Villa Capra

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula d'edifici
Villa Capra
Villa Rotonda front.jpg
Dades
Tipus vil·la
Part de Vil·les de Palladio al Vèneto
Arquitecte Andrea Palladio
Data de creació o fundació 1551
Data de finalització 1553
Característica
Estil arquitectònic manierisme
Material utilitzat pedra i marbre
Construcció arquitravat i voltat
Mesura 25 (Amplada) × 25  (Llargada) m
Ubicació
EstatItàlia
RegióVèneto
Provínciaprovíncia de Vicenza
ComunaVicenza
Localització Vicenza
45° 31′ 53″ N, 11° 33′ 37″ E / 45.531524°N,11.560268°E / 45.531524; 11.560268Coord.: 45° 31′ 53″ N, 11° 33′ 37″ E / 45.531524°N,11.560268°E / 45.531524; 11.560268
Patrimoni de la Humanitat Welterbe.svg 
Tipus Patrimoni cultural  → Europa-Amèrica del Nord
Data 1994 (18a Sessió), Criteris PH: (i) i (ii)
Identificador 712-004
Plànol
Palladio Rotonda seccion Scamozzi 1778.jpg
RotondaharmoniqueV2.jpg
Modifica dades a Wikidata

La Villa Capra, popularment coneguda com La Rotonda, és el nom d'una vil·la situada prop de Vicenza al Vèneto. Fou construïda entre 1551 i 1553, en part segons els plans de l'arquitecte Andrea Palladio, anomenat així en honor a la deessa de la saviesa Pal·les Atena, ja que el seu nom vertader és Andrea di Pietro. Erudit i hel·lenista, es considera el primer professional de l'arquitectura. Destcar el seu tractat, I Quattro Libri dell'Architettura[1] (1570) sobre el cànon clàssic.

En època renaixentista, l'arquitectura civil s'influencià de l'obres De Architectura de Vitruvi, concretament sobre la idea de firmitas, utilitas, venustas, recuperant el pragmatisme artístic romà. En quant a les vil·les, es va recuperar la tradició grecoromana, en concret les vil·les romanes, les cases de camp.[2]

Descripció[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Villa Capra Modifica l'enllaç a Wikidata

Situada en un turó prop de la localitat de Vicenza (Itàlia), es troba rodejada d'un entorn natural, com les antigues vil·les, i és per això que està orientada a l'exterior.

La planta és simètrica i centralitzada, en forma de creu grega. L'exterior està format per quatre façanes idèntiques, que s'aixequen sobre unes escalinates. Cada pòrtic és hexàstil i d'estil jònic. Sobre el qual es recolza un entaulament i un frontó triangular amb dos òculs. En tots els frisos hi ha una inscripció, que fa referència al seu primer propietari, el clergue Marius Capra Gabrielis. Com un temple clàssic, els quatre accessos estan decorats amb estàtues, gàrgoles i acroteris.

Al centre de l'edifici s'alça una espectacular cúpula que confereixen en un sol punt, un òcul. Aquesta cúpula semiesfèrica fou construïda per l'arquitecte italià Scamozzi.

La il·luminació natural no és excel·lent, però està tota decorada amb frescos així com la resta d'estances de la casa. Uns balcons interns voltegen la cúpula. S'hi troben escultures de Lorenzo Rubini i Giambattista Albanese, així com Alessandro Vittoria. En quant als frescs van ser pintats per Anselmo Canera, Bernardino India, Alessandro Maganza,i el francès Ludovico Dorigny.

La cúpula marca una sala circular central a partir de la qual s'articulen les habitacions, i els dormitoris en els quatre angles marcats per quatre passadissos que convergeixen a la sala circular. La cuina i altres sales secundaries es troben al soterrani.[3]

La convivència de les figures geomètriques quadrades i circulars fa pensar en la convivència dels elements terrenals amb aquelles espirituals: la combinació perfecte pels antics. Doncs el Renaixent recupera aquest pensament.

Les influències són directes de l'arquitectura d'època clàssica, com el Panteó Romà, i Partenó per l'estil de façana. Aquesta vil·la fou model del neopal·ladianisme anglès, tant Anglaterra com als Estats Units, dels quals destaquen William Kent i Lord Burlington, com per exemple Chiswick House (1725).

Referències[modifica]

  • Gran Enciclopèdia Catalana, 1968
  • Battilotti, Le ville di Palladio, Milán 1990
  • P. Marini, Note, in A. Palladio, I Quattro Libri dell'Architettura, adaptació de L. Magagnato i P. Marini, Milán 1980
  • R. Streitz, La Rotonde et sa géométrie, Lausana, París 1973