Vladímir Sofronitski

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaVladímir Sofronitski
Biografia
Naixement8 maig 1901
Sant Petersburg (Rússia)
Mort29 agost 1961 (60 anys)
Moscou (Rússia)
Causa de mortCauses naturals (Càncer)
Lloc d'enterramentcementiri de Novodévitxi
FormacióConservatori de Sant Petersburg
Activitat
OcupacióPianista i pedagog musical
OcupadorConservatori de Moscou
GènereMúsica clàssica
InstrumentPiano
Premis

Lloc webLloc web
Musicbrainz: 4232481b-b62b-4b88-a9df-29dd00614695 Discogs: 957562
Modifica les dades a Wikidata

Vladímir Vladímirovitx Sofronitski (Sant Petersburg, 8 de maig de 1901 - Moscou, 26 d'agost de 1961) fou un pianista clàssic i professor soviètic. Va ser considerat com el millor pianista de Rússia. Els seus recitals representaven una experiència espiritual per al públic.

Admirat per figures com Emil Guílels, Sviatoslav Richter i Heinrich Neuhaus. Amic de Prokófiev i Xostakóvitx. Ha influït profundament a la gran majoria de músics russos des de V. Horowitz fins a E. Kissin.

Especialment reconegut per les seves interpretacions de Frédéric Chopin, Robert Schumann i Aleksandr Skriabin.[1][2]

Infància i Joventut[modifica]

Fill d'un professor de matemàtiques i física i una artista, familiar del pintor de retrats Vladímir Borovikovski. Sofronitski i la seva germana bessona Vera eren els més petits de sis nens. El 1903 la seva família es va traslladar a Varsòvia, on va iniciar classes de piano amb Anna Lebedeva-Getcevich (qui va ser estudiant de Nikolai Rubinstein), el que el va portar amb nou anys a debutar a Varsòvia en un dels concerts dels alumnes de Lebedeva-Getsevich. Durant la seva joventut, va ser descobert pel director del Conservatori de Sant Petersburg, el compositor Aleksandr Glazunov, qui el va enviar a estudiar amb el pianista polonès Aleksander Michałowski.

Tot i que a l'any 1913 la família va tornar a Sant Petersburg, va continuar els seus estudis amb Michałowski viatjant a Varsòvia un cop al mes fins al començament de la primera guerra mundial.

Després va estudiar durant un any amb Leonid Schhedrin abans d’entrar al Conservatori de Sant Petersburg, on va estudiar de 1916 a 1921 piano i composició.

Durant els seus estudis al conservatori, va conèixer Elena Skriabina, filla del compositor, que estava entre els seus companys de classe i amb qui es va casar l'any 1920. Tot i que ja apreciava la música de Skriabin, després d'aixo la seva connexió intel·lectual i emocional amb l'obra del compositor va créixer més, motivant-lo a fer un concert, aquell mateix any amb només música de Skriabin, celebrant el cinquè aniversari de la seva mort. També va tocar el seu concert per a piano en la seva graduació.[3]

Vida adulta[modifica]

Durant els anys vint va fer un gran nombre de concerts per tota la unió soviètica, i el 1928, ell i la seva dona van visitar Varsòvia, pel camí de París, on van passar dos anys i van entaular amistat amb Prokófiev i Medtner. Va tornar a Leningrad el 1930, ja separat de la seva dona.

En una ocasió no es va inclinar davant d'un oficial soviètic, fet pel qual no se li va permetre sortir del país i, per tant, no va poder tocar mai a l’estranger, on ha sigut molt desconegut fins fa pocs anys. Només va aparèixer a Occident en una ocasió, quan de sobte va ser posat en un avió i enviat per Stalin a tocar pels líders aliats a la conferència de Potsdam el 1945. Els anys trenta va ampliar considerablement el seu ja ampli repertori.

Tot i que el nom de Vladímir Sofronitski estaria vinculat per sempre amb Skriabin, tocava també els clàssics vienesos, música barroca, Schumann, i música dels compositors que havia conegut a França. En una ocasió en una conversa amb Richter, accentuada per un cert embriagament ell va dir-li "Geni!" al qual Sviatoslav Richter li va contestar "Deu!".

A la temporada 1937-1938 va oferir una sèrie de dotze recitals que recullen la història de la música de teclat, des de Dietrich Buxtehude fins a Xostakóvitx. Rússia no havia sentit res així des dels grans dies dels famosos històrics recitals d'Anton Rubinstein.[1] [4]

Anys d'ensenyament[modifica]

El 1939 Vladímir Sofronitski es va convertir en professor del Conservatori de Leningrad. On va quedar atrapat al començament de la Segona Guerra Mundial i on el 12 de desembre de 1941 va tocar un concert a -3 °C graus, amb uns guants amb els dits tallats i després del qual va dir: "Sí, fa fred, però com he tocat!"

El 1942 el van evacuar de Leningrad i el van portar al conservatori de Moscou on va ensenyar fins a la seva mort. Allà va ser professor de Valentina Duschinova, amb qui es va casar més tard. Una figura solitària, Vladímir Sofronitski odiava l’ensenyament al Conservatori de Moscou i rarament s’acostava als seus associats i companys. Tot i això les seves classes eren intenses i se centrava molt a aconseguir que la representació fos musical però controlada. Per exemple, la seva afirmació metafòrica sobre el valor relatiu de l'aspecte emocional i intel·lectual d'un artista instrumentista: "L'autèntic art grandiós és com lava bullent, coberta amb set capes d'armadura" [5]

Darrers anys[modifica]

En els anys a Moscou va oferir nombrosos recitals a la sala gran del conservatori i al museu Skriabin.

Entre els seus recitals, destaquen els cicles dedicats a l’aniversari de la mort de Chopin, el 1949, i de la mort de Schubert, el 1953. Sofronitski va ser un artista molt inspirat, i cadascuna de les seves actuacions va ser considerada com un esdeveniment únic. Odiava els enregistraments i els considerava “els meus cadàvers”, no obstant això, les seves gravacions en directe donen una sensació del seu sorprenent talent i capacitat de transmissió.

Senzill i sensible de nen, va passar una vida apartada entre els seus amics més propers. Malgrat la seva actitud de no participació i, per tant, només en consideració dels seus recitals i concerts, se li va concedir la màxima condecoració a Rússia: l'Ordre de Lenin.

Vladímir Sofronitski va portar una vida de concerts activa fins als seus últims anys. La seva salut s'havia deteriorat a causa d'una malaltia cardíaca i les privacions que havia experimentat durant la Segona Guerra Mundial.

El 1954 va donar la seva última actuació a Leningrad i l'any següent la seva última a la Gran Sala del Conservatori de Moscou. Durant els darrers anys de la seva vida, va fer concerts als voltants més íntims del Museu Skriabin i la Sala Petit del Conservatori de Moscou. El 1957 estava massa malalt per actuar, però va tornar a l'escenari l'any següent; tanmateix, el 1959 el van tornar a ficar al llit i li van diagnosticar càncer. Sabent que el temps li faltava, Sofronitski va tocar nou recitals en deu setmanes d’octubre a desembre de 1959.

El seu darrer any d’activitat de concerts va ser el 1960. La seva última actuació va tenir lloc el 9 de gener de 1961 a la Sala Petit del Conservatori de Moscou.

Sovint es parla d'una possible addicció a les drogues i a l’alcohol, però poca o cap evidència s’ha aportat per donar-hi suport.

Va morir el 29 d'agost de 1961, quan només tenia seixanta anys.[1]

Repertori[modifica]

Tot i que va ser el gendre de Skriabin, Sofronitski mai va conèixer el compositor. Tot i això, l'Elena Skriabina afirmava que el pianista era l'intèrpret més autèntic del seu pare, els seus enregistraments de Skriabin són considerats per a molts incomparables.

Comptava amb un repertori molt ampli centrat principalment en obres romàntiques, va enregistrar un gran nombre d'obres de Skriabin i també composicions de Beethoven, Schubert, Chopin, Schumann, Liszt, Liàdov, Rakhmàninov i altres. Curiosament i igual que Skriabin, l’altre compositor amb qui Sofronitski va tenir més afinitat és Frédéric Chopin. Una vegada va dir a un entrevistador: "Un amor per Chopin m'ha seguit al llarg de tota la meva vida".[3]

"Crec que Sofronitski és el més proper a Chopin: contundent, brillant, verídic, ànim, elegíac, però també elegant, aquestes qualitats són comunes a tot l'art." M. Iudina[6]

Enregistraments[modifica]

Vladimir Sofronitski va realitzar una producció acceptable d'enregistraments les dues darreres dècades de la seva vida. Va realitzar els seus primers enregistraments comercials el juny de 1937, però la majoria dels seus enregistraments són dels anys 1950 i 1960 i provenen d’actuacions en directe. Tot i que hi ha enregistraments d’obres importants, com la Sonata en do menor Op.111 de Beethoven, Sonata en si menor de Liszt, Carnaval Op. 9 de Schumann, Études Symphoniques Op. 13, Fantasie Op. 17, Kreisleriana Op. 16 i la Sonata D 960 de Schubert. Però la majoria dels enregistraments són de Skriabin, de qui va enregistrar; totes les sonates (excepte la 7) i moltes de les peces breus.[3]

Melodya, a Rússia, va planejar publicar els enregistraments complets de Sofronitski a dotze caixes d’uns sis PDI cadascuna a partir del 1980, però només es van publicar els volums 6–10 i volum 12.

Un dels grans pianistes de la història, Sofronitski hauria tingut una carrera molt més destacada si hagués pogut sortir de Rússia i tocar a occident. Tal com és aquesta realitat, hem d'estar agraïts pels nombrosos enregistraments d'estudi i les actuacions en directe que han sobreviscut per les quals podem reconèixer i admirar el llegat d'aquest gran músic.[1]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 «Vladimir Sofronitsky Official Website» (en anglès), 21-04-2012. [Consulta: 13 novembre 2019].
  2. Harold C. Schoenberg, "The great pianists". Vladimir Sofronitsky (en anglès). 2006. Nova York: Simon and Schuster, 1962, p. 463. ISBN 9780575004184. 
  3. 3,0 3,1 3,2 «Vladimir Sofronitsky (Piano) - Short Biography» (en anglès). [Consulta: 13 novembre 2019].
  4. «Vladimir Sofronitsky- Bio, Albums, Pictures – Naxos Classical Music.» (en anglès). [Consulta: 13 novembre 2019].
  5. Vitsinsky «Entrevista Vladimir Sofronitsky». Entrevista con V. Sofronitsky por A. Vitsinsky, 13-11-2019.
  6. Maria Iudina «"Several words about the late precious artist Vladimir Sofronitsky"». 1961, pàg. (totes).

Bibliografia[modifica]

  • Schoenberg, Harold C. (1962) "The great pianists". New York. FIRESIDE BOOKS. P 463 “V. Sofronitski”

Enllaços externs[modifica]