Biniarroi
Biniarroi és un llogaret del terme de Mancor, a Mallorca, avui gairebé deshabitat. Està situat entre el santuari de Santa Llucia i el puig de Suro, i apareix documentat del segle xiii ençà. Els habitants s'anomenaven biniarroiers.[1]
Toponímia[modifica]
El topònim Biniarroi ja apareix documentat al llibre del Repartiment de Mallorca i a altres documents del segle xiii, amb les formes de Benorioy i Beniroy. Es tracta d'un topònim mossàrab, probablement d'origen aràbic atès el prefix bini- (indicador, si més no, que es tracta d'un topònim precatalà). Hom ha proposat que es tracti de l'àrab benī ar-raj 'fills del pastor', però no es pot donar per segur.[2][3]
Història[modifica]
L'alqueria de Biniarroi ja apareix documentada al llibre del Repartiment de Mallorca. Després de diversos traspassos, el 1398 fou comprada de Pere Mateu, fill de Bernat Mateu, tots dos biniarroiers, la família dels quals el va retenir fins al 1657, quan fou subhastat per deutes i el comprà Mateu Amengual, un mercader. El 1721 era propietat de Magí Carbonell, inquer, net de Mateu Amengual.[4]
El despoblament del llogaret comença el 24 de març de 1721, quan les aigües subterrànies emergiren de sobte en gran abundància i reblaniren els estrats argilosos sobre els quals estaven construïdes les cases del poble i les marjades dels horts pròxims a la font de Biniarroi. Moltes cases i marjades s'esbucaren; amb el moviment de terres, arbres i roques canviaren de lloc.[4][5] Molts d'habitants fugiren per no tornar-hi mai més. Posteriorment hi hagué fenòmens semblants, els anys 1814, 1816, 1857 i 1943. Malgrat tot, dia 11 de març de 1819 els habitants de Biniarroi, Pere Marcú Nadal, regidor de Selva, Sebastià Mates, Antoni Pol, Bartomeu Alorda, Pere Alorda, Catalina Macip (viuda, en nom propi i del seu net Maties Mateu), i Bernat Mateu, feren escriptura publica davant el notari d'Inca per demanar formalment autorització per construir un oratori públic en terrenys que cedia el referit regidor Pere Marcú; oratori que es construí després i es dedicà a Santa Llucia.[5]
Cap a 1928 hi havia nou cases habitades: can Cabà, Son Nadal, ca sa Xorca, can Ros, can Pau Carro, Son Patró, can Patró, can Llobera i can Biel de na Coloma. Dues cases més, can Silis i can Xesc, ja estaven deshabitades. Prop de l'antiga entrada del llogaret s'hi troba la font del mateix nom. Els habitants del llogaret eren petits propietaris que treballaven la terra, principalment cereal i olives. A més a més, tots tenien un petit hort particular.[1]
Hi havia un petit oratori, que feia la funció d'església, dedicat a Sant Vicent Ferrer, patró del llogaret, la qual cosa fa pensar en un canvi de titularitat. El 1939 va romandre totalment desmantellat; se'n varen dur a Santa Llúcia fins i tot les teules de l'oratori. Ja feia molts d'anys que no hi deien missa i els feligresos havien d'oir-la a Mancor de la Vall. Després d'un despoblament total, al qual contribuí un nou despreniment el 1943 d'una part de les terres de la zona que arrasà part dels cultius i del bosc,[1] el 1970 s'hi han restaurat cases d'estiuada i segona residència.
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 1,2 Gual Mora, Jaume «Entrevista a Llucia Moranta Martorell "Rengo"». Montaura, 6, Abril 1989, pàg. 16-18 [Consulta: 21 gener 2020].
- ↑ Fiol Mateu, Gabriel «Toponímia documentada». Montaura, 2, Abril 1988, pàg. 19 [Consulta: 21 gener 2020].
- ↑ Mascaró Pasarius, Josep. Corpus de Toponímia de Mallorca. Palma: Promocions, 1986. ISBN 84-86191-08-4.
- ↑ 4,0 4,1 Fiol Mateu, Biel «Patrimoni artístic. Notícies referents a molins fariners d'aigua en el terme de Mancor». Montaura, 23, Estiu 1993, pàg. 8 [Consulta: 21 gener 2020].
- ↑ 5,0 5,1 «Biniarroi». A: Dolç i Dolç, Miquel (coord.). Gran Enciclopèdia de Mallorca. Volum 2. Palma: Promomallorca, p. 131 i 132. ISBN 84-8661702-2.