Wladimir Vogel

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaWladimir Vogel
Biografia
Naixement 29 febrer 1896
Moscou
Mort 19 juny 1984 (88 anys)
Zuric
Lloc d'enterrament Zuric
Activitat
Ocupació Compositor, musicòleg i pianista
Ocupador Klindworth-Scharwenka Conservatory Tradueix
Professors Aleksandr Skriabin
Instrument Piano
Premis
Modifica les dades a Wikidata

Vladímir Rudólfovitx Fóguel, en rus: Владимир Рудольфович Фогель, conegut habitualment com a Wladimir Vogel, (Moscou, (Rússia), 29 de febrer de 1896 – Zuric, (Suïssa), 19 de juny de 1984), fou un compositor rus nacionalitzat suís.

Fill de pare alemany i mare russa, fou alumne de Skriabin fins al 1914, en què va ser internat com a ciutadà alemany, a Birsk (Urals) fins al 1918, llavors Vogel es traslladà a Berlín on ingressà en l'Acadèmia de Belles Arts, on estudià amb Heinz Tiessen, fins al 1922, i amb Ferruccio Busoni, fins al 1924. El 1925 inicià oficialment la seva activitat com a compositor i crític musical. A partir de 1932 fou professor de composició i d'interpretació radiofònica en el Conservatori Kliodworth-Scharwenka de Berlín, el que li va permetre posar-se en contacte amb els ambients més avançats.

Degut a la seva oposició al nazisme, el 1933 es va veure obligat a abandonar Alemanya i va viure durant un cert temps a França, Brussel·les i Londres. Algunes de les seves composicions d'aquesta època es perderen. El 1935 s'establí a Ascona, en el Cantó de Ticino suís; el 1954 aconseguí la nacionalitat suïssa i el 1966 s'establí a Zuric, on, el 1970, se li atorgà un premi especial de la ciutat.

Vogel pedagog[modifica]

Excel·lent professor, entre els seus alumnes es pot citar el suís Rolf Liebermann i els finesos Usko Meriläinen i Erik Bergman. Figura de relleu del món musical del segle XX, ubicat des dels anys 1920 dintre de les tendències innovadores més discutides, Vogel devia a les ensenyances de Busoni el seu amor per l'equilibri conceptual i formal. Una volta superada una certa influència russa, sobretot de Skriabin, en el compositor s'anà delineant la seva adhesió a l'expressionisme vienès i a la dodecafonia de Schönberg, en part mercès als seus contactes amb Scherchen, gran director d'orquestra i home de cultura d'una gran apertura intel·lectual. Vogel assolí així un estil molt personal que, malgrat seguir rigorosament la tècnica que havia donat lloc al serialisme, manté una substancial simplicitat i fluïdesa, així com una gran comunicació dramàtica. Els seus millors resultats els obté especialment en les seves amplies composicions vocals i corals, en les que la presència d'un text poètic arrossega la consciència civil de l'home vers la música <compromesa> o <protesta>, de la que tants exemples hi ha en la música contemporània.

En aquest gènere, Vogel, entre la claredat polifònica i la força rítmica, fou un dels primers músics europeus que utilitzà amplia i eficaçment el Sprechchor o cor parlat. És aquest el cas de Wagadus Untergang durch die Eitelkeit, oratori profà amb text de Frobenius, per a solistes, cor cantat i parlat, cinc saxofons i clarinet (compost el 1930 i reescrit íntegrament el 1948, ja que la partitura original es destruí durant els bombardeigs de Berlín. El mateix succeeix amb la que Dallapiccola va definir com <una de les obres cabdals de la nostra època>: l'oratori èpic Thyl Claes, el text del qual procedeix de l'obra mestra de la literatura flamenca, La légende de Ulenspiegel et de Lamme goedzack, en dues parts, la Opressió i la Alliberació per a soprano i dues veus recitant, cor parlat i orquestra (1.ª part, 1937/38; 2.ª part, 1943/45). Aquesta obra fou seguida d'Arpiade cantat vers texts de Arp, per a soprano, cor parlat i cinc instruments (1954); Leviathan, oratori per a baríton cor cantat i parlat i orquestra (1954); Jona ging doch nach Ninive, amb text de Buber, per a baríton, veu recitant, cor parlat i cantat i orquestra (1957); Meditazione sulla maschera di Amedeo Modigliani, amb text de Filippini, per a solista, veu recitant i orquestra (1961); An die akademische Jugend, per a cor i instruments de vent (1963) i Flucht, biografia de Walser, per a cantates solistes i recitatiu, cor i orquestra (1964/65).

Composicions per a veu i orquestra[modifica]

  • Dal quaderno di Francine Settenne (1952),
  • Goethe-Aphorismes (1954),
  • Eine Gotthard-Kantate, amb text de Friedrich Hölderlin (1955),
  • Alla memòria di G. B. Pergolesi, recitatiu i epitafia (1954),
  • Worte, amb text de Jean Arp (1962),
  • Fünt Gedichte von Nelly Sachs (1966),

Composicions per a cor a capella[modifica]

  • 10 Madrigals, amb poesies de A. Valangine (1938/39),
  • Aforismi e pensieri di Leonardo da Vinci, amb recitatiu (1969),
  • Das Lied von der Glocke, amb text de Schiller, per a veus i cors recitatius (1959),
  • Choral in vierstimmiger Kanonform (1968),

Teatre[modifica]

  • Antigona, música per a la tragèdia de Sòfocles, en la traducció d'Hoelderlin, per a cors d'homes parlats i percussió (1955),

Composicions orquestrals[modifica]

  • Simfonia fugata in memoriam F. Busoni (1924/25);
  • Ostinato perpetuo (1932);
  • Rítmica ostinata (1932);
  • Tripartita (1934);
  • Sept aspects d'une sèrie de douze sons (1950);
  • Splegelungen (1952);
  • Preludio, Interludio lirico e Postludio (1953);
  • Concerto per a violoncel·lo (1954).

Obres de cambra[modifica]

  • 12 Variétudes, per a violí, flauta, clarinet i violoncel (1940);
  • Ticinella, per a cinc instruments de vent, sobre melodies populars del Cantó de Ticino (1924).
  • Etude-Toccata (1926);
  • Variétudes (1932);
  • Epitafi per Alban Berg (1936) per a piano.

Wladimir Vogel, també va publicar diversos escrits crítics.

Bibliografia[modifica]