William Shakespeare

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
William Shakespeare
Shakespeare.jpg
El retrat Chandos , d'artista i autenticitat encara per confirmar. Es troba al National Portrait Gallery de Londres.
Naixement batejat el 26 d'abril de 1564
Stratford-upon-Avon, Warwickshire, Anglaterra
Mort 23 d'abril de 1616
Stratford-upon-Avon, Warwickshire, Anglaterra
Activitat Dramaturg, poeta, actor
Moviment Teatre anglès del Renaixement
Influències Bíblia, llatins, novelles italianes,[1] clàssics (Plutarc, Ovidi)[2][3] Xenofont d'Efes,[4] Geoffrey Chaucer,[5] Christopher Marlowe,[5] Arthur Brooke, George Peele,[6] Saxo Grammaticus.[7]
Influenciat poetes romàntics i pintura prerafaelita;[8] Thomas Hardy,[9] William Faulkner,[10] i victorians (com ara Charles Dickens).[11] Schopenhauer,[12] Sigmund Freud,[13] i d'altres.
Signatura Signatura de William Shakespeare
La residència a Stratford, coneguda com el lloc de naixement de Shakespeare (tot i que és incert). Es diu que el poeta i dramaturg hauria nascut a l'habitació amb les finestres a quadres.
Signatura de Shakespeare (By me William Shakespeare)

William Shakespeare (Stratford-upon-Avon, 23 d'abril de 1564 - 23 d'abril de 1616 del calendari julià; 3 de maig de 1616 del calendari gregorià)[nb 1] fou un dramaturg, poeta i actor anglès, considerat un dels més grans de la literatura universal.

La "New Encyclopaedia Britannica" assenyala que "molts el consideren el dramaturg més gran de tots els temps. Les seves obres [...] es representen més vegades i en major nombre de nacions que les de qualsevol altre escriptor".

Les obres de Shakespeare han estat traduïdes a les principals llengües i les seves obres dramàtiques continuen representant-se per tot el món. A més, moltes cites i neologismes de les seves obres han passat a formar part de l'ús quotidià, tant en l'anglès com en altres llengües. Amb el pas del temps, s'ha especulat molt sobre la seva vida, qüestionant la seva sexualitat, la seva afiliació religiosa, i àdhuc, l'autoria de les seves obres.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Els seus pares, John Shakespeare i Mary Arden van tenir vuit fills dels quals Shakespeare n'era el tercer i el primer home de la família. John Shakespeare era comerciant de llanes, pells i guants, a més de corredor de finques i posteriorment administrador de l'Ajuntament.

William assistí durant sis mesos a l'escola primària i, a partir dels deu anys, a l'escola secundària en la qual li ensenyaren autors llatins. Més tard, la seva família va tenir un declivi econòmic, per la qual cosa Shakespeare no va poder cursar estudis universitaris. En 1582, a l'edat de 18 anys es va casar amb Anne Hathaway de 26 anys, amb qui va tenir una filla i dos bessons. Al 1587 Shakespeare va començar a treballar a Londres com a actor de teatre. La seva primera obra literària va ser un poema eròtic titulat Venus i Adonis, que data de 1593. Aviat va arribar la pesta i els teatres es van haver de tancar durant prop de dos anys. És llavors quan el comte de Southampton, Henry Wriothesly passa a ser el seu protector i molt probablement l'acull durant aquest període. Amb la reobertura dels teatres, el 1594, Shakespeare s'associa a la companyia de Lord Chamberlain, cosí de la reina. A partir d'aquest moment, Shakespeare obtindrà tot un seguit d'èxits, que els seus contemporanis de major nivell cultural van rebutjar per considerar el teatre un vulgar entreteniment.

New Place, Stratford-upon-Avon, construïda on hi havia la casa de Shakespeare.

El 20 d'octubre de 1596 va comprar un títol nobiliari per al seu pare i el 4 de maig de 1597 va comprar una casa a Stratford. El 9 de novembre va morir la seva mare, Mary Arden. Després d'escriure La Tempesta, Shakespeare visqué retirat a Stratford amb la seva família, aspirant a integrar-se en la petita burgesia local. En el seu testament, fet el 25 de març de 1616, deixà totes les seves propietats intactes als seus descendents, algunes coses a tres actors: Richard Burbage, John Heminges i Henry Condell i a la seva dona, el seu segon llit. El 23 d'abril de 1616, morí William Shakespeare. Tradicionalment s'ha relacionat la seva mort amb la beguda, i més específicament conseqüència d'una borratxera després d'una reunió amb Ben Jonson i Michael Drayton per a festejar algunes noves idees literàries. Recents investigacions a càrrec de científics alemanys afirmen que és probable que l'escriptor tingués càncer en un ull.[nb 2]

El 25 d'abril va ser enterrat al presbiteri de l'església de Stratford. Els seus companys, set anys més tard, li van retre el millor homenatge en publicar les seves obres completes, el Folio de 1623. Aquest llibre ha acabat essent la base de totes les edicions i representacions posteriors de la seva obra i, en darrer terme, de la seva immortalitat.

Shakespeare va ser un contemporani de Miguel de Cervantes, qui va morir només deu dies abans que el literat anglès però casualment coincidint amb la data de l'enterrament d'aquest, el 23 d'abril, per la diferència de calendaris usats.[14] Tot i que hi ha gent que creu que tots dos van morir el mateix dia en realitat Cervantes va morir el 22.

També va fer moltes actuacions teatrals poètiques i moltes comèdies perquè era un bon actor.

Trajectòria[modifica | modifica el codi]

La primera vegada que tenim notícies de Shakespeare com a actor i autor és el 1592, en un escrit pòstum del dramaturg Robert Grenne. Grenne fa referència a Shakespeare en les frases : "Cor de tigre embolcallat en pell d'actor.", i "Es pensa que és l'únic sacsejaescenes del país." És una al·lusió a l'obra Enric VI, amb la qual Shakespeare va tenir un èxit formidable. Mentre els teatres van estar tancats per la pesta va escriure dos poemes llargs, barrocs i eròtics: Venus i Adonis i El rapte de Lucrècia. També va escriure dues comèdies d'enginy i elegància artificiosos: Penes d'amor perdudes i Els dos gentilhomes de Verona.

Amb la reobertura dels teatres el 1594, Shakespeare s'associa a la companyia de Lord Chamberlain. Era una època en què faltaven autors, la qual cosa era una gran oportunitat per a William. En poc més de dos anys escriurà Romeo i Julieta, El somni d'una nit d'estiu, Ricard II, El mercader de Venècia i L'amansiment de la fúria. Amb totes aquestes obres inaugura un estil dramàtic nou: un estil poètic, refinat i enginyós, en el qual la musicalitat del vers gairebé és tan important com l'acció mateixa.

És també un temps en què els anys d'optimisme nacional són substituïts per una era de cinisme i de rigidesa burocràtica, ambient que Shakespeare criticarà. L'autor es burla de grans valors com ara l'honor, la dignitat, l'amor, el respecte..., cosa que coincideix amb l'esperit de l'època, però que no suposa una adopció del to desenganyat i escèptic dels altres dramaturgs. Així, Shakespeare optarà per escriure comèdies romàntiques on l'amor i l'enginy triomfen sobre els perills que els sotgen. Fins i tot l'humor canvia d'estil: desapareixen les bromes obscenes i són substituïdes per un enginy més líric i més reflexiu.

William Shakespeare

A més, el govern prohibeix que s'escriguin noves obres sobre la història nacional, perquè les considera perillosament al·lusives al delicat moment present. Shakespeare decideix continuar amb la mateixa temàtica però situant-la a Roma. Així, Juli Cèsar, el conflicte entre els principis ètics elevats i els seus efectes tràgics, és la primera de les seves obres de tema romà.

Les obres que Shakespeare escriu a principis del segle XVII reflecteixen un estat d'ànim perplex, un humor molt "negre" i una falta de claredat estranya, tant en el tema com en l'estructura, com si el dramaturg hagués perdut parcialment el control dels seus recursos habituals.

Quan mor la reina Elisabet, Jaume I, el nou rei, adopta la companyia de Shakespeare com a "Companyia del Rei". És a partir d'aleshores que el seu art entra en un període intens dominat per la visió tràgica, cosa que es palesa en Macbeth, Otel·lo, El rei Lear, Timó d'Atenes, Antoni i Cleopatra i Coriolà.

El 1608, l'autor Richard Burbage obté la llicència per actuar en un espai tancat. Shakespeare no segueix el camí marcat pels seus contemporanis pel que fa als estils nous que aquest canvi afavoreix. En lloc dels drames realistes i sàtires urbanes de moda, comença a cultivar un nou gènere, el romanç: barreja de tragèdia, comèdia i drama líric, copiant efectes habituals de les mascarades luxoses de la cort, com ara, coreografies, balls, maquinària que permet elevacions, aparicions, etc. Cimbelí, Conte d'hivern i La tempesta són obres que presenten situacions romàntiques.

En el seu retir col·labora, però, amb dramaturgs joves en un parell d'obres més: Enric VIII i Els dos nobles cavallers.

La poesia[modifica | modifica el codi]

El 1593 i 1594, quan els teatres es van tancar a causa de la pesta, Shakespeare va publicar dos poemes narratius de temàtica eròtica: Venus i Adonis i La Violació de Lucrècia, dedicats a Wriothesley Henry, comte de Southampton. A Venus i Adonis, un innocent Adonis rebutja els apropaments sexuals de Venus, mentre que a La Violació de Lucrècia, la virtuosa Lucrècia és violada pel luxuriós Tarquin. Sota la influència de Les Metamorfosis d'Ovidi, els poemes mostren la culpa i la confusió moral que es deriven de la luxúria descontrolada. Tots dos poemes foren molt exitosos i es reimprimiren força vegades en vida de Shakespeare.

Un tercer poema narratiu, La queixa d'un amant, en què una jove es lamenta d'haver estat conquistada per un seductor pretendent, es va imprimir el 1609. La majoria dels estudiosos accepten avui dia que Una queixa d'amant és una obra genuïna de Shakespeare, encara que consideren que les seves qualitats literàries queden entelades per uns feixucs efectismes. El Fènix i la tortuga (1601) és un lament per la mort de la llegendària au Fènix i la seva amant, la fidel Tórtora.

El 1599, una primerenca versió de dos sonets, els 138 i 144, apareixen a L'apassionat peregrí, publicat sota l'autoria de Shakespeare, però sense el seu permís.

Els sonets[modifica | modifica el codi]

Article principal: Sonets de Shakespeare

Publicats el 1609, els sonets són l'última obra no dramàtica Shakespeare que es va a imprimir. Els acadèmics no estan segurs sobre la data o dates de redacció, però l'evidència suggereix que van ser escrits per Shakespeare al llarg de la seva carrera per a un públic lector, tot i que no van tenir l'èxit dels poemes anteriors. Fins i tot abans dels dos sonets no autoritzats que van aparèixer a El pelegrí apassionat el 1599, Francisco Meres digué el 1598 que Shakespeare "llegia sonets entre els seus amics".

Pocs analistes creuen que l'ordre seqüencial en què es troben fos escollit per l'autor. Semblava haver previst dues sèries: una sobre la incontrolable ambició d'una dona casada de pell fosca (la "Dama Fosca"), i una altra sobre un amor conflictiu amb el "fair youth" (jove ros), potser de tipus homosexual; no queda clar si aquestes dues figures, la Dama Fosca i el Jove Ros, representen persones reals, ni si el "jo" dels poemes s'ha d'identificar amb el de Shakespeare, malgrat que el poeta anglès del XIX Wordsworth considera que amb els sonets "Shakespeare obrí el seu cor".

L'edició 1609 es va dedicar a un encara desconegut "Mr. WH ", anomenat l'"únic inspirador dels poemes". també s'ignora si aquesta inscripció va ser escrita per Shakespeare o per l'editor Thomas Thorpe. Fins i tot es dubta de si Shakespeare va autoritzar-ne la publicació.

La crítica elogia dels sonets la profunda meditació sobre la naturalesa de l'amor, la passió sexual, la procreació, la mort, i el temps.

Shakespeare a través del temps[modifica | modifica el codi]

Epitaf i tomba de Shakespare en la Holy Trinity Church.

Cada època històrica ha primat determinades obres segons les preocupacions i interessos imperants. El concepte de "justícia poètica" que va prevaler en el segle XVIII va provocar el rebuig de moltes de les tragèdies de Shakespeare, ja que segons els seus criteris el teatre havia de promoure exemples de virtut. El crític anglès Samuel Johnson (1709-1784) no va acceptar el desenllaç del Rei Lear, que va considerar cruel i innecessari, i la versió de 1681 de Nahum Tate va substituir la de Shakespeare fins a mitjans del segle XIX, sorprès amb el seu gran èxit al públic lector: en ella hi ha un final feliç en què Cordelia i Lear aconsegueixen triomfar sobre els obstacles, i la protagonista es casa amb Edgardo, legítim hereu del comte de Gloucester.

Cap al 1772, el famosíssim actor Garrick modificà bona part de Hamlet en suprimir l'escena dels enterramorts i eximir Laertes de tota culpa referent al verí que portava en la seva espasa. És més, la reina Gertrudis aconsegueix sobreviure per portar una vida de penediment, la qual cosa no ocorre en l'original.

El 1807 Thomas Bowdler publicar Family Shakespeare, una versió modificada per fer-la, segons el seu criteri, més apta per a dones i nens, que no pogués «ofendre la ment virtuosa i religiosa». Aquesta adaptació va donar origen a la paraula anglesa bowdlerize, que designa la censura puritana.

Així doncs, l'adaptació, interpretació i retorsió de l'obra shakespeariana va ser durant molt de temps el producte d'uns interessos morals, polítics i estètics concrets, i escamotejar l'ombrívola concepció de la vida que ofereix genuïnament Shakespeare.

El llargmetratge de Laurence Olivier, Enric V, filmat en honor als combatents de la Segona Guerra Mundial, va fer que determinats passatges fossin ressaltats per animar el patriotisme britànic; el més significatiu va ser l'arenga del monarca a les seves tropes abans de la batalla d'Agincourt contra les tropes franceses. El mateix cal dir sobre innombrables adaptacions teatrals i cinematogràfiques fins a aquests mateixos dies.

Polèmiques sobre Shakespeare[modifica | modifica el codi]

Hi ha diversos temes controvertits al voltant de la figura d'aquest autor. El més important és sobre l'autoria real o no de les seves obres, que alguns crítics atribueixen a altres escriptors. Argumenten que el seu bagatge cultural i d'experiències familiars lligades al camp i el comerç no s'addiuen amb el coneixement sobre l'alta política que apareix a moltes de les seves obres. Tampoc no és coherent amb el vocabulari emprat en els seus escrits (que va influir poderosament en la llengua anglesa).

Altres polèmiques crítiques tracten la religió de l'autor (catòlic o no) i sobre la seva homosexualitat (extreta dels passatges dels sonets). Els estudiosos que rebutgen aquesta idea invoquen la presència de la Dama Fosca com a referent i el tractament de la dona i l'amor a les seves obres teatrals.

Per últim no hi ha acord acadèmic sobre la classificació d'algunes peces teatrals (les anomenades problem plays) en tragèdies o comèdies, ja que barregen element d'ambdós gèneres en contra de les recomanacions de la poètica del seu temps.

Obres[modifica | modifica el codi]

Comèdies
Drames històrics
Tragèdies


Apòcrifes
Obres perdudes
Poemes

Shakespeare a la pantalla[modifica | modifica el codi]

S'han produït unes 250 pel·lícules basades en textos de Shakespeare, la qual cosa demostra l'enorme influència de l'obra d'aquest escriptor. L'obra més vegades duta a la pantalla és Hamlet, amb 61 adaptacions al cinema i 21 sèries de televisió entre 1907 i 2000.

Entre les versions cinematogràfiques de la biografia shakesperiana destaca Shakespeare enamorat (Shakespeare in Love, 1998) dirigida per John Madden.

Algunes pel·lícules basades en obres de Shakespeare són les següents:

Altres pel·lícules basades en la vida de Shakespeare són les següents:

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Les dates segueixen el calendari julià, usat a Anglaterra al naixement de de Shakespeare. Segons el calendari gregorià, adoptat als països catòlics el 1582, Shakespeare morí el 3 de maig (Schoenbaum 1987, xv)
  2. La hipòtesi es basa en l'anàlisi d'una escultura del dramaturg que es troba al Club Garrick de Londres, en la que s'observa l'existència d'un tumor sobre l'ull esquerre, i per la seva màscara fúnebre, conservada a la ciutat alemanya de Darmstadt. Hi ha diferències, però, sobre l'autenticitat d'ambdós objectes.(Clarín 2006).
  3. 3,0 3,1 Força especialistes defensen que Pèricles va ser coescrita amb George Wilkins (Bloom 1999, 30; Hoeniger 1963; Jackson 2003, 83)
  4. Enric VI, Part 1 es considera feta per un grup de col·laboradors; però alguns especialistes, per exemple Michael Hattaway, pensa que l'obra és íntegrament de Shakespeare (Burns 2000, 73–84; Hattaway 1990, 43)
  5. Un assaig de Harold Brooks suggereix la influència d'Eduard II de Christopher Marlowe en el Ricard III de Shakespeareare (Morris 1968, 65–94). D'altres hi estan en desacord, assenyalant que els paral·lelismes són tan sols tòpics literaris (Taylor 1988, 116)
  6. Enric VIII va ser coescrita amb John Fletcher (McMullan 2000, 198)
  7. Brian Vickers proposa que Titus Andrònic va ser coescrit amb George Peele, encara que Jonathan Bate, l'editor d'obres més recent de la col·lecció anglesa Arden Shakespeare, opina que és íntegrament un treball de Shakespeare (Vickers 2002, 8; Dillon 2007, 25)
  8. Brian Vickers i d'altres opinen que Timó d'Atenes va ser coescrita amb Thomas Middleton; però d'altres hi estan en desacord (Vickers 2002, 8; Dominik 1988, 16; Farley-Hills 1990, 171–172)
  9. El text de Macbeth que ha sobreviscut va ser clarament alterat per mans posteriors. La ingerència més notable és la inclusió de dues cançons de l'obra de Middleton The Witch (1615) (Brooke 1998, 57)
  10. Cardeni va ser aparentment coescrit amb John Fletcher. Està basat en el personatge que apareix a El Quixot (Bradford 1910, 51–56; Freehafer 1969, 501–513)
  11. L'apassionat peregrí, publicat amb el nom de Shakespeare el 1599 sense el ser consentiment, inclou unes versions primerenques de dos dels seus sonets, tres extractes de Treballs d'amor perduts, diversos poemes dels quals se sap que són d'altres poetes, i onze poemes d'autoria desconeguda, potser de Shakespeare, sense estar confirmat (Wells et al. 2005, 805)

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Italian tales were very popular among theatre-goers. Keeble 1980, 18.
  2. Halio 1998, 93
  3. Baldwin 1944, 164–66; Cressy 1975, 80–82; Ackroyd 2006, xvi.
  4. Gibbons 1980, 33
  5. 5,0 5,1 Gibbons 1980, 37
  6. Vickers 2002
  7. Hansen 1983, 1–5.
  8. Porter & Teich 1988, 48; Lambourne 1999, 193–8.
  9. Taylor 2006, 38.
  10. Kolin 1985, 124.
  11. Gager 1996, 163, 186, 251.
  12. Schopenhauer 1958, 324.
  13. Royle 2000.
  14. Treitz N. Historias del calendario. Investigación y Ciencia. Octubre 2013 Nº 445: 84-87
  15. Les alegres casades de Windsor a Vicens Vives, traducció al català de Salvador Oliva
  16. Les alegres comares de Windsor a Manybooks.net, traducció al català de Josep Carner

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]