Virus del Nil occidental

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Virus del Nil Occidental
NIAID-west-Nile.jpg
Classificació científica
Regne: Virus
Grup: iv
Família: Flaviviridae
Gènere: Flavivirus
Espècie: Virus del Nil Occidental

El West Nile virus, WNV o virus del Nil Occidental és un virus que provoca la febre del Nil Occidental. Aquesta malaltia és una flavivirosis que habitualment cursa sense símptomes o amb símptomes lleus, però que en alguns casos pot produir malalties més greus, com l'encefalitis i rarament la mort.[1]

El WNV creix i es propaga d'una au a una altra a través de mosquits infectats, sobretot en aquelles espècies en què es produeix transmissió transovàrica, que afavoreix la formació d'un bucle virèmic retroalimentat. Algunes espècies de mosquit poden alimentar-se tant de la sang d'aus com de la sang de mamífers (p.ex.: humans o cavalls) essent vectors de la infecció a aquests animals provocant en un percentatge significatiu la malaltia, però sense assolir una virèmia suficient per a transmetre el virus que els piqui durant el període virèmic.

És endèmica en parts d'Àfrica, Orient Proper i Europa, i en les darreres dècades s'ha estat estenent a altres zones.[2]

Descoberta[modifica | modifica el codi]

El virus fou aïllat per primer cop en un pacient durant un brot de febres al districte de West Nile (Uganda) l'any 1937 [3] Als anys 50 el virus va ser aïllat en humans, aus i mosquits a Egipte. Ràpidament es va veure que era un dels flavivirus més estesos amb una distribució que afectava Àfrica i Euràsia. És a les últimes dècades que ha reaparegut a zones temperades d’Europa com França o Romania. L'any 1999 va aparèixer per primer cop al continent americà. Als Estats Units fins a l'any 2002 s'han diagnosticat 4.156 casos en humans amb 284 morts. [cal citació]

Distribució i llinatges vírics[modifica | modifica el codi]

Avís del Virus del Nil Occidental a Los Angeles

El virus està distribuït per Àfrica, Àsia, Europa i Austràlia, i ha estat recentment introduït a Amèrica del Nord, recentment s'ha detectat a l'Argentina i al Carib. La seva procedència possiblement hagi estat Orient Mitjà.

Als Estats Units el WNV es va aïllar per primera vegada a Nova York durant l'estiu de 1999. Des de llavors, s'ha escampat al llarg de la major part del territori continental dels Estats Units. No se sap com va entrar el WNV als Estats Units, però aquest procés ocorre de manera natural en Europa, Àfrica i Àsia des d'almenys la primera part del segle XX.

Durant la tardor de 2000 a França es va produir un brot en cavalls amb 76 afectats i 21 morts.[cal citació] El virus s'ha mantingut circulant i durant l'any 2003 es van produir casos en humans i cavalls. A Espanya s'han trobat anticossos del WNV en mostres humanes i animals però en cap cas s'ha pogut aïllar el virus. L'any 1980 es va trobar la presència d'anticossos front al WNV o d'un altre flavivirus antigènicament relacionat a mostres humanes i animals procedents del Delta de l'Ebre però en cap cas s'ha pogut aïllar el virus. A Espanya el VNO ha estat aïllat en exemplars de Culex pipiens i Cx. perexiguus recollits als aiguamolls propers a la desembocadura del Guadalquivir. [4]

El virus està integrat per dos llinatges diferents, la línia 1 (1a, 1b i 1c) que és responsable dels brots humans, equins i aus del Nord d'Àfrica, Europa, Àsia, Austràlia i Amèrica del Nord, mentre que el llinatges 2 produeix els brots de Centre i Sud-àfrica.

Una recent revisió sobre les publicacions científiques ha establert la presència de set a nou llinatges de nomenclatura no estable, degut a la limitació de seqüències genètiques disponibles: [5]

  • Llinatge 1a (Mediterrani i Europa Oriental)
  • Llinatge 1b
  • Llinatge 1c
  • Llinatge 2 (oblasts de Volvograd i Rostov, Romania, Grècia i Hongria)
  • Llinatge 3 o virus Rabensburg (sud de Moràvia, Rèp. Tx.) aïllat a partir d'exemplars de Culex pipiens i Aedes rossicus
  • Llinatge 4a o virus Krasnodar (sud de Rússia) aïllat en paparres del gènere Dermacentor i en mosquits i granotes
  • Llinatge 4b (sud d'Espanya)
  • Llinatge 4c (Àustria) aïllat en Uranotaenia unguiculata
  • Llinatge 5
  • Llinatge 6
  • Llinatge 7

A Catalunya hi ha dades d'una xarxa de vigilància sentinella establerta entre 2007 i 2011 que ha detectat anticossos reactius al VNO però no ha provat la presència de partícules virals (amplificació per RT-PCR) en les mostres d'ocells analitzades essent seroconvertides diversos exemplars de les espècies i famílies Caprimulgus ruficollis (33%), accipitridae (9%), falconidae (9%) i Ciconia ciconia (1%). Aquest grup d'investigació també ha monitoritzat les poblacions de mosquits adults emprant trampes de captura amb esquer de CO2 detectant-se una divuitena d'espècies entre les més abundants Ochlerotatus caspius (39%), Culex modestus (37%) i Culex pipiens (17%), essent absent el VNO de totes les mostres recollides, però mostrant presència d'altres espècies de flavivirus, a la qual pertany el VNO, circulant en les poblacions analitzades. A la població sentinella equina establerta als aiguamolls empordanesos tampoc va mostrar presència d'infecció per VNO però si reaccions antigèniques. Tant per a les poblacions equines com aviàries els investigadors han extrapolat l'absència de VNO, o com a mínim en una prevalença inferior al 5%, en les poblacions sentinelles monitoritzades però si la presència de flavivírids que comparteixen hostes i vectors similars al VNO. [6]

Etiologia[modifica | modifica el codi]

El virus del Nil Occidental (WNV) pertany al gènere Flavivirus i a la família flaviviridae. Les partícules víriques amiden 50nm de diàmetre i incloent una bicapa lipídica derivada de la cèl·lula hoste que inclou la nucleocàpsida icosaèdrica de naturalesa lipoproteica que tanca un genoma constituït per una única cadena d'ARN d'uns 11.000 nucleòtids. Els gens es distribueixen en un marc obert de lectura amb dues regions no codificants als extrems de la cadena (la de l'extrem 5' d'un centenar de nucleòtids), seguida de la seqüència de tres gens estructurals i set gens que codifiquen proteïnes no estructurals (p.ex.: RNA polimerasa, serina proteasa). La replicació ocorre al citoplasma i les partícules s'alliberen per la via secretora de la cèl·lula. [7]

Reservori[modifica | modifica el codi]

Els ocells són el reservori natural del WNV,[8] és a dir, que el virus es manté a la natura i s'estén gràcies a la amplificació cíclica ocell-mosquit-ocell.[9] Diferents espècies d'ocells poden resultar infectades sense patir-ne conseqüències importants, però els còrvids (corbs, gaigs i blanques) sí que presenten una alta mortalitat.[8] Això permet emprar el control les observacions de còrvids morts com a alarma biològica que pot anticipar en algunes setmanes els brots en humans.[8]

El virus ha pogut ser aïllat així mateix en paparres, encara que aquest fet sembla no tenir cap rellevància epidemiològica.[10] El virus també es pot transmetre per ingestió d'animals morts per la malaltia i ser transmesa per lactància, per transfusió i trasplantaments d'òrgans

El WNV es pot propagar en algunes ocasions per altres mitjans. Per exemple, el WNV pot transmetre als humans durant les transfusions sanguínies i trasplantaments d'òrgans provinents de donants infectats, i també és possible que les dones embarassades o lactants que estiguin infectades puguin transmetre el virus als seus nadons. Ara bé, a causa la seva improbabilitat, al desconeixement actual sobre aquest risc i al fet que la lactància té beneficis evidents i perfectament establerts, no es recomana que la mare deixi d'alletar el seu fill.

La majoria de vectors implicats en la transmissió del VNO pertanyen al complex d'espècies Culex pipiens d'entre les que destaquen Cx. pipiens, Cx. perexiguus i Cx. modestus. [5]

Espècies sensibles[modifica | modifica el codi]

Les principals espècies afectades en el cicle epizoòtic de la malaltia són la humana i l'equina, que són les úniques que pateixen la malaltia de forma natural. Altres hostes accidentals com ara gats, gossos, ovelles, cabres, esquirols, mofetes i conills no tenen la importància epidemiològica de les anteriors. La incidència major es produeix entre els ocells des de mitjans d'estiu a principis de tardor, i en l'home i els èquids amb una mica de retard respecte a les aus.

Els cavalls infectats amb WNV no poden transmetre directament la malaltia als humans. Tampoc hi ha evidència que una persona pugui infectar-se amb el WNV tocant aus infectades vives o mortes. Tot i així, cal tenir precaució en fer servir animals morts, incloent a les aus. Si necessita moure o desfer-se d'una au morta, és recomanable emprar guants o una pala per moure i col·locar dins de dues bosses de plàstic (una dins de l'altra).

Patogènia humana[modifica | modifica el codi]

Larves de mosquits del gènere Culex. Com es pot veure a la foto, les larves poden formar grups compactes en aigües estancades.

La picada de mosquits és la principal ruta d'infecció a humans.[1] El pas de la malaltia als humans el causen els mosquits d'espècies que piquen tant aus com mamífers (fan de "vectors pont").[8] En els humans i els altres mamífers la virèmia (presència de virus a la sang) no és prou elevada per transmetre la malaltia a altres humans a través de noves picades de mosquit.[1]

La picada del mosquit és seguida d'una primera replicació en el lloc d'inoculació i en els ganglis limfàtics subsidiaris, i una posterior virèmia amb una possible posterior localització, inferior a l'1% dels casos, al sistema nerviós central (SNC).[11] L'entrada al SNC es veu afavorida per la colonització dels endotelis de la barrera hematoencefàlica i una major durada de la fase de virèmia.[2]

La infecció humana pel virus del Nil Occidental (VNO) mostra una relativament baixa taxa de simptomatologia: Un 20–40% dels infectats acaben desenvolupant. En molt pocs casos pot desembocar en una greu malaltia neuroinvasiva (<1% dels pacients infectats) de la que s'han descrit tres grans tipus meningitis, encefalitis i paràlisi flàccida aguda.[5] Als darrers temps, dels casos declarats a Grècia, hi ha incidències que oscil·len entre el 0,78 i 2,34 casos per 100.000 habitants. A Sèrbia s'han declarat episodis d'elevada d'incidència: 0,98/100.000 (2012) i 4,91/100.000 (2013). I s'ha descrit la transmissió autòctona del virus a diversos països centreeuropeus i de l'arc mediterrani Hongria, Àustria, Croàcia, Albània, Macedònia, Kosovo i Montenegro. A Itàlia s'hi han detectat brots provocats per soques dels llinatges 1 i 2; i al sud d'Espanya també s'hi han notificat diversos casos autòctons. A Turquia s'hi han declarat brots,[12] i Israel és fins a la data el país mediterrani més intensament afectat amb 273 casos declarats entre (2010 1 2013). [5]

Activitats de control comunitari[modifica | modifica el codi]

S'han endegat alguns sistemes de vigilància epidemiològica passiva del VNO en analítiques d'ocells morts, s'ha plantejat la idea que podrien ser ineficients a l'hora de detectar la circulació real del virus a Europa i es creu convenient basar-la en vigilància sentinella en poblacions residents d'aus o de cavalls analitzades periòdicament per a detectar la seva seroconversió. [5]

S'han estudiat alguns dels contenidors d'aigua al Comtat d'Henrico (al nord de la ciutat de Richmond, Virgínia, EUA) detectant-se focus amb presència de mosquits infectats amb VNO. A més de la climatologia màxim al juliol de 30.5ºC i abundància de pluges van tenir en compte la presència d'una xarxa de recollida d'aigües no diferenciades, de tal manera que les aigües pluvials i les aigües residuals circulen per la mateixa xarxa subterrània produint-s'hi desenes de milers de punts de cria al llarg d'aquest. Tot plegat conduïa la detecció de larves de mosquits a gairebé un 40% de tots els punts on s'acumula aigua en aquesta xarxa. Les autores de l'estudi apunten que aquesta mena de xarxes de recollida d'aigües conjunta és habitual en diverses ciutats al sud del país i que aquesta mena d'infraestructures juguen un paper rellevant en la dispersió geogràfica del VNO. [13]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 Salut Pública Informa: Febre del Virus del Nil Occidental. Document de l'Agència de Salut Pública de Barcelona
  2. 2,0 2,1 Samuel M.A., Diamond M.S.; Pathogenesis of West Nile virus infection: A balance between virulence, innate and adaptive immunity, and viral evasion. J. Virol. 2006;80:9349–9360
  3. Smithburn KC, Hughes TP, Burke AW, Paul JH. A neurotropic virus isolated from the blood of a native of Uganda. Am J. Trop Med 1940; 20: 471–92
  4. A. Vázquez, S. Ruiz, L. Herrero , J. Moreno, F. Molero, A. Magallanes, M. P. Sánchez-Seco, J. Figuerola & A. Tenorio «Short Report: West Nile and Usutu Viruses in Mosquitoes in Spain, 2008–2009» (en anglès). Am. J. Trop. Med. Hyg.. The American Society of Tropical Medicine and Hygiene, 85, (1), 2011, pp. 178–181. DOI: 10.4269/ajtmh.2011.11-0042 [Consulta: 24 gener 2017].
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 Rizzoli, A.; Jiménez-Clavero, M. A.; Barzon, L.; Cordioli, P.; J. Figuerola, P. Koraka, B. Martina, A. Moreno, N. Nowotny, N. Pardigon, N. Sanders, S. Ulbert, A. Tenorio «The challenge of West Nile virus in Europe: knowledge gaps and research priorities» (html/pdf) (en anglès). Eurosurveillance, Volume 20, Issue 20, 21-05-2015. ISSN: 1560-7917 [Consulta: 24 gener 2017].
  6. A. Alba, A. Allepuz, S. Napp, M. Soler, I. Selga, C. Aranda, J. Casal, N. Pages, E. B. Hayes i N. Busquets «Ecological Surveillance for West Nile in Catalonia (Spain), Learning from a Five-Year Period of Follow-up» (en anglès). Zoonoses and Public Health. Blackwell Verlag GmbH, 2013, p. 1-11. DOI: 10.1111/zph.12048 [Consulta: 24 gener 2017].
  7. G. L. Campbell, A. A. Marfin, R. S Lanciotti & D. J. Gubler «West Nile virus» (en anglès). THE LANCET Infectious Diseases http://infection.thelancet.com, Vol 2, setembre del 2002, p. 519 - 529 [Consulta: 24 gener 2017].
  8. 8,0 8,1 8,2 8,3 David ST, Mak S, MacDougall L, Fyfe M. A bird's eye view: using geographic analysis to evaluate the representativeness of corvid indicators for West Nile virus surveillance. International Journal of Health Geographics. 2007;6:3 doi:10.1186/1476-072X-6-3
  9. «West Nile Virus» (en anglès). Workplace Safety & Health Topics. National Institute for Occupational Safety and Health (NIOSH), 05-04-2011. [Consulta: 18 agost 2012].
  10. Lawrie CH, Uzcátegui NY, Gould EA, Nuttall PA. Ixodid and argasid tick species and West Nile virus. Emerg Infect Dis [serial online] 2004 Apr
  11. Davis LE, DeBiasi R, Goade DE et al. «West Nile virus neuroinvasive disease». Ann Neurol, 60, 3, Sep 2006, pàg. 286–300. DOI: 10.1002/ana.20959. PMID: 16983682.
  12. Incidències de 0,06/ 100.000, 2010 i 0,01/100.000, 2011
  13. Deichmeister1, Jayne M. and; Telang2, Aparna «Abundance of West Nile virus mosquito vectors in relation to climate and landscape variables» (en anglès). Journal of Vector Ecology, Vol. 36, no. 1, juny 2011, p. 75-85 [Consulta: 24 gener 2017].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]