Edwige Fenech

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaEdwige Fenech

(1974) Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement24 desembre 1948 Modifica el valor a Wikidata (75 anys)
Annaba (Algèria) Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióproductora de cinema, model, actriu de cinema, presentadora de televisió, model eròtica Modifica el valor a Wikidata
Activitat1967 Modifica el valor a Wikidata –
Família
ParellaLuca di Montezemolo Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm0271763 Allocine: 26507 Allmovie: p23060 TMDB.org: 44434
Facebook: EdwigeFenechOfficial Discogs: 9416935 Modifica el valor a Wikidata

Edwige Fenech (Bona, Algèria francesa, 24 de desembre de 1948) és una actriu i productora italiana de pare maltès i mare siciliana. És coneguda sobretot per haver interpretat durant la dècada de 1970 nombroses pel·lícules pertanyents al gènere de la comèdia eròtica italiana.

Biografia[modifica]

Va néixer a Annaba, aleshores anomenada Bône, a l'Algèria francesa, el 24 de desembre de 1948, filla de Felix, d'origen maltès, i Yvonne, siciliana originària d'Acate, a la província de Ragusa, de la qual més tard va esdevenir ciutadana honorària.[1][2] Després del divorci dels seus pares, es va traslladar amb la seva mare a Niça, a França, on va estudiar batxillerat i va estudiar dansa i medicina. Allà la van observar mentre caminava pel carrer i la van contractar per a un petit paper a la pel·lícula Toutes folles de lui de Norbert Carbonnaux.[3]

Des de molt jove va començar a participar en concursos de bellesa i als 16 anys va guanyar “Miss Mannequin de la Côte d'Azur”. Posteriorment, el 1967, es va tornar a proclamar vencedora en "Lady França".[4] obtenint així el dret a participar a Lady Europa com a representant del seu país; l'esdeveniment es va produir a l'agost i Fenech va acabar en tercer lloc, darrere de la guanyadora Dolores Agusta i l'espanyola Rocío Jurado.[5] Després d'aquests primers passos, i gràcies a la seua sensual i exuberant bellesa llatina, va començar a treballar com a model. Havia iniciat estudis de medicina, que va abandonar.

En el personal, va tenir un fill del director i productor Luciano Martino (1941). Més tard va estar unida sentimentalment a l'empresari Lucca Cordero di Montezemolo, president de Ferrari i FIAT i un dels organitzadors de la Copa Mundial de Futbol de 1990 a Itàlia. Actualment és la companya sentimental del galerista Angelo Bucarelli.

Cinema[modifica]

Tot i que no va guanyar el concurs de Lady Europa, va ser observada per un cercador de talents que li va proposar rodar a Itàlia, com a protagonista, la pel·lícula Samoa, regina della giungla, dirigida per Guido Malatesta; després es va traslladar a Itàlia amb la seva mare.[3] Va treballar en produccions eròtiques de baix pressupost, però posteriorment va aconseguir fer pel·lícules considerades més dignes. A Itàlia, després del final dels anys 1960 i l'inici dels anys 1970, va actuar en pel·lícules del gènere giallo (thriller), molt en voga en aquells anys.

La seva consagració va arribar el 1972, quan va representar a la protagonista de la decameronesca Quel gran pezzo dell'Ubalda tutta nuda e tutta calda, de Mariano Laurenti, convertida en pel·lícula de culte, com la successiva Giovannona Coscialunga disonorata con onore. Des d'aquest moment i durant tota una dècada va ser la reina de la comèdia eròtica italiana, en totes les seves modalitats (escolàstica, militar, hospitalària i policíaca). La primera pel·lícula d'aquest últim gènere interpretada per ella és La poliziotta fa carriera (1976, en la qual òbviament interpreta a una provocativa policia), fins a l'última pel·lícula de la sèrie en 1981. El seu primer nu integral en la pantalla gran es remunta a la pel·lícula La pretora (1976), dirigida per Lucio Fulci.

El seu gran èxit entre el públic masculí, que la considera una veritable sex symbol, es deu a un cos ple de corbes i a una forta càrrega seductora i provocativa, que els directors no van dubtar a mostrar en cada pel·lícula. Després de passar gairebé trenta anys des de la seva última comèdia eròtica, Edwige és considerada una icona del gènere, que a Espanya es va conèixer gràcies a les retransmissions de la cadena Tele5 durant els anys 1990. En 2007 va fer un cameo en Hostel 2, gràcies a Quentin Tarantino, el seu incondicional fan.[6]

Televisió[modifica]

Passada la seva època cinematogràfica, en els anys 1980 va començar a fer-se un buit en la graella televisiva italiana amb multitud de programes als canals Itàlia 1 i Canale 5. La seva fama va anar augmentant i la seva consagració va arribar amb el programa Domenica In (Domingo A), del període 1989-1990, en el qual es revelà com una presentadora simpàtica i refinada. Poc després, el 1991, va presentar al Festival de San Remo.

A mitjans de la dècada de 1990, va crear una productora per finançar diverses minisèries i telefilms italians, mentre que en dates més recents també ha produït pel·lícules prestigioses com Fernando i Carolina (1999) de Lina Wertmüller o la recent versió del mercader de Venècia (2004), dirigida per Michael Radford i protagonitzada per Al Pacino, Jeremy Irons i Joseph Fiennes. El seu últim film com a actriu havia estat Il fratello minori (2000), fins que en 2007 va tornar a la interpretació realitzant una participació especial en la pel·lícula de terror nord-americà Hostel 2.

La producció cinematogràfica[modifica]

En els últims anys s'ha ocupat a temps complet de produccions televisives i cinematogràfiques a través de la seva societat Immagine i Cinema S.r.l.. Entre les pel·lícules produïdes per ella destaca la ja citada El mercader de Venècia (2004).

Filmografia[modifica]

Rosalba Neri, Eva Thulin i Edwige Fenech a un Fotograma Top Sensation (1969).
Fotograma de Lo strano vizio della signora Wardh (1971).
Fotograma de Tutti i colori del buio (1972), de Sergio Martino.
Fotograma de Grazie... nonna (1975).

Actriu[modifica]

Cinema[modifica]

Televisió[modifica]

Productora[modifica]

Cinema[modifica]

Televisió[modifica]

  • Il coraggio di Anna – minisèrie TV (1992)
  • Delitti privati, dirigida per Sergio Martino – minisèrie TV (1993)
  • Il segno della scimmia, dirigida per Faliero Rosati – telefilm (1997)
  • Le madri (1999)
  • Commesse – sèrie TV (1999)
  • Aleph – telefilm (2000)
  • L'attentatuni - Il grande attentato, dirigida per Claudio Bonivento – minisèrie TV (2001)
  • Le ragioni del cuore, dirigida per Luca Manfredi, Anna Di Francisca, Alberto Simone – minisèrie TV (2002)
  • Commesse 2 – sèrie TV (2002)
  • La notte di Pasquino, dirigida per Luigi Magni – telefilm (2003)
  • Part Time (2004)
  • Vite a perdere, dirigida per Paolo Bianchini (2004)
  • La omicidi, dirigida per Riccardo Milani – miniserie TV (2004)
  • Angela - telefilm (2005)
  • Matilde - telefilm (2005)
  • Lucia - telefilm (2005)
  • La stella dei re, dirigida per Fabio Jephcott – telefilm (2007)
  • Per una notte d'amore, dirigida per Vittorio Sindoni – minisèrie TV (2008)
  • Un amore di strega, dirigida per Angelo Longoni – telefilm (2009)
  • Le segretarie del sesto, dirigida per Angelo Longoni – minisèrie TV (2009)
  • Una sera d'ottobre, dirigida per Vittorio Sindoni – minisèrie TV (2009)
  • La figlia del capitano, dirigida per Giacomo Campiotti – minisèrie TV (2012)
  • È arrivata la felicità – sèrie TV (2015-2018)

Teatre[modifica]

Referències[modifica]

  1. ↑ «Edwige Fenech sarà festeggiata per le sue origini ragusane» (en italià). il Centro. Il Centro S.p.a., 02-09-2007. Arxivat de l'original el 20 febrer 2017 [Consulta: 24 desembre 2023].
  2. ↑ «Ricevimento di Edwige Fenech e dei premiati» (en italià). Editore R.T.M. srl, 01-09-2007. Arxivat de l'original el 14 setembre 2017 [Consulta: 24 desembre 2023].
  3. ↑ 3,0 3,1 Manlio Gomarasca «Intervista a Edwige Fenech. Edwige Fenech: la donna assoluta» (en italià). Nocturno. TDA The Digital Agency SRL, 16-05-2007. Arxivat de l'original el 5 juliol 2015 [Consulta: 24 desembre 2023].
  4. ↑ «La rassegna cinematografica sulla costa azzurra» (en italià). La Stampa. GEDI Gruppo Editoriale, 109, 10-05-1967.
  5. ↑ «Lady Europa è la moglie di un industriale di Varallo». Stampa Sera. GEDI Gruppo Editoriale, 196, 21-08-1967.
  6. ↑ «INTERVISTA A EDWIGE FENECH» (en italiano). Nocturno.it. Arxivat de l'original el 26 d'octubre de 2014.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Edwige Fenech
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Edwige_Fenech&oldid=32884828»