Voyager 1

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Representació artística d'una de les sondes Voyager.

La Voyager 1 és una sonda espacial no tripulada de la NASA, llançada a finals de 1977 amb l'objectiu d'explorar el sistema solar exterior, especialment els planetes Júpiter i Saturn i els seus respectius sistemes de satèl·lits. Actualment segueix en funcionament i és l'objecte humà més allunyat de la Terra.

La missió[modifica | modifica el codi]

La Voyager 1 es va llançar el 5 de setembre de 1977 des de Cap Canaveral amb un coet Titan IIE-Centaur, que la situà en una òrbita que la va fer arribar al seu primer objectiu, Júpiter, abans que la seva sonda germana, la Voyager 2, llançada 16 dies abans.

La sonda arribà a Júpiter el gener de 1979, i va arribar a la seva màxima proximitat del planeta el 5 de març de 1979, a una distància de 349.000 km del planeta. També s'acostà a la lluna de Júpiter , fins a una distància de 18.640 km i va poder comprovar-ne l'activitat volcànica. Accelerada pel camp gravitatori de Júpiter la Voyager 1 arribà a Saturn a finals de 1980, passant a una distància de 124.200 km en la seva màxima aproximació, el 12 de novembre de 1980. Inicialment estava previst que després de Saturn, i aprofitant l'alineació planetària d'aquells moments, la sonda prosseguís el seu camí per estudiar Urà i Neptú; però el descobriment previ de la presència d'una important atmosfera al satèl·lit de Saturn Tità, féu que els controladors decidissin sacrificar la continuació de l'exploració d'Urà i Neptú (que ja estava assegurada per la Voyager 2) i desviar el vehicle cap a Tità, en una maniobra que l'obligà a desviar-se del pla de l'eclíptica.

Després del pas per Saturn i Tità la Voyager 1 ha seguit allunyant-se del Sol, cap als límits del sistema solar. Se suposa que la sonda disposa de prou energia elèctrica per funcionar i enviar dades a la Terra fins al 2020, aproximadament. Durant aquesta etapa del viatge la sonda ha seguit recollint dades sobre la composició de l'espai interplanetari del sistema solar. El novembre de 2005 la Voyager 1 es trobava a una distància de 14.560 milions de quilòmetres (97,3 UA) del Sol i viatjava a una velocitat de 61.920 km/h respecte al Sol (3,6 UA per any), un 10% més ràpida que la Voyager 2.

El 25 d'agost de 2013, la sonda va sortir dels límits del sistema solar i entrà a l'espai interestel·lar o heliopausa. La importància d'aquest fet, segons la NASA, és equiparable a la de l'arribada de l'home a la lluna.

Resultats científics[modifica | modifica el codi]

Detall de l'atmosfera de Júpiter captat per la Voyager 1.

Com que la ruta de la sonda Voyager 1 va passar pel pol nord del sistema solar, aquesta va ser l'encarregada de prendre les fotografies de l'anomenat retrat de família, ja que de les dues sondes va ser la que va tenir millor visibilitat de Júpiter. D'aquest planeta va prendre en total 19.000 fotografies, en un període que va durar fins a l'abril, tot i que a causa de la major resolució que es podia obtenir en el moment de màxima aproximació, la majoria d'observacions de les llunes, anells i el camp magnètic es realitzà en les 48 hores de major aproximació. La sonda també demostrà l'existència d'una cua del camp magnètic de Júpiter en la direcció oposada al Sol.

En les observacions d' es va poder comprovar per primera vegada la presència d'activitat volcànica fora de la Terra, un fet que va passar desapercebut per a les Pioneer 10 i Pioneer 11 i que representa segurament el descobriment més important d'aquesta missió. Els instruments de la nau identificaren fins a nou volcans actius a Ió.

En el sistema de Saturn, la sonda detectà estructures complexes als anells de Saturn i estudià les atmosferes de Saturn i de Tità (del qual obtingué el seu diàmetre en 5.150 km). Determinà que un 7% de l'atmosfera superior de Saturn està format per heli (comparat amb un 11% a Júpiter). A més a més descobrí els satèl·lits Atles, Prometeu i Pandora.

Un equip de científics del laboratori de física aplicada de la Universitat Johns Hopkins creuen que la Voyager 1 entrà en l'ona de xoc final del sistema solar el febrer de 2003. Altres equips ho consideren dubtós, tal com es discutí a la revista Nature el 6 de novembre de 2003. En un congrés de la Unió Geofísica Americana, el 25 de març de 2005, es presentaren evidències definitives que la Voyager 1 travessà l'ona de xoc final el desembre de 2004.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

     Programa Voyager     
Voyager

Voyager 1   |   Voyager 2

Viquinotícies Viquinotícies conté notícies i pàgines d'actualitat relacionades: La nau Voyager I abandona el sistema solar


A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Voyager 1