André Gillois

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaAndré Gillois
Biografia
Naixement8 febrer 1902 Modifica el valor a Wikidata
9è districte de París (França) Modifica el valor a Wikidata
Mort18 juny 2004 Modifica el valor a Wikidata (102 anys)
París Modifica el valor a Wikidata
Sepulturacementiri de Passy Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
Activitat
Camp de treballActivitat literària, radiodifusió, televisió, pel·lícula i emissió de ràdio Modifica el valor a Wikidata
Ocupacióperiodista, escriptor, dramaturg, productor de televisió, director de cinema, guionista, locutor de ràdio, realitzador Modifica el valor a Wikidata
Nom de plomaAndré-Gillois
Maurice André-Gillois
D.B. Maurice Modifica el valor a Wikidata
Família
GermansHenri Diamant-Berger Modifica el valor a Wikidata
Premis
IMDB: nm0224545 Allocine: 33100
Find a Grave: 193429435 Modifica el valor a Wikidata

André Gillois és el nom artístic de Maurice Diamantberger (9è districte de París, 8 de febrer de 1902[1] - 16è districte de París, 18 de juny de 2004) va ser un escriptor, director i guionista francès. Pioner de la ràdio, durant la Segona Guerra Mundial va ser el portaveu del general Charles de Gaulle a Londres.

Biografia[modifica]

Abans de la guerra, va treballar al cinema, amb René Clair i el seu germà Henri Diamant-Berger, però també a l'edició de llibres, amb François Bernouard: va editar Jules Renard, Georges Courteline, Émile Zola. També va mostrar el seu talent a la ràdio, com a periodista i productor a Le Poste Parisien, amb Jean Nohain, freqüentant Henri Bergson, Georges Courteline, Tristan Bernard o Sacha Guitry.

El 1940 va sortir de París i va passar dos anys al sud, mentre es van establir les primeres xarxes de la Resistència i els vincles amb els britànics. El 31 d'agost de 1942, va marxar de nit en la faluca Seadog de Canes a Gibraltar, i després amb avió a Londres.

Del 17 de maig de 1943 al 24 de setembre de 1944, va dirigir el diari Honneur et patrie, diari de la resistència francesa, que va crear le Chant des partisans i que anunciava cada vespre: "Aquí Londres, els francesos parlen als francesos." L'1 de juny de 1944 substituí Maurice Schumann com a portaveu del general de Gaulle.

Després de la guerra, André Gillois es va dedicar a escriure obres de teatre i novel·les, així com programes de televisió i ràdio. A la dècada de 1950, amb Emmanuel Berl i Maurice Clavel, va encoratjar l'emissió radiofònica Qui êtes-vous ?. En 1954, va crear un dels primers jocs de la televisió francesa Télé Match, amb Jacques Antoine i Pierre Bellemare. En 1958, un jurat, on hi figurava Georges Simenon, li va atorgar prix du Quai des Orfèvres per la narració policíaca, 125, rue Montmartre, sobre la qual Gilles Grangier dirigirà una pel·lícula.

En 1973 André Gillois va publicar La Vie secrète des Français à Londres de 1940 à 1944. En 1980 va publicar les seves memòries sota el títol Ce siècle avait deux ans. En 2004, amb 102 anys, va morir a París el 19 de juny (la nit del 18 al 19). És enterrat al cementiri de Passy, amb la seva dona que va morir el 1978.

Obres[modifica]

  • vers 1945 : De la Résistance à l'Insurrection, préface d'Emmanuel d'Astier de la Vigerie, Éditions Sève, s.d.
  • 1947 : La Corde raide, Nouvelles Éditions Latines.
  • 1950 : La Souricière, Les Éditions de Minuit.
  • 1953 : Les Grandes Familles de France, André Bonne.
  • 1953 : Qui êtes-vous ?, texte des émissions de radio (1949-1951), Gallimard.
  • 1954-55 : L'Art d'aimer à travers les âges, 3 vol., André Vial.
  • 1957: Polydora, pièce en 3 actes, Comédie-Française L'Avant-Scène, fémina-théâtre, Plantilla:Numéro.
  • 1958 : 125, Rue Montmartre, coll. Le Point d'interrogation, Hachette, prix du Quai des Orfèvres 1958. Adaptada al cinema en 125, rue Montmartre, de Gilles Grangier, estrenada el 1959.
  • 1959 : Le Petit Tailleur de Londres, roman, Julliard.
  • 1959 : Le Dessous des Cartes, pièce en 4 actes, L'Avant-Scène, fémina-théâtre, n. 194.
  • 1963 : La Corde pour le pendre, coll. Le Point d'interrogation, Hachette.
  • 1965: Le Plus Grand des hasards d'André Gillois et Max Régnier, mise en scène Georges Douking, théâtre de la Porte-Saint-Martin.
  • 1966 : La France qui rit… La France qui grogne, Hachette.
  • 1967 : Filous et Gogos, Hachette.
  • 1968 : Les Petites Comédies, Julliard.
  • 1970 : Information contre X, Julliard.
  • 1973 : Histoire secrète des Français à Londres de 1940 à 1944, Hachette, J. Tallandier.
  • 1980 : Ce siècle avait deux ans. Mémoires, préface de Jean-Louis Crémieux-Brilhac, Belfond ; rééd. Mémoire du Livre, 2002.
  • 1981 : Voyage surprise. Les folles vacances de 20 Français, avec Jean Nohain, Alain Lefeuvre.
  • 1982 : Un roman d'amour, récit, Pierre Belfond.
  • 1985 : Gallifet, le fusilleur de la Commune, France Empire.
  • 1986 : Boulevard du Temps qui passe ; de Jules Renard à de Gaulle, Le Pré aux Clercs.
  • 1986 : Le Secret de la Tsarine, Payot.
  • 1990 : Le Mensonge historique, Robert Laffont.
  • 1992 : La Mort pour de rire, Le Cherche Midi.
  • 1995 : L'Homme éberlué, chronique du XXe siècle (1940-1975), Les Éditions de Paris.
  • 1997 : Le Penseur du dimanche, Éditions de Paris.
  • 2000 : Adieu mon siècle, Ornican.

Filmografia[modifica]

Director
Guionista
Dialoguiste
Sobre la seva obra
Televisió
Actor

Teatre[modifica]

Referències[modifica]

  1. ↑ Archives de l'état civil de Paris en ligne, 9e arrondissement, acte de naissance numéro 168, année 1902. Le nom est orthographié « Diamantberger » en un seul mot. En marge, mention du décret du 21 septembre 1950 l'autorisant à s'appeler légalement Maurice « André Gillois » au lieu de Maurice Diamantberger

Bibliografia[modifica]

Aquest article té bibliografia, però no se sap quina referència verifica cada part.
Podeu millorar aquest article assignant cadascuna d'aquestes obres a frases o paràgrafs concrets.

Enllaços externs[modifica]

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=André_Gillois&oldid=33207084»