Vés al contingut

Xicranda

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula d'ésser viuXicranda
Jacaranda mimosifolia Modifica el valor a Wikidata

Modifica el valor a Wikidata
Planta
Color de les florsblau Modifica el valor a Wikidata
Estat de conservació
Vulnerable
UICN32027 Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
Super-regneEukaryota
RegnePlantae
OrdreLamiales
FamíliaBignoniaceae
GènereJacaranda
EspècieJacaranda mimosifolia Modifica el valor a Wikidata
D.Don, 1822
Nomenclatura
Sinònims
Jacaranda ovalifolia
Jacaranda chelonia Modifica el valor a Wikidata

La xicranda, xicaranda[1] o jacaranda[2] (Jacaranda mimosifolia), és un arbre de la família de les bignoniàcies, nadiu de Bolivia i Argentina. És un conegut arbre de jardí amb característiques fulles molt dividides i flors blaves.[3]

Descripció[modifica]

Aquest arbre de port gran arriba a fer 15 m d'alt. La capçada, esfèrica i irregular, pot arribar als 8 m de diàmetre.

Fulles

Les fulles d'un verd vibrant són oposades, compostes, biparipinnades i peciolades, de 30-50 cm de llarg, amb 10-30 parells de divisions principals (de 7-14 cm de llarg), i cadascuna d'aquestes amb 13-41 folíols ovals-oblongs, mucronats, sèssils i oposats de 7-13 mm de llarg x 3-4 mm d'amplada (sent el terminal el més gran, de 15-25 mm de llarg, amb l'àpex agudament acuminat). La foliació comença a mitjans de primavera, i es prolonga fins al final de l'hivern (caducifoli tardà).

Flors

Les seves característiques flors de color blau violeta són hermafrodites, de 3-5 cm de llarg, zigomorfes, de corol·la àmpliament acampanada, pentapètala, puberulenta, i calze petit (1 mm), pentasèpal, pubescent i acampanat. Tenen 2 parells d'estams (un parell més llarg que l'altre) inserits al tub de la corol·la, acompanyats per un estam estèril més llarg (de vegades supera el tub) que porta pèls glandulífers a la part apical. S'agrupen en panícules terminals obertes, de 20-30 cm de llarg. La floració més important és a la primavera (maig-juny), quan l'arbre es troba desproveït de fulles; a principis de tardor (setembre-octubre) pot passar una segona floració, menys espectacular.

Fruits madurs

Els fruits són secs i llenyosos, de 5-7 cm, en forma de càpsula orbicular, aixafada, fortament comprimida, de vora ondulada, dehiscent per dues valves; al principi verd i una mica carnosa, marró quan madura. Allotgen múltiples llavors castanyes, primes, aplanades, cadascuna envoltada per una ala membranosa gairebé transparent. Fructifica a finals de tardor, i persisteixen molt de temps a l’arbre.

Escorça

Els exemplars joves presenten una escorça llisa, mentre que la dels madurs és fissurada i de color marró grisenc; les branques més joves són escassament pubescents, i en general presenten lenticel·les.

Jacaranda mimosifolia va ser descrita per primera vegada el 1822 per David Don a Botanical Register: Consisting of Coloured Figures of Exotic Plants Cultivated in British Gardens; with their History and Mode of Treatment. (v. 8, t. 631).

Hàbitat[modifica]

Aquesta espècie és originària de Bolívia i el nord-oest d'Argentina, a la província fitogeogràfica de les Iungas, on habita dels 400 a 1500 m s.m. És subespontània a les barranques del riu Paraná.

Es propaga fàcilment per llavors, encara que també es pot aconseguir per esqueixos o fins i tot per empelt.[4]

Àmpliament cultivat en els tròpics i subtròpics del món per les seves vistoses i duradores flors violetes, a la Península Ibèrica es planta sobretot a Catalunya, Comunitat Valenciana, Múrcia i Andalucia; també a Extremadura i a les Illes Balears.

A la ciutat de Barcelona l'espècie va ser introduïda per Jean Claude Nicolas Forestier a principis del s.XX amb la transformació urbanística duta a terme per a l'Exposició Internacional de 1929. La xicranda no en té capacitat invasiva en aquesta població.

Ecologia[modifica]

La xicranda és un arbre originari de llocs de les Iungas (valls càlides andines) de l'Amèrica del Sud. És molt utilitzada com a planta ornamental allà on les temperatures no baixin per sota de -7 °C, és a dir als llocs on l'hivern sigui prou suau per a fer possible el conreu de cítrics.

Malgrat que és una espècie cultivada en molts països tropicals i subtropicals, la xicranda es troba amenaçada en els seus hàbitats naturals.

Cultiu[modifica]

Xicrandes a Buenos Aires

Es cria cultivada a les províncies de clima càlid, sense gelades (pot suportar únicament gelades ocasionals i de curta durada); els exemplars joves no toleren temperatures menors de 0 °C. La seva zona de rusticitat es 9-11.[5]

Prefereix un sòl sorrenc, fèrtil, amb bon drenatge (humitat moderada), calcari, de Ph entre 6.5 i 8.5. No tolera terres salins ni té bona resistència al vent, per la qual cosa no és una espècie idònia per a primera línia de mar. Tolera la sequera. Resisteix a la contaminació ambiental, però no a la industrial.

Els arbres de xicranda floreixen de manera abundant quan es planten a ple sol.

Resistents davant de plagues i malalties; de vegades les flors i els nous brots es poden veure afectats per pugons.

A la ciutat de Barcelona es poden trobar exemplars afectats pel pugó del cotoner, controlat de manera biològica amb el seu enemic natural, l'Aphidius colemani[6] (un paràsit solitari que desenvolupa tots els estadis larvaris dins del cos del pugó).

Usos[modifica]

Paisatgístic

Àmpliament cultivada per la intensitat cromàtica de les seves flors i l'efecte catifa que aquestes produeixen en caure, la xicranda és també triada per la forma i mida de les seves fulles. S'utilitza com a arbre d'alineació i als parcs i jardins. Dentre els seus múltiples avantatges destaquen la velocitat de creixement, el ràpid que floreix (fins i tot quan té 1,5 m d'alçada), i l'escàs manteniment que requereix. Admeten la poda. La seva tendència a la verticalitat fa que sigui senzill conduir-la cap amunt. Encara que amb dificultat, admet trasplantaments a la primavera o la tardor.

La fusta

Aquests arbres proporcionen una fusta clara, semidura, semipesada, resistent, aromàtica i fàcil de treballar, d'aplicació a la fusteria i ebenisteria.

Les fulles

L'extracte de fulles de xicranda sembla tenir propietats contra determinats bacteris.

Etimologia[modifica]

Jacaranda prové de l'indígena tupí-guaraní i el seu significat es pot interpretar com “d'agradable fragància”.

L'epítet específic mimosifolia (amb fulles de mimosa), fa referència a la semblança de les seves fulles amb les d'algunes mimoses dels gèneres Mimosa o Acacia.

Per la seva semblança a les fulles o frondes de les falgueres, en anglès la xicranda és coneguda com fern tree (arbre falguera).

Sinonímia[modifica]

Jacaranda ovalifolia R.Br[7]

Jacaranda chelonia Griseb.[7]

Sovint confós amb Jacaranda acutifolia Humb. I Bonpl. Segons The New York Botanical Garden, ‘J. mimosifolia està estretament relacionada amb J. acutifolia i de vegades s'ha interpretat com una forma d'aquest tàxon, que aquí es tracta com a endèmica de les valls interandines peruanes. Hem seguit Sandwith (1954) per mantenir aquests dos com a diferents, amb J. mimosifolia diferenciada pels seus fruits més grans, calze més curt i major nombre de pinnes per fulla. Aquesta espècie es cultiva ocasionalment dins de la distribució natural de J. acutifolia i els arbres cultivats es veuen força diferents de la salvatge J. acutifolia, que es diferencien en la seva mida més gran, fulles i pinnes més nombroses, i especialment un color de flor molt menys intens.’[8]

Referències[modifica]

  1. Forma etimològica. Alcover, Antoni M.; Moll, Francesc de B. «Xicranda». A: Diccionari català-valencià-balear. Palma: Moll, 1930-1962. ISBN 8427300255. 
  2. «Jacaranda». Diccionari de la llengua catalana, Institut d'Estudis Catalans. [Consulta: 24 novembre 2023].
  3. «Jacaranda mimosifolia D.Don». [Consulta: 12 abril 2021].
  4. Navés Viñas, Francesc. El árbol en jardinería y paisajismo : guía de aplicación para España y países de clima mediterráneo y templado. Barcelona: Omega, 1992. ISBN 84-282-0878-6. 
  5. «ARBOLES ORNAMENTALES. José Manuel Sánchez de Lorenzo-Cáceres». [Consulta: 28 desembre 2021].
  6. Bones pràctiques de jardineria a Barcelona: conservar i millorar la biodiversitat. https://ajuntament.barcelona.cat/ecologiaurbana/sites/default/files/Bones-practiques-jardineria-2016.pdf
  7. 7,0 7,1 «World Checklist of Selected Plant Families: Royal Botanic Gardens, Kew». [Consulta: 28 desembre 2021].
  8. «WFO Monographs Details - The William & Lynda Steere Herbarium». [Consulta: 28 desembre 2021].

Bibliogràfia[modifica]

  • J. Llistosella; A. Sànchez-Cuxart. Guia il·lustrada per a conèixer els arbres.
  • G. López González. Los árboles y arbustos de la Península Ibérica e Islas Baleares. Vol II.
  • F. Navés Viñas. El árbol en la jardinería y el paisajismo.
  • J.Pañella Bonastre. Árboles de jardín.
  • G. Krussmann; G. S. Daniels. Manual of Cultivated Broad-Leaved Trees and Shrubs: v. 2, (E-Pro)
  • L. Hyde Bailey. Manual of Cultivated Plants Most Commonly Grown in the Continental United States and Canada.
  • R. Bossard; P. Cuisance. Arbres & arbustes d'ornement des régions tempérées & méditerranéennes.
  • L. R. Parodi. Enciclopedia argentina de agricultura y jardineria, volumen I, Descripción de las plantas cultivadas.
  • The European Garden Flora: A Manual for the Identification of Plants Cultivated in Europe, Both Out-of-Doors and under Glass: Vol. VI.

Enllaços externs[modifica]