Batalla de Vezins
Revolta de La Vendée  | |
|---|---|
| Tipus | batalla |
| Data | 19 abril 1793 |
| Coordenades | 47° 07′ 15″ N, 0° 42′ 37″ O / 47.1208°N,0.7103°O |
| Lloc | Vezins |
| Estat | França |
[1]Batalla de Vezins o Batalla de Bois-Grolleau tingué lloc el 19 d'abril de 1793 durant la Revolta de La Vendée.
Preludi[modifica]
- Articles detallats: Batalla de Chemillé (11 d'abril de 1793), Segona Batalla de Coron (9-11 d'abril de 1793) i Batalla dels Aubiers (1793).
El 10 d'abril, les forces republicanes d'Angers, comandades pel general Berruyer, van llançar una ofensiva a les Mauges amb tres columnes.[2] La del general Gauvilliers molesta les forces de Bonchamps a Mesnil-en-Vallée[2] i es fa amo de Saint-Florent-le-Vieil.[3] La columna dirigida directament per Berruyer va ser retrocedida inicialment cap a Chemillé, però va capturar la ciutat el 13[4] o el 14[5][6] d'abril. La tercera columna, comandada per Leignoyer, va derrotar Stofflet a Coron[2] i va prendre posició el 12 d'abril a Vezins, a uns quinze quilòmetres al nord-oest de Cholet.[3] El 16 d'abril, les avançades de Berruyer i Leigonyer es van comunicar juntes a prop de Nuaillé.[5] El dia 17, per ordre del general Leigonyer, les dues companyies de granaders de les guàrdies nacionals de Saumur i Montreuil-Bellay van ocupar el castell de Bois-Grolleau.[5] Van cobrir fins a la ciutat de Cholet, on no van trobar cap resistència, abans de tornar al seu lloc.[5][7] El mateix dia, el comandant Villemet, segon al comandament de Leigonyer, va resultar ferit en un encontre al castell de la Crilloire, prop de Maulévrier.[8]
Les forces insurgents d'Anjou, comandades per D'Elbée, Bonchamps, Stofflet i Cathelineau, van tornar a caure sobre Tiffauges el 13 d'abril.[5][9] Tanmateix, el mateix dia, a Deux-Sèvres, una concentració dirigida per Henri de La Rochejaquelein va posar en fugida les forces del general republicà Quétineau a Aubiers, i es va llançar a Tiffauges portant polvora i municions, de les quals els insurgents mancaven molt.[10] Revigoritzats per aquesta ajuda, els vendeans van marxar cap a Cholet el 16 d'abril.
Per part dels republicans, l'anunci de la derrota de Quétineau i el mal estat de les seves tropes van paralitzar Berruyer, que no gosava avançar més, malgrat la situació encara més crítica dels insurrectes.[9][11] Quan se li va informar del contraatac de la Vendée, va ordenar a Gauvilliers que es traslladés a Montrevault i Beaupréau (que seria ocupat el 20 i el 21 d'abril),[8] mentre que ell mateix marxaria el dia 19 amb 2.000 homes per prendre posició el maig. [12]
Procés[modifica]
El 19 d'abril, els Vendeans van atacar les avantguardes republicanes a prop de Cholet.[13] Els granaders es van trobar envoltats al castell del Bois-Grolleau, a l'est de la ciutat.[13] Llavors, Leigonyer va enviar com a reforços 2.000 homes que es van enfrontar als insurgents a les terres de Pagannes.[6][13] Però els republicans són foragitats ràpidament i tornen a desordenar-se sobre Vezins.[6] A la seva arribada, el pànic s'estén entre la resta de les tropes i la derrota esdevé gairebé general.[13] Els Vendeans van entrar a Vezins gairebé sense trobar resistència.[13] Només els 250 homes d'un mig batalló de voluntaris del Finisterre van donar suport a la retirada i van aconseguir protegir la retirada d'artilleria.[13]
Els republicans van recaure sobre Vihiers sense ser processats durant molt de temps.[13] Leigonyer espera les ordres de Berruyer i intenta reunir les seves tropes per a un possible contraatac, però la derrota continua.[12] A mitja nit, el general republicà només té sota les seves ordres el mig batalló del Finisterre i els dracs del 19è regiment.[12] Per tant, es retira a Doué.[12]
A Bois-Grolleau, els 180 granaders assetjats van resistir desesperadament. El castell es va incendiar i una ala es va esfondrar. El 20 d'abril, després de 24 hores de resistència, els defensors es van rendir.>
Pèrdues[modifica]
Al castell de Vezins, els Vendéens es van apoderar d'una caixa que contenia uns barrils de polvora.[13]
Els republicans capturats a Bois-Grolleau van ser traslladats a Mortagne-sur-Sèvre.[14] N'hi havia 147, és a dir, 65 granaders de Saumur i 82 granaders de Montreui.[12] El 29 d'abril, dos d'ells van ser alliberats pels líders de la Vendée per proposar un intercanvi de presoners.[14] L'1 de maig, els dos homes van enviar a la comissió Doué un missatge redactat per tots els granaders, que van afirmar que havien estat ben tractats, i després van marxar el 12 de maig per convertir-se en presoners per respectar el seu jurament.[14] Mentrestant, el general Leigonyer va escriure al ministre de Guerra i al president de la Convenció Nacional per demanar-los instruccions sobre la conducta que s'haurien de prendre sobre aquest tema, però no va rebre cap resposta.[14] Els presoners van ser finalment alliberats pels vendeans cap a finals de maig, a excepció de dos oficials, inclòs el comandant Tribert, que seria alliberat l'octubre a Saint-Florent-le-Vieil.[15]
Conseqüències[modifica]
El general Berruyer es va assabentar de la derrota de Leigonyer poc després d'entrar a Jallais i immediatament va tornar a Chemillé. El dia 21, va escriure al ministre de Guerra per demanar més tropes, més oficials, més armes i més municions.[16]
L'historiador Émile Gabory considera que Berruyer també va dividir les seves forces i compara el contraatac dels Vendeans amb el Combat dels Horacis i Curiacis.
Referències[modifica]
- ↑ Gras 1994, p. 32.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 Gabory 2009, p. 147-148.
- ↑ 3,0 3,1 Savary, t. I, 1824, p. 155.
- ↑ Hussenet 2007, p. 192
- ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 Savary, t. I, 1824, p. 161.
- ↑ 6,0 6,1 6,2 Gras 1994, p. 34
- ↑ Martin 2014, p. 97.
- ↑ 8,0 8,1 Savary, t. I, 1824, p. 163
- ↑ 9,0 9,1 Gras 1994, p. 31-32
- ↑ Gabory 2009, p. 149.
- ↑ Savary, t. I, 1824, p. 162.
- ↑ 12,0 12,1 12,2 12,3 12,4 Savary, t. I, 1824, p. 165.
- ↑ 13,0 13,1 13,2 13,3 13,4 13,5 13,6 13,7 Savary, t. I, 1824, p. 164.
- ↑ 14,0 14,1 14,2 14,3 Savary, t. I, 1824, p. 203-206.
- ↑ Savary, t. I, 1824, p. 236.
- ↑ Savary, t. I, 1824, p. 165-166.
Bibliografia[modifica]
- Yves Gras, La guerre de Vendée: 1793-1796, Paris, Economica, coll. «Campagnes et stratégies», 1994, 184 p. (ISBN 978-2-717-82600-5).
- Émile Gabory, Les Guerres de Vendée, Robert Laffont, 1912-1931 (réimpr. 2009), 1476 p.
- Jacques Hussenet (dir.), «Détruisez la Vendée!» Regards croisés sur les victimes et destructions de la guerre de Vendée, La Roche-sur-Yon, Centre vendéen de recherches historiques, 2007, 634 p.
- Jean-Clément Martin, La guerre de Vendée 1793-1800, Points, 2014, 368 p.
- Jean-Julien Savary, Guerres des Vendéens et des Chouans contre la République, t. I, 1824 (lire en ligne [archive]).