conclusió que Werle és qui els ajuda. Després, qüestiona si hi havia alguna cosa entre ella i Werle en l'època en què ella era la seua criada. Gina confessa, que llavors va cedir a Werle, i conversen sobre la seua relació. Hjalmar acusa el passat de Gina. Gregers hi arriba.

Gregers pensa que Hjalmar confronta la realitat, i que la percepció de la veritat els donarà un nou camí, sense mentides. Conversen, i Gregers compara Hjalmar a l'ànec salvatge, el trofeu de caça del Sr. Werle. Relling hi entra. Gregers diu voler fundar una “veritable unió conjugal”, i Relling ho qüestiona, i demana deixar Hedvig fora d'aquesta situació d'enfrontament, perquè ella està en una edat susceptible de totes les inspiracions. La Sra. Soerby hi arriba.

Gregers informa que la Sra. Soerby es casarà amb son pare. Soerby confessa que sí. Relling hi resta decebut. Tots enraonen, i Soerby informa que Werle està a punt de perdre la visió. Hjalmar diu que li pagarà tot el deute a Werle, i Soerby s'acomiada. Gregers resta satisfet amb l'actitud de Hjalmar. Hjalmar es mostra revoltat.

Hedvig hi arriba i diu haver rebut un gran sobre de la Sra. Soerby. Hjalmar llig la carta, que és una espècie de donació, informant que el vell Ekdal no haurà de treballar, n'hi ha prou d'anar mensualment a l'oficina per a rebre 100 corones per mes, fins a la seua mort, quan la quantitat passarà a Hedvig. Hedvig resta content. Gregers observa que és un parany per a Hjalmar. Hedvig, sense entendre el que passa, ix plorant. Hjalmar esquinça la carta, i acusa Gina d'infidelitat, després qüestiona si Hedvig és filla seua. Gina diu no saber-ho. Hjalmar es revolta, diu que no té una altra filla i es vesteix per a eixir, per a decepció de Gregers. Hedvig hi arriba i corre cap a ell, que l'aparta. Hjalmar ix i Hedvig resta plorant.

Gina ix a cercar Hjalmar i Hedvig roman amb Gregers. Hedvig conversa i no entén el que pot haver passat. Gregers intenta aclarir els pensaments de Hedvig, i li suggereix que sacrifique l'ànec salvatge —el que tenia de més preciós al món–, voluntàriament, pel pare. Hedvig diu que demanarà a l'avi que ho faça.

ACTE V

El cinqué acte ocorre al taller de Hjalmar. Gina i Hedvig cerquen Hjalmar, quan Gregers arriba i diu que ell ha d'estar a l'habitació de Relling. Relling hi arriba i seu, diu que Hjalmar està dormint, després discuteix amb Gregers, li pregunta quan Hjalmar podrà superar tal situació, que Gregers sobrevalora les forces de Hjalmar, només un home comú, i que la "mentida vital" podria ser-li un principi estimulant. Relling confessa que estimula tals "mentides vitals" en algunes persones, com ara Molvik i el vell Ekdal, perquè puguen continuar vivint. Observa que llevar-li la mentida vital a una persona comuna pot significar llevar-li la felicitat.

Gregers qüestiona Hedvig per no haver mort l'ànec salvatge, i se'n va. Arriba el vell Ekdal, i Hedvig el convida a anar de cacera, cosa que ell rebutja, pel mal temps. Hedvig li pregunta com mataria un ànec salvatge, i l'avi diu que li ficaria un plom al pit. Ekdal se'n va, i Hedvig examina la pistola que és al prestatge. Quan Gina hi arriba, ella es disfressa.

Hjalmar hi arriba, Hedvig intenta abraçar-lo, i ell la rebutja. Hjalmar i Gina discuteixen, ell l'acusa pel seu passat. Hedvig entra al taller, i Hjalmar li diu que no s'hi ha de permetre la presència d'intrusos. Hedvig ix, murmurant alguna cosa sobre l'ànec salvatge. Agafa la pistola d'amagat i se'n va al soterrani. Hjalmar li diu que se'n va amb el seu pare. Gregers hi arriba, qüestiona el que Hjalmar ha resolt, però ell està desesperat, diu que se'n va, i que no continuarà com la seua "mentida", que era un suggeriment de Relling. Diu que Hedvig enfosquirà la seua existència. Gregers ho qüestiona. Hjalmar qüestiona tota la seua vida, inclòs l'amor de Hedvig. Escolten l'ànec salvatge cridar al soterrani, i Gregers suggereix que ell tindrà la prova de l'amor de Hedvig. S'escolta un tir, i Gregers resta feliç, diu que és la prova que Hedvig l'estima, que la xiqueta ha convençut l'avi de matar l'ànec salvatge com a prova del seu amor pel pare.

Tots busquen Hedvig. Hjalmar queda satisfet i creu que ara una nova vida començarà per a ell. El vell Ekdal arriba i nega haver disparat. Corren cap al soterrani i troben Hedvig caiguda. Constaten que s'ha disparat al cor i que ha mort a l'instant. Hjalmar plora, penedit, dient que mai la va deixar d'estimar. Hjalmar i Gina es consolen. Relling creu que no ha sigut un accident, que ella s'ha matat. Gregers i Relling conversen sobre Hjalmar, el primer creient en l'alliberament per la mort de la xiqueta, i el segon no. Gregers reconeix que, si s'ha enganyat, la vida no mereix la pena ser viscuda, i vol ser el "tretzé a la taula". Relling, escèptic, se'n desfà: "Adeu, ves a cantar a una altra parròquia!".

Història

Vildanden (L'ànec salvatge), malgrat haver estat planejat un temps, començà a ser escrit realment el 20 d'abril del 1884, i el cinqué i darrer acte el feu Ibsen entre el 9 i el 13 de juliol. El 2 de setembre del 1884 envià el manuscrit a l'editor Hegel.

La peça fou publicada per primera vegada l'11 de novembre del 1884 per la Gyldendalske Boghandels Forlag (F. Hegel & Son), a Copenhaguen i Christiania (Oslo) en una tirada de 8.000 exemplars. Els revisors i lectors restaren prou intrigats amb l'obra; malgrat això, el llibre es va vendre molt bé, i una segona edició, de 2.000 exemplars, se'n publicà l'1 de desembre del 1884.

Estrena

La peça es va presentar el 9 de gener del 1885, en el Den Nationale Scene, a Bergen. La producció fou un èxit, en gran part a causa del seu director, Gunnar Heiberg. Dos dies després, es presentà per primera vegada en el Christiania Theater. Durant el mes de gener també fou produïda en el Svenska Teatern, a Helsingfors (16 de gener), a Aalborg (25 de gener) i al Dramaten, a Estocolm (gener de 30). Tres actrius de l'època que interpretaren Hedvig foren: Lully Krohn (Noruega), Lotten Seelig (Suècia) i Betty Hennings (Dinamarca).

Vildanden a Londres

The Wild Duck s'estrenà a Londres, en una producció de la Independent Theatre Society, el 5 de maig del 1894. Els actors principals n'eren Charles Fulton com a Gregers, Abingdon com a Healmar Ekdal, Herbert Waring com a Geria, Winifred Fraser com a Hedrig i Lawrence Irving com a Relling.

Consideracions crítiques

Conde Prozor, en la introducció de l'obra defensa que "en cap obra d'Ibsen el caràcter especial del seu geni es dissenya tan nítidament com en Vildanden". Observa també que "... l'antagonisme entre aquests dos personatges en escena (Gregers i Relling) sols és un reflex del combat que el va ferir en l'ànima (d'Ibsen), i al qual devem la part més pessimista de les seues obres".

Otto Maria Carpeaux, en el seu estudi crític de l'obra d'Ibsen, defensa que Vildanden és la "peça més profunda d'Ibsen. La caracterització dels personatges aconsegueix altures shakespereanas". Carpeaux observa que "el vencedor de l'obra és la "mentida vital", sense la qual les persones no poden viure, i que el "cor" de l'obra, el cínic Dr. Relling, proclama ser la suprema llei de la humanitat".