Zootècnia

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca

La zootècnia és l'estudi de les tècniques d'adaptació d'animals domèstics o salvatges a un medi ambient donat. En la major part dels casos el medi és la captivitat, però l'objecte de la zootècnia pot ser també la readaptació d'un animal al seu medi natural. El terme deriva del grec ζώο, ‘ser viu' o ‘animal', i τεχνή, ‘art' o ‘ofici'.

La zootècnia es nodreix de coneixements presos de totes les branques de la biologia: zoologia, etologia, biologia de poblacions, fisiologia, genètica, microbiologia, bioquímica, immunologia.

No totes les espècies reaccionen igual quan es veuen exposades a un mateix medi. Per a atendre millor les necessitats d'una espècie determinada i afavorir la seua adaptació al nou medi, el zootècnic ha d'obtenir la major quantitat possible d'informació sobre la seua biologia:

  • L'animal gregari necessitarà companyia, mentre que el solitari haurà de criar-se separat dels seus congèneres per a evitar l'aparició de comportaments agressius o d'ansietat.
  • El tipus de nutrició, la ració alimentària o el metabolisme són altres aspectes que és necessari tenir en compte.
  • La temperatura externa i el grau d'higrometria són també variables que exigeixen atenció; un animal originari del tròpic, per exemple, modificarà la seua fisiologia i el seu comportament si es veu forçat a viure en un clima temperat.
  • La temperatura de l'aigua, el percentatge de sals i oxigen són factors decisius per a la cria d'espècies aquàtiques.
  • És fonamental evitar contagis microbians en l'animalari.

La zootècnia troba aplicació sobretot en les explotacions dedicades a la reproducció de gran nombre d'animals per a destinar-los a la venda. En aquesta situació, les condicions de cria han de permetre la millor adaptació possible dels animals al seu marc de vida. Açò a vegades és difícil d'aconseguir, i els especialistes en zootècnia continuen topant amb obstacles per a afavorir la reproducció de determinades espècies mantingudes en captivitat. La reproducció exigeix a més cert grau de selecció artificial en funció de les necessitats dels usuaris. Són possibles criteris de selecció la puresa de raça (en el cas d'animals de companyia) o certes característiques peculiars sol·licitades per laboratoris d'investigació.

El segon camp important d'aplicació de la zootècnia és la millora de les condicions de vida dels animals utilitzats als laboratoris. D'una banda, l'estrès que suporten els animals engabiats ha de reduir-se al mínim, perquè tota alteració, siga de l'ordre que siga, pot modificar els resultats obtinguts en treballs d'investigació pura o aplicada. S'han desenvolupat tècniques especials per a evitar el patiment dels animals en els protocols quirúrgics basades en l'administració de sedants i anestèsics adequats. Aquestes tècniques serveixen també per a sacrificar els animals sense patiment i sense causar-los temor.

Les tècniques de laboratori estan en molts països regulades per les lleis, que estableixen els límits dins dels quals ha de practicar-se l'experimentació amb animals, les espècies utilitzables i els controls i sancions aplicables quan no es complisquen les normes. Aqueixes lleis obliguen als laboratoris d'investigació a utilitzar per a certes espècies —guatlla, ratolí, rata, gripau, axolot, cobai, conill, hàmster daurat i xinès, gos, gat i tots els pròcers— exemplars procedents de centres de cria degudament controlats i avaluats.