Cloïssa
| Nom comú sense valor taxonòmic | |
|---|---|
 Cloïsses | |
| Organismes amb aquest nom | |
Dins la classe Bivalvia:
|
Cloïssa és un nom comú què comunament de diversos mol·luscs bivalves que viuen enterrats en la sorra o el fang de les vores dels rius i mars. No té valor taxònomic. També es coneixen com escopinya bordall,[1] escopinya o copinya, petxina,[2] grum o grúmol[3] i enclotxa.[4]
Abans de l'arribada de les cloïsses de cultiu, la cloïssa fina (Ruditapes decussatus) indígena del mediterrani era la més popular.
Biologia[modifica]
Les cloïsses s'enterren mitjançant els moviments d'un peu musculós que sembla a una llengua. Aquest és cobert per dues valves unides entre si per un petit lligament que fa possible obrir i tancar de la petxina.
S'enterra aproximadament entre 5 i 30 cm de la superfície i suporta temperatures de 5º a 35 °C, tenint en compte la baixamar en zones amb marees importants i els canvis de salinitat. S'alimenten de petits éssers vius filtrant l'aigua.[5]
Consum[modifica]
És un ingredient de molts receptes, des de tapes a l'aperitiu fins a plats elaborats.[6] Es pot preparar com a plat: «Cloïsses a la marinera» o «Cloïsses al vapor». La preparació s'assembla a la dels musclos, tot i que s'aconsella deixar-les reposar una estona en aigua salada, per netejar-les de la sorra.[7] Contràriament a molts mol·luscs, ajuden a baixar el colesterol.[8]
La cloïssa més habitual als mercats dels Països Catalans és la cloïssa japonesa (Ruditapes philippinarum). És de creixement ràpid, per la qual cosa és popular per la cria en aqüicultura a Espanya, França i Anglaterra.[4] Culinàriament, la cloïssa fina europea, és més apreciada, però subeix la concurrència de la japonesa, de cria més rendible.[4] S'ha de comprar-les en negocis seriosos, car hi ha un mercat negre de cloïsses japoneses barates, no aptes per al consum, conreades en aigües contaminades al qual han absorbit metalls pesants tòxics.[9]
Espècies[modifica]
Hi ha diverses espècies que en diversos llocs anomenen cloïsses:
- Cloïssa groga (Mesodesma mactroides): viu a les costes de l'oceà Atlàntic, des de Rio de Janeiro (Brasil), fins a la desembocadura del Riu Negre a l'Argentina.
- Cloïssa fina (Ruditapes decussatus): la més habitual al Mar Mediterrània fins al nord de l'Oceà Atlàntic i el Mar del Nord.[4]
- Cloïssa americana o mercenària (Mercenaria mercenaria): viu des del Golf de Sant Llorenç fins al Golf de Mèxic.
- Cloïssa gegant (Tridacna gigas): viu als esculls coral·lins de l'oceà Pacífic i l'oceà Índic.
- Cloïssa asiàtica (Corbicula fluminea): és d'aigua dolça i considerada una espècie invasora a Catalunya.[10][11]
- Cloïssa japonesa (Ruditapes philippinarum): originària de les del sud de Sibèria i Xina.
- Cloïssa rossa (Polititapes rhomboides): procedent de les costes portugueses, actualment es cultiva a Espanya.
- Cloïssa llimac (Venerupis corrugata): conreada especialment a Galícia (Espanya).
- Cloïssa d'aigua dolça (Diplodon chilensis): es troba habitualment als rius del centre i sud de Xile i de l'Argentina.
- Cloïssa xocolata (Megapitaria squalida): n'hi ha al Golf de Califòrnia.
- Ou blanc, cloïssa llisa blanca (Mactra stultorum): molt comuna a tot el Mediterrani i molt popular al mercat italià. La superfície de les valves és llisa, amb estries de creixement concèntriques i molt primes. El color és blanc, tot i que poden presentar un periòstrac de color bru clar.
Referències[modifica]
- ↑ «Diccionari de la llengua catalana». [Consulta: 11 abril 2020].
- ↑ «Petxina». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
- ↑ «Diccionari de la llengua catalana». [Consulta: 11 abril 2020].
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 «Propietats nutricionals de la cloïssa». Biblioteca Virtual. Diputació de Barcelona, 16-12-2021. [Consulta: 5 març 2023].
- ↑ Raquel (ed.), Arpa Cuadrado; et alii. Guia de pràctiques correctes d’higiene per als centres de depuració de mol·luscs (pdf). Barcelona: Agència Catalana de Seguretat Alimentària, 2022, p. 11.
- ↑ «5 receptes amb cloïsses que has de preparar aquest estiu». Gastronosfera, 29-07-2020. [Consulta: 5 març 2023].
- ↑ «Cloïsses a la marinera, Cloïsses al vapor». A: Corpus de la Cuina Catalana. Barcelona: Institut Català de la Cuina, 2006, p. 156. ISBN 978-84-664-0772-4.
- ↑ Vilas, Albert. «Cloïsses a la planxa amb llimona». Receptes de La Gourmeteria. El Nacional, 27-04-2022. [Consulta: 5 març 2023].
- ↑ Efe «La cloïssa japónica del Tajo, una espècie invasora que amenaça la salut». Super Deporte, 21-12-2021.
- ↑ Ll., V. «La cloïssa asiàtica, un altre invasor que amenaça l'Ebre». Imagina Ràdio, 10-07-2019. [Consulta: 5 març 2023].
- ↑ «Extreuen una espècie de cloïssa invasora a l'Estany de Banyoles amb l'ajuda de bussejadors». La Vanguardia, 12-04-2018.
Enllaços externs[modifica]
- López López, Juan Carlos; Martínez Martínez, Julián; Novell i Ferrando, Carles. «Mol·luscs bivalves». A: La platja de Castelldefels, novembre 2004.
- CCMA. «Receptes de cloïsses». Cuines. CCMA. [Consulta: 5 març 2023].
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Cloïssa |