Virus del Nil occidental

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'ésser viuVirus del Nil occidental
West Nile virus Modifica el valor a Wikidata
Em wnvirus j7908i.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Dades
GenomaGrup IV ((+)ssRNA)
Malaltiafebre del Nil Occidental Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
FamíliaFlaviviridae
GènereFlavivirus
EspècieWest Nile virus Modifica el valor a Wikidata

El West Nile virus, WNV , virus del Nil Occidental o VNO és un virus transmès per artròpodes que provoca la febre del Nil Occidental en persones i animals.[1] Aquesta malaltia és una flavivirosis que habitualment cursa sense símptomes o amb símptomes lleus, però que en alguns casos pot produir malalties més greus, com l'encefalitis i rarament la mort.[2][3]

El WNV creix i es propaga d'una au a una altra a través de mosquits infectats, sobretot en aquelles espècies en què es produeix transmissió transovàrica (pas dels microorganismes infecciosos d'una generació d'hostes a la següent a través dels seus òvuls), que afavoreix la formació d'un bucle virèmic retroalimentat.[4] Algunes espècies de mosquit poden alimentar-se tant de la sang d'aus com de la sang de mamífers (p.ex.: humans o cavalls) essent vectors de la infecció a aquests animals provocant en un percentatge significatiu la malaltia, però sense assolir una virèmia suficient per a transmetre el virus que els piqui durant el període virèmic.

És endèmic en parts d'Àfrica, Orient Mitjà i Europa, i en les darreres dècades s'ha estat estenent a altres zones d'arreu del món.[5]

Descoberta[modifica]

El virus fou aïllat per primer cop en un pacient durant un brot de febres al districte de West Nile (Uganda) l'any 1937 [6] Als anys 50 el virus va ser aïllat en humans, aus i mosquits a Egipte. Ràpidament es va veure que era un dels flavivirus més estesos amb una distribució que afectava Àfrica i Euràsia. És a les últimes dècades que ha reaparegut a zones temperades d'Europa com França o Romania. L'any 1999 va aparèixer per primer cop al continent americà.[7] Entre 1999 i 2010, s'estima que uns 3 milions de persones adultes van ser infectades pel virus als EUA. La major incidència fou observada en els estats de les Grans Planes centrals, principalment Dakota del Sud, Dakota del Nord i Wyoming.[8]

Distribució i llinatges vírics[modifica]

Avís del Virus del Nil Occidental a Los Angeles

El virus està distribuït per Àfrica, Àsia, Europa,[9] Amèrica del Nord i Austràlia[10] i s'ha detectat recentment a l'Argentina, el Brasil[11] i al Carib. La seva procedència possiblement hagi estat Orient Mitjà.

Als Estats Units, el WNV es va aïllar per primera vegada a Nova York durant l'estiu de 1999.[12] Des de llavors, s'ha escampat al llarg de la major part del territori continental dels Estats Units. No se sap com va entrar el WNV als Estats Units, però aquest procés ocorregué de manera natural a Europa, Àfrica i Àsia des d'almenys la primera part del segle xx.

Durant la tardor de 2000 a França es va produir un brot en cavalls amb 76 afectats i 21 morts.[13][14] El virus va seguir circulant i durant l'any 2003 es produïren casos en humans i cavalls. A Espanya foren detectats anticossos del WNV en mostres humanes i animals però en cap cas s'aconseguí aïllar el virus. L'any 1980 es va trobar la presència d'anticossos front al WNV o d'un altre flavivirus antigènicament relacionat a mostres humanes i animals procedents del Delta de l'Ebre però no s'identificà el virus en elles. A Espanya el VNO ha estat aïllat en exemplars de Culex pipiens i Cx. perexiguus[15] recollits als aiguamolls propers a la desembocadura del Guadalquivir.[16]

El virus està integrat per dos llinatges diferents, la línia 1 (1a, 1b i 1c) que és responsable dels brots humans, equins i aus del Nord d'Àfrica, Europa, Àsia, Austràlia i Amèrica del Nord, mentre que el llinatge 2 produeix els brots de Centre i Sud-àfrica.

Una revisió sobre les publicacions científiques ha establert la presència de set a nou llinatges de nomenclatura no estable, degut a la limitació de seqüències genètiques disponibles: [17]

A Catalunya hi ha dades d'una xarxa de vigilància sentinella establerta entre 2007 i 2011 que ha detectat anticossos reactius al VNO però no ha provat la presència de partícules virals (amplificació per RT-PCR) en les mostres d'ocells analitzades essent seroconvertides diversos exemplars de les espècies i famílies Caprimulgus ruficollis (33%), accipitridae (9%), falconidae (9%) i Ciconia ciconia (1%). Aquest grup d'investigació també ha monitorat les poblacions de mosquits adults emprant trampes de captura amb esquer de CO2 detectant-se una divuitena d'espècies entre les més abundants Ochlerotatus caspius (39%), Culex modestus[22] (37%) i Culex pipiens (17%), essent absent el VNO de totes les mostres recollides, però mostrant presència d'altres espècies de flavivirus, a la qual pertany el VNO, circulant en les poblacions analitzades. A la població sentinella equina establerta als aiguamolls empordanesos tampoc va mostrar presència d'infecció per VNO però si reaccions antigèniques. Tant per a les poblacions equines com aviàries els investigadors han extrapolat l'absència de VNO, o com a mínim en una prevalença inferior al 5%, en les poblacions sentinelles monitorades però si la presència de flavivírids que comparteixen hostes i vectors similars al VNO. El 2017 es va detectar la presència del llinatge 2 del virus a exemplars d'Accipiter gentilis provinents del nord d'Europa.[23]

Etiologia[modifica]

El virus del Nil Occidental (WNV) pertany al gènere Flavivirus i a la família flaviviridae. Les partícules víriques amiden 50nm de diàmetre i incloent una bicapa lipídica derivada de la cèl·lula hoste que inclou la nucleocàpsida icosaèdrica de naturalesa lipoproteica que tanca un genoma constituït per una única cadena d'ARN d'uns 11.000 nucleòtids. Els gens es distribueixen en un marc obert de lectura amb dues regions no codificants als extrems de la cadena (la de l'extrem 5' d'un centenar de nucleòtids), seguida de la seqüència de tres gens estructurals i set gens que codifiquen proteïnes no estructurals (p.ex.: RNA polimerasa, serina proteasa). La replicació ocorre al citoplasma i les partícules s'alliberen per la via secretora de la cèl·lula.[24]

Reservori[modifica]

Els ocells són el reservori natural del WNV,[25] és a dir, que el virus es manté a la natura i s'estén gràcies a la amplificació cíclica ocell-mosquit-ocell.[26] Diferents espècies d'ocells poden resultar infectades sense patir-ne conseqüències importants, però els còrvids (corbs, gaigs i blanques) sí que presenten una alta mortalitat.[25] Això permet emprar el control les observacions de còrvids morts com a alarma biològica que pot anticipar en algunes setmanes els brots en humans.[25]

El virus ha pogut ser aïllat així mateix en determinades espècies de paparres, encara que aquest fet sembla no tenir cap rellevància epidemiològica.[27] El virus també es pot adquirir mitjançant la ingestió d'animals morts per la malaltia i ser transmès per les mares infectades als seus nadons durant l'embaràs o la lactància i a través de les transfusions de sang i trasplantaments d'òrgans provinents de donants amb el VNO.[28][29] Ara bé, a causa de la seva improbabilitat, al desconeixement actual sobre aquest risc i al fet que la lactància té beneficis evidents i perfectament establerts, no es recomana que la mare deixi d'alletar el seu fill.

La majoria de vectors implicats en la transmissió del VNO pertanyen al complex d'espècies Culex pipiens d'entre les quals destaquen Cx. pipiens, Cx. perexiguus i Cx. modestus.[17]

Espècies sensibles[modifica]

Les principals espècies afectades en el cicle epizoòtic de la malaltia són la humana i l'equina, que són les úniques que pateixen la malaltia de manera natural.[30] Altres hostes accidentals com ara rates, gats, gossos, ovelles, cabres, esquirols, mofetes i conills no tenen la importància epidemiològica de les anteriors. La incidència major es produeix entre els ocells des de mitjans d'estiu a principis de tardor, i en l'home i els èquids amb una mica de retard respecte a les aus.

Els cavalls infectats amb WNV no poden transmetre directament la malaltia als humans. Tampoc hi ha evidència que una persona pugui infectar-se amb el WNV tocant aus infectades vives o mortes. Tot i així, cal tenir precaució en fer servir animals morts, incloent a les aus. Si necessita moure o desfer-se d'una au morta, és recomanable emprar guants o una pala per moure i col·locar dins de dues bosses de plàstic (una dins de l'altra).

Patogènia humana[modifica]

Larves de mosquits del gènere Culex. Com es pot veure a la foto, les larves poden formar grups compactes en aigües estancades.

La picada de mosquits és la principal ruta d'infecció a humans.[31] El pas de la malaltia als humans el causen els mosquits d'espècies que piquen tant aus com mamífers (fan de "vectors pont").[25] En els humans i els altres mamífers la virèmia (presència de virus a la sang) no és prou elevada per transmetre la malaltia a altres humans a través de noves picades de mosquit.[32] Està descrita la transmissió vertical del virus.[33] i s'han produït infeccions causades per accidents de laboratori.[34]

La picada del mosquit introdueix el virus en les cèl·lules dendrítiques cutànies. Desprès, aquest es replica inicialment en el lloc d'inoculació i en els ganglis limfàtics adjacents, fet que comporta la seva entrada al torrent sanguini amb la posterior virèmia. En menys d'un 1% dels casos, el WNV creua la barrera hematoencefàlica (BHE) i infecta les neurones del sistema nerviós central (SNC).[35] L'entrada al SNC una vegada produïda la disseminació vírica sistèmica, es veu afavorida per una major durada de la fase de virèmia i la disrupció de les unions estretes del endoteli de la BHE pel virus, sobretot en individus immunodeficients o ancians.[36]

La infecció humana pel virus del Nil Occidental (VNO) mostra una relativament baixa taxa de simptomatologia: Un 20–40% dels infectats acaben desenvolupant un quadre similar al de la grip comú. En molt pocs casos pot desembocar en una greu malaltia neuroinvasiva (1/150 dels pacients infectats) de la que s'han descrit tres grans tipus: meningitis i/o encefalitis[37] i paràlisi flàccida aguda.[17] Als darrers temps, dels casos declarats a Grècia, hi ha incidències que oscil·len entre el 0,78 i 2,34 casos per 100.000 habitants. A Sèrbia s'han declarat episodis d'elevada d'incidència: 0,98/100.000 (2012) i 4,91/100.000 (2013). I s'ha descrit la transmissió autòctona del virus a diversos països de l'Europa Central i de l'arc mediterrani: Hongria, Àustria, Croàcia[38] Albània, Macedònia, Kosovo i Montenegro. A Itàlia s'hi han detectat brots provocats per soques dels llinatges 1 i 2; i al sud d'Espanya també s'hi han notificat diversos casos autòctons. A Turquia s'hi han declarat brots amb incidències de 0,06/100.000 (2010) i 0,01/100.000 (2011)[17] i Israel és fins a la data el país mediterrani més intensament afectat amb 273 casos declarats entre (2010 i 2013).[17]

No existeix encara cap tractament específic contra la infecció pel VNO. El maneig clínic dels malalts es fonamenta en l'ús de tècniques de suport vital.[39] Es treballa des de fa dècades per aconseguir una vacuna contra la febre del Nil Occidental,[40] però cap de les vacunes candidates ha progressat ara per ara més enllà de la fase II dels assaigs clínics efectuats.[41]

Activitats de control comunitari[modifica]

S'han endegat alguns sistemes de vigilància epidemiològica passiva del VNO en analítiques d'ocells morts,[42] però al existir la idea que podrien ser ineficients a l'hora de detectar la circulació real del virus a Europa, es creu convenient emprar tècniques de vigilància sentinella en poblacions residents d'aus o de cavalls analitzades periòdicament per a detectar la seva seroconversió.[17]

S'han estudiat alguns dels contenidors d'aigua al Comtat d'Henrico (al nord de la ciutat de Richmond, Virgínia, EUA) detectant-se focus amb presència de mosquits infectats amb VNO. A més d'una temperatura màxima al juliol de 30.5 °C i de l'abundància de pluges es va tenir en compte la presència d'una xarxa de recollida d'aigües no diferenciades, de tal manera que les aigües pluvials i les aigües residuals circulen per una xarxa subterrània única, produint-s'hi desenes de milers de punts de cria al llarg del mes. Tot plegat, s'aconseguí la detecció de larves de mosquits a gairebé un 40% de tots els punts on s'acumulava aigua en aquesta xarxa. Les autores de l'estudi apunten que aquesta mena de xarxes de recollida d'aigües conjunta és habitual en diverses ciutats al sud del país i que aquesta mena d'infraestructures juguen un paper rellevant en la dispersió geogràfica del VNO.[43]

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

  1. Byas, AD; Ebel, GD «Comparative Pathology of West Nile Virus in Humans and Non-Human Animals» (en anglès). Pathogens, 2020 Gen 7; 9 (1), pp: 48. DOI: 10.3390/pathogens9010048. PMC: 7168622. PMID: 31935992 [Consulta: 30 agost 2021].
  2. College of Veterinary Medicine «Fiebre del Nilo Occidental» (en castellà). Iowa State University, 2009; Ag (rev), pàgs: 14 [Consulta: 30 agost 2021].
  3. Rossi, SL; Ross, TM; Evans; JD «West Nile virus» (en anglès). Clin Lab Med, 2010 Mar; 30 (1), pp: 47-65. DOI: 10.1016/j.cll.2009.10.006. PMC: 2905782. PMID: 20513541 [Consulta: 30 agost 2021].
  4. Huang, YJ; Higgs, S; McElroy, K; Vanlandingham, DL «Flavivirus-mosquito interactions» (en anglès). Viruses, 2014 Nov 24; 6 (11), pp: 4703-4730. DOI: 10.3390/v6114703. PMC: 4246245. PMID: 25421894 [Consulta: 30 agost 2021].
  5. Chancey, C; Grinev, A; Volkova, E; Rios, M «The global ecology and epidemiology of West Nile virus» (en anglès). Biomed Res Int, 2015 Mar 19; 2015, pp: 376230. DOI: 10.1155/2015/376230. PMC: 4383390. PMID: 25866777 [Consulta: 30 agost 2021].
  6. Smithburn KC, Hughes TP, Burke AW, Paul JH. A neurotropic virus isolated from the blood of a native of Uganda. Am J Trop Med 1940; 20, pp: 471–492
  7. Ronca, SE; Ruff, JC; Murray, KO «A 20-year historical review of West Nile virus since its initial emergence in North America: Has West Nile virus become a neglected tropical disease?» (en anglès). PLoS Negl Trop Dis, 2021 Maig 6; 15 (5), pp: e0009190. DOI: 10.1371/journal.pntd.0009190. PMC: 8101735. PMID: 33956816 [Consulta: 31 agost 2021].
  8. Petersen, LR; Carson, PJ; Biggerstaff, BJ; Custer, B; et al «Estimated cumulative incidence of West Nile virus infection in US adults, 1999–2010» (en anglès). Epidemiol Infect, 2012 Maig 28; 141 (3), pp: 591-595. DOI: 10.1017/S0950268812001070. ISSN: 1469-4409. PMID: 22640592 [Consulta: 30 agost 2021].
  9. Young, JJ; Haussig, JM; Aberle, SW; Pervanidou, D; et al «Epidemiology of human West Nile virus infections in the European Union and European Union enlargement countries, 2010 to 2018» (en anglès). Euro Surveill, 2021 Maig; 26 (19), pp: 2001095. DOI: 10.2807/1560-7917.ES.2021.26.19.2001095. PMC: 8120798. PMID: 33988124 [Consulta: 12 octubre 2021].
  10. Prow, NA; Edmonds, JH; Williams, DT; Setoh, YH; et al «Virulence and Evolution of West Nile Virus, Australia, 1960–2012» (en anglès). Emerg Infect Dis, 2016 Ag; 22 (8), pp: 1353-1362. DOI: 10.3201/eid2208.151719. PMC: 4982165. PMID: 27433830 [Consulta: 12 octubre 2021].
  11. Azevedo Costa, É; Giovanetti, M; Silva Catenacci, L; Fonseca, V; et al «West Nile Virus in Brazil» (en anglès). Pathogens, 2021 Jul 15; 10 (7), pp: 896. DOI: 10.3390/pathogens10070896. PMC: 8308589. PMID: 34358046 [Consulta: 12 octubre 2021].
  12. Komar, N; Panella, NA; Burns, JE; Dusza, SW; et al «Serologic evidence for West Nile virus infection in birds in the New York City vicinity during an outbreak in 1999» (en anglès). Emerg Infect Dis, 2001 Jul-Ag; 7 (4), pp: 621-625. DOI: 10.3201/eid0704.010403. PMC: 2631743. PMID: 11585522 [Consulta: 30 agost 2021].
  13. Murgue, B; Murri, S; Zientara, S; Durand, B; et al «West Nile outbreak in horses in southern France, 2000: the return after 35 years» (en anglès). Emerg Infect Dis, 2001 Jul-Ag; 7 (4), pp: 692-696. DOI: 10.3201/eid0704.010417. PMC: 2631744. PMID: 11585534 [Consulta: 31 agost 2021].
  14. Durand, B; Chevalier, V; Pouillot, R; Labie, J; et al «West Nile virus outbreak in horses, southern France, 2000: results of a serosurvey» (en anglès). Emerg Infect Dis, 2002 Ag; 8 (8), pp: 777-782. DOI: 10.3201/eid0808.010486. PMC: 2732513. PMID: 12141961 [Consulta: 31 agost 2021].
  15. ITIS «Culex perexiguus Theobald, 1903» (en anglès). Standard Report Page, 2021 Jun 16; TS1153017 (rev), pàgs: 2 [Consulta: 31 agost 2021].
  16. Vázquez, A; Ruiz, S; Herrero, L; Moreno, J; et al «West Nile and Usutu Viruses in Mosquitoes in Spain, 2008–2009» (en anglès). Am J Trop Med Hyg, 2011 Jul; 85 (1), pp: 178–181. DOI: 10.4269/ajtmh.2011.11-0042. PMC: 3122364. PMID: 21734145 [Consulta: 24 gener 2017].
  17. 17,0 17,1 17,2 17,3 17,4 17,5 Rizzoli, A.; Jiménez-Clavero, M. A.; Barzon, L.; Cordioli, P.; et al «The challenge of West Nile virus in Europe: knowledge gaps and research priorities» (en anglès). Eurosurveillance, 20, 20, 21-05-2015. DOI: 10.2807/1560-7917.es2015.20.20.21135. ISSN: 1560-7917. PMID: 26027485 [Consulta: 24 gener 2017].
  18. Pacenti, M; Sinigaglia, A; Franchin, E; Pagni, S; et al «Human West Nile Virus Lineage 2 Infection: Epidemiological, Clinical, and Virological Findings» (en anglès). Viruses, 2020 Abr 18; 12 (4), pp: 458. DOI: 10.3390/v12040458. PMC: 4257835. PMID: 32325716 [Consulta: 31 agost 2021].
  19. ITIS «Aedes rossicus Dolbeskin, Gorichaja and Mitrofanova, 1930» (en anglès). Standard Report Page, 2021 Jun 16; TS1153344 (rev), pàgs: 2 [Consulta: 31 agost 2021].
  20. Myers, P; Espinosa, R; Parr, CS; Jones, T; Hammond, GS; Dewey, TA. «Dermacentor» (en anglès). The Animal Diversity Web. Museum of Zoology, University of Michigan, 11 juny 2021 (rev). [Consulta: 31 agost 2021].
  21. Pachler, K; Lebl, K; Berer, D; Rudolf, I; et al «Putative new West Nile virus lineage in Uranotaenia unguiculata mosquitoes, Austria, 2013» (en anglès). Emerg Infect Dis, 2014 Des; 20 (12), pp: 2119-2122. DOI: 10.3201/eid2012.140921. PMC: 4257835. PMID: 25418009 [Consulta: 31 agost 2021].
  22. ITIS «Culex modestus Ficalbi, 1890» (en anglès). Standard Report Page, 2021 Set 1; TS1152694 (rev), pàgs: 3 [Consulta: 19 setembre 2021].
  23. Busquets, N; Laranjo-González, M; Soler, M; Nicolás, O; et al «Detection of West Nile virus lineage 2 in North-Eastern Spain (Catalonia)» (en anglès). Transbound Emerg Dis, 2019 Mar; 66 (2), pp: 617-621. DOI: 10.1111/tbed.13086. PMC: 7380044. PMID: 30506625 [Consulta: 18 octubre 2021].
  24. Brinton, MA «Replication Cycle and Molecular Biology of the West Nile Virus» (en anglès). Viruses, 2013 Des 27; 6 (1), pp: 13-53. DOI: 10.3390/v6010013. PMC: 3917430. PMID: 24378320 [Consulta: 30 agost 2021].
  25. 25,0 25,1 25,2 25,3 David, ST; Mak, S; MacDougall, L; Fyfe, M «A bird's eye view: using geographic analysis to evaluate the representativeness of corvid indicators for West Nile virus surveillance» (en anglès). Int J Health Geogr, 2007 Gen 30; 6, pp: 3. DOI: 10.1186/1476-072X-6-3. PMC: 1796857. PMID: 17263891 [Consulta: 31 agost 2021].
  26. CDC. «West Nile Virus» (en anglès). Workplace Safety & Health Topics, Mosquito-Borne Diseases. National Institute for Occupational Safety and Health (NIOSH), 16 març 2011 (rev). [Consulta: 30 agost 2021].
  27. Lawrie, CH; Uzcátegui, NY; Gould, EA; Nuttall, PA «Ixodid and argasid tick species and west nile virus» (en anglès). Emerg Infect Dis, 2004 Abr; 10 (4), pp: 653-657. DOI: 10.3201/eid1004.030517. PMC: 3323096. PMID: 15200855 [Consulta: 30 agost 2021].
  28. Charatan, F «Organ transplants and blood transfusions may transmit West Nile virus» (en anglès). BMJ, 2002 Set 14; 325 (7364), pp: 566. DOI: 10.1136/bmj.325.7364.566/a. PMC: 1169473. PMID: 12228130 [Consulta: 30 agost 2021].
  29. Lanteri, MC; Lee, TH; Wen, L; Kaidarova, Z; et al «West Nile virus nucleic acid persistence in whole blood months after clearance in plasma: implication for transfusion and transplantation safety» (en anglès). Transfusion, 2014 Des; 54 (12), pp: 3232-3241. DOI: 10.1111/trf.12764. PMC: 4268370. PMID: 24965017 [Consulta: 31 agost 2021].
  30. Habarugira, G; Suen, WW; Hobson-Peters, J; Hall, RA; Bielefeldt-Ohmann, H «West Nile Virus: An Update on Pathobiology, Epidemiology, Diagnostics, Control and “One Health” Implications» (en anglès). Pathogens, 2020 Jul 19; 9 (7), pp: 589. DOI: 10.3390/pathogens9070589. PMC: 7400489. PMID: 32707644 [Consulta: 19 setembre 2021].
  31. EspaiS@lut «Publicació del "Protocol per a la vigilància i el control de la febre del Nil occidental"». Servei de Salut Pública, Diputació de Barcelona, 2020 Oct; 99, pàgs: 2 [Consulta: 30 agost 2021].
  32. Colpitts, TM; Conway, MJ; Montgomery, RR; Fikrig, E «West Nile Virus: Biology, Transmission, and Human Infection» (en anglès). Clin Microbiol Rev, 2012 Oct; 25 (4), pp: 635-648. DOI: 10.1128/CMR.00045-12. PMC: 3485754. PMID: 23034323 [Consulta: 30 agost 2021].
  33. CDC «Intrauterine West Nile virus infection - New York, 2002» (en anglès). MMWR Morb Mortal Wkly Rep, 2002 Des 20; 51 (50), pp: 1135-1136. ISSN: 1545-861X. PMID: 12537289 [Consulta: 19 setembre 2021].
  34. CDC «Laboratory-acquired West Nile virus infections - United States, 2002» (en anglès). MMWR Morb Mortal Wkly Rep, 2002 Des 20; 51 (50), pp: 1133-1135. ISSN: 1545-861X. PMID: 12537288 [Consulta: 19 setembre 2021].
  35. Winkelmann, ER; Luo, H; Wang, T «West Nile Virus Infection in the Central Nervous System» (en anglès). F1000Res, 2016 Gen 26; 5, pp: F1000 Faculty Rev-105. DOI: 10.12688/f1000research.7404.1. PMC: 1617273. PMID: 26918172 [Consulta: 30 agost 2021].
  36. Samuel, MA; Diamond, MS «Pathogenesis of West Nile Virus Infection: a Balance between Virulence, Innate and Adaptive Immunity, and Viral Evasion» (en anglès). J Virol, 2006 Oct; 80 (19), pp: 9349-9360. DOI: 10.1128/JVI.01122-06. PMC: 1617273. PMID: 16973541 [Consulta: 30 agost 2021].
  37. Debiasi RL; Tyler, KL «West Nile virus meningoencephalitis» (en anglès). Nat Clin Pract Neurol, 2006 Maig; 2 (5), pp: 264-275. DOI: 10.1038/ncpneuro0176. PMC: 3773989. PMID: 16932563 [Consulta: 30 agost 2021].
  38. Vilibic-Cavlek, T; Savic, V; Klobucar, A; Ferenc, T; et al «Emerging Trends in the West Nile Virus Epidemiology in Croatia in the 'One Health' Context, 2011-2020» (en anglès). Trop Med Infect Dis, 2021 Jul 24; 6 (3), pp: 140. DOI: 10.3390/tropicalmed6030140. PMC: 8396195. PMID: 34449731 [Consulta: 12 octubre 2021].
  39. CDC «West Nile virus Treatment & Prevention» (en anglès). National Center for Emerging and Zoonotic Infectious Diseases, Division of Vector-Borne Diseases. US Department of Health & Human Services, 2021; Jul 7 (rev), pàgs: 2 [Consulta: 19 setembre 2021].
  40. Ulbert, S «West Nile virus vaccines – current situation and future directions» (en anglès). Hum Vaccin Immunother, 2019 Jul 10; 15 (10), pp: 2337-2342. DOI: 10.1080/21645515.2019.1621149. PMC: 6816401. PMID: 31116691 [Consulta: 18 octubre 2021].
  41. Kaiser, JA; Barrett, ADT «Twenty Years of Progress Toward West Nile Virus Vaccine Development» (en anglès). Viruses, 2019 Set 5; 11 (9), pp: 823. DOI: 10.3390/v11090823. PMC: 6784102. PMID: 31491885 [Consulta: 18 octubre 2021].
  42. Docherty, DE; Long, RR; Griffin, KM; Saito, EK «Corvidae feather pulp and West Nile virus detection» (en anglès). Emerg Infect Dis, 2004 Maig; 10 (5), pp: 907-909. DOI: 10.3201/eid1005.030825. PMC: 3323200. PMID: 15200828 [Consulta: 27 setembre 2021].
  43. Deichmeister, JM; Telang, A «Abundance of West Nile virus mosquito vectors in relation to climate and landscape variables» (en anglès). J Vector Ecol, 2011 Jun; 36 (1), pp: 75-85. DOI: 10.1111/j.1948-7134.2011.00143.x. ISSN: 1948-7134. PMID: 21635644 [Consulta: 30 agost 2021].

Bibliografia[modifica]

Enllaços externs[modifica]