Vitalisme

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

El vitalisme descriu certs corrents filosòfics i científics nascuts al segle XIX.

El seu vessant filosòfic, que també rep el nom de "filosofia de la vida", es caracteritza per ser un corrent refractari als ideals de l'idealisme i el positivisme arribant fins a posicions irracionalistes. Sorgit als últims anys del segle XIX, alguns dels pensadores més destacats d'aquest corrent són Friedrich Wilhelm Nietzsche, Wilhelm Dilthey i Henri Bergson. Ortega y Gasset també defensava el "raciovitalisme", de connotacions similars.[1]

En ciència, aquesta visió, també anomenada "neovitalisme", va ser un corrent que entén que els processos biològics són irreductibles dels processos fisicoquímics. Va ser representat per Johannes Reinke Jakob von Uexküll, Hans Driesch i pels biòlegs John Burdon Sanderson Haldane, Edward Stuart Russell i Ludwig von Bertalanffy.[2]

La fi del vitalisme[modifica | modifica el codi]

Friedrich Wöhler anorreà la premissa bàsica del vitalisme quan el 1828 va sintetitzar la urea des de components inorgànics[3] i escriví a Berzelius, que la bella hipòtesi del vitalisme havia estat substituïda per un fet lleig (un plat de cristalls d'urea).[4]

Els descobriments posteriors van continuar marginalitzant la necessitat d'una "força vital".[5]

Referències[modifica | modifica el codi]