Virgilio Mortari

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaVirgilio Mortari
Virgilio Mortari.jpg
Dades biogràfiques
Naixement Virgilio Mortari
6 de desembre de 1902
Rho
Mort 5 de setembre de 1993 (90 anys)
Roma
Activitat professional
Ocupació Compositor
Ocupador Accademia Nazionale di Santa Cecilia
Modifica dades a Wikidata

Virgilio Mortari (Rho, (Llombardia), 6 de desembre de 1902 – Roma, 5 de setembre de 1993), fou un compositor, pedagog i director artístic italià.

Estudià piano i composició en el Conservatori de Milà, amb Bossi i, més tard, amb Pizzetti. Es diplomà el 1928, a Parma. Inicià la seva carrera com a concertista, però ben aviat es dedicà a la composició i a l'ensenyament. Des del 1933 fou professor d'harmonia, contrapunt i fuga i, posteriorment, de composició, en el Conservatori de Venècia. El 1940 aconseguí la càtedra de composició del Conservatori de Santa Cecília de Roma. De 1944 a 1946 fou director artístic del Teatre la Fenice de Venècia, de 1955 a 1959. A partir de 1963 fou sots-president de l'Acadèmia Nacional de Santa Cecília. Estudiós atent i expert de l'òpera italiana del segle XVIII, Mortari fou autor de precioses edicions modernes d'obres de Cimarosa, Galuppi, Monteverdi, Pergolesi, Scarlatti i Vivaldi, així com de Mozart i Purcell.

En les seves nombroses composicions originals s'acusa, sobre tot, la influència estilística del seu mestre, Ildebrando Pizzetti. Posteriorment el seu estil sofrí una evolució que el situà en la direcció cultural i espiritual el qual ascendent és Casella. Compositor d'escriptura clara i lineal, estilísticament tirant a la immediatesa expressiva d'una inspiració estrictament melòdica, Virgilio Mortari tendeix sovint vers un patrimoni cultural, popular i històric, de tradicions molt profundes i elaborades, encara que força vitals i immediates. Junt al seu subtil i refinat gust harmònic, amb una acurada caracterització tímbrica, el seu estil va romandre dintre de l'àmbit de les tradicionals evolucions (apropant-se com és lògic, al neo-classicisme de rigor).

Substancialment Mortari va romandre aliè a qualsevol experiència poc ortodoxa de vel·leïtoses innovacions, inclús després de l'evident canvi estilístic de 1945 endavant. La producció de Mortari evidència, fonamentalment, dues vetes principals d'inspiració i d'actuació creativa: la música destinada a l'espectacle teatral (o a altre tipus d'espectacle), i la música vocal i coral d'inspiració sacra o mística, que es concreta en musicar texts sagrats (Dos Laudas, per a veu i tres instruments, 1946; Stabat Mater, per a dues veus i orquestra, i Dos Salms fúnebres, a la memòria d'Alfredo Casella, per a veu i cinc instruments, 1947; Missa pro sulutem innocentium, per a veus soles, 1950), o en la composició exclusivament instrumental (Arioso y fuga, La matança dels innocents, per a instruments solistes i orquestra, 1957), que constitueix una etapa en la posterior modificació de l'estil de Mortari, la qual tendeix a reduir a la seva essència el disseny melòdic de les partitures, com a valor absolut, tal com succeeix en el Rèquiem, per a solistes cor i orquestra, de 1958-59.

Aquestes dues vetes de la inspiració de Mortari semblen voler convergir en una forma única, en la factura i particular substancia de l'òpera La figlia del diavolo (Milà, 1954), escrita i representada per encàrrec del teatre de La Scala, en la temporada 1953/54. Aquesta òpera, pels seus elements i tractament, resta construïda en la medieval forma d'una representació sacra, en la que en el cor, molt característic en la seva funció, adopta tons inherents als fets que es representen o, al mode de la tragèdia antiga, serveix de comentari i subratlla <èpicament> els fets narrats.

A més de les obres ja citades, s'ha de recordar: les òperes Secchi e sberlecchi, òpera de cambra (Udine, 1959); La scuola delle mogli (1a versió, 1930 / 2a versió, Milà, 1959); Resurreczione e vita (Sacro Teatro d'O. Costa, a partir d'antiga música venéta, Venècia, 1954); i, entre la música instrumental, Rapsodia (1930); La lunga strada della morte, de Resurrezione e vita, i Festa a S. Giorgio Maggiore, suite de Resurrezione e vita (1954); Concert per F. Petracchi, per a clavicèmbal 1967; Petita serenata, per a violi (1947); entre la seva música de cambra destaca Largo, per a piano i violí (1928); Tres danses antigues, per a violí, violoncel, flauta i oboè (1935). A més és autor junt amb A. Casella, del volum La tècnica de l'orquestra contemporània (2ª. edició, Milà, 1950)

Bibliografia[modifica]

  • Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. III, pàg. 875. (IBSN 84-7291-226-4)