Viquipèdia:Articles seleccionats/juny

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Gener - Febrer - Març - Abril - Maig - Juny - Juliol - Agost - Setembre - Octubre - Novembre - Desembre

Guia d'estil dels articles seleccionats

Articles per temàtica: Alacant · Anarquisme · Andorra · Arts Visuals · Astronomia · Azerbaidjan · Bàsquet · Biografies · Biologia · Biotecnologia · Catalunya · Ciència · Ciències de la salut · Economia · Entreteniment · Espai · Filosofia · Filosofia oriental · Física · Fórmula 1 · Futbol · Geografia · Història · Lingüística · Llengua catalana · Lleida · Llengües · Manga · Matemàtiques · Mèxic · Mitologia · Occitània · País Valencià · Química · Sabadell · Societat · Terra Mitjana · Tecnologia · Unió Soviètica · València · Videojocs


Articles seleccionats del juny[modifica]

Setge i caiguda de Constantinoble, el 1453.

Un setge és l'acció militar consistent a envoltar amb gent armada un lloc per combatre'l, privar-lo de comunicacions i apoderar-se'n. Posar setge implica el bloqueig militar prolongat d'una fortalesa, al qual pot seguir-ne l'assalt, amb l'objectiu de la seva conquesta mitjançant la força o el desgast. Té lloc quan un atacant es troba amb una ciutat o fortalesa que rebutja la rendició i no pot ser presa fàcilment mitjançant un assalt frontal. Normalment comporta la marrada de l'objectiu i el bloqueig de les línies d'abastament, si cal ajudats amb maquinària de setge, bombardeig d'artilleria i la construcció de túnels subterranis per reduir les fortificacions. El terme prové del llatí sĕdĭcum, "seient", derivat de sĕdēre, "seure".

Al llart de la història, els setges probablement sorgeixen paral·lelament al desenvolupament de les ciutats i els grans centres de població. Les ciutats antigues de l'Orient Mitjà, per exemple, ja mostren restes arqueològiques de muralles fortificades. Durant el període dels Regnes Combatents a la Xina, hi ha proves tant textuals com arqueològiques de setges prolongats.

Continuació…Arxiu

vista en solitari - discussió - edició - historial


Un crani d'acrocantosaure

L'acrocantosaure (Acrocanthosaurus) és un gènere de dinosaure teròpode al·losauroïdeu que visqué en el que actualment és Nord-amèrica a mitjans del període Cretaci, entre fa aproximadament 125 i 100 milions d'anys. Com la majoria de gèneres de dinosaure, Acrocanthosaurus només conté una única espècie, A. atokensis. Les seves restes fòssils provenen principalment dels estats d'Oklahoma i Texas (Estats Units), tot i que s'han trobat dents atribuïdes al gènere tan a l'est com Maryland.

Es tractava d'un predador bípede. Com suggereix el seu nom, és especialment conegut per les altes apòfisis espinoses que hi havia a gran part de les seves vèrtebres, que probablement suportaven un pont de músculs que passaven per sobre el coll, l'esquena i el maluc de l'animal. L'acrocantosaure era un dels teròpodes més grans; assolia una mida de 12 metres de llargada, i un pes d'aproximadament 2.400 quilograms. Unes grans petjades de teròpode descobertes a Texas podrien haver estat produïdes per acrocantosaures.

Continuació…Arxiu

vista en solitari - discussió - edició - historial


Plaça de Tian'anmen

Les protestes de la Plaça de Tian'anmen de 1989, també conegudes, entre d'altres noms, com a incident del 4 de juny, van consistir en una sèrie de manifestacions liderades per estudiants a la República Popular de la Xina que van tenir lloc entre el 15 d'abril i el 4 de juny de 1989. La protesta rep el nom del lloc on l'Exèrcit Popular d'Alliberament va suprimir la mobilització: la plaça de Tian'anmen de Pequín.

Els manifestants provenien de diferents grups, des d'intel·lectuals que creien que el govern del Partit Comunista era massa repressiu i corrupte, a treballadors de la ciutat que creien que les reformes econòmiques a Xina havien anat massa lluny i que la inflació i l'atur estaven amenaçant les seues formes de vida.

En un dels últims dies d'aquestes protestes es va prendre la foto guanyadora del World Press Photo de 1989, en la qual es veu un jove opositor (L'home del tanc de Tiananmen) s'estava parat enmig d'una avinguda tot aturant una columna de tancs que circulava per la via.

Continuació…Arxiu

vista en solitari - discussió - edició - historial


Pal·ladianisme

El pal·ladianisme o arquitectura pal·ladiana és un estil arquitectònic originalment creat per l'arquitecte italià Andrea Palladio (1508–1580). Encara que el terme pal·ladià es refereix a l'obra d'aquest autor i a totes aquelles inspirades per ell, el que es coneix com a pal·ladianisme és una evolució dels propis conceptes originals de Palladio.

El desenvolupament del pal·ladianisme com a estil autònom va començar al segle XVI i va continuar fins a finals del segle XVIII, on va influir notablement en l'arquitectura neoclàssica, pel seu ampli gust pel clàssic. Aquest estil es va estendre des del Vèneto cap a tot Europa i altres parts del món. Al Regne Unit, el pal·ladianisme va arribar a ser molt popular a mitjans del segle XVII a causa de l'obra de Christopher Wren. En les construccions d'estil clàssic va succeir al Barroc, com a una renovació de les formes de l'antiguitat.

Continuació…Arxiu

vista en solitari - discussió - edició - historial


Disquisitiones arithmeticae

En teoria de nombres algebraics, l'aritmètica modular és un conjunt de mètodes que permeten la resolució de problemes sobre els nombres enters. Aquests mètodes sorgeixen de l'estudi del residu obtingut per una divisió. La idea de base de l'aritmètica modular és de treballar no sobre els nombres mateixos, sinó sobre els residus de la seva divisió per alguna cosa. Quan es fa, per exemple, la prova del nou, s'efectua una operació d'aritmètica modular sense saber-ho: el divisor és el valor 9.

Tot i que els seus orígens es remunten a l'edat antiga, generalment, els historiadors associen el seu naixement a l'any 1801, data de la publicació del llibre Disquisitiones arithmeticae de Carl Friedrich Gauss. El segle XX modifica l'estatut de l'aritmètica modular. D'una banda, es necessiten altres mètodes per progressar en la teoria dels nombres; d'altra banda, el desenvolupament de nombroses aplicacions industrials imposa la posada a punt d'algorismes procedents de les tècniques modulars.

Continuació…Arxiu

vista en solitari - discussió - edició - historial


El matrimoni Arnolfini

El matrimoni Arnolfini és un quadre del pintor flamenc Jan van Eyck datat el 1434. Representa el ric mercader Giovanni Arnolfini i la seva esposa Jeanne Cenami, establerts a la ciutat de Bruges (actualment a Bèlgica) entre 1420 i 1472, on van prosperar econòmicament. A dia d'avui, els historiadors de l'art discuteixen quina és la imatge que presenta el quadre; la tesi dominant durant molt de temps, introduïda per Erwin Panofsky en un assaig de 1934, sosté que la imatge correspon al casament de tots dos personatges; tanmateix, s'han proposat moltes altres interpretacions, i el consens actual és que la teoria de Panofsky és difícilment sostenible.

En qualsevol cas, la pintura està considerada com una de les obres més notables de van Eyck. La parella apareix dreta, a la seva cambra; l'espòs beneeix la seva dona, que li ofereix la seva mà dreta, mentre recolza l'esquerra en el seu ventre. El posat dels personatges resulta teatral i cerimoniós, pràcticament hieràtic; alguns especialistes veuen en aquestes actituds flegmàtiques una certa comicitat.

Continuació…Arxiu

vista en solitari - discussió - edició - historial


Paraceratherium transouralicum al Museu Nacional de Ciència de Tòquio

Els paracerateris (Paraceratherium) són un gènere extint de perissodàctils prehistòrics que inclouen alguns dels mamífers terrestres que han existit mai. Visqueren durant l'Oligocè i se n'han trobat fòssils a gran part d'Euràsia, des dels Balcans fins a la Xina. Els paracerateris formen part dels indricoterins, una subfamília d'hiracodòntids. El nom Paraceratherium significa 'proper a la bèstia sense banyes' i es refereix a Aceratherium, un gènere que anteriorment es considerava que estava relacionat amb aquests animals.

L'estil de vida dels paracerateris hauria pogut ser semblant al dels mamífers grossos d'avui en dia, com ara els elefants i els rinoceronts. La seva mida feia que tinguessin pocs depredadors i un ritme reproductiu lent. Els paracerateris eren animals brostejadors que s'alimentaven principalment de fulles, plantes toves i matolls. Els seus hàbitats anaven des dels deserts àrids amb pocs arbres fins als boscos subtropicals. No s'han determinat les causes de la seva extinció, tot i que s'han avançat diverses teories.

Continuació…Arxiu

vista en solitari - discussió - edició - historial


Els cinc oceans

Un oceà (del grec Ωκεανός, Okeanós, el nom del déu mitològic Oceà) és una gran massa d'aigua salada que, en la seva totalitat, cobreix prop del 71% de la superfície de la Terra (una àrea de 361 milions de quilòmetres quadrats). Els oceans són, per tant, el principal component de la hidrosfera. Gairebé la meitat de l'aigua marina o oceànica del món té una profunditat de 3.000 metres. La salinitat mitjana dels oceans és d'aproximadament 35 parts per mil (3,5%), en un rang de 31 a 39 parts per mil.

Encara que es divideixen arbitràriament en oceans separats, aquestes aigües conformen una massa d'aigua salada global i interconnectada. Les divisions oceàniques es defineixen pels continents, pels arxipèlags o per altres criteris. Les divisions oceàniques són: l'oceà Atlàntic, l'oceà Índic, l'oceà Pacífic, l'oceà Àrtic i l'oceà Antàrtic.

El 8 de juny és el Dia mundial dels mars i els oceans.

Continuació…Arxiu

vista en solitari - discussió - edició - historial


Hugh Jackman

Austràlia és una pel·lícula èpica d'amor i aventures dirigida el 2008 per Baz Luhrmann. Aquest va ser el primer llargmetratge del director australià després d'haver produït el que s'anomena la Trilogia de Teló Vermell, formada pels seus tres primers treballs cinematogràfics: Strictly Ballroom, Romeo + Juliet i Moulin Rouge!. Austràlia narra la història d'una aristòcrata anglesa i un tosc i dur ramader que intenten salvar la finca que ella acaba d'heretar. En el procés, descobriran l'afecte que senten l'un per l'altre mentre el país es veu immers en la Segona Guerra Mundial i és bombardejat pels avions japonesos.

Tenint en compte que la cinta se situa a la ciutat de Darwin d'Austràlia, pels papers principals es va decidir escollir una parella d'actors d'aquesta nacionalitat. Nicole Kidman és l'actriu que dóna vida a l'altiva i rica hereva britànica i Hugh Jackman representa al ferm drover que l'acompanya.

Continuació…Arxiu

vista en solitari - discussió - edició - historial


Japonesos desembarcant a Busan.

Les invasions japoneses de Corea van ser un conflicte bèl·lic desenvolupat entre 1592 i 1598 en el qual es van veure implicats tres països asiàtics: Japó, Xina i Corea. El regent japonès Toyotomi Hideyoshi va decidir conquerir la Xina, motiu pel qual va demanar l'assistència de la dinastia Joseon i el lliure trànsit a través de la península de Corea; la petició va ser rebutjada. Hideyoshi va començar a preparar les tropes i va convocar els diferents dàimios per a la invasió del país, la qual començà el 1592.

Aquest esdeveniment va ser el primer a Àsia que va involucrar exèrcits amb un elevat nombre de soldats amb armes modernes, i va representar un sever dany per a Corea. Aquest país va patir una pèrdua del 66% en les seves terres cultivables i l'extracció d'artesans i acadèmics, que van ser portats en contra de la seva voluntat al Japó, amb la qual cosa va minvar el desenvolupament de la ciència en aquell país. Una altra pèrdua important va tenir lloc en l'aspecte històric i cultural, ja que molts registres van ser cremats, juntament amb diversos palaus imperials a Seül. La Xina va veure minvades les seves finances i, en conseqüència, la dinastia Ming va quedar significativament debilitada. Això facilitaria l'ascens al poder de la dinastia Qing.

Continuació…Arxiu

vista en solitari - discussió - edició - historial


El jurament dels Horacis

El jurament dels Horacis (en francès Le Serment des Horaces) és una obra de Jacques-Louis David realitzada el 1784, uns anys abans de la Revolució Francesa. El quadre fa 330 x 425 cm i es conserva al Museu del Louvre. Se'l considera el paradigma de la pintura neoclàssica.

La pintura representa la «salutació romana», amb el braç estès i el palmell cap avall. El tema de la pintura està basat en la llegenda dels Horacis i els Curiacis, llegenda relatada per Tit Livi a la seva obra Ab Urbe Condita, i té una perspectiva patriòtica i neoclàssica; més tard es va convertir en un model a seguir per pintors posteriors. L'èxit de l'obra va incrementar la fama del seu autor, i li va permetre mantenir els seus propis estudiants.

Continuació…Arxiu

vista en solitari - discussió - edició - historial


El Complex Petroquímic Tarragoní de nit.

L'atemptat d'Enpetrol va ser un atemptat sense víctimes mortals que es va perpetrar la matinada del 12 de juny de 1987 contra la refineria que l'empresa Enpetrol (actual Repsol) tenia ubicada al Morell (Tarragona). Es van produir dues explosions simultànies com a resultat de dues bombes col·locades al llarg d'un feix de canonades de l'oleoducte del Complex Petroquímic, que travessava el terme municipal de Tarragona. Es va atribuir a l'organització armada ETA (que va reivindicar posteriorment l'acte) i va formar part d'una campanya d'atacs a la zona costanera catalana.

L'acció terrorista, que es va produir minuts després de mitjanit, va agafar per sorpresa als habitants dels municipis adjacents a la zona industrial. El desconeixement de la magnitud dels fets, unit a la violència de les flames, va provocar la fugida de fins a 20.000 ciutadans de la capital del Tarragonès camp a través o per l'Autovia de la Mediterrània que transcorre al costat del municipi.

Continuació…Arxiu

vista en solitari - discussió - edició - historial


Estructura de cintes del complex de l'exosoma humà.

El complex de l'exosoma és un complex multiproteic capaç de degradar diversos tipus de molècules d'ARN (àcid ribonucleic). Els exosomes es donen tant en els eucariotes com en els arqueobacteris, mentre que en els eubacteris és un complex més simple, el degradosoma, el que compleix funcions similars.

El nucli del complex té una estructura anular de sis membres a la qual s'acoblen altres proteïnes. En les cèl·lules eucariotes està present al citoplasma, el nucli cel·lular i especialment el nuclèol, tot i que diferents proteïnes interactuen en aquests compartiments, regulant l'activitat degradadora de l'ARN del complex en substrats específics a aquests compartiments cel·lulars. Els substrats de l'exosoma inclouen l'ARN missatger, l'ARN ribosòmic i moltes espècies d'ARN petit. L'exosoma té una funció exoribonucleolítica, cosa que significa que comença a degradar l'ARN a partir d'un extrem (l'anomenat extrem 3′, en aquest cas) en lloc de fragmentar l'ARN en punts específics de la molècula.

Continuació…Arxiu

vista en solitari - discussió - edició - historial


Enric Sagnier i Villavecchia

Enric Ferran Josep Lluís Sagnier i Villavecchia, marquès de Sagnier (Barcelona, 21 de març de 1858 – ídem, 1 de setembre de 1931), fou un arquitecte català. La majoria de les seves obres es troben a Barcelona; autor prolífic, ha estat possiblement l'arquitecte amb major nombre de construccions a la ciutat comtal (prop de 300 edificis documentats). Sagnier fou un arquitecte ben relacionat amb les classes dirigents barcelonines, de les quals rebé nombrosos encàrrecs.

D'estil eclèctic, amb una certa tendència classicista, estigué proper al modernisme de moda en l'època a la capital catalana, però interpretant-lo d'una manera sòbria i funcional. La seva principal font d'inspiració fou l'arquitectura medieval.

Continuació…Arxiu

vista en solitari - discussió - edició - historial


Presbiteri de la Catedral

La Catedral de la Santa Creu i Santa Eulàlia és la catedral gòtica de Barcelona, seu de l'arquebisbat de Barcelona. La catedral es va construir durant els segles XIII al XV al mateix lloc on hi havia hagut una catedral romànica, i encara abans una de paleocristiana. La façana d'estil neogòtic, no obstant això, és molt més moderna (segle XIX).

La catedral està dedicada a la Santa Creu i a Santa Eulàlia, patrona de Barcelona, una jove verge que, d'acord amb la tradició catòlica, va sofrir el martiri durant l'època romana. La dedicació del temple a la Santa Creu és una de les rares i més antigues del món cristià i probablement es remunta a mitjan segle VII. La dedicació a Santa Eulàlia es coneix des del 877, quan el bisbe Frodoí va localitzar les restes de la santa i les va traslladar solemnement a la catedral.

Continuació…Arxiu

vista en solitari - discussió - edició - historial


Els primers milers de termes i sumes parcials d'1 − 2 + 3 − 4 + · · ·

En matemàtiques, l'expressió 1 − 2 + 3 − 4 + … és una sèrie matemàtica infinita els termes de la qual són nombres enters positius, que alternen els seus signes. Utilitzant una notació matemàtica per a sumatòries, la suma dels primers m termes de la sèrie s'expressa com:

És una sèrie divergent, en el sentit que la successió de les sumes parcials (1, −1, 2, −2, …) no té cap límit finit. En forma equivalent es diu que 1 − 2 + 3 − 4 + · · · no posseeix cap suma. Malgrat tot, a mitjans del segle XVIII, Leonhard Euler plantejà la següent relació qualificant-la de paradoxal:

Continuació…Arxiu

vista en solitari - discussió - edició - historial


Retrat de Rafael, Francesco Maria della Rovere (1514), Museu Czartoryski, Cracòvia

Raffaello Sanzio, Rafael d'Urbino, o simplement Rafael, (Urbino, actual Itàlia, 6 d'abril de 1483Roma, 6 d'abril de 1520) fou un pintor i arquitecte italià de l'alt renaixement. És cèlebre per la perfecció i gràcia de les seves pintures i dibuixos. Juntament amb Miquel Àngel i Leonardo da Vinci forma la tradicional trinitat de grans mestres del període.

La seua carrera es divideix de manera natural en tres fases i tres estils, descrits inicialment per Giorgio Vasari: els seus primers anys a Úmbria; el període posterior de quatre anys a Florència (1504-1508), on va absorbir les tradicions artístiques de la ciutat; i finalment el seu darrer i triomfal període de dotze anys a Roma, treballant per als papes i llur cort.

Continuació…Arxiu

vista en solitari - discussió - edició - historial


Lleó

El lleó (Panthera leo) és un mamífer carnívor de la família dels fèlids i una de les quatre feres del gènere Panthera. Els mascles excepcionalment grans arriben a 250 kg de pes, de manera que és el segon fèlid vivent més gran, després del tigre. Els lleons salvatges viuen a l'Àfrica subsahariana i a Àsia, amb una població en perill greu al nord-oest de l'Índia; han desaparegut del nord d'Àfrica, el Pròxim Orient i l'oest d'Àsia en temps històrics. Fins a finals del Plistocè, el lleó fou el mamífer terrestre gran més estès després dels humans. La seva distribució cobria la majoria d'Àfrica, gran part d'Euràsia, des de l'oest d'Europa fins a l'Índia i a Amèrica, des del Yukon fins al Perú.

El lleó és una espècie vulnerable i, al seu àmbit de distribució africà, al llarg de les dues últimes dècades, ha sofert un declivi de les poblacions, possiblement irreversible, d'entre un 30% i un 50%; les poblacions no són viables fora de les reserves delimitades i els parcs nacionals. S'han tingut lleons en captivitat des del temps dels romans i des de finals del segle XVIII han estat una espècie molt buscada i exhibida en zoològics arreu del món.

Continuació…Arxiu

vista en solitari - discussió - edició - historial


Barroc sicilià. "Collegiata" a Catania, dissenyada per Stefano Ittar, al voltant de 1768

El barroc sicilià és la forma distintiva de l'arquitectura barroca que es va desenvolupar a l'illa de Sicília, al sud d'Itàlia durant els segles XVII i XVIII. L'estil es reconeix no solament pels seus típics revolts i floritures barroques, sinó també per les seves màscares somrients i putti amb la particular extravagància que li ha donat a Sicília una identitat arquitectònica única i la fase més interessant de l'art sicilià.

L'estil barroc sicilià va prendre volada durant la gran reconstrucció edilícia que va seguir el terratrèmol de 1693. Prèviament el barroc havia estat usat a l'illa en una forma ingènua i d'abast local. Després del terratrèmol els arquitectes locals van tenir múltiples oportunitats de recrear l'arquitectura barroca més sofisticada, que havia guanyat popularitat a la Itàlia continental. El treball d'aquests arquitectes locals va inspirar altres dissenyadors locals a seguir-ne l'exemple. Cap al 1730, els arquitectes sicilians havien desenvolupat confiança en l'ús de l'estil barroc. La seva particular interpretació els va portar de mica en mica a generar una forma d'art altament localista i personalitzada. De 1780 en endavant, l'estil va ser gradualment reemplaçat per la nova moda del neoclassicisme.

Continuació…Arxiu

vista en solitari - discussió - edició - historial


Exemple d'integral

El concepte d'integració és un concepte fonamental de les matemàtiques avançades, especialment en els camps del càlcul infinitesimal i de l'anàlisi matemàtica. Donada una funció f(x) d'una variable real x i un interval [a,b] de la recta real, la integral

és igual a l'àrea de la regió del pla xy limitada entre la gràfica de f, l'eix x, i les línies verticals x = a i x = b, on es resten les àrees per davall de l'eix x.

La paraula "integral" també es pot referir a la noció de funció primitiva, és a dir, una funció F, la derivada de la qual és la funció donada f. En aquest cas s'anomena integral indefinida, mentre que les integrals tractades en aquest article són les integrals definides. Alguns autors conserven una distinció entre primitives i integrals indefinides.

Continuació…Arxiu

vista en solitari - discussió - edició - historial


Música

La música és l'art que es manifesta en l'organització dels sons i els silencis en el temps. És l'art de la generació, manipulació i combinació –en simultaneïtat o en successió— dels sons, produïts per veus humanes o per instruments, a la recerca de la bellesa formal i/o de l'expressió d'emocions, o de complir certes funcions, i produint missatges dotats d'unitat, continuïtat i coherència.

Les seves manifestacions s'acostumen a sotmetre a dictats que tenen validesa dins d'un context cultural concret, tot i que des del segle XVIII s'ha dit sovint que la música és un llenguatge universal, idea que ja es troba en el poeta Samuel Rogers, en Christopher North i en Carl Maria von Weber (aquests darrers ja en ple Romanticisme). Habitualment aquestes normes són les de la melodia i les del ritme (i del timbre); i a les societats occidentals, també les de l'harmonia.

El 21 de juny és el Dia de la Música.

Continuació…Arxiu

vista en solitari - discussió - edició - historial


Interior de la basílica de San Lorenzo (Florència) on s'aprecia la situació dels púlpits

Els púlpits de San Lorenzo o trones de San Lorenzo van ser les obres escultòriques que van concloure l'activitat artística de Donatello. Estan fets en bronze i anaven destinats a la basílica de San Lorenzo (Florència). Les obres es van iniciar el 1460 i Donatello es va fer càrrec de la planificació i el disseny, mentre que el treball, el va realitzar amb l'ajut de nombrosos ajudants, entre els quals van destacar Bartolomeo Bellano i Bertoldo di Giovanni.

El Púlpit de la Resurrecció (Pulpito della Resurrezione) es creu que va ser el primer de ser acabat, i és lleugerament més gran que els altres; la mida de l'obra és de 292 cm de longitud i 123 cm d'altura, si s'exclouen les columnes sobre les quals se suporta.

El Púlpit de la Passió (Pulpito della Passione) va ser probablement el segon de ser realitzat i, per tant, la col·laboració dels ajudants va ser més important. És lleugerament més petit que el púlpit de la Resurrecció, amb unes mides de 280 cm de longitud i 137 m d'altura, sense comptar les columnes.

Continuació…Arxiu

vista en solitari - discussió - edició - historial


Foguera

La Revetlla de Sant Joan, també anomenada popularment com la Nit del Foc, la Nit de les Bruixes o la Nit del Ros, és una celebració que es realitza arreu dels Països Catalans i més enllà, durant la nit entre el 23 i 24 de juny, una de les més curtes de l'any a causa de la proximitat del solstici d'estiu.

No és gens clar l'origen d'aquesta celebració. Hi ha qui hi veu un origen pagà anterior al cristianisme. Una mena de reminiscència de les festes per al solstici d'estiu. En canvi, n'hi ha que li veuen un origen burleta i alegre en el fet que és la nit més distant de la de Nadal i per tant hauria de ser la més maleïda i estimada pel diable.

En aquesta nit és tradicional menjar tota mena de coques. A Catalunya i al País Valencià, la més habitual és la coca de Sant Joan, de pa de pessic i fruita confitada, però també se'n fan de recapte, de llardons, pinyons i de moltes altres menes. Antigament, les coques per aquesta diada eren rodones amb un trau al mig, la qual cosa es podria relacionar amb alguna mena d'antic ritus solar. Avui en dia, la talla estàndard sol ser canònica, o sigui que fa el doble de llarg que d'ample.

Continuació…Arxiu

vista en solitari - discussió - edició - historial


Reineta gegant

La reineta gegant (Litoria caerulea) és una espècie de granota arborícola originària d'Austràlia i Nova Guinea, amb poblacions introduïdes a Nova Zelanda i els Estats Units. Pertany al gènere Litoria. Físicament, s'assembla a altres espècies del mateix gènere, especialment Litoria splendida i Litoria infrafrenata.

La reineta gegant és més gran que la majoria de granotes australianes, i assoleix una llargada de deu centímetres. La longevitat mitjana de la granota en captivitat, d'uns setze anys, és llarga en comparació amb la de la majoria de granotes. Les reinetes gegants són dòcils i estan ben adaptades a la vida a prop de llars humanes. A causa de les seves característiques físiques i de comportament, la reineta gegant ha esdevingut una de les granotes de la seva regió que més fàcilment es poden reconèixer, i arreu del món és un animal de companyia exòtic.

Continuació…Arxiu

vista en solitari - discussió - edició - historial


Esquelet de Champsosaurus.

El Paleocè és la primera època del Paleogen, una de les subdivisions del Cenozoic. Comprèn el temps entre el final del Cretaci (fa 65,5 ± 0,3 milions d'anys) i el principi de l'Eocè (fa 55,8 ± 0,2 milions d'anys). El seu inici i final queden marcats per l'extinció del Cretaci-Terciari i pel màxim tèrmic del Paleocè-Eocè, respectivament. Com en altres períodes geològics, els estrats que delimiten aquest període estan ben identificats, però no han estat datats amb màxima precisió.

El nom del Paleocè, encunyat pel francoalemany Wilhelm Philipp Schimper l'any 1847, prové dels mots grecs παλαιός (paleos, antic), ἠώς (eos, alba) i καινός (kainos, nou), i fa referència a l'aparició de la fauna "antiga nova" durant aquesta època, abans que apareguessin els ordres moderns de mamífers a l'Eocè.

Continuació…Arxiu

vista en solitari - discussió - edició - historial


L'escultura de Rodin Els burgesos de Calais, a la ciutat portuària francesa de Calais.

Els burgesos de Calais (en francès, Les Bourgeois de Calais) és una escultura que presenta sis burgesos que el 1347, a principis de la Guerra dels Cent Anys (1337-1453), decidiren oferir la seva vida per salvar els habitants de la ciutat francesa assetjada de Calais. L'escultor Auguste Rodin rebé el 1885 l'encàrrec de realitzar una escultura commemorativa dels burgesos. Després de gairebé quatre anys de disseny conceptual, l'escultura fou creada el 1888, i després d'alguns canvis de situació, el monument fou inaugurat el 1895. Eugeni d'Ors descrigué l'escultura com "[...] els burgesos de Calais, figures gairebé grotesques que [tanmateix] embelleixen l'ànima de la ciutat [...]". Actualment, existeixen còpies d'aquesta cèlebre obra arreu del món.

Continuació…Arxiu

vista en solitari - discussió - edició - historial


Façana principal neoclàssica de la Casa de la Ciutat.

La Casa de la Ciutat de Barcelona és l'edifici i seu de l'Ajuntament de Barcelona. Es troba situada al centre històric de la ciutat, a la plaça de Sant Jaume, davant del Palau de la Generalitat de Catalunya. La seva construcció ha tingut lloc durant diversos segles. La façana principal, situada a la plaça de Sant Jaume, data de l'any 1847; l'origen, però, és de l'any 1369, any en el qual es va començar a construir el Saló de Cent, origen de la història de l'ajuntament de la ciutat de Barcelona.

L'edifici és un palau. La façana principal és d'estil neoclàssic i fou dissenyada per l'arquitecte Josep Mas i Vila, i la façana que dóna al carrer Ciutat és d'estil gòtic, creada per Arnau Bargués. El pati interior, també d'estil gòtic però amb traces renaixentistes, data de l'any 1391, i s'hi mostren exposades diverses escultures d'autors com Josep Llimona, Joan Miró o Josep Clarà. Altres estances destacables són el Saló de Cent, el Saló de Cròniques, el Saló de la Reina Regent i la Capella del Bon Consell.

Continuació…Arxiu

vista en solitari - discussió - edició - historial


Hipòcrate

Hipòcrates de Kos fou un metge de l'Antiga Grècia del segle de Pèricles. És considerat una de les figures més destacades de la història de la medicina, i hom s'hi refereix com el "pare de la medicina" en reconeixement de les seves contribucions duradores a aquesta ciència en tant que fundador de l'escola que porta el seu nom. Aquesta escola intel·lectual revolucionà la medicina de l'antiga Grècia, establint-la com una disciplina separada d'altres camps amb els quals se l'havia associat tradicionalment, amb la qual cosa esdevingué una veritable professió.

Tanmateix, els èxits dels escriptors del corpus hipocràtic, els practicants de la medicina hipocràtica i les accions del mateix Hipòcrates solen barrejar-se; per tant, se sap molt poc sobre el que Hipòcrates pensava, escrigué i féu realment.

Continuació…Arxiu

vista en solitari - discussió - edició - historial


Escut de Palos de la Frontera

La ciutat de Palos de la Frontera és un municipi situat a la província de Huelva. L'any 2007 tenia 8.529 habitants. Té una densitat de 170,58 hab/km². Si bé hi ha vestigis de poblament a la zona des del paleolític superior, Palos de la Frontera neix, documentalment parlant, a començaments del segle XIV, quan Alfons XI de Castella la dóna a Alonso Carro.

La història d'aquesta ciutat està íntimament lligada a les tasques marítimes i als descobriments geogràfics. És per això que Palos de la Frontera és coneguda com el bressol del Descobriment d'Amèrica (com afirma al seu escut), ja que en aquesta ciutat es va gestar i es va preparar el primer viatge de Cristòfor Colom cap a, com ell creia, les Índies. Van salpar del port d'aquesta ciutat el 3 d'agost de 1492, i el 12 d'octubre del mateix any van arribar a certes illes de l'actual continent americà que, en aquell temps, eren desconegudes pels europeus. Per això, Palos forma part de la ruta anomenada Lugares Colombinos.

Continuació…Arxiu

vista en solitari - discussió - edició - historial


Un triangle

En trigonometria, el teorema del cosinus és una identitat, referida a un triangle qualsevol, que relaciona les longituds dels seus costats amb el cosinus d'un dels seus angles. Emprant la notació referida a la Figura 1, el teorema del cosinus estableix que

O, de forma equivalent:

El teorema del cosinus és útil per a calcular el tercer costat d'un triangle quan es coneixen dos costats i l'angle inclòs, i per a calcular els angles d'un triangle quan se'n coneixen els tres costats.

Continuació…Arxiu

vista en solitari - discussió - edició - historial


Gener - Febrer - Març - Abril - Maig - Juny - Juliol - Agost - Setembre - Octubre - Novembre - Desembre

Guia d'estil dels articles seleccionats

Articles per temàtica: Alacant · Anarquisme · Andorra · Arts Visuals · Astronomia · Azerbaidjan · Bàsquet · Biografies · Biologia · Biotecnologia · Catalunya · Ciència · Ciències de la salut · Economia · Entreteniment · Espai · Filosofia · Filosofia oriental · Física · Fórmula 1 · Futbol · Geografia · Història · Lingüística · Llengua catalana · Lleida · Llengües · Manga · Matemàtiques · Mèxic · Mitologia · Occitània · País Valencià · Química · Sabadell · Societat · Terra Mitjana · Tecnologia · Unió Soviètica · València · Videojocs