Atenció a la dependència a França
L'atenció a la dependència a França va ser establerta de manera explícita com a part del sistema de protecció social a la dècada dels noranta del segle xx.[1] Açò va ser perquè el fenomen de la dependència funcional va rebre atenció per part dels legisladors estatals a la fi dels noranta.[2]
Inicialment, la Llei de 24 de gener de 1997 creà una prestació específica per a les persones en situació de dependència funcional.[2] Abans d'aquesta ajuda, estava l'assignació compensadora per a tercera persona.[3] Aquesta prestació s'emmarcava al nivell assistencial. Aquesta característica implicava que el finançament d'aquesta quedava descentralitzat, cosa que provocaria desigualtats territorials entre els departaments.[2]
El desembre de 1999, la ministra M. Aubry encarregà un informe sobre la prestació a la gent dependent. El maig de 2000, l'informa es va fer públic.[3]
Com a reacció a aquests problemes, s'aprovà la Llei 2001-647, que establí la prestació personalitzada d'autonomia, en francès allocation personnaliséé d'autonomie (APA). Aquesta prestació va solucionar el problema malgrat que de manera difosa.[2]
L'APA és un subsidi de solidaritat nacional dirigit a les persones d'edat avançada (majors de seixanta anys) que persegueix compensar la pèrdua de l'autonomia amb ajudes financeres. Es caracteritza per:[2]
- Donar-se després d'avaluar el grau de dependència mitjançant un barem nacional.
- S'accedeix sense condició de recursos econòmics (graduant l'ajuda segons els ingressos del beneficiari).
- La gestió la fa el president del consell general de l'assemblea departamental.
- El finançament està repartit amb dos terços aproximats assumits pel departament i "la Caisse nationale de solidarité pour l'autonomie (CNSA), sufragada per 0,1 punts de la Contribution sociale généralisée i la Contribution de solidarité autonomie (en contrapartida d'una jornada de treball addicional no remunerada").
La Llei relativa a la solidaritat per a l'autonomia de les persones majors i dels discapacitats (30 de juny de 2004) va incloure un dia de treball addicional (com a Alemanya) i creà la Caisse nationale de solidarité autonomie, que rep contribucions del Fons de finançament de l'APA.[2]
El 2004, el 6,7% dels majors de 60 anys rebien l'APA (865.000 persones). Un 59% vivien als seus domicilis i un 41% a institucions.[2]
Referències[modifica]
- ↑ IMSERSO, 2005, p. 667.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 Baviera Puig, Inmaculada. «Capítulo 2. La Unión Europea y la dependencia: modelos comparados». A: Comentario sistemático de la Ley de la dependencia Ley 39/2006, de 14 de diciembre, de promoción de la autonomía personal y atención a las personas en situación de dependencia y normas autonómicas. 1a ed. Cizur Menor (Navarra): Thomson Aranzadi, 2008, p. 69. ISBN 978-84-8355-687-0.
- ↑ 3,0 3,1 IMSERSO, 2005, p. 701.
Bibliografia[modifica]
- IMSERSO. Libro Blanco de atención a las personas en situación de dependencia, 2005 [Consulta: 10 maig 2019]. Arxivat 2019-04-23 a Wayback Machine.