Xarlatà

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula ocupacióXarlatà
Tipus d'ocupació
professió
Modifica dades a Wikidata
Pietro Longhi: El xarlatà, 1757.

Un xarlatà és una persona que practica algun tipus d'estafa amb la finalitat d'aconseguir benefici econòmic o algun altre avantatge mitjançant l'engany o la superxeria.

Tot xarlatà ha de tenir alguna habilitat especial; la més comuna és el do de la paraula, mitjançant el qual aconsegueix engalipar la seva audiència, en general inculta en la temàtica que el xarlatà postula. Una altra de les més comunes és la prestidigitació (moviment ràpid de les mans), mitjançant la qual fan els canvis oportuns de productes que lliuren, reben o retornen. Sovint els posseïdors de la primera habilitat esmentada s'associaven amb els d'aquesta, per dur a terme més bé les seves estafes.

En llenguatge més col·loquial, es diu també xarlatà a aquell que parla excessivament i, més específicament i en sentit pejoratiu, quan a més parla d'alguna cosa que no coneix o no entén.

El xarlatanisme sol associar-se amb l'esoterisme o l'ocultisme, perquè sovint els xarlatans es presenten com a astròlegs, endevins, numeròlegs, metges, remeiers, líders espirituals i venedors de remeis miraculosos i en general mestres de qualsevol ciència de l'època. Pràctiques que depenen de la ingenuïtat de la gent.

Aquesta confusió es deu també a la clandestinitat o secret en el qual el xarlatà ha de mantenir els seus procediments per evitar que altres persones alienes a la seva pràctica s'adonen del frau. D'aquesta manera, la charlatanería no permet l'obertura a crítiques, ja que el seu qüestionament i anàlisi demostrarien que es tracta de pràctiques fraudulentes.

Origen[modifica]

La paraula prové del francès charlatan provinent potser del castellà, usat per a referir-se a un tipus de venedor de medicines que anunciava la seva presència mitjançant música i un petit espectacle en directe. El més conegut dels xarlatans parisencs era Tabarin, qui tenia un escenari muntat en la plaça Dauphin de París el 1618, i que amb la seva  commedia dell'arte i farses van inspirar Molière. Etimològicament, pot provenir originalment de l'italià ciarlare, xerrar; o de Cerretano, un originari de Cerreto, poble aparentment famós per la seva producció de remeiers.

Un dels exemples més complets de xarlatà a l'òpera és el personatge de Dulcamara, de L'elisir d'amore, de Gaetano Donizetti.