Lliçó
_-_The_Difficult_Lesson_(1884).jpg)
Lliçó és la instrucció d'un mestre als seus deixebles. A les universitats antigues solia consistir en una lectura comentada, i "lectura" és el que etimològicament significa lliçó. També es pot definir com redacció o discurs fet per ensenyar o instruir. A una escola la paraula classe (de donar classe) és sinònim de lliçó i per això es diu tant anar a classe com escoltar la lliçó. També es diu lliçó a qualsevol ensenyament de coneixements (particular o conjunt) que dona un mestre a un o diversos deixebles, encara que sigui a un petit nombre i en qualsevol gènere d'ensenyament, des del més elevat al més trivial. Així la paraula lliçó s'utilitza igual si es tracta d'una lliçó de ball, d'una lliçó d'esgrima o d'una lliçó d'art culinari, que si es tracta d'una lliçó de filosofia, retòrica o història.
També rep el nom de lliçó un tros de prosa o vers que un professor dona als seus deixebles perquè l'aprenguin o es diu també d'un mal predicador que recita el seu sermó com una lliçó apresa de memòria.
També s'empra la paraula lliçó per expressar tot advertiment, instrucció o discurs que té per objecte ensenyar o corregir.
Es diu donar una lliçó a algú, en el sentit de renyar o mostrar pels seus actes que s'ha equivocat.[1]
Lliçó es diu també als diversos accidents de la vida i als escarments que ens ensenyen a viure amb prudència (Per a una ànima piadosa, les morts sobtades són lliçons patents).
Els crítics també anomenen lliçons (variatae lectiones) a les diverses maneres de llegir el text dels autors en els manuscrits antics. Aquesta diversitat prové de les faltes dels copistes.
Lliçó, en termes de breviari, significa una breu lectura que es fa en cada nocturn de les matines, presa d'alguns extractes de la Bíblia, dels pares o de la llegenda del sant del dia. D'altra banda, en les comunitats religioses es deia lector de Teologia, filosofia o moral als llicenciats o doctors professors encarregats d'ensenyar aquestes ciències als altres integrants del seu ordre, títols que es conserven encara, especialment en els seminaris.
Els professors del Col·legi Francès, fundat per Francesc I d'Angulema, tenien el títol de lectors reials, perquè en el seu origen tots llegien una lliçó escrita per endavant.
Referències[modifica]
- ↑ Joan-Carles Mèlich. La lliçó d'Auschwitz. L'Abadia de Montserrat, 1 febrer 2001, p. 8–. ISBN 978-84-8415-264-4.
Bibliografia[modifica]
- Enciclopèdia moderna: Diccionari de literatura, ciències, art, agricultura, indústria i comerç, 1851-1855, Madrid, editor Francesc de Paula Mellado, 34 volums, més 3 volums d'atles amb 396 làmines (per a la redacció de la paraula lliçó: Tom 25, pàgines 778-781)