Vés al contingut

Xot eurasiàtic

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Per a altres significats, vegeu Xot (llac salat) i Ovella
Infotaula d'ésser viuXot eurasiàtic
Otus scops Modifica el valor a Wikidata

Modifica el valor a Wikidata
Dades
Envergadura58,5 cm Modifica el valor a Wikidata
Nombre de cries3,5 Modifica el valor a Wikidata
Estat de conservació
Risc mínim
UICN155019854 Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
Super-regneHolozoa
RegneAnimalia
FílumChordata
ClasseAves
OrdreStrigiformes
FamíliaStrigidae
GènereOtus
EspècieOtus scops Modifica el valor a Wikidata
(Linnaeus, 1758)
Nomenclatura
ProtònimStrix scops Modifica el valor a Wikidata
Distribució

Distribució geogràfica del xot: àrea d'hibernació (blau), àrea de nidificació (taronja) i àrea de residència (verd fosc).
Parella de xots fotografiats a Grècia.

El xot eurasiàtic[1], xot, xut[2] (també designa l'òliba i altres ocells nocturns[3]), mussol, duc petit[4] o petit duc[5] (xonca[6] a l'Alguer), cornudet al País Valencià[7] (Otus scops) o miloca (Otus vulgaris), és una espècie d'ocell de la família dels estrígids (Strigidae).[8][9] El seu estat de conservació es considera de risc mínim.[10]

És el més petit de tots els estrigiformes i també l'únic autènticament migrador dels Països Catalans. La denominació «xot» es fa extensiva a la resta d'espècies del gènere Otus.

Descripció[modifica]

Cant

Ateny fins a 20 cm de longitud, la seua envergadura no excedeix de 50 cm i no pesa més de 100 g.

El plomatge, que és de tons grisos cendrosos amb clapes blanques, presenta nombroses llistes i vermiculacions negres, que es distribueixen per tot el cos. Tanmateix, com el gamarús, també pot exhibir una altra fase de coloració, en la qual dominen les tonalitats brunenques (fase bruna). D'altra banda, la lliurea dels joves és encara més bigarrada i críptica que la dels adults.

Les extremitats, tret dels dits, també són recobertes de plomissol.

El cap, que és arrodonit, llueix dos plomalls de color bru grisós, semblants a orelles, que són molt poblats però de dimensions reduïdes. Aquestes falses orelles, segons sembla, tenen una funció disruptora. En efecte, quan s'amaga de dia entre el brancam, a causa del seu color homocrom es confon fàcilment amb l'escorça del tronc, però, a més a més, els plomalls el fan, alhora, semblant a una branca, amb la qual cosa aconsegueix de passar totalment desapercebut dels seus depredadors.

El disc facial, de tons apagats, és limitat inferiorment per un bec corbat de color negre blavós i que apareix recobert, en gran part, per les plomes nasals, que són fines com cerres.

Els ulls, dirigits cap endavant, són de color groc daurat.

La seua veu, d'un to oclusiu i aflautat, la repeteix insistentment i monòtonament durant les nits estiuenques, i s'assembla molt a la que emet el tòtil (Alytes obstetricans).

No s'ha de confondre amb el xot de les Filipines (Otus megalotis), un altre ocell de la família dels estrígids i de gènere Otus.

Costums[modifica]

El xot és un migrant transsaharià, que només fa estada als Països Catalans durant l'estiu, tot i que, a la costa, algun exemplar també hi roman a l'hivern.

Hàbitat[modifica]

Sovinteja en bosquets de la plana, en els boscos de ribera, en rases i fondals humits. També és freqüent en feixes arbrades i en parcs i jardins, on s'instal·la molt sovint, prop de les cases.

Es localitza des de la plana fins a la muntanya, llevat dels boscos situats a les zones més altes.

Reproducció[modifica]

Nia sempre en forats, generalment en els d'arbres i soques velles, encara que, de vegades, aprofita nius vells de pigots (Picus i Dencodrocopos). També pot fer-ho en forats d'alerons, de murs i d'escletxes.

Alimentació[modifica]

És fonamentalment insectívor i captura preferentment escarabats, llagostes i papallones nocturnes, però també caça alguns rosegadors i pollets d'ocells.

Per la seua tasca insectívora és un ocell molt útil per a l'ésser humà i s'inclou en les espècies protegides per la llei.

Referències[modifica]

  • Borràs, Antoni i Junyent, Francesc: Vertebrats de la Catalunya central. Edicions Intercomarcals, S.A. Manresa, 1993. ISBN 84-88545-01-0. Plana 153.
  • Hume, R.:Guía de campo de las aves de España y Europa. Ediciones Omega, 2002. ISBN 84-282-1317-8.
  1. «Xot eurasiàtic». Cercaterm. TERMCAT, Centre de Terminologia. Rev. 11 desembre 2022 (català)
  2. [enllaç sense format] http://www.diccionari.cat/lexicx.jsp?GECART=0144766
  3. [enllaç sense format] http://taller.iec.cat/filologica/documents/ajr/Jane,A(2004-4)ElsOcellsDeNit.pdf
  4. DCVB
  5. DIEC
  6. Sanna i Useri, Josep. Diccionari català de l'Alguer. L'Alguer/Barcelona: Fundació del II Congrés de la Llengua Catalana i Editorial Regina, 1988, p. 1113. ISBN 84-7129-391-9. 
  7. «Diccionari normatiu valencià». Acadèmia Valenciana de la Llengua. [Consulta: 1r gener 2023].
  8. «Owls» (en anglès). IOC World Bird List Version 13.1. International Ornithologists' Union, gener 2023. [Consulta: 17 gener 2023].
  9. del Hoyo, Josep. All the birds of the world (en anglès). Barcelona: Lynx editions, 2020, p. 256. ISBN 978-84-16728-37-4. 
  10. BirdLife International. «Eurasian Scops-owl. Otus scops» (en anglès). Llista Vermella d'Espècies Amenaçades de la UICN. Unió Internacional per a la Conservació de la Natura, 2021. [Consulta: 2 febrer 2023].

Enllaços externs[modifica]