Wladimir Vogel

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de personaWladimir Vogel
Lytras nikiforos antigone polynices.jpeg
Escena d'Antígona per la que Vogel va compondre una òpera
Biografia
Naixement 26 de febrer de 1896
Rússia Rússia Moscou
Mort 19 de juny de 1984(1984-06-19) (als 88 anys)
Zuric
Lloc d'enterrament Zuric
Nacionalitat Suïssa Suïssa
Activitat
Ocupació Compositor, musicòleg i pianista
Ocupador Klindworth-Scharwenka Conservatory Tradueix
Professors Aleksandr Skriabin
Instrument Piano
Premis
Modifica les dades a Wikidata

Wladimir Rudolfowitsch Vogel, en rus: Владимир Рудольфович Фогель?, (Moscou, (Rússia), 29 de febrer de 1896 – Zuric, (Suïssa), 19 de juny de 1984), fou un compositor rus nacionalitzat suís.

Fill de pare alemany i mare russa, fou alumne de Skriabin fins al 1914, en què va ser internat com a ciutadà alemany, a Birsk (Urals) fins al 1918, llavors Vogel es traslladà a Berlín on ingressà en l'Acadèmia de Belles Arts, on estudià amb Heinz Tiessen, fins al 1922, i amb Ferruccio Busoni, fins al 1924. El 1925 inicià oficialment la seva activitat com a compositor i crític musical. A partir de 1932 fou professor de composició i d'interpretació radiofònica en el Conservatori Kliodworth-Scharwenka de Berlín, el que li va permetre posar-se en contacte amb els ambients més avançats.

Degut a la seva oposició al nazisme, el 1933 es va veure obligat a abandonar Alemanya i va viure durant un cert temps a França, Brussel·les i Londres. Algunes de les seves composicions d'aquesta època es perderen. El 1935 s'establí a Ascona, en el Cantó de Ticino suís; el 1954 aconseguí la nacionalitat suïssa i el 1966 s'establí a Zuric, on, el 1970, se li atorgà un premi especial de la ciutat.

Vogel pedagog[modifica]

Excel·lent professor, entre els seus alumnes es pot citar el suís Rolf Liebermann i els finesos Usko Meriläinen i Erik Bergman. Figura de relleu del món musical del segle XX, ubicat des dels anys 1920 dintre de les tendències innovadores més discutides, Vogel devia a les ensenyances de Busoni el seu amor per l'equilibri conceptual i formal. Una volta superada una certa influència russa, sobretot de Skriabin, en el compositor s'anà delineant la seva adhesió a l'expressionisme vienès i a la dodecafonia de Schönberg, en part mercès als seus contactes amb Scherchen, gran director d'orquestra i home de cultura d'una gran apertura intel·lectual. Vogel assolí així un estil molt personal que, malgrat seguir rigorosament la tècnica que havia donat lloc al serialisme, manté una substancial simplicitat i fluïdesa, així com una gran comunicació dramàtica. Els seus millors resultats els obté especialment en les seves amplies composicions vocals i corals, en les que la presència d'un text poètic arrossega la consciència civil de l'home vers la música <compromesa> o <protesta>, de la que tants exemples hi ha en la música contemporània.

En aquest gènere, Vogel, entre la claredat polifònica i la força rítmica, fou un dels primers músics europeus que utilitzà amplia i eficaçment el Sprechchor o cor parlat. És aquest el cas de Wagadus Untergang durch die Eitelkeit, oratori profà amb text de Frobenius, per a solistes, cor cantat i parlat, cinc saxofons i clarinet (compost el 1930 i reescrit íntegrament el 1948, ja que la partitura original es destruí durant els bombardeigs de Berlín. El mateix succeeix amb la que Dallapiccola va definir com <una de les obres cabdals de la nostra època>: l'oratori èpic Thyl Claes, el text del qual procedeix de l'obra mestra de la literatura flamenca, La légende de Ulenspiegel et de Lamme goedzack, en dues parts, la Opressió i la Alliberació per a soprano i dues veus recitant, cor parlat i orquestra (1.ª part, 1937/38; 2.ª part, 1943/45). Aquesta obra fou seguida d'Arpiade cantat vers texts de Arp, per a soprano, cor parlat i cinc instruments (1954); Leviathan, oratori per a baríton cor cantat i parlat i orquestra (1954); Jona ging doch nach Ninive, amb text de Buber, per a baríton, veu recitant, cor parlat i cantat i orquestra (1957); Meditazione sulla maschera di Amedeo Modigliani, amb text de Filippini, per a solista, veu recitant i orquestra (1961); An die akademische Jugend, per a cor i instruments de vent (1963) i Flucht, biografia de Walser, per a cantates solistes i recitatiu, cor i orquestra (1964/65).

Composicions per a veu i orquestra[modifica]

  • Dal quaderno di Francine Settenne (1952),
  • Goethe-Aphorismes (1954),
  • Eine Gotthard-Kantate, amb text de Friedrich Hölderlin (1955),
  • Alla memòria di G. B. Pergolesi, recitatiu i epitafia (1954),
  • Worte, amb text de Jean Arp (1962),
  • Fünt Gedichte von Nelly Sachs (1966),

Composicions per a cor a capella[modifica]

  • 10 Madrigals, amb poesies de A. Valangine (1938/39),
  • Aforismi e pensieri di Leonardo da Vinci, amb recitatiu (1969),
  • Das Lied von der Glocke, amb text de Schiller, per a veus i cors recitatius (1959),
  • Choral in vierstimmiger Kanonform (1968),

Teatre[modifica]

  • Antigona, música per a la tragèdia de Sòfocles, en la traducció d'Hoelderlin, per a cors d'homes parlats i percussió (1955),

Composicions orquestrals[modifica]

  • Simfonia fugata in memoriam F. Busoni (1924/25);
  • Ostinato perpetuo (1932);
  • Rítmica ostinata (1932);
  • Tripartita (1934);
  • Sept aspects d'une sèrie de douze sons (1950);
  • Splegelungen (1952);
  • Preludio, Interludio lirico e Postludio (1953);
  • Concerto per a violoncel·lo (1954).

Obres de cambra[modifica]

  • 12 Variétudes, per a violí, flauta, clarinet i violoncel (1940);
  • Ticinella, per a cinc instruments de vent, sobre melodies populars del Cantó de Ticino (1924).
  • Etude-Toccata (1926);
  • Variétudes (1932);
  • Epitafi per Alban Berg (1936) per a piano.

Wladimir Vogel, també va publicar diversos escrits crítics.

Bibliografia[modifica]