Yaka (grup humà)

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de grup humàYaka
Brooklyn Museum 1991.172.1 Anthropomorphic Mask.jpg
Màscara yaka al Museu de Brooklin
Tipus ètnia
Població total 1.597.000 (2016)[1]
Llengua Yaka, portuguès, francès
Grups relacionats Pobles bantu
Geografia
Estat República Democràtica del Congo i Angola
Regions amb poblacions significatives
Angola Angola 401.000
República Democràtica del Congo R.D. del Congo 1.195.000
Modifica les dades a Wikidata
Tambor d'escletxa

Els Yaka són un grup ètnic del sud-est de la República Democràtica del Congo i d'Angola. Són uns 1.600.000. Viuen al bosc i a la savana entre el Riu Cuango i el Riu Wamba.[2] Són molts artístics. Moltes de les seves costums religioses i culturals transcendeixen les fronteres ètniques i són compartides amb els suku i els lunda.

Història[modifica]

La seva tradició oral afirma que van emigrar al nord-oest en la seva ubicació actual des de la regió de Lunda al segle XVI.[3] Els colons portuguesos els anomenaren Jagas, i llur nom podria derivar del verb kikongo yaka que vol dir "agafar, prendre," en referència als invasors del regne del Congo. Des del segle XVII en endavant, els portuguesos faran servir la paraula jagas per referir-se a qualsevol poble desarrelat i vagabund, encara que pacífic, en les seves colònies.[4][5]

Els yaka aón una societat matrilineal que inclou llinatge patrilineal com a cognom.[6] Llurs viles tenen caps, que estan reconeguts pel govern del Congo com a càrrec polític.[3]

Llur religió tradicional té el concepte de Ndzambyaphuungu, o un Déu Creador que viu al cel, però aquest creador no forma part de llurs celebracions o rituals. Les pràctiques i cerimònies religioses es dirigeixen directament cap els bambuta, esperits dels avantpassats, i aquests també formen part dels balls de curació durant les malalties.[3][6]

Els yaka conreen moniatos, iuca i dacsa com a principal font d'aliment i la suplementen amb peix i carn de caça. Tradicionalment cacen amb ajuda de gossos de cacera.[3] En temps actuals també són treballadors emigrants a les àrees urbanes.[2]

Art[modifica]

Els yaka destaquen per llurs arts i artesania. Fan estàtues, retrats, màscares, eines per a cuinar, construeixen, cacen, pesquen o toquen música amb instruments com el tambor. Les màscares eren usades en algunes cerimònies com la circumcisió, la iniciació, el naixement d'un nen, les noces o els enterraments. Són d'estils variats basats en l'ús i els detalls de cada màscara solen incorporar missatges importants. Les escultures anomenades Mbwoolo i els tambors tallats anomenats Mukoku són famosos i usats en danses rituals.[3]

referències[modifica]

  1. Yaka a The Joshua Project
  2. 2,0 2,1 Yaka people, Encyclopædia Britannica
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 Yaka: Art and Life in Africa, University of Iowa Museum of Art (2012)
  4. Anthony Appiah; Henry Louis Gates Encyclopedia of Africa. Oxford University Press, 2010, p. 616. ISBN 978-0-19-533770-9. 
  5. Roland Anthony Oliver; Anthony Atmore Medieval Africa, 1250-1800. Cambridge University Press, 2001, p. 172–173. ISBN 978-0-521-79372-8. 
  6. 6,0 6,1 Michael Lambek; Andrew Strathern Bodies and Persons: Comparative Perspectives from Africa and Melanesia. Cambridge University Press, 1998, p. 133–135. ISBN 978-0-521-62737-5. 

Bibliografia[modifica]

  • Bourgeois, Arthur P. (1985) The Yaka and Suku. Leiden: Brill.
  • H. Bailleul, « Les Bayaka. Aperçu de l'évolution économique et politique de leur pays jusqu'en 1958 », dans Zaïre, Plantilla:Numéro, octobre 1959, p. 823-841
  • Bukedi Batuyenda, Makana moodidila : versets de lamentations funèbres, chez le Yaka, P. Bouckaert, Popokabaka, 1979, 95 p. (bilingue)
  • L. de Beir, Religion et magie des Bayaka, Plantilla:Lien, 1975, 191 p. ISBN 3921389305
  • L. de Beir, Les Bayaka de M'Nene N'Toombo Lenge-Lenge, Anthropos-Institut St. Augustin, 1975, 326 p., compte-rendu de Thomas Louis-Vincent, in Archives de sciences sociales des religions, 1977, vol. 43, Plantilla:Numéro, p. 240-242, Plantilla:Lire en ligne
  • Tulu kia Mpansu Buakasa et Henriette Didillon, « Le khiita. Une technique yaka de guérison de la stérilité », in A. N. Mushete (dir.), Combats pour un christianisme africain. Mélanges en l'honneur du Prof. V. Mulago, Faculté de théologie catholique de Kinshasa, 1981, 324 p.
  • Jacques Denis, Les Yaka du Kwango : contribution à une étude ethno-démographique, Musée royal de l'Afrique centrale, Tervuren (Belgique), 1964, 107 p.
  • Renaat Devisch et Wauthier de Mahieu, Mort, deuil et compensations mortuaires chez les Komo et les Yaka du nord au Zaïre, Musée royal de l'Afrique centrale, Tervuren (Belgique), 1979, 197 p., compte-rendu de Claude Rivière in Cahiers d'études africaines, 1980, vol. 20, Plantilla:Numéro p. 517-519, Plantilla:Lire en ligne
  • Renaat Devisch, Se recréer femme : manipulation sémantique d'une situation d'infécondité chez les Yaka du Zaïre, D. Reimer, Berlin, 1984, 198 p. ISBN 3496007516
  • Renaat Devisch, « Diagnostic divinatoire chez les Yaka du Zaïre », in L'Ethnographie (Paris), vol. 81, Plantilla:Numéro/97, 1985, p. 197-216
  • René Devisch, « Tisser la pulsion vitale en fonction symbolique. Lecture anthropologique d’une thérapie traditionnelle : cas des Yaka du Zaïre », in Psychothérapies, Plantilla:Numéro, 1987, p. 199-208.
  • (anglès) Renaat Devisch, Weaving the threads of life : the Khita gyn-eco-logical healing cult among the Yaka, University of Chicago Press, 1993, 334 p. ISBN 0226143627
  • René Devisch et Claude Brodeur, Forces et signes : regards croisés d'un anthropologue et d'un psychanalyste sur les Yaka, Éditions des Archives contemporaines, Paris, 1996, 422 p. ISBN 90-5709-001-5
  • (alemany) Markus Flückiger, Das höchste Wesen bei den Bayakas im vergleichen zu den Gottesvorstellungen des Alten Testamentes (Seminararbeit an der Freien Hochschule für Mission der AEM, Korntal), Korntal, 1989, 59 p.
  • Hermann Hochegger, « Bibliographie Yanzi, bibliographie Yaka », Cahiers des religions africaines, 1972, 5, Plantilla:Numéro, p. 113-119
  • Madiangungu L. Kikuta, L'environnement historique de l'évangélisation missionnaire jésuite chez les Yaka du Moyen-Kwango dans l'ancienne mission du Kwango (1893-1935), Éditrice Pontificia Università gregoriana, Rome, 2001, 553 p. ISBN 8876528768 (Thèse)
  • François Lamal, Basuku et Bayaka des districts Kwango et Kwilu au Congo, Musée royal de l'Afrique centrale, Tervuren, 1965, 323 p.
  • Sebahire Mbonyinkebe, « Le tradipraticien dans la ville. Le cas des Yaka à Kinshasa », in Cahiers des religions africaines, Plantilla:Numéros, 1989, p. 49-99.
  • I. Ngondo a Pitshandenge, De la nuptialité et fécondité des polygames : le cas des Yaka de Popokabaka, Zaïre, Musée royal de l'Afrique centrale, tervuren, 1982, 340 p.
  • M. Plancquaert, Les sociétés secrètes chez les Bayaka, Imprimerie J. Kuyl-Otto, Louvain, 1930, 131 p.
  • M. Plancquaert, Les Jaga et les Bayaka du Kwango : contribution historico-ethnographique, Falk (G. Campenhout, successeur), Bruxelles, 1932, 184 p. Plantilla:Lire en ligne
  • M. Plancquaert, Les Yaka. Essai d'histoire, Musée royal de l'Afrique centrale, Tervuren, 1971, 188 p.
  • M. Plancquaert, Soixante mythes sacrés Yaka (réunis par), Musée royal de l'Afrique centrale, Tervuren (Belgique), 1982, 161 p.
  • (anglès) Emil Torday et T. A. Joyce, « Notes on the ethnography of the Ba-Yaka », in Journal of the Anthropological Institute of Great Britain and Ireland (Londres), 36, janvier-juin 1906, p. 39-59
  • Alain van der Beken, Proverbes yaka du Congo, L'Harmattan, 2001, 333 p. ISBN 9782747512428