Xamxi-Adad I

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Imperi de Shamshi-Adad I vers 1780 aC

Xamxi-Adad I (final segle XIX aC-principi segle XVIII aC) fou rei de l'Alta Mesopotàmia amb capital a Shubat-Enlil. Figura a les llistes de reis d'Assíria. Va crear un imperi que a la seva mort vers el 1775 aC es va dissoldre en poc temps.J.-C.). El nom vol dir "Addu [1] és el meu Sol".

La majoria de les fonts el fan fill d'Ila-kabkabu, que segurament era un cap amorrita establert a la regió d'Assíria. Les llistes reials donen un altre nom, Aminu, com a fill successor d'Ila-kabkabu. Aquest sembla que estava enfrontat a Mari. Segons una carta dels arxius de Mari, el rei Yagid-Lim i Ila-kabkabu havien fet un pacta i unes promeses que el segon havia respectat però que el primer va violar. Això va portar a un enfrontament entre els dos estats que va continuar sota els successors. La guerra amb Mari fa sospitar que Ila-labkabu governava les regions a l'oest o sud-oest d'Assur on estarien assentats els grups tribals amorrites que l'obeïen. A la mort de Ila-Kabkabu en una data incerta però potser propera al 1830/1820 aC, el va succeir al front de la tribu el seu fill Aminu, i Xamxi-Adad hauria decidir forjar-se un domini propi.

Sembla que el primer que va fer vers el 1820 aC fou establir-se a Shekhna una ciutat que havia estat abandonada i de la que va veure el seu potencial agrícola. Allí es va establir amb la seva gent i la va erigir en capital donant-li el nom de Shubat-Enlil. Tot seguit es va dirigir contra la fortalesa d'Ekallatum a l'esquerra del Tigris que devia dependre d'Assur; sembla que el primer atac va fallar per la intervenció de Naram-Sin d'Eshnuna, que apareix en lluita amb Aminu, (germà de Xamxi-Adad que probablement actuava en cooperació amb aquest); Naram-Sin va derrotar a Aminu i a Shamsi-Adad i es va apoderar de la zona. Hi ha qui pensa que el rei Naram-Sin d'Assíria i el rei Naram-Sin d'Eshunna foren el mateix personatge, però probablement es tracta de dos personatges diferents.[2] Naram-Sin d'Eshnunna hauria actuat com a protector i sobirà del rei Erishum II, que seria (com diuen les llistes reials assíries) fill de Naram-Sin d'Assíria.

Xamxi-Adad es va veure obligat a fugir a Babilònia amb el rei Sin-Muballit (vers 1812-1793 aC), membre d'una dinastia amorita de la quals els amorites d'Assíria sembla que eren parents. Però vers el 1810 aC va morir Naram-Sin d'Eshunna i va deixar repartit els seus dominis entre Erishum II a Assur (fill de Naram-Sin però probablement del Naram-Sin d'Assur, una generació anterior) i el fill Dadusha (en aquest cas filll propi), a Eshnuna. Llavors Xamxi-Adad amb el suport babiloni es va apoderar d'Ekallatum, el domini de la qual li va permetre gaudir d'una bona base per amenaçar Assur, de la qual les forces d'Eshnuna es van retirar i Erishum II fou enderrocat al cap de tres anys en l'any que era oficial epònim Atamar-Ishtar. El seu regne està fixat en 33 anys a la llista reial assíria (vers 1808 a 1775 aC)

Una vegada amo altre cop d'Ekallatum va poder imposar la seva sobirania a Assur i estendre el seu poder cap a l'Idamaraz; Yakhdun-Lim de Mari s'estava estenent cap a l'alta vall del Khabur i els dos poders, ja enfrontats d'abans, van xocar de manera frontal. Yakhdun-Lim va derrotar a Xamxi-Adad I, el que el va convertir en un sobirà poderós però després el rei de Mari va fer aliança amb el rei Dadusha d'Eshunna (Warum) a l'est, cosa que el va convertir en quasi vassall d'aquest regne, i d'altra banda el seu refús a aliar-se amb el regne de Yamkhad va provocar el suport d'aquest estat a una revolta dels benjaminites. Mentre Xamxi-Adad es va haver de retirar a les seves fortaleses per un temps, per retornar a l'expansió quan les circumstàncies ho van permetre (quan el seu rival va tenir dificultats). Un cop d'estat de Sumu-Yaman va enderrocar a Yakhdun-Lim.[3] Res se sap del paper de Xamxi-Adad I en aquestos esdeveniments a Mari, però el cert és que al cap de dos anys, Sumu-Yaman fou assassinat pels seus servidors, segurament per instigació de Shamsiadad, el qual ja devia estar esperant i es va apoderar tot seguit de Mari que controlava la ruta de caravanes entre Mesopotàmia i Anatòlia. L'hereu de Mari, Zimri-Lim, va haver de fugir cap a Yamkhad (Alep), vers el 1791 aC, on el rei Sumu-epukh li va donar refugi i suport, doncs Xamxi-Adad era aliat del rei Ishkhi-Addu (Ishi-Addu) de Qatna, rival tradicional d'Alep,

Vers el 1782 aC Xamxi-Adad va decidir repartir el seu regne entre els dos fills: el gran, Ishme-Dagan I, va rebre el país del triangle del Khabur (Idamaraz), l'alt Tigris i el Tigris mig amb capital a Ekallatum; i el segon fill, Yashmakhadad, va rebre el país de Zalmaqum i el Balikh, el territori del Khabur inferior, i el de l'Eufrates amb el Suhum, amb capital a Mari. Ell mateix va conservar la preeminència sobre els dos fills i va residir a Shubat-Enlil que fou abans que tot una gran ciutat administrativa amb uns 20.000 habitants. Algunes de les cartes que el rei Yashmakhadad de Mari va dirigir al seu pare s'han conservat als arxius de Mari [4] i mostren que Shmashi-Adad I dominava sobre un extens imperi que abraçava gairebé tota l'alta Mesopotàmia. Xamxi-Adad va erigir una estela a la costa de la Mediterrània, segurament en una expedició aïllada i no de conquesta, i va agafar el títol de "rei de tot" o "rei del món" ja adoptat abans per Sargon I d'Accad.

L'experiència de la partició no fou gaire satisfactòria. Ishme-Dagan sembla haver estat un governant competent i bon guerrer, però Yashmakhadad no va dirigir mai les tropes, i preferia viure a palau rodejat de plaers i dones. Així ho mostren algunes cartes que s'han trobat a Mari, on el seu pare es lamenta per aquesta situació.

Mentre Shamsi-Adad I va ser viu, l'imperi es va mantenir. Xamxi-Adad sembla haver estat un organitzador excepcional i dirigia tots els afers de l'estat amb diligència i eficàcia, des de les línies polítiques al nomenament dels oficials, o la distribució de provisions; les seves campanyes estaven planejades meticulosament i el seu exèrcit coneixia be els mètodes clàssics de setge i la maquinaria a utilitzar contra les muralles defensives; també va utilitzar a espies i propaganda per derrotar o dividir a les ciutats rivals. Però a la seva mort vers 1775 aC els reis vassalls van recuperar la independència. Ishme-Dagam va poder conservar Assur, Ekallatum i Shubat-Enlil (i potser algun altre territori o la sobirania sobre alguns regnes) però Yashmakhadad no va tardar a ser expulsat de Mari pel príncep de l'antiga dinastia Zimri-lim.

Xamxi-Adad va construir un temple a Assur dedicat als deus Abu i Adad.

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Xamxi-Adad I
  1. el deu de les turmentes
  2. la repetició dels noms en la mateixa època està testimoniada diverses vegades, per exemple Hammu-Rabi de Kurda, Hammurabi de Yamkhad (Alep) i Hammurabi de Babilònia
  3. una versió suposa que en realitat Sumu-Yaman era el fill gran de Yagid-Lim, i l'hauria succeït, per ser al cap de poc enderrocat pel seu germà petit Yakhdum-Lim que hauria usurpat el tron i Sumu-Yaman va retornar al poder vers el 1793 aC en un contracop
  4. Shaika Haya Ali Al Khalifa and Michael Rice,. Bahrain through the Ages. KPI, 1986. ISBN 071030112-x. 

Fonts[modifica | modifica el codi]

  • OBO (Orbis Biblicus et Orientalis) 160/4
  • Nelson, Glueck. Rivers in the Desert. HUC, 1959. 
  • McNeil, William H.; Jean W. Sedlar. The Ancient Near East. OUP, 1962. 
  • George, Andrew. The Epic of Gillgamesh. Penguin, 2000. No14-044721-0. 
  • Pritchard, James B. The Ancient Near East. OUP, 1968. 
  • Al Khalifa, Shaika Haya Ali; Michael Rice. Bahrain through the Ages. KPI, 1986. ISBN 071030112-x. 
  • Nayeem, Muhammed Abdul. Prehistory and Protohistory of the Arabian Peninsula, 1990. 
  • Roaf, Michael. Cultural Atlas of Mesopotamia and the Ancient Near East. Equinox, 1990. ISBN 0-8160-2218-6. 
  • Awde, Nicholas; Putros Samano. The Arabic Alphabet. Billing & Sons Ltd., 1986. ISBN 0863560350. 
  • Herm, Gerard. The Phoenicians. William Morrow & Co. Inc., 1975. ISBN 0-688-02908-6. 
  • Pedersén, Olof. Archives and Libraries in the Ancient Near East: 1500-300 B.C.. Bethesda MY: CDL Press, 1998. 
  • Shiloh, Y.. «The Population of Iron Age Palestine in the Light of a Sample Analysis of Urban Plans, Areas and Population Density». Bulletin of the American Schools of Oriental Research, 239, 1980, pàg. 25–35.