Violència

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Escena violenta

La violència és un concepte general utilitzat per descriure una ideologia, actitud, comportament o conducta agressiva, no amistosa, no pacifista, bel·ligerant, enemiga, que provoca dolor o sofriment, físic o psicològic.

La violència apareix quan en una confrontació hi ha abús, prepotència o crueltat, o sempre que s'atropelli la integritat física, psicològica o social d'alguna persona.[1]

L'objecte de la violència pot ser un ésser viu, un grup humà, una cultura, una obra, un espai físic natural o no natural. Filòsofs com Max Weber o Hannah Arendt, per exemple, estudien el monopoli de la violència política, com el poder impositiu de policia o l'exèrcit al conjunt de la societat.

Etimologia[modifica | modifica el codi]

El mot en català "violència" prové del llatí violentia, amb el mateix significat.

Tipus[modifica | modifica el codi]

Segons qui l'exerceix[modifica | modifica el codi]

La violència reactiva surt com una explosió quan s’experimenta un nivell de tensió o de dificultat que supera la capacitat de la persona o del grup, mentre que la violència es considera instrumental quan s’utilitza la força i l’agressió premeditadament per aconseguir uns objectius determinats.

A més, segons el context on es dóna, es pot parlar de violència a la feina (mobbing), en les institucions, en les aules (bulling), en la vivenda, en l’esport, en la família o en un grup social determinat, com les dones (masclisme) o els negres (racisme).

Segons el tipus d'acte violent[modifica | modifica el codi]

La violència pot ser :

  • verbal : insults, paraules que fereixen;
  • física : gests violents que fan mal, bofetades, cops de punys, cops de peus, armes blanques, armes de foc;
  • sexual : una persona, conscient de tenir un ascendent (jeràrquic, parental, físic, psicològic) imposa a una altra determinats actes sexuals no desitjats ;
  • simbològica : una situació de domini legítim o no d'una persona sobre una altra, d'un grup de persones sobre un altre, però mal viscuda per una de les dues parts. Exemples : autoritarisme d'una jerarquia d'empresa o d'exèrcit, organització política d'un país, vida de família mal viscuda per un membre de la família;
  • domèstica : quan el comportament d'un cònjuge és identificable a una de les violències descrites anteriorment sobre l'altre cònjuge;
  • racista o homòfoba : quan la víctima d'una forma de violència és escollida per criteris racials o xenòfobs, o bé a causa de la seva orientació sexual;
  • freda : terme de vegades utilitzat per oposar-lo a la violència «calenta», agressiva. Consisteix a obligar altri a romandre en una situació de sofriment (segrest, per exemple).

Segons la seva legitimitat[modifica | modifica el codi]

La intensitat de la violència depèn a vegades de criteris objectius, com la intensitat de la conducta agressiva. Però està íntimament vinculada a la percepció d'aquest comportament que varia molt d'un individu a l'altre.

És violent el fet de ser ignorat per algú conegut i també el de ser insultat, per un conegut o desconegut; però culturalment la violència pot ser legitimada. Per exemple, la legítima defensa, quan una víctima d'una agressió usa la violència per defensar-se, i també una guerra, un linxament, una negació i invisibilització de certs col·lectius i qualsevol acte violent en general.

L'anomenada "violència gratuïta" pot ser un tipus de violència que una societat i cultura pot considerar no legitimada i motivada per desequilibris psíquics interns de l'agressor.

Violències social i culturalment no legitimades solen esdevenir delictes, com per exemple, a la societat occidental actual, segons quin robatori o segrest.

Algunes causes[modifica | modifica el codi]

Existeix alguna teoria segons la qual potser determinats gens que predisposen a l'agressivitat o més concretament a tenir més ira. Aquesta és una emoció normal, pressent a totes les persones, que en principi té una funció, la de protegir-se i reaccionar de manera eficaç enfront a un perill o amenaça extern. Els sentits es posen en estat d'alerta, el cor batega més fort per aportar més oxígen als músculs en cas de que la persona hagi de correr o barallar-se físicament, també impulsa a l'acció, com per exemple denunciar una injustícia o defensar a un altre ser més indefens que estigui sent atacat.

La ira és funcional quan ajuda a tirar endavant accions que la persona que les du a terme considera interessants, importants o desitjables. És imposible no sentir-la però no implica actuar amb agressivitat ni violència. Algunes cultures, com per exemple les influenciades pel cristianisme, neguen l'ira i proposen reprimir-la o fer veure que no existeix. Hi ha també persones que incentiven l'ira i altres emocions, com la por, per incitar a d'altres a certs comportaments.

Es parla de violència estructural quan el mateix sistema provoca reaccions violentes en l'individu, usualment per manca de justícia i llibertat o per afavorir uns valors que obliden el respecte cap als altres. Aquesta mena de violència és cultural, és a dir, que depèn de cada societat determinada. Per exemple, un sistema patriarcal i androcentrista origina violència contra totes les dones (i també contra els homes que no siguin heterosexuals, en un heteropatriarcat), incloent violència domèstica, agressions sexuals i també altres violències més subtils, com els micromasclismes.

Des d'una perspectiva sistèmica la violència sorgeix com a conseqüència d'una interacció problemàtica entre l'individu i l'entorn que l'envolta. El model ecològic de Bronfenbrenner i Belsky planteja que l'individu que està immers en una sèrie de "sistemes" i que la violència pot aprendre's a la família, l'escola, per una comunicació de poca qualitat entre família i l'escola, per una falta de xarxes socials de suport davant de situacions que sobrepassen els recursos personals o a través de costums, creences i actituds socials.

La ideologia conservadora moderna associa la violència al conflicte i per això considera que les dues coses són indesitjables, negatives i que s'han d'evitar. Tanmateix, altres corrents veuen el conflicte com a quelcom desitjable i, de fet, inevitable, no forçosament font de violència.[1]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Violència Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. 1,0 1,1 Educació i Cultura, editat per la Universitat de les Illes Balears, número 18, 2005. ISSN 02123169 (català)(castellà)