Batalla del Puerto de Baños

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de conflicte militarBatalla del Puerto de Baños
Guerra del Francès Modifica el valor a Wikidata
Batalla del Puente de Baños (Espanya)
Batalla del Puente de Baños
Batalla del Puente de Baños
Batalla del Puente de Baños (Espanya)
lang=ca
Modifica el valor a Wikidata
Tipusbatalla Modifica el valor a Wikidata
Data12 agost 1809 Modifica el valor a Wikidata
Coordenades40° 19′ 06″ N, 5° 51′ 26″ O / 40.3183°N,5.8572°O / 40.3183; -5.8572
LlocBaños de Montemayor Modifica el valor a Wikidata
EstatEspanya Modifica el valor a Wikidata
Resultatvictòria francesa
Bàndols
Portugal Regne de Portugal
Regne d'Espanya 		França Primer Imperi Francès
Comandants
Portugal Robert Thomas Wilson França Michel Ney
Forces
4.000 12.500

La batalla del Puerto de Baños fou una batalla de la guerra del Francès

Antecedents[modifica]

Campanyes franceses

Després de la desastrosa Convenció de Sintra, en la qual es va permetre la repatriació de les tropes franceses derrotades en la batalla de Vimeiro, les tropes expedicionàries britàniques a Espanya i Portugal van ser deixades al comandament de John Moore. Amb l'arribada de Napoleó amb un exèrcit a Espanya, els francesos van entrar a Madrid el 4 de desembre[1] i Soult rep ordres de l'emperador de perseguir i derrotar l'exèrcit anglès del general Moore, que ha de reembarcar durant la batalla de La Corunya[2]

El rearmament austríac que acabaria amb la guerra de la Cinquena Coalició provocà que Napoleó marxés de Valladolid el 17 de gener, arribant a París el 23 de gener[3] i va ordenar al mariscal Soult que envaís Portugal des del nord, i com a resposta Arthur Wellesley fou enviat a Lisboa el 22 d'abril, i reforçat, es va dedicar a l'ofensiva,[4] obligant, després de la segona batalla de Porto, a la retirada de Soult de Portugal fins Ourense i posteriorment a abandonar Galícia per Valdeorras en direcció a Zamora després de la seva derrota a la batalla de Ponte Sampaio.[5]

Les tropes britàniques de Wellesley van avançar cap a Espanya per unir-se a 33.000 tropes espanyoles sota el general Cuesta, que havia aconseguit refer l'exèrcit d'Extremadura després de la derrota a la batalla de Medellín,[6] marxant per la vall del Tajo fins a Talavera de la Reina,[7] on es van trobar amb 46.000 francesos que anaven al seu encontre sota el mariscal Claude Victor Perrin i el major general Horace Sébastiani, amb el rei Josep, al comandament nominal.[8]

El 12 de juny de 1809, l'emperador va ordenar al mariscal Soult que prengués el comandament del II, V i VI cos i es mogués contra l'exèrcit britànic. A finals de juliol de 1809, l'exèrcit britànic d'Arthur Wellesley i l'exèrcit espanyol de Gregorio García de la Cuesta, duc d'Alburquerque, van derrotar l'exèrcit francès del rei Josep Bonaparte a la batalla de Talavera. Soult va trigar un temps a reunir les tropes però el 27 de juliol, el cos de V de Mariscal Mortier, 16.916 infants i 1.853 dragons, va sortir de Salamanca cap al sud. Soult va rebre el 29 un comboi d'artilleria per substituir els canons perduts en la Invasió de Portugal de 1809 i els 18.740 homes van marxar cap al sud el 30. El mariscal Michel Ney amb 12.500 homes partir el 31 de juliol després de deixar una brigada de 3.200 homes. Napoleó va insistir que Soult es mantingués a prop per evitar ser atacat per separat, i 10.000 francesos de François Étienne de Kellermann es van quedar defensant León. Soult era conscient que els espanyols i portuguesos podrien enviar 20.000 homes contra Kellermann, però va acceptar el risc perquè va entendre que l'exèrcit britànic de Wellesley era l'objectiu principal.

Wellesley no va poder explotar el triomf a causa del fracàs dels seus arranjaments logístics i al cap de pocs dies va descobrir que l'exèrcit de Soult intentava tallar el camí de Portugal. En conseqüència, els exèrcits britànics i espanyols es van retirar a l'oest, evitant ser interceptats per les forces de Soult. Francisco Javier Venegas i l'exèrcit de la Manxa van impedir que Sébastiani reforcés l'exèrcit del rei Josep a Talavera i amb Sébastiani lluny del front, el camí cap a Madrid era gairebé indefens. Wellesley esperava que la pressió de l'ofensiva de Venegas obligaria els francesos a retirar-se i l'exèrcit de la Manxa va pressionar cap a Toledo i Aranjuez el 29 de juliol es va aturar fins al 5 d'agost. Josep va deixar el cos de Claude Perrin Victor per vigilar Wellesley i Cuesta, i va tornar a Illescas, on es podia moure per bloquejar Venegas o Wellesley si fos necessari,[9] i Ney va tornar a Madrid. Cuesta fou derrotat per Soult a la batalla del Puente del Arzobispo[10] on van recuperar 14 de les 17 peces d'artilleria francesa perdudes a Talavera i no perseguir els seus enemics a les muntanyes. Josep Bonaparte va ordenar a Michel Ney que tornés al nord per ajudar a François Étienne de Kellermann i va col·locar els dos cossos restants de Soult a la defensiva a Plasencia i Talavera. Aquest desplegament va alliberar el I Cos de Claude Victor Perrin per marxar a l'est contra Venegas

Per protegir seva la retirada a Portugal, Wellesley va disposar que duc del Parque disposés tropes al port de Baños i al marques del Valle de la Reina al de Perales, i cap al 2 d'agost, quan els francesos de Soult havien entrat a Plasencia, el marques de la Reina s'havia retirat a Almaraz per defensar el pont. Després d'avançar cap a Escalona, Robert Thomas Wilson va rebre l'ordre de dirigir-se al port,[11] esquivant amb èxit algunes columnes interceptores franceses travessant les muntanyes. A Puerto de Baños, Wilson va trobar el cos de Ney marxant cap al nord per creuar la passada i va decidir lluitar. El 4 d'agost, Venegas va saber que Wellington i Cuesta estaven en retirada i que els francesos anaven al seu encontre, i malgrat això, va decidir quedar-se al Tajo i arriscar-se a una batalla amb els francesos. L'endemà es concentrava a la riba sud del riu, a Aranjuez, derrotant-los a la batalla d'Aranjuez. Quan el rei Josep va arribar a Aranjuez, va decidir no creuar allà i creuar el pont de Toledo, sent seguit per Venegas en una marxa paral·lela. Els francesos van arribar abans a Toledo el 8 d'agost i l'endemà al matí, Sebastiani va travessar el riu, allunyant el destacament espanyol que vigilava la ciutat i a les tropes de Tomás de Zeraín, que es van retirar a Almonacid, on es va reunir amb la resta de l'exèrcit espanyol el 10 d'agost, la resta de l'exèrcit espanyol havia pujat a Almonacid.

Batalla[modifica]

Després d'una hàbil defensa, les tropes de Robert Thomas Wilson, que comptava amb 4 homes però no disposava d'artilleria,[12] van ser derrotades pel cos de Michel Ney en la seva marxa de retorn[13] però després de nou hores de combat els espanyols es van refugiar a les muntanyes i els britànics van escapar cap a Portugal sense més incidents, i Ney va procedir a Salamanca.[14]

Conseqüències[modifica]

Després de derrotar a Cuesta a la batalla del Puente del Arzobispo, Nicolas Jean de Dieu Soult va aturar la seva ofensiva per no perseguir els seus enemics a les muntanyes i va esperar reagrupar el seu exèrcit per a una invasió de Portugal que no es va produir i Josep Bonaparte va ordenar al VI Cos de Michel Ney que tornés al nord per ajudar a François Étienne de Kellermann i va col·locar els dos cossos restants de Soult a la defensiva a Plasencia i Talavera. Aquest desplegament va alliberar el I Cos de Claude Victor Perrin per marxar a l'est contra Francisco Javier Venegas derrotant-lo a la batalla d'Almonacid.

Amb les seves tropes morts de fam, Arthur Wellesley va retirar el seu exèrcit a primer a Oropesa i després a Badajoz on va poder assegurar subministraments suficients, i desconcertat pel comportament erràtic de Cuesta i per la ineptitud de l'exèrcit espanyol, Wellington va prometre no cooperar amb els exèrcits espanyols fins que els seus generals i les seves tropes fossin més fiables. Al govern britànic va argumentar que podia mantenir Portugal contra un exèrcit francès de 70.000 a 80.000 homes. Amb aquesta finalitat, Wellington va dictar les ordres de construir les línies de Torres Vedras per protegir Lisboa.[15]

Referències[modifica]

  1. ↑ Robinson, Charles Walker. Lectures upon the British campaigns in the Peninsula, 1808-14 (en anglès). Mitchell, 1871, p. 10. 
  2. ↑ Oman i 1995, p. 503.
  3. ↑ Lanfrey, Pierre. The History of Napoleon the First: 1808-1811. vol.4. 2a ed.. Macmillan, 1811, p. 42. 
  4. ↑ Aldington, Richard. Wellington, Being an Account of the Life & Achievements of Arthur Wellesley, 1st Duke of Wellington. W. Heinemann Limited, 1946, p. 132. 
  5. ↑ Gomez de Artéche y Mora de Elexaveitia, 1868, p. 204.
  6. ↑ Calvo Albero, 2014, p. 61.
  7. ↑ Fernández-Sanguino Fernández, Julio. La batalla en los campos de Talavera de la Reyna: A Través de la prensa de 1809. Editorial Visión Libros, 2013, p. 119. ISBN 849011577X. 
  8. ↑ Pagnet, 2005, p. 93.
  9. ↑ Oman i 1995, p. 567-569.
  10. ↑ Oman i 1995, p. 589.
  11. ↑ Kelly, Christopher. A full and circumstantial account of the memorable battle of Waterloo, etc. Christopher Kelly, 1820, p. 332. 
  12. ↑ Calvo Albero, 2014, p. 194.
  13. ↑ Smith i 1998, p. 331.
  14. ↑ Southey, 1827, p. 430-431.
  15. ↑ Gates i 2002, p.191-193.

Bibliografia[modifica]

  • Calvo Albero, José Luis. 1809: La campaña del Tajo. Lecciones todavía vigentes. Bibliotega GESI, 2014. 
  • Gates, David. The Spanish Ulcer: A History of the Peninsular War (en anglès). W W Norton & Co, 1986. ISBN 0-393-02281-1. 
  • Smith, Digby. The Napoleonic Wars Data Book. Greenhill, 1998. ISBN 1-85367-276-9. 
  • Southey, Robert. History of the Peninsular War (en anglès). vol.2, 1827, p. 169. 
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Batalla_del_Puerto_de_Baños&oldid=33047209»