Ana-Matilde Martínez Iborra
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 1910  |
| Mort | 1990 (79/80 anys) |
| Dades personals | |
| Formació | Universitat de València |
Ana-Matilde Martínez Iborra (València, 15 de febrer de 1908 - Mèxic, 2000) fou una professora valenciana exiliada.[1][2]
Biografia[modifica]
Va iniciar el batxiller a sa casa, amb un professor particular segons costum de l'època, i el va acabar a l'Institut Lluís Vives. Va cursar Filosofia i Lletres a la Universitat de València (1926-1931) i el doctorat a Madrid. Fou de les primeres joves de la Federació Universitària Escolar (FUE), igual que la seua germana Amalia. El seu germà Manuel, estudiant de medicina, va contribuir a fundar la Federació. El 1933 obtingué per oposició la plaça d'ensenyament mitjà i fou destinada a Irun. El començament de la guerra la va sorprendre a Madrid, fent oposicions restringides per a càtedres d'institut. Fou membre de la Federació Espanyola de Treballadors de l'Ensenyança (FETE) i va fer classes a l'Institut-Escola de València i a l'Institut Obrer de València (1936-1939), període en què se significà com a presidenta de la cèl·lula número 13 del Partit Comunista. També va formar part de la Junta Tècnica Assessora de Segon Ensenyament, un organisme dependent del Ministeri d'Instrucció Pública.[1][3]
El 1936 es casà amb l'escriptor, poeta i professor Antonio del Toro Fabuel, que pertanyia a la UEAP (Unió d'Escriptors i Artistes Proletaris) i escrivia a la revista Nueva Cultura, amb Josep Renau i altres. El tall de Vinaròs la va sorprendre a Barcelona mentre visitava el marit, adscrit a la Direcció general de Belles Arts amb Renau. Al final de la guerra s'exiliaren a França i Antonio del Toro fou internat en els camps de Sant Cebrià de Rosselló i després el Barcarès. En la segona quinzena de 1940 pogueren reunir-se a Bordeus i partiren en el vaixell La Salle cap a Santo Domingo.[1][2]
Començà l'exili fent classe en un institut idealista, Juan Pablo Duarte, fundat amb altres companys d'exili; i treballà en l'organització de la Biblioteca Nacional. Col·laborà en la revista Ozama i en l'emissió radiofònica diària Hora del mundo. La dictadura de Trujillo, malgrat haver-los acceptat, els feia sentir gran manca de llibertat i els va obligar a eixir cap a Mèxic, ajudats pel doctor Puche, director del Servei d'Evacuació dels Republicans Espanyols (SERE) i exrector de la Universitat de València. Allà, protegits pel mateix, iniciaren el seu «desterrament amarg i definitiu». De nou tornà a l'ensenyança a l'Institut Luís Vives de Mèxic, fins a la jubilació. Poc abans, l'any 1977, se li restituí el seu lloc en l'escalafó i tornà a ser breument, durant un curs, catedràtica de l'institut de Gandia, després del qual tornà a Mèxic amb la seva família.[2]
Amb Mercedes Maestre, metgessa, i Guillermina Medrano, professora, són les tres valencianes que honraren els seus ideals socials i polítics amb el seu treball, intel·ligència, honestedat i valor.[1]
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 Diccionari biogràfic de dones. «Ana-Matilde Martínez Iborra». Xarxa Vives d'Universitats (CC-BY-SA via OTRS). Arxivat de l'original el 25 de setembre 2015. [Consulta: 24 setembre 2015].
- ↑ 2,0 2,1 2,2 Cruz, José Ignacio. «Maestras i ciudadanas en el exilio republicano de 1939». A: Ana M. Aguado, Luz Sanfeliu (coord.). Caminos de democracia: ciudadanías y culturas democráticas en el siglo XX. Granada: Editorial Comares, 2014, p. 84-88. ISBN 978-84-9045-188-5.
- ↑ «Ana Martínez Iborra». ACIO. Associació Cultural Institut Obrer de València. [Consulta: 21 juliol 2022].
Bibliografia[modifica]
- Albiñana Huerta, Salvador. Añorantes de un país que no existía. Ana Martínez Iborra y Antonio Deltoro. Exiliados en Mexico (en castellà). Universitat de València, 31/10/2020 (Col·lecció Oberta, 235). ISBN 9788491345374.