Xavier Albó i Corrons

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaXavier Albó i Corrons
Biografia
Naixement4 novembre 1934 Modifica el valor a Wikidata
la Garriga (Vallès Oriental) Modifica el valor a Wikidata
Mort20 gener 2023 Modifica el valor a Wikidata (88 anys)
Cochabamba (Bolívia) Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióUniversitat Loyola de Chicago
Pontifícia Universitat Catòlica de l'Equador
Universitat Cornell Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballFilosofia, antropologia i lingüística Modifica el valor a Wikidata
Ocupacióantropòleg, sacerdot, lingüista, teòleg Modifica el valor a Wikidata
Orde religiósCompanyia de Jesús Modifica el valor a Wikidata
Família
GermansNúria Albó i Corrons Modifica el valor a Wikidata
Premis

Xavier Albó i Corrons (la Garriga, 4 de novembre de 1934 - Cochabamba, 20 de gener de 2023)[1][2] fou un sacerdot jesuïta, antropòleg i lingüista català, germà de Núria Albó i Corrons.[3][4]

Formació i trajectòria[modifica]

Amb setze anys, el 27 de septiembre de 1951, ingressà a l'orde jesuïta, i amb disset, el 9 de juny de 1952, després que el Papa Pius XII encarregués als jesuïtes que enviessin missioners a tot arreu del món, Albó va ser un dels nomenats i es traslladà a Bolívia, on es va nacionalitzar. Entre els anys 1952 i 1954 estudià humanitats a Cochabamba i a la Pontificia Universidad Católica del Ecuador, a Quito, on es doctorà en Filosofia el 1958. Es va llicenciar en Teologia per la Facultat Borja de Sant Cugat del Vallès el 1964, i per la Loyola University Chicago el 1965. Més endavant, el 1971, es doctora en Lingüística i Antropologia per la Universitat Cornell de Nova York, amb la tesi Social Constraints on Cochabamba Quechua (1970). Es va preocupar i especialitzar en la llengua i la cultura dels pobles andins, sobretot dels quítxues i dels aimares,[3] defensant aquestes comunitats, motiu que li va suposar alguns problemes i al va ajudar a despertar la consciència social.[5][6] També va promoure diversos projectes, en els quals també va participar, per al desenvolupament de les comunitats indígenes rurals, com ara el Centro de Investigación y Promoción del Campesinado (CIPCA), fundat el 1971 i que dirigí fins al 1976. El 1995 fou designat coordinador llatinoamericà de jesuïtes en àrees indígenes.[3]

De la seva activitat acadèmica sobresurt, entre d'altres, la participació en el consell acadèmic dels estudis en antropologia de la Universidad La Cordillera i del doctorat en desenvolupament del Centro de Investigación en Desarrollo Estratégico (CIDES). A partir del 1994 fou membre del comitè directiu del Programa de Investigación Estratégica en Bolivia (PIEB) i formà part del cos docent de la Universidad-PIEB. Professor visitant de les universitats de Pittsburgh i Georgetown (EUA) i del Centre des Hautes Études Sociales de Paris, va participar en conferències de la UNESCO sobre el món agrari.[6][7][3]

Entre el desembre de 1977 i el gener de 1978 el seu vessant d'activista social el portà a participar en una vaga de fam per la democràcia a Bolívia, i des del 1978 va participar, en qualitat d'expert, en diferents governs bolivians. Així va col·laborar amb el Ministeri d'Educació en el disseny de programes educatius especialment adreçats a les comunitats indígenes, i amb el Ministeri de Justícia en un pla de pacificació i, el 1982-84, en l'elaboració de la Llei agrària. Va ser també membre del comitè impulsor del Cens Nacional 2000-2001, del Consell Preconstituent de la Presidència de la República (2005) i assessor de l'Assemblea Constituent (2006). Des del seu vessant de col·laborador d'institucions internacionals, el 1994 fou nomenat membre del Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD) per al disseny d'un programa indígena, i va assessorar l'UNICEF sobre les cultures autòctones de Bolívia. Durant els anys 1996 i 2002 col·laborà amb el Banc Mundial per a l'avaluació de la reforma educativa a Bolívia, i entre 1989 i 1992 fou membre de la comissió de la UNESCO per a la redacció d'una nova història de l'Amèrica Llatina.[3]

En l'àmbit eclesiàstic, va ser coordinador llatinoamericà de jesuïtes en àrees indígenes (1995) i, entre els anys 1999 i 2002, va col·laborar en la redacció de cartes pastorals. També va esdevenir membre el 1995 de l'Acadèmia Boliviana d'Història Eclesiàstica.[3]

Reconeixements[modifica]

  • Premi de la Hiroshima Foundation for Peace and Culture (1998)[3]
  • Premi Linguapax (2015)[3]
  • Condecoració "Cóndor de los Andes", grau de Cavaller, màxima distinció que confereix l'Estat bolivià (2016)[8][9]
  • Doctor Honoris Causa per la Universidad Mayor de San Andrés (UMSA) (2016)[10]

Publicacions [3][modifica]

  • El futuro de los idiomas oprimidos (1974)
  • Achacachi: medio siglo de lucha campesina (1979)
  • Khitipxtansa ¿quiénes somos? Identidad localista, étnica y clasista en los aymaras de hoy (1979)
  • Lengua y sociedad en Bolivia 1976 (1980)
  • La cara india y campesina de nuestra historia, amb J.M. Barnadas (1984)
  • Raíces de América: El mundo aymara, com a compilador (1988)
  • Comunidades andinas desde dentro (1994)
  • La integración surandina: cinco siglos después (1996)
  • Un curioso incorregible (2017)[11]
  • Obras Selectas’, els dos primers volums d'una selecció d'obres que comprenen els períodes de 1966-1974, i de 1974-1977, respectivament.[12]

Referències[modifica]

  1. «Mor l'antropòleg, lingüista i jesuïta català Xavier Albó. Era a Bolívia des del 1951 i s'havia distingit per la defensa dels pobles indígenes». Nació Digital, 20-01-2023 [Consulta: 23 gener 2023].
  2. «Muere el jesuita Xavier Albó, defensor de la justicia social en Bolivia, a los 88 años. El sacerdote catalán ha fallecido después de llevar varios días ingresado en un centro médico en Bolivia, país al que emigró cuando solo tenía 17 años». La Vanguardia, 21-01-2023 [Consulta: 23 gener 2023].
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 3,7 3,8 «Xavier Albó i Corrons». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  4. «Mor a Bolívia el jesuïta i antropòleg Xavier Albó, estudiós i defensor dels pobles indígenes. Guanyador de diverses distincions per la defensa de les cultures i llengües de les comunitats indígenes bolivianes, vivia en aquell país des del 1951». Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), 20-01-2023 [Consulta: 23 gener 2023].
  5. Colque, Gonzalo «‘Faccionalismo’ entre Albó y los aymaras. Desde una mirada comprometida, el autor pone en valor el aporte del antropólogo jesuita de entender al mundo aymara». La Razón, 03-01-2018. Arxivat de l'original el 1 de setembre 2018 [Consulta: 27 abril 2019].
  6. 6,0 6,1 «Xabier Albó, el jesuita de los cinco principios indígenas». Urgentebo, periódico digital boliviano, 24-06-2016 [Consulta: 27 abril 2019].
  7. Melgarejo, María Angélica «Albó, el especialista en los ‘patios traseros'». La Razón, 22-07-2018. Arxivat de l'original el 31 d’agost 2018 [Consulta: 26 abril 2019].
  8. Layme, Beatriz «Los jesuitas Albó y Bacardit recibieron el Cóndor de los Andes en grado de Caballero». Página Siete, 06-04-2016 [Consulta: 26 abril 2019].
  9. «Condecoración a Xavier Albó y Mauricio Bacardit». Ministerio Relaciones Exteriores de Bolivia. [Consulta: 27 abril 2019].
  10. Humerez, Ximena. «Albó el “rebelde sin pausa” recibe el título de Doctor Honoris Causa de la UMSA». Centro de Investigación y Promoción del Campesinado – CIPCA, 13-04-2016. [Consulta: 26 abril 2019].
  11. «"Un curioso incorregible": Xavier Albó refleja su vida a través de un libro». ANF (Agencia de Noticias Fides), 28-11-2017 [Consulta: 27 abril 2019].
  12. «Xavier Albó presentó sus ‘Obras Selectas'». Foro Andino Amazónico de desarrollo rural- FAA-DR, 18-04-2016. [Consulta: 26 abril 2019].