Cronoxil
Chronoxyle[1] (neologisme d'origen francés, l'equivalent català seria cronoxil) o monòlit[2] de fusta morta, són neologismes que designen:
- vells i grans arbres morts o moribunds, que es deixen descompondre sobre el seu peu, sovint després d'“haver-los afermat”;
- peces de fusta arreglades i conservades de manera que constituïsquen, a mesura que n'avança la descomposició, una successió d'hàbitats que poden albergar diverses comunitats d'espècies saproxíliques (que consumeixen fusta o viuen a dalt com a epífites) i que estan en forta regressió als boscos on la silvicultura ja no deixa lloc per als arbres vells i la fusta en descomposició.
Siga per raons pedagògiques, científiques o de protecció de la natura, els cronoxils han de compensar-se en la seua regressió de les grans fustes mortes dels boscs. Si es reconstitueixen, han de recompondre's amb fusta sense pesticides i si és possible haurien de procedir d'arbres que s'hagen desenvolupat en llocs lliures de substàncies químiques romanents (plom, mercuri, sal, etc.). Poden també tenir una vocació secundària artística, com a senyal, tòtem, o treball d'art si es talla la fusta.
La majoria dels cronoxils actualment reconstituïts ho foren per raons pedagògiques i d'estudi científic, més que com a veritable eina de conservació de la natura. Permeten, per exemple, a desenes de generacions d'alumnes de seguir i estudiar en un mateix indret la projecció de la descomposició i estudiar-ne els protagonistes (bacteris, bolets, insectes, etc.).
Les dades adquirides per l'estudi de la fusta morta palesen que conservar duradorament les associacions saproxíliques (fauna, bacteris, fongs de la fusta morta...) depén de la connectivitat dels trossos de les fustes.
Interés per la biodiversitat[modifica]
Als boscs madurs (de 100 a 500 anys i més, segons la composició de les seues espècies forestals) que són els arbres senescents, les fustes mortes encara dempeus o tombades al sòl tenen un interés ecològic principal per a la biodiversitat:
- com a hàbitat irreemplaçable per a una multitud d'invertebrats, comunitats bacterianes, fongs, ocells, mamífers (entre els quals, el ratpenat), rèptils i amfibis;[3]
- com a font (directa o indirecta) de menjar per a aquestes espècies, i indirectament per als seus depredadors;
- com a element important per a completar el cicle del carboni en l'ecosistema forestal, i font d'humus.
La silvicultura sostenible comença per integrar la protecció o per reintroduir una quantitat mínima de fusta morta als boscs. Les zones de reserva integral permeten protegir-los, però el caràcter fragmentat i la insularitat ecològica de moltes repoblacions i boscs fan aquestes mesures molt insuficients per al manteniment d'una biodiversitat important en les comunitats saproxíliques. Per açò algunes ciutats desenvolupen una estratègia de reintroducció de fusta morta als seus grans parcs urbans (p. ex.: Lille a França) que obtingué una etiqueta de gestió ecològica “Espais verds ecològics” lliurada per Ecocert al 2007).
Tipus de cronoxils[modifica]
Diferents tipus de cronoxils:
- els que es presenten en formes de “tòtem” (troncs més o menys reduïts d'uns 3 a 12 m d'alçada)
- Vela natural, in situ, dempeus sobre les arrels, eventualment amb reforços de seguretat, o fins i tot, com en la fotografia adjunta a l'esquerra, asclat per imitar un trencament degut a una tempesta a fi de facilitar la colonització (ací a Lille, al Jardí Vauban, al 2006);
- In situ, replantats dempeus (per a les seccions llargues) o col·locats al sòl, o aïllats del sòl;
- Ex situ, desplaçats en un lloc on no obstruiran ningú.
- Troncs imponents asclats o trossejats i col·locats al sòl, eventualment mig enterrats o parcialment a l'aigua, reconstituïts a partir d'arbres tallats, del mateix lloc o no;
- Pot ser una escultura, amb un interés estètic o decoratiu, però destinada a ser deteriorada per la fauna i flora saproxílica que acabarà desintegrar-lo en humus.
Seguretat[modifica]
Les col·lectivitats han d'adoptar mesures raonables per garantir la seguretat de les guies, i protegir els hàbitats d'espècies protegides (entre les quals la fusta morta o senescent necessària per a la supervivència de molts invertebrats i vertebrats protegits): dos objectius que semblen de vegades contradictoris. Un arbre mort dempeus presenta, a mesura que es descompon, un risc creixent de caiguda en cas de tempesta. Un tronc antic pot caure sobre si mateix i aixafar qui siga al seu costat. Per això es recomana indicar i seguir els arbres morts i cronoxils situats a la vora d'eixos de pas. Els arbres i troncs antics i buits poden també albergar ruscs salvatges o nius de vespes que poden també indicar-se per a informació del públic.
«SOS, invertebrats»[modifica]
Els invertebrats són la major part de les espècies i representen la porció fonamental de biomassa animal sobre la terra i en aigües dolces i marines. Són també entre les espècies més amenaçades, ja ho va recordar el Consell d'Europa al 1986, demanant als estats membres identificar i protegir una xarxa de boscs madurs rics en fusta, primordials per a la supervivència de les espècies saproxíliques (que deterioren la fusta i s'alimenten produint una part essencial de l'humus forestal).
Les espècies (animals, fúngiques i vegetals) relacionades per la presència de fusta morta, són entre les amenaçades i, en particular, els invertebrats. Les principals causes de la seua desaparició són l'extermini dels boscs madurs molt rics en fusta morta, i la desaparició de la fusta morta en immensos espais urbanitzats o conreats a Europa, i potser també la contaminació global de la biosfera pels pesticides. A les zones de clima temperat, en un bosc natural madur, “verge” d'explotació; un 30% de la fusta és morta. I cada tona d'aquesta llenya alimenta diverses tones d'animals, bolets, bacteris, que eren la causa dels rics sòls forestals amprats per l'agricultura.[4]
Com ajudar aquestes espècies a sobreviure, quan el seu hàbitat desapareix, i quan calen de 200 a 600 anys per produir els arbres que els convindrien més? Els cronoxils i monòlits són un mitjà de salvar els invertebrats saproxílics i els seus depredadors, oferint-los un hàbitat provisional de substitució, a l'espera que als boscs, tanques i jardins es torne a aprendre a conservar la fusta morta.
Descomposició dels cronoxils[modifica]
Segons la grandària, el volum i la naturalesa del cronoxil, segons si presente o no ascles, càries i forats que faciliten l'entrada dels descomponedors, la dessecació retardarà més o menys el procés de descomposició, sobretot si s'aïlla del sol i del vent.
Per exemple, al sector boscós del parc de Windsor un cronoxil de roure romangué dempeus durant més de 55 anys, mentre que un de veí de faig s'enfonsà després de sols 15 anys.
El procés de descomposició es pot endarrerir tallant branques o trossos de branques, permetent una durada de vida de diverses dècades a alguns segles per a algunes fustes dures, i evitant que els troncs més grossos es trenquen per l'efecte del vent. En condicions fresques i humides, el cronoxil alberga altres espècies que veuen també el seu hàbitat reduir-se.
Cal inspeccionar regularment la base del tronc, de les arrels, sobretot després de les tempestes, després dels llargs períodes de pluja i gelada per prevenir-ne els riscs de caiguda.
Abans que el cronoxil puga caure, es pot deixar en terra, on el treball de descomposició continuarà, o transportar-lo. Se'n pot també interrompre el procés, per exemple en un recinte tancat de museu, escola, biblioteca, universitat, etc., o protegir-lo amb un tancament o en una zona entollada d'aigua (en un jardí o en un lloc públic). Una vigilància i sobretot molta pedagogia limitaran la temptació que sembla gairebé natural per als nens de fer caure els més petits d'aquests cronoxils o d'incendiar-los en període de sequera.
Aspectes culturals
El concepte de cronoxil pot ser a voltes semblant a arbre notable, arbre venerat per raons històriques, familiars (tomba o esperit dels avantpassats), paisatgistes o religioses. En la darrera imatge, s'asseguraren i conservaren dos arbres morts, als jardins de Kagoyamaen (Japó).
Notes[modifica]
- ↑ Aquest neologisme gal es refereix al concepte de rellotge biològic. La descomposició de l'arbre i la successió de comunitats fúngiques i bacterianes fa temps que en el reciclatge del carboni i la fusta té molta importància, per a la qualitat dels sòls, i a escala planetària per al cicle del carboni.
- ↑ Monòlit: perquè els peus d'arbres morts recorden els menhirs i pedres elaborades prehistòriques, tot i que el terme no és etimològicament convenient (monoliths en anglés).
- ↑ Associacions simbiòtiques o no de bacteris i bolets, que tenen una funció que sembla subestimaar-se en el reciclatge de la necromassa (“Setas y bacterias; la unión hace la fuerza”, revisada, Biofutur, núm. 283, desembre de 2007).
- ↑ (Speigt, 1987)
Vegeu també[modifica]
Galeria d'imatges[modifica]
-
Els troncs abatuts en l'aigua ofereixen penjadors i zones de descans als ocells i rèptils aquàtics -
Galeries excavades en la fusta -
Resta de tronc caigut -
Bolets que colonitzen la superfície d'un tronc -
Bolets que colonitzen l'interior d'un arbre senescent -
Pinus sylvestris mort de manera natural, muntanyes de l'est de Noruega -
Gran faig mort -
Tronc aïllat en una prada -
Landkreis Dahme-Spreewald, Brandenburg (Alemanya) -
Roure alemany, a Noebdenitz -
Detall del tronc -
Llenyes i buit, ideal per a alguns ratolins i altres cavernícoles -
Efecte del fred sobre la llenya humida (contracció de la fusta => aigua “expressada” congelada) -
Acumulació de llenya (resinosa) -
En escultura urbana (obra de Franziska Uhl al 2005)
Bibliografia[modifica]
- The afterlife ot a tree, Andrzej Bobiec et al. 2005, 252 pages, WWF Poland, Varsovie, qui est la versió complétée de la versió polonaise Drugie życie drzewa publiée en 2004.
- Franklin, J.F., Lindenmayer, D., MacMahon, J.A., McKee, A., Magnuson, J., Perry, D.A., Waide, R., and Foster, D. 2000. Threads of Continuity. Conservation Biology in Practice. [Malden, DT.] Blackwell Science, Inc. 1(1) pp9-16.
- William F. Laudenslayer, Jr., Patrick J. Shea, Bradley I. Valentine, C. Phillip Weatherspoon, and Thomas I. Lisle Technical Coordinators. Proceedings of the Symposium on the Ecology and Management of Dead Wood in Western Forests. PSW-GTR-181.
- Lofroth, Eric. 1998. The dead wood cycle. In: Conservation biology principles for forested landscapes. Edited by J. Voller and S. Harrison. UBC Press, Vancouver, B.C. pàg. 185-214. 243 pàg.
- Rose, C.L., Marcot, B.G., Mellen, T.K., Ohmann, J.L., Waddell, K.L., Lindely, D.L., and B. Schrieber. 2001. Decaying Wood in Pacific Northwest Forests: Concepts and Tools for Habitat Management, Chapter 24 in Wildlife-Habitat Relationships in Oregon and Washington (Johnson, D. H. and T. A. O'Neil. OSU Press. 2001)
- Stevens, Victoria. 1997. The ecological role of coarse woody debris: an overview of the ecological importance of CWD in B.C. forests. Cap de bestiar. Br., B.C. Min. For., Victoria, B.C. Work. Pap. 30/1997.
Enllaços externs[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Cronoxil |